Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




22 de desembre 2008

Quo vadis PSC ?


El PSC no és cap partit


Les recents declaracions de Miquel Iceta justificant el sí del PSC als Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2009 no han sorprès ningú perquè reflecteixen perfectament la naturalesa d'aquesta formació. Però que no hagin sorprès ningú no vol dir que no provoquin vergonya aliena. I no em refereixo a la manca de sentit nacional català que demostren ─per al PSC no hi ha més nació que Espanya─, sinó a l'esborronadora puerilitat de la justificació emprada. Segons Iceta, votar en contra d'aquests pressupostos "obriria les portes al PP". Francament, cal ser molt ingenu per no petar-se de riure en sentir això. El conte del llop és una vella tàctica del PSC –no en té d'altra– per aconseguir el vot d'alguns catalans de bona fe que creuen erròniament que el pitjor que li pot passar a Catalunya és que a Espanya governi el Partit Popular en comptes del PSOE, quan és justament al contrari. El pitjor que li pot passar a Catalunya –ho hem vist amb Felipe González i amb Zapatero– és que a Espanya governi el PSOE. No, no és que el PP sigui millor. La diferència rau en el fet que, per bé que tant el PP com el PSOE són partits nacionalistes espanyols, el PP no se n'amaga i el PSOE sí. No hi ha cap més diferència, cap ni una. La concepció d'Espanya que tenen ambdós partits és exactament la mateixa. Però el PP té una cosa molt favorable per a Catalunya, i és que quan governa esdevé una potentíssima màquina de fer independentistes. És, de fet, un esplèndid despertador de la consciència nacional catalana. El PSOE, en canvi, afavorit per la imatge ferotge del PP, apareix davant els catalans com un sant baró al qual hem d'estar agraïts per salvar-nos de les urpes del llop. Tanmateix, el llop és ell.
"I el PSC?", preguntarà algú. "Quin paper hi juga, el PSC?". D'entrada, abans de respondre aquestes preguntes, cal aclarir que el PSC, per ell mateix, no juga cap paper per la senzilla raó que no existeix. El PSC no és cap partit. El PSC és tan sols la finestreta del PSOE a Catalunya de la mateixa manera que el PSPV és la finestreta del PSOE al País Valencià. Això és tot. És absurd, per tant, parlar de PSC o de PSC-PSOE. Només hi ha un partit, i aquest partit es diu PSOE. Un PSOE amb una delegació catalana que té 37 diputats que defensen els seus interessos al Parlament de Catalunya i 25 diputats més que els defensen al Congrés espanyol. I aquests diputats no poden votar en contra dels Pressupostos Generals d'Espanya per dues raons: perquè Espanya és la seva nació i perquè el PSOE no pot votar mai en contra del PSOE.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.catel dia 16/12/2008

18 de desembre 2008

Pilar Rahola al diari "AVUI"


Ens han perdut el respecte


Ara és això de Swiss Air, que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país. I ahir va ser la decisió de la jutge sobre les seleccions nacionals catalanes, que va decidir que no poden ser anomenades nacionals. I abans foren els d'Air Berlin i els seus exabruptes teutons, i ahir mateix fou un tribunal francès impedint el reconeixement internacional del rugbi català, i suma i segueix pel camí dels atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país, i aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat.

EL FET QUE TOTS AQUESTS ATACS bàsics assoleixin el seu objectiu i que no siguem capaços de defensar-nos-en dóna la mesura de la nostra extrema feblesa. Ara per ara, som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat, i els gols van entrant a la porteria mentre l'equip de casa s'ho mira amb el trist esguard de l'ase dels cops. En algun moment de la història recent -que els historiadors farien bé de radiografiar amb la seva precisió cirurgiana- vam perdre la capacitat de ser respectats, i avui tothom s'atreveix amb Catalunya. Al capdavall, ¿tenim capacitat de resposta? Ni en l'àmbit judicial, ni en el mediàtic ni en el social som capaços de mostrar una fortalesa digna dels embats que patim, i així, per art de perseverança, la pluja fina va calant-nos fins al moll de l'os. I, pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens va fent cada dia una mica més espanyols .

QUÈ PASSA EN L'ÀMBIT POLÍTIC? Passa un doble fenomen que juga, en ambdues bandes, en contra nostre. D'una banda, tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic. Amb una Espanya que ha entrat al món amb decisió, que es ven com un producte a l'alça, que recupera els seus símbols identitaris i que ha descobert la feblesa de la nostra realitat, Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant. Cap mal major. Per això, els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol, per això mateix ens creixen els nans alternatius que prediquen el menyspreu contra qualsevol identitat que no sigui l'oficial de l'imperi, i triomfen a la trinxera del soroll i la provocació.

A LES ESPANYES, EL TEMA CATALÀ ja no existeix com a problema polític no resolt. Existeix, exclusivament, com una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara, talment l'històric "conllevar" de l'ínclit Ortega y Gasset. Verb que, per cert, no implica mai voluntat de solució, sinó inequívoca voluntat d'enquistament. Els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega?

COM VA DIR ENRIC VILA AL SEU MAGNÍFIC llibre sobre Companys -Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs-, una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer. Cosa que ens fa aterrar en els nostres estimats polítics, imbuïts (amb rares excepcions) d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira. Per això ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dijous 18 de desembre de 2008

11 de desembre 2008

La presentació de UCS al Diari Sabadell


L’associació vol promoure una renaixença per l’Estat Català.

Més de dos centenars de persones van assistir a la presentació de la Unió Catalanista de Sabadell celebrat el passat dijous al Casal Pere Quart. La majoria d'assistents era d'edat madura. L'acte va comptar amb la presència de diversos regidors i ex regidors de Convergència i Unió (CiU).

La nova associació té com a objectiu la constitució de l'Estat Català com a fita irrenunciable, l'oficialitat única de la llengua catalana, la història com a base de la identitat, el catalanisme com a motor social i polític, i la nació, la llibertat i la democràcia com a fonaments ideològics.

Història i autoestima

Miquel Crusafont, doctor en Història i membre de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC), va impartir la conferència "El catalanisme del segle XXI i la Unió Catalanista a Sabadell". Després de denunciar el poc coneixement que tenen els catalans de la seva història va realitzar una dissertació sobre les diferències de mentalitat entre catalans i castellans, producte de la història i la tradició.

Esforç contra picaresca

Mentre a la Catalunya medieval el poder era compartit pel rei i una oligarquia comercial, a Castella ho era pel rei i la noblesa. Aquest és el motiu que explica per què aquí ha arrelat una cultura de l'esforç i del diàleg enfront de la picaresca i l'autoritarisme típic dels castellans.

Crusafont va lloar el sistema fiscal i el règim municipal de l'Edat Mitjana, que va considerar més democràtic que l'actual. També va assegurar que Catalunya va tenir el primer parlament del món, un exemple que van imitar els anglesos.
Igualment va tributar elogis a la tasca dels prohoms de la Renaixença i va afirmar que ara haurien d'encetar una segona Renaixença.

Nou i vell catalanisme

Segons Manel Pagès, president de l'Associació Sabadell Memorial, membre de l'IEC i ex regidor de CiU, Catalunya és un país ocupat i sotmès per un Estat que "ens roba i vol destruir la nostra identitat". Va considerar que l'autonomia ha fracassat i que cal pensar en la independència.

Va criticar durament els partits que s'anomenen catalanistes i que en realitat es comporten com un apèndix del nacionalisme espanyol. Tampoc va estalviar crítiques a la Unió Europea i va manifestar "sentir-se estafat per Europa" que rebutja totes les iniciatives catalanes.

Només Putin

A Europa, assegurà, només Vladimir Putin, que va estiuejar durant anys a la costa d'Alacant, és coneixedor i simpatitzant de les reivindicacions catalanes. "Aquesta és una possibilitat", afirmà. Pagès va declarar estar disposat a "aliar-se amb el diable" per tal d'aconseguir la independència de Catalunya.

L'acte es va tancar amb un torn d'intervencions del públic que va mostrar-se d'acord amb Crufasont i Pagès. Alguns participants van palesar el seu desencís pel comportament dels par¬tits catalans i van dir que ja no sabien a qui votar.

Crònica publicada al Diari Sabadell el 10 de desembre del 2008 amb el títol : Presentació de la Unió Catalanista

10 de desembre 2008

La presentació de UCS al diari AVUI


Cap a la II Renaixença


INDEPENDÈNCIA L’objectiu de recuperar la institució és crear una consciència col·lectiva per reclamar la independència. CRÍTIQUESDurant la presentació es van jutjar les polítiques que s’han fet des de Madrid i la poca valentia de la iniciativa catalana. HISTÒRIAEs va dir que encara es desconeix.


Si el 27 de març de 1892 la ciutat de Manresa va acollir la signatura de les bases de la Constitució Regional Catalana, dijous passat el Casal Pere Quart va ser l’escenari triat per recuperar l’entitat que llavors va donar l’impuls a les reclamacions del poble català: la Unió Catalanista. El president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), Miquel Crusafont, i el president de l’Associació Memorial de Sabadell, Manel Pagès, van organitzar un debat sobre l’estat del país al segle XXI que va concloure amb la creació d’aquesta entitat.

Reclamant una segona Renaixença per a la nació, ambdós van coincidir en apuntar la necessitat de mobilitzar la població per tal de recuperar una consciència col·lectiva que condueixi cap a la independència. ‘‘La base perquè siguem un país lliure és que hi hagi catalanistes, que la majoria del poble ho vulgui’’, va expressar Pagès davant els més de 300 assistents a l’acte, recordant que el 1890, quan va tenir lloc el primer congrés catalanista, ‘‘la gent no era ni conscient que el català era una llengua’’. ‘‘Eren quatre gats i només cal repassar tot el que ells sols van aconseguir’’, va afegir. Tal com ell mateix va reconèixer, aquest serà un procés difícil: ‘‘Actualment encara estem per sota dels nivells de conscienciació social que hi havia a finals del segle XIX’’.

Durant el seu parlament també van haver-hi paraules crítiques per a la Transició, un procés en què Pagès va participar-hi activament. ‘‘Ha estat un canvi sense sang mal tancat’’ va valorar, a la vegada que va mostrar el seu rebuig pel desenvolupament de la política espanyola dels darrers 25 anys. ‘‘En la democràcia els hereus del franquisme han continuat fent la seva tasca de destrucció de la Renaixença catalana, però aquesta vegada amb mitjans pseudolegals’’, va afirmar. També va exemplificar algunes actituds que ‘‘han diluït les nostres demandes, com el cafè per a tots, mentre reclamàvem la nostra pròpia autonomia.” Aquests no van ser els únics mots durs contra les polítiques que es fan des de Madrid. Una força que, segons va comentar Pagès, ha impedit entre d’altres que Àngel Guimerà es quedés sense Premi Nobel de Literatura quan els seu nom va començar a sonar a Estocolm. També va estirar les orelles dels polítics catalans: ‘‘A l’Ajuntament de Barcelona encara no li dóna la gana de restituir les quatre columnes que en Puig i Cadafalch va posar davant del Palau Reial i Primo de Rivera va fer retirar’’. Més dur es va mostrar amb els ‘‘traïdors de casa’’, tal com els va batejar, ‘‘partits polítics que diuen que són catalanistes i en veritat són espanyolistes.”

Història de Catalunya

D’altra banda,Miquel Crusafont va traslladar a l’auditori la seva inquietud per l’enorme desconeixement que hi ha de la història de Catalunya. Per ell, això té una conseqüència tràgica: ‘‘Com a col·lectivitat estem exposats a anar topant sempre ambla mateixa pedra.” Fent memòria de tot el que ha viscut el país durant la seva època de màxima esplendor, és a dir, mentre era independent del domini de Castella, va recordar que a Catalunya hi havia unes condicions que no s’han tornat ni a repetir ni a reclamar.

‘‘Teníem un règim fiscal que està a anys llum del que ara tenen els bascos’’, va comentar explicant exactament en què consistia: ‘‘La Generalitat recaptava impostos i quan el rei venia a les Corts li donaven una part d’aquests en funció dels projectes que presentava.” En qüestions de finançament va ser molt taxatiu: ‘‘Una solidaritat imposada no és més que un robatori amb totes les lletres.” Tot i així també es va mostrar optimista pel futur del país: ‘‘La virtut que tenim els catalans és que som tossuts i treballadors, aquesta és l’única arma de combat amb què podrem vèncer’’, i va afegir que ‘‘és bastant simptomàtic que portin 300 anys volent-nos destruir i encara no ho hagin aconseguit”.

Crònica publicada al diari AVUI+Sabadell el 9 de desembre del 2008 amb el títol : Unió Catalanista - Refundació a Sabadell