El futur de la catalanitat
Què succeeix quan en un país conviuen dues comunitats lingüístiques, culturals? Què acaba succeint? A Catalunya coexisteixen dues comunitats culturals i lingüístiques: la pròpia, la catalana; i l'espanyola. Mediàticament, cada una d'aquestes comunitats es mou en uns espais concrets: TV3 - AVUI - RAC 1 - Catalunya Ràdio..., per un costat; i Tele-5 - Antena 3 - TVE - la SER - la COPE - El País - Abc..., per l'altre. Són dos mons, culturalment, lingüísticament, mentalment, que conviuen, que cohabiten pacíficament, però són dos mons. És veritat que alguns ciutadans tenen sentiments d'identitat compartida, i conviuen en les dues comunitats a la vegada. Certament. Però aquests són una minoria. En realitat, quan en una mateixa societat coexisteixen dues llengües, dues cultures, l'una acaba menjant-se l'altra. El peix gros sempre acaba menjant-se el petit.
Històricament, els tres darrers intents d'acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional, que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta, 1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat. Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvar-nos els mots. No van cedir. Van salvar la llengua. Cal destacar l'encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntat d'unir i no de separar. La voluntat d'integrar a la catalanitat els nouvinguts. L'escola catalana ha fet un gran servei al país en aquest sentit. Fer una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.
La immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, ha conviscut, però no s'ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d'immigrants espanyols s'han arrelat. I alguns d'ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans. A més, que l'ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental. Un altra part d'aquesta segona generació, però, simplement s'han adaptat. I un tercer grup tenen els peus aquí des del primer dia, però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d'Extremadura o els de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.
Ara, però, l’escenari ha canviat totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d'immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegades sembla que no en siguem prou conscients, d'aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d'esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petita minoria a casa seva). De moment, però, ni hem guanyat ni l'hem perdut, la partida. Però l'empat infinit no existeix.
Ho tenim complicat, certament. Però si fins ara, i en dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia. El que hem de tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos, ningú. Estem sols. Però no hem de ser catastròfics ni pessimistes. No hem perdut. Però, això sí: si no ens hi posem, perdrem, segur. Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no fem res, tot juga a favor de l'espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d'ells. Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta saber quin país volem per d'aquí a vint o trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l'espanyolitat anirà avançant a Catalunya.
Històricament, els tres darrers intents d'acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional, que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta, 1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat. Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvar-nos els mots. No van cedir. Van salvar la llengua. Cal destacar l'encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntat d'unir i no de separar. La voluntat d'integrar a la catalanitat els nouvinguts. L'escola catalana ha fet un gran servei al país en aquest sentit. Fer una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.
La immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, ha conviscut, però no s'ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d'immigrants espanyols s'han arrelat. I alguns d'ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans. A més, que l'ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental. Un altra part d'aquesta segona generació, però, simplement s'han adaptat. I un tercer grup tenen els peus aquí des del primer dia, però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d'Extremadura o els de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.
Ara, però, l’escenari ha canviat totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d'immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegades sembla que no en siguem prou conscients, d'aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d'esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petita minoria a casa seva). De moment, però, ni hem guanyat ni l'hem perdut, la partida. Però l'empat infinit no existeix.
Ho tenim complicat, certament. Però si fins ara, i en dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia. El que hem de tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos, ningú. Estem sols. Però no hem de ser catastròfics ni pessimistes. No hem perdut. Però, això sí: si no ens hi posem, perdrem, segur. Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no fem res, tot juga a favor de l'espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d'ells. Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta saber quin país volem per d'aquí a vint o trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l'espanyolitat anirà avançant a Catalunya.
Joaquim Colominas
Professor de ciència política a la URL
Article publicat al diari AVUI el dimarts, 17 de febrer del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada