Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de novembre 2008

Tot esperant la sentència


Cal plantejar-se les reaccions necessàries



Des que el Partit Popular, el dit Defensor del Poble i alguns governs de comunitats autònomes diverses van presentar recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut de Catalunya hi ha hagut una espera fatal. Agònica. Gairebé tots els catalans saben que les sentències del Tribunal Constitucional depenen de fa molt de temps més dels equilibris extrems entre els juristes identificats amb el PP i amb el PSOE que d’un criteri lliure i al servei de la llei que teòricament diuen que defensen. Aquests equilibris es mantenen gràcies a un acord de partida comú que, no cal dir-ho, és del tot restrictiu.

El PP i el PSOE coincideixen en uns interessos que al seu entendre són “superiors”. Afirma el PSC que ningú ha de parar la bena abans de sentir la ferida. Això seria cert en circumstàncies estrictament escèptiques i objectives. No és el cas. Tothom sap que el Constitucional limitarà i retallarà l’Estatut. Retocant-ne el text o forçant-ne interpretacions restrictives. No se sap què és pitjor.

Perquè la interpretació pot ser justificada des de les mateixes instàncies que ara no volen sentir parlar de benes. El problema és que des dels altres partits -en concret des dels partits que fan bandera de la seva sensibilitat nacional- hi ha la suspicàcia fonamentada sobre el final del serial, però no s’han desplegat prou mecanismes de defensa i actuació. Aquí rau el principal problema de tot plegat.

En continuarem parlant, però, en tot cas, és necessari que des de la societat o des dels partits que la representen amb un mínim se sentit nacional es comencin a plantejar les reaccions necessàries contra una sentència anunciada. Només cal pensar que els mecanismes de justificació de la decisió del Tribunal Constitucional a Catalunya seran tan contundents com majoritaris. Hi ha experts juristes en dret constitucional que qüestionen la intervenció del Tribunal contra una llei que ha estat prèviament aprovada en referèndum.

És democràticament insensat que una instància judicial esmeni la plana a la voluntat majoritària del poble català expressada directament en les urnes. Però encara és més insensat esperar amb resignació una sentència que se sap contrària a la voluntat d’autogovern del poble català sense preparar els mecanismes necessaris de resistència -legítima- tant socials com polítics.

Article publicat al Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta nº 157 del 13 de novembre de 2008

1 comentari:

Jaume C. i B. ha dit...

Comparteixo l'opinió de l'autor d'aquest text quan diu que és democràticament insensat que una instància judicial esmeni la plana a la majoria. En la meva opinió seria un fet d'extrema gravetat que un tribunal pugui decidir anul·lar allò que els ciutadans de Catalunya varem decidir amb el nostre vot. Si el nostre vot pot ser ignorat o obviat perquè a un partit minoritari a Catalunya no li agrada el que la majoria votem es crea un greu precedent. I la derogació total o parcial de l'Estatut seria en la meva opinió un cop d'Estat contra les institucions i el poble de Catalunya.