Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de març 2009

Una mica d'història


ORÍGENS DEL CATALANISME (1833-1901)



El catalanisme, que, com a moviment polític només va ser important des de principis del segle XX, va aparèixer a causa d’un seguit de factors: el romanticisme (primera meitat del segle XIX), que exaltava l’individualisme i el “passat gloriós” medieval; la difusió en altres estats europeus dels moviments nacionalistes (segona meitat del segle XIX), que defensaven el dret dels pobles a decidir el seu propi govern; la industrialització de Catalunya, que va marcar diferències econòmiques i socials amb la resta d’Espanya; i la creació d’un Estat liberal espanyol centralitzador, que va provocar l’aparició de moviments contraris a la uniformització política i cultural (federalisme, catalanisme, nacionalismes basc i gallec).

La Renaixença fou un moviment de recuperació de la identitat nacional catalana, en especial de la llengua, que des de començament del segle XIX havia quedat reduïda a la condició de parla d’ús oral. Iniciada simbòlicament amb l’oda La Pàtria (1833), es va desenvolupar fonamentalment durant la segona meitat del segle XIX. Els Jocs Florals (1859) i noves publicacions escrites íntegrament en català van contribuir a la difusió de les obres d’escriptors com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Paral•lelament a la Renaixença es va produir un moviment cultural popular, amb la difusió progressiva d’una literatura i d’un teatre escrits en un català proper a la llengua parlada.

Des de finals del segle XIX, a més a més de les reivindicacions lingüístiques i literàries, el catalanisme es va convertir en un moviment polític que exigia un sistema d’autogovern per a Catalunya. Els seus antecedents van ser les “bullangues” (revoltes populars contra l’Estat liberal, en especial contra la seva política econòmica, desenvolupades de 1835 a 1843); el federalisme, que propugnava una nova articulació de l’Estat espanyol, repartint els poders entre òrgans de poder estatals, regionals i municipals; i el carlisme, que reivindicava la devolució dels furs abolits per Felip V.

Valentí Almirall va trencar amb el Partit Federal i va iniciar l’intent de crear una organització política específicament catalana. Amb l’objectiu d’unir totes les forces catalanistes, va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) i va impulsar la creació del Centre Català (1882), que aspirava a ser una organització cívica interclassista que aplegués tots els catalanistes en defensa dels interessos de Catalunya. El segon Congrés Catalanista (1883) va acordar que els membres del Centre Català abandonessin els partits polítics espanyols i creessin organitzacions estrictament catalanes. L’any 1885 es va aprovar el manifest “Memorial de Greuges”, que recollia els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada.

El 1887, el Centre Català es va escindir i un grup d’intel•lectuals conservadors oposats a Almirall se’n van separar i van fundar un club polític, la Lliga de Catalunya. El 1888 van presentar un “Missatge a la Reina Regent”, en el qual es demanava autonomia per a Catalunya. El 1889 endegaren una campanya contra el projecte del govern de suprimir el dret civil català, que finalment es va mantenir vigent. El Centre Català va perdre influència i va desaparèixer a meitat dels anys 90, fracassant l’intent d’Almirall de crear un catalanisme progressista.

A partir dels anys 90, l’hegemonia dins del catalanisme es va decantar cap als sectors conservadors i catòlics. Tanmateix, l’apropament de l’Església catalana al catalanisme conservador va ser un intent de cristianitzar un moviment que fins llavors havia estat majoritàriament laic i progressista.

L’any 1891 es va fundar la Unió Catalanista, que volia ser una federació de tots els grups, centres i publicacions catalanistes. El 1892, va celebrar a Manresa una Assemblea de delegats on es va aprovar el seu programa polític (les “Bases per a la Constitució Regional Catalana” o Bases de Manresa), on es defensava la plena sobirania de Catalunya en el govern interior i competències absolutes en nombroses matèries.

El 1901, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van presentar-se units a les eleccions legislatives amb l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. Després de l’èxit electoral de la candidatura, els dos grups es van unir i van crear el primer partit polític catalanista, la Lliga Regionalista. Aquest va aplegar gran part dels sectors benestants del país contra el sistema centralista de la Restauració i a favor de l’autonomia de Catalunya. La Lliga va aconseguir l’hegemonia política a Catalunya durant tot el primer terç del segle XX, fins que, durant la Segona República, fos desplaçada pel catalanisme progressista d’Esquerra República de Catalunya.


Síntesi de les pàg. 224-235 d’Horitzó, Ed. Vicens Vives, redactada el gener de 2004 per Laura Ricol Lainez, 2K, corregida i modificada per R. Palomero