Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




19 de novembre 2008

En defensa de la cultura i la llengua catalanes


DECÀLEG d’actuació individual


I. Comprar només diaris i revistes en català. Qualsevol subscripció a diaris, revistes, clubs o associacions es faran solament si són catalans, i només si els seus butlletins de informació al soci o adherit son editats integrament en català. Tots els llibres que es comprin seran sempre en català, donant preferència als escriptors catalans, abans d’una traducció d’un escriptor estranger al català. Davant de la necessitat de llegir un llibre en espanyol, en llogarà de la biblioteca pública.

II. Per anar al cinema o al teatre, triar sempre per l’ordre següent:

a) Pel·lícules de directors catalans parlades en català
b) Pel·lícules estrangeres doblades al català.
c) Pel·lícules estrangeres no doblades i subtitulades en català.
d) Pel·lícules estrangeres doblades al espanyol, només si son molt bones i tenen un interès especial.
e) Les pel·lícules de directors espanyols en versió espanyola es procurarà veure-les només per televisió, i si son molt bones.
f) Si es tracta de funcions de teatre, assistir només a obres fetes en català.

III. Preneu la decisió d'escriure totes les cartes i notes en català. Ompliu-hi els talons. Feu canviar els vostres impresos, els rètols, etc. Fóra ben trist que per estalviar despeses deixéssim de donar testimoni de catalanitat. Quan es rebin E-mails en castellà, no re enviar-los sense abans traduir-los al català (porta una mica de feina, però és molt important per tal d’anar eliminant el castellà de la xarxa).

IV. Connectar només cadenes i programes de televisió en català. Canviar d’emissora en el cas de programes en espanyol emeses per emissores catalanes. Això també s’aplicarà al cas d’emissores de ràdio. Molt menys connectar emissores, com alguna que pertany a l’església catòlica, que sistemàticament insulten tot el que és català. Ni per la morbositat de sentir els seus disbarats.

V. Sortir sense excuses, i que de manera notòria es vegi el nostre enuig, dels restaurants i bars on després de demanar la carta en català, resulti que no en disposen o que en català no ens entenen. Marxar sense comprar de qualsevol botiga de Catalunya que no ens entenguin en català.

VI. Per comprar productes alimentaris es triarà sempre els produïts en territori català, i si són envasats, es donarà preferència a aquells que etiquetin en català. No es compraran productes d’aquelles marques que facin publicitat en espanyol a mitjans catalans (televisió, ràdio, diaris i revistes).

VII. Donar prioritat absoluta al català en converses, reunions, debats, etc. Quan ens vulguin vendre quelcom per telèfon, contestar sempre en català i dir al nostre interlocutor que no enteneu el castellà.

VIII. Parlar en català a les persones que s’adrecin a nosaltres. Als immigrants, sobretot als de parla castellana, parlar-los sempre en català, a poc a poc si fa poc temps que han arribat al nostre país, però mai pel fet que son d’altres països, renunciar a parlar-los en la nostra llengua. Si fossin turistes estrangers i no ens entenguessin, els parlarem en anglès o francès. Si veieu algú que s'esforça a parlar en català, ajudeu-lo. I demostreu-li que valoreu el seu capteniment.

IX. Exigir de totes les administracions públiques que se’ns atengui en català, especialment als jutjats, policies i funcionaris. També en d’altres serveis públics, com les companyies de telecomunicacions, energia elèctrica, gas, aigua, etc., demanar de ésser atesos sempre en català.

X. No hem de renunciar a exhibir els nostres símbols allà on ens convingui. Que a totes les eixides i terrats, onegi la bandera nacional. A endegar una campanya per col·locar l’escut de Catalunya en ceràmica, a la façana de les cases. D’afermar les nostres senyes d’identitat. Hem de comprometre en aquesta tasca tota la gent que coneixem, amb decisió i sense claudicacions vergonyants. Hem d’aconseguir la catalanització dels noms. Que el cognom català sigui el que triïn els pares.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

17 de novembre 2008

Tot esperant la sentència


Cal plantejar-se les reaccions necessàries



Des que el Partit Popular, el dit Defensor del Poble i alguns governs de comunitats autònomes diverses van presentar recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut de Catalunya hi ha hagut una espera fatal. Agònica. Gairebé tots els catalans saben que les sentències del Tribunal Constitucional depenen de fa molt de temps més dels equilibris extrems entre els juristes identificats amb el PP i amb el PSOE que d’un criteri lliure i al servei de la llei que teòricament diuen que defensen. Aquests equilibris es mantenen gràcies a un acord de partida comú que, no cal dir-ho, és del tot restrictiu.

El PP i el PSOE coincideixen en uns interessos que al seu entendre són “superiors”. Afirma el PSC que ningú ha de parar la bena abans de sentir la ferida. Això seria cert en circumstàncies estrictament escèptiques i objectives. No és el cas. Tothom sap que el Constitucional limitarà i retallarà l’Estatut. Retocant-ne el text o forçant-ne interpretacions restrictives. No se sap què és pitjor.

Perquè la interpretació pot ser justificada des de les mateixes instàncies que ara no volen sentir parlar de benes. El problema és que des dels altres partits -en concret des dels partits que fan bandera de la seva sensibilitat nacional- hi ha la suspicàcia fonamentada sobre el final del serial, però no s’han desplegat prou mecanismes de defensa i actuació. Aquí rau el principal problema de tot plegat.

En continuarem parlant, però, en tot cas, és necessari que des de la societat o des dels partits que la representen amb un mínim se sentit nacional es comencin a plantejar les reaccions necessàries contra una sentència anunciada. Només cal pensar que els mecanismes de justificació de la decisió del Tribunal Constitucional a Catalunya seran tan contundents com majoritaris. Hi ha experts juristes en dret constitucional que qüestionen la intervenció del Tribunal contra una llei que ha estat prèviament aprovada en referèndum.

És democràticament insensat que una instància judicial esmeni la plana a la voluntat majoritària del poble català expressada directament en les urnes. Però encara és més insensat esperar amb resignació una sentència que se sap contrària a la voluntat d’autogovern del poble català sense preparar els mecanismes necessaris de resistència -legítima- tant socials com polítics.

Article publicat al Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta nº 157 del 13 de novembre de 2008

10 de novembre 2008

El miracle econòmic de l’Estat espanyol


Una presa de pèl en el context d’una vulgar monarquia bananera



En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.

Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.

Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.

Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Oriol Junqueras
Historiador. Professor universitari a la UAB.

Article publicada al diari AVUI el 31 d'octubre del 2008 amb el títol : De desagraïts... l'infern n'és ple

03 de novembre 2008

Per una Catalunya forta en l’Europa del segle XXI


Resum del Manifest
“CAP AL TERCER CONGRÉS CATALANISTA”


Tots els pobles i comunitats nacionals s’han anat definint i enfortint a partir de moments i processos històrics que marquen un abans i un després. Així, el segle XIX, per no recular més en el temps, va representar a Catalunya un tombant decisiu en tots els aspectes: cultural, econòmic i sociopolític. I ho fou concretament a partir del moviment de la Renaixença, que arrenca en el segon terç d’aquell segle. És així com en els primers moments de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en els anys 1880 i 1883, se celebraren, respectivament, el primer i segon dels congressos catalanistes, que tingueren com a principal impulsor Valentí Almirall, i que accentuaren la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgia de la mateixa entranya de la nostra realitat nacional.

Aquelles llavors germinaren en iniciatives com ara la presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII (1885); l’elaboració, uns anys més tard, per part de la Unió Catalanista, del projecte per a Catalunya conegut com “Bases de Manresa” (1892); la victòria esclatant, en les eleccions de diputats a Corts del 1901, de la candidatura unitària coneguda com la “dels quatre presidents”, que suposà la derrota dels partits que representaven el sucursalisme polític; i la creació, per Enric Prat de la Riba, de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), que en deu anys desplegà una gran obra de govern amb la creació d’importants infraestructures culturals, socials, educatives i d’obres públiques. Posteriorment, Francesc Cambó i Francesc Macià, entre d’altres, aprofundiren i desplegaren els plantejaments i les conclusions dels esmentats dos primers congressos catalanistes, fins que el 1932 s’instaurà la Generalitat de Catalunya i, després de la dictadura franquista, es restablia el 1977.

Quan la Catalunya d’avui no ha culminat encara els processos de recuperació ja endegats aleshores, ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Ens afecten nous problemes d’àmbit europeu i mundial, immersos com estem en un món globalitzat i en xarxa, que ens plantegen nous reptes i enormes oportunitats de ser presents en el món amb les nostres aportacions i intercanvis. També en aquest sentit, continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres components identitaris i les nostres estructures de poder, mantenint-nos sempre fidels a la consistència històrica, social i cultural de Catalunya i a la seva voluntat de superació. Si la societat catalana ha resistit agressions i dificultats de tota mena, ara també, estem en condicions de superar nous obstacles si som capaços de mantenir-nos units solidàriament com un sol poble.

És per tot això que considerem que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes, Hem de pensar no tan sols en el nostre poble, sinó també en les relacions amb els altres pobles germans, amb qui compartim una cultura i llengua multisecular, incloent-hi la vinculació amb les terres d’Oc, sense oblidar les comunitats i cultures hispàniques que conviuen a la península ibèrica, i tots els estats que constitueixen la Unió Europea. Perquè, de fet, cap altre poble de l’Estat espanyol ha estat tan vinculat històricament a Europa com ho ha estat Catalunya, i cap altre ha conreat des de bona hora amb tanta convicció les idees europeistes.

Així, doncs, aquest projecte de reflexió de realitzacions concretes i de projecció en el marc del Tercer Congrés Catalanista ve avalat per una llarga trajectòria feta amb aportacions innovadores i solidàries en els àmbits cultural, artístic, científic i social, i vol treballar a favor del progrés global.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell


01 de novembre 2008

L'Impost de Successions a Catalunya


Com evitar ser espoliat per l’Administració Pública


Després de la publicació de les balances fiscals, ningú pot ignorar que l’Estat Espanyol espolia brutalment Catalunya i roba desmesuradament als seus habitants, tan si es consideren catalans com espanyols. Quan sentiu la paraula solidaritat, no us deixeu enredar, estan parlant de robatori. El “Ministerio de Hacienda” arreplega tants diners com pot i el Tripartit procura superar-la amb escreix, no fos cas que al final de mes no els hi arribés la nòmina.

Feta aquesta breu introducció, anirem directament al gra, anirem a allò que interessa al ciutadà.

Si la vostra fortuna és important, domicilieu-vos a Navarra, Madrid, País Basc, La Rioja, etc. En aquestes regions, quan es rep una herència o es fa una transmissió, no es paga l’Impost de Successions, que és un veritable espoli pels catalans. Moltes persones tenen de vendre’s les propietats heretades per poder pagar aquest impost, totalment injust.

Millor no fer Vitalicis, Assegurances de vida o Plans de pensions. Tot allò que cada any us desgrava i estalvieu, ho tindreu de pagar de cop quan us jubileu i descobrireu l’engany quan ja no hi sereu a temps. Si el titular es mor abans d’hora, els que pagaran seran els hereus. Si sou els dissortats hereus, us trobareu que per retirar els diners dipositats, l’entitat bancària de torn, us demanarà el testament i el tindreu de portar a l’oficina Liquidadora de la Generalitat de Catalunya, on tindreu de pagar l’Impost de Successions, corresponent als capitals dipositats al Banc. Amb el certificat que us estendran, podreu retirar els diners del Banc o Caixa. Però a més l’oficina Liquidadora, examinarà amb lupa el testament i us faran pagar per tots els Béns que hi estiguin detallats.

Si viviu a Catalunya, en el Testament no especifiqueu cap propietat, compta corrent, accions, fons d’inversió, dipòsits, etc., feu hereus universals als vostres fills o als vostre hereus. Tot allò que estigui escrit en el testament en tindran de pagar l’Impost de Successions, quan heretin, si és que ho poden pagar. Les especificacions i el repartiment poden figurar en una Memòria Testamentària, Codicil, Testament Hologràfic (Testament escrit a mà i signat) complementari i en data posterior al Testament Notarial, fent constar que no invalida al fet davant del Notari. Sempre a part del Testament i de forma que l’Administració no ho pugui saber. Tot el que digui el Testament us ho faran pagar. Per tan, en els Testaments no hi té de figurar cap Bé, ja que passats 5 (4,5) anys, ha prescrit l’obligació tributària i no es té de pagar res.

La recomanació, és que en el Testament davant del Notari, només hi consti el nom dels hereus. Els Bens i la forma de repartir-ho, (sempre que calgui), es tenen d’especificar en el document privat. A Hisenda i a les Entitats bancàries, només s’ensenya el Testament mai el document privat ni tan sols en teniu de parlar amb ningú. Que passa si algun dels hereus mor abans dels 5 anys? Doncs res si continueu callant. El que si ha de figurar en el testament Notarial, son les concessions administratives (panteons, nínxols, etc).

Quan hereteu, no inscriviu les propietats en el Registre de la Propietat, ja que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. Pagueu els impostos en nom del difunt. No feu res, les propietats son vostres, doncs ho podeu demostrar amb el testament sempre que vulgueu, àdhuc en un Jutjat, l’Ajuntament o l’Administració. Una propietat acreditada en un testament o en un document de compra i venda, és suficient per garantir-ne el ple domini i a la vegada és impossible embargar-la si encara continua inscrita en nom d’un avantpassat mort. El Registre de la Propietat només serveix per acreditar una propietat en front de tercers i davant d’altres documents, que només una persona viva o els hereus poden acreditant-ho, modificar. Si la compreu a un estrany, si que teniu d’inscriure-la al Registre, doncs si no ho féssiu, la podríeu perdre.

Hisenda només sap allò que vosaltres l’hi dieu. Directament o a través dels Bancs, Caixes, Gestors, Seguretat Social, Borsa, Registre de la Propietat, etc. Com menys coses sàpiga l’Administració Pública de vosaltres, menys tindreu de pagar i més feliços viureu.

L’Estat Espanyol ens asfixia premeditadament, ens drena els recursos econòmics que generem els catalans amb el nostre treball i estalvi, per mantenir-nos sota el seu domini. Aquesta requisa econòmica, obliga al Govern de la Generalitat i als Ajuntaments de Catalunya, a endeutar-se i augmentar els impostos i taxes per tal de fer front a les despeses socials i d’infraestructures que a la resta d’Espanya disposen i que paguem els catalans, tan els naturals del país, com els forasters o immigrants que hi han vingut a viure.


Quant l’Estat et roba, moralment no estàs obligat a pagar impostos.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell