Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de juny 2009

Les pensions en una Catalunya independent


Escanyar els pensionistes


L'absència d'arguments favorables a la dependència de Catalunya, el fet que ningú sigui capaç de defensar amb raons que als catalans ens és més beneficiós formar part de l'Estat espanyol que tenir un Estat propi, s'intenta amagar pels unionistes amb una doble estratègia. Aquells que tenen com a prioritat la defensa dels interessos dels catalans, que concreten en una autonomia més o menys potent, malden per fer poc atractiva la independència contraposant-la al que anomenen les preocupacions de la gent, que defineixen arran de terra i de la manera més estreta possible: tenir salut i feina, pagar la hipoteca, pujar els fills, sostenir la gent gran amb les pensions, i poca cosa més. Tot allò que se'n surti, diuen, és fer volar coloms, no tocar de peus a terra, i allunyar-se de la realitat, tal com durant la dictadura de Franco definien els seus propagandistes les aspiracions i la lluita per la democràcia, que també contraposaven als veritables interessos de la gent. Ni llavors els contraris a la democràcia, ni ara els contraris a la independència, expliquen per què i en què la dictadura, o la dependència de Catalunya, són beneficioses pel que fa a la salut, la feina, les pensions, i la resta d'allò que uns i altres anomenaven i anomenen "el que importa a la gent".

AQUELLS QUE TENEN COM A PRIORITAT la defensa dels interessos dels espanyols afegeixen, contra la independència, l'argumentari de la por: no és possible, no us deixarem, traurem els tancs, us farem fora d'Europa, boicotejarem els vostres productes, us arruïnareu, no podreu pagar les pensions, etc. Salvades totes les distàncies, i sense confondre els unionistes catalanistes, més aviat resignats, amb els unionistes espanyolistes, més aviat agressius, uns i altres tenen en comú, però, l'absència absoluta d'arguments i raons que avalin els seus postulats respectius. Parlem-ne, doncs, estudiem "el que importa a la gent", i vejam si, des d'aquest punt de vista, és millor la dependència o la independència. Poden pagar-se les pensions en una Catalunya independent? Poden pagar-se en una Catalunya dependent?

RES MÉS SENZILL; N'HI HA PROU A ANALITZAR quant paguem cada any les empreses i treballadors en cotitzacions socials a Catalunya, i quant en paguen a la resta de l'Estat; quant en reben en pensions cada any els nostres jubilats i vídues, i quant en reben fora de Catalunya. Cal recordar que el sistema de pensions establert a l'Estat espanyol és un sistema de repartiment que implica que la Seguretat Social utilitza les cotitzacions que recapta cada any per fer front a les pensions que ha de pagar cada any. Cal recordar també que els ciutadans de Catalunya som el 16% del total de l'Estat, i que el nostre PIB és una mica inferior al 19% del total, però hem pagat en cotitzacions socials molt més que això. De l'any 2004 a l'any 2007 les empreses i treballadors a Catalunya hem pagat en cotitzacions socials 88.945,2 milions d'euros, el 23,9% de tot l'Estat, però els pensionistes a Catalunya han rebut 75.847,8 milions d'euros, el 20,6% de tot l'Estat. En només quatre anys se n'han anat a Espanya per no tornar 13.097,2 milions d'euros, que les autoritats espanyoles han cobrat als catalans per regalar-los als espanyols. Prop del 2% del PIB de Catalunya s'ha perdut cada any en aquest espoli. Si tinguéssim un Estat propi, o una Seguretat Social pròpia, amb aquests 13.097,2 milions d'euros podríem: 1. Incrementar les pensions de jubilats i vídues catalanes un 25%, 174,7 € cada mes, 2.445,8 € cada any. 2. Nodrir un fons de reserva per cobrir les pensions futures. 3. Abaixar les cotitzacions d'empreses i treballadors un 14,7%, mantenint les actuals pensions.

COM QUE ELS NOSTRES DINERS SE'N van a Espanya, la realitat és que són els seus jubilats i vídues els que s'aprofiten de l'escanyament dels nostres. En quatre anys 38,5 milions de ciutadans de l'Estat, Catalunya exclosa, han nodrit el fons de reserva de la Seguretat Social amb 4.500 milions d'euros, mentre 7,5 milions de catalans l'hem nodrit amb 13.097,2 milions d'euros. Som nosaltres els que financem unes pensions per als espanyols que ells no poden sostenir; som nosaltres, empreses i treballadors a Catalunya, els que paguem el 74,4% del fons de reserva de la Seguretat Social de tot l'Estat.

NO ÉS ESTRANY QUE MAI CAP instància espanyola hagi publicat un estudi sobre aquest tema, que hagin amagat les dades, i que els seus polítics i funcionaris hagin mentit i menteixin amenaçant-nos amb la pèrdua de les pensions si esdevenim independents. Ben al contrari, és pertànyer a Espanya el que posa en risc les pensions dels nostres jubilats i vídues, perquè en situació de crisi els espanyols no en tindran prou amb l'escanyament català per sortir-se'n, i la fallida de la seva Seguretat Social ens arrossegarà amb ells.

ÉS UNA BONA OCASIÓ PER ALS QUE sostenen que no cal la independència, que ens en podem sortir dins l'Estat espanyol. La independència té un efecte clar i immediat: sense pagar més en cotitzacions socials, cada jubilat i cada vídua a Catalunya rebria 2.445,8 € més cada any, i s'acabaria d'un cop amb l'espoli de pagar el 23,9% de les cotitzacions socials i rebre només el 20,6% de les pensions. Tindríem una Seguretat Social sanejada i viable, amb un superàvit constant i sostenible.

L'AUTONOMIA ACTUAL TÉ TAMBÉ un efecte clar i constant, l'espoli de les nostres empreses i treballadors, l'escanyament dels nostres jubilats i les nostres vídues, la ruïna dels catalans. Tocant de peus a terra, com pensen els autonomistes acabar amb aquesta injustícia? Com consideren possible ocupar-se dels problemes de la gent, i resoldre'ls? Potser tindran mai els vots dels diputats espanyols per tornar als catalans els que ens pertoca, i que els espanyols deixin de robar-nos? Tots els diputats catalans al Congrés són 47; per canviar aquest sistema espanyol indecent en calen 176, i per blindar el canvi amb una reforma constitucional en calen 234. Algú és capaç de dir que obtindrà aquest suport a Espanya? Com i quan? Fets, no paraules.

LA INDEPENDÈNCIA NOMÉS NECESSITA per reeixir el suport i el vot de la majoria dels catalans, només depèn de nosaltres; les reformes a Espanya no depenen de nosaltres, necessiten el suport dels espanyols, i ni el tenim ni el tindrem.

L'estudi íntegre, i la seva presentació gràfica, es poden trobar a:

http://www.cercleestudissobiranistes.cat/

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

Volem Seleccions nacionals catalanes


Futbol i política


Aquest article és d'una obvietat descarada. Però necessària. Perquè aquest país sembla condemnat a repetir, una vegada i una altra, els mateixos arguments contra les mateixes fal·làcies. Potser seria millor no fer-ho. Però el cansament desemboca, de manera fatal, en la resignació. I resignar-se és donar la raó al fal·laç. Una vegada més, arran de les victòries del Barça al llarg de la temporada passada, de la xiulada immensa al camp del Mestalla a l'himne espanyol i dels símbols habituals que acompanyen l'equip -senyeres i senyeres estelades- i dels que no l'acompanyen -banderes espanyoles-, i arran també de la intervenció espanyola en la Copa Confederacions, s'han tornat a sentir les trampes de sempre. Una trampa bàsica és proclamar que no s'ha de barrejar "futbol i política". No ho fa ningú. Entenent "política" com la gestió de les coses públiques a través d'un sistema democràtic o no. Ningú no fa "política" amb el Barça ara. Se'n va fer -potser no tanta com hauria calgut- quan no se'n podia fer fora dels camps. És a dir, durant les dues dictadures que aquest país va patir al segle XX. Però ara no se'n fa. O se'n fa d'una altra manera. Al Camp Nou i a tot arreu, on les llotges esdevenen places d'exhibició pública dels uns i dels altres per fer "política".

Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.

Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.

Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.

El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.

Vicent Sanchis
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009

20 de juny 2009

Catalunya cap a la independència


Ara és l'hora?


Ahir mateix, i per pura casualitat, vaig assistir a tres reunions completament diferents; una era de caràcter professional, una segona era de caràcter polític i la tercera era de caràcter acadèmic. En totes tres es va parlar de Catalunya i en totes tres vaig escoltar persones d'ideologia i de tarannà molt distants entre elles que deien, primer, que el camí cap a la independència és, en una Europa lliure i democràtica, més fàcil que mai; segon, que l'entesa amb Espanya és impossible i que això afecta qualsevol ideologia governant; tercer, que només la malaptesa i el titubeig dels catalans impedeixen un avenç efectiu; i quart, que l'actual govern espanyol és manipulador i letal per a Catalunya. No m'ho invento, les coincidències van ser notòries. No pretenc, és clar, fer una anàlisi social ni tampoc treure conclusions precipitades, però sí que voldria remarcar que les coincidències, quan es tracta de grups socials molt allunyats, són dignes d'anàlisi.

Cap d'aquestes coses no és ni nova ni sorprenent; el que és interessant és la coincidència. A part d'aquestes quatre afirmacions calcades d'un lloc a l'altre, vaig sentir parlar de moltes altres coses: la mala utilització dels nostres escassos béns; la indefugible necessitat de situar Catalunya en un marc internacional; la creixent desinformació del mateix poble català de la seva pròpia història i coses per l'estil, però el diagnòstic era coincident. Si els interlocutors d'aquestes tres trobades tenen raó, i continuem amb una actitud passiva i derrotista, em penso que haurem de respondre a dures preguntes dels nostres successors. Si podia ser i ho vam impedir nosaltres mateixos, no tenim cap mena de perdó històric.

Isabel-Clara Simó

Escriptora i Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 20 de juny del 2009

13 de juny 2009

Les eleccions europees


Catalunya no es pot permetre una actitud abstencionista



Les eleccions europees del dia 7 de juny obliguen a fer alguns comentaris.

El primer és que hi ha hagut una abstenció molt alta. I molt més alta a Catalunya que a la resta de l’Estat. Hi deu haver diversos factors que ho expliquen. Un d’ells és que la polarització ha estat molt forta, però no deu haver influït tant aquí com a fora de Catalunya. I segons com, això podria veure’s com a quelcom positiu. Perquè en l’àmbit espanyol ha estat una campanya polaritzadora, bruta, de molt baixa qualitat. Baixa d’idees i d’ètica. Cal suposar que els protagonistes creien que l’enfrontament descarnat i feridor mobilitzaria millor els sectors més afins. I potser ha estat així fora de Catalunya. Encara que aquí, poc o molt, això també deu haver afectat, però no amb la mateixa intensitat. Tanmateix tot plegat no justifica la molt baixa participació catalana. Que significa un toc d’alarma molt seriós.

La campanya a Catalunya també ha tingut alguns aspectes de poc nivell. Però no ha caigut tan avall com la d’Espanya en general, protagonitzada només pels dos grans partits espanyols. Per tant, aquí l’efecte excitant propi d’una baralla de galls no s’ha produït, o s’ha produït poc. I això és bo. El que no és bo és que aquest dèficit de l’interès pel sang i fetge no hagi estat compensat per un interès de més qualitat cívica i social. I en honor a la veritat cal dir –i és just de dir-ho– que el debat europeu protagonitzat des de Catalunya ha tingut molt més nivell.

Però no ha mobilitzat prou.

El que aquest editorial vol subratllar és que Catalunya no es pot permetre una desmobilització tan alta. Potser Espanya se la pot permetre.

Però Catalunya, no. Perquè les estructures institucionals i polítiques i àdhuc econòmiques amb què ha de treballar no són del tot ajustades ni a la seva societat ni a la seva economia ni a la seva identitat col·lectiva. Per tant, li cal sempre un suplement o un complement de contribució de la gent, de la ciutadania. Li cal un estat d’ànim, una disponibilitat de la gent més alta que els dels països on l’Estat els resol millor els problemes bàsics. Li cal que la seva gent es mobilitzi més.

Històricament ha estat així, i això ha estat fonamental per al progrés de Catalunya, com a mínim durant els darrers 200 anys. És a dir, durant tot el temps de construcció de la Catalunya moderna. Per tant, és imprescindible i urgent que els catalans superem aquesta morositat.

És habitual parlar del desprestigi de la política i dels polítics com a causa principal de l’abstencionisme i de la desafecció ciutadana per la cosa pública. I és segur que la classe política ha d’autoanalitzar-se i rectificar determinades maneres de fer. Ha d’interrogar-se sobre si dóna la imatge de manca de sinceritat o no, i fins i tot si aquesta manca de sinceritat és real o no; sobre si tendeix a constituir-se en casta; sobre si ajuda a crear més burocràcia de la necessària; sobre si introdueix un excés d’agressivitat en el debat polític; sobre si posa molt sovint el partidisme per sobre de l’interès general; sobre si actua només a curt termini, només per al titular del diari de l’endemà, etc. Que els polítics recordin que l’ofici de polític és especialment important i noble perquè és el polític qui s’ocupa més que ningú del bé comú. És així per definició. Però que recordin, també, que fàcilment pot no estar a l’alçada que la seva tasca requereix. I això de seguida es fa evident perquè el polític treballa molt a la vista de tothom.

Però tornaria a ser un acte poc responsable que els ciutadans donessin tota la culpa als polítics i no assumissin cap mena de responsabilitat del que passa. I en tenen molta, de responsabilitat. I molt repartida. Molta gent parla ara de crisi de valors i d’actituds poc positives. Una crisi general, que afecta els polítics i afecta tothom. I que, entre altres coses, es manifesta en el gest de no anar a votar. És diferent el vot en blanc, que és un acte de ciutadania responsable; un acte de protesta o d’advertiment cívic. Ve a dir als polítics «no m’agradeu, i us ho faig saber d’una manera responsable i cívica; reflexioneu i canvieu».

Però si analitzem la nostra cultura ciutadana veiem que la crisi de valors i que la insuficient acceptació de responsabilitats són molt generals. Per tant, com a mínim, s’imposa que els ciutadans no exhibeixin actituds de superioritat moral respecte als polítics, sinó que també ells analitzin el seu grau de compromís cívic.

Tot això requereix que els polítics en alguns aspectes canviïn. Alguns més que altres. Perquè en política no tothom assoleix el mateix grau de manipulació, de partidisme, d’ànsia del poder pel poder, etc. I requereix que els ciutadans evitin de caure en el «tots són iguals», que en el fons amaga mandra.

I això porta a un últim comentari. O a una pregunta: Com i qui pot contribuir a superar totaixò? Hi pot contribuir gent i factors diversos, però, d’entrada, hi ha de contribuir tothom que sigui capaç de magisteri. Que tingui capacitat d’influir. A nivell familiar, a nivell local, a nivell general. A l’escola, a les entitats de tota mena, als mitjans de comunicació.

Parlem un moment d’aquests darrers. No caiguem en l’error de penjar-los el mort. De dir que els mitjans de comunicació són els responsables del mal ambient. No és veritat. És veritat que, de vegades, es deixen arrossegar per la idea que el públic vol confrontació i espectacle, més que no pas informació i criteris més consistents.

Però seria un error carregar-los la responsabilitat del que passa. Ara bé, dit això, sí que ens cal demanar-los que actuïn molt en termes constructius i amb pedagogia.

No els podem fer culpables del que passa, seria erroni i injust, però els podem demanar, en positiu, que ajudin intensament a enfortir les idees, els valors i les actituds que poden col·laborar a mobilitzar positivament la societat. I això no es fa apel·lant al vot en un editorial dos dies abans d’unes eleccions, sinó amb el to que els mitjans facin servir habitualment a l'hora d'informar.

Les eleccions de diumenge passat es poden interpretar de diverses maneres segons quin sigui el prisma polític del partit. Hi ha qui té motius per estar satisfet i hi ha qui no en té. Però, des del punt de vista de país, el judici ha de ser negatiu.

Indiscutiblement negatiu. Ja ho hem dit al començament d’aquest article: Catalunya depèn massa de la qualitat cívica i patriòtica de la seva gent per poder-se permetre una actitud abstencionista tan acusada. Alguna cosa falla. I la fallada potser és difosa. Però no és una fallada només política. És una fallada que obliga a fer-nos aquesta pregunta: tots plegats, quin exercici d’honestedat política, de compromís ciutadà i de reforçament moral hem de fer per tirar endavant Catalunya?

I per acabar, un comentari molt breu. Tot això es pot superar si utilitzem bé els nostres actius (que els tenim) i, sobretot, si ens mobilitzem. El que cal és ser conscients que fonamentalment depenem de nosaltres mateixos.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 9 de juny de 2009

09 de juny 2009

Presentació a Sabadell del III Congrés Catalanista


Sota els auspicis de l’Associació Sabadell Memorial, la Unió Catalanista de Sabadell va proporcionar el seu suport organitzatiu a la presentació a Sabadell del 3er. Congrés Catalanista.

Catalunya no es defineix i, fins que no ho faci, estarem en un estat d'indefinició col·lectiva que no ens portarà enlloc. Si el que volem és un Estat propi, Catalunya ha de passar per una operació d'urgència i solucionar els seus problemes. Aquestes són algunes de les conclusions que es podrien extreure de l'acte que el Tercer Congrés Catalanista va oferir al Casal Pere Quart el dia 2 de juny. Diferents representants de l'organisme van passar per Sabadell per explicar quin hauria de ser el futur de Catalunya.

"El Congrés és una resposta a la situació d'emprenyament de la situació actual que tenim els catalans", va dir Manel Pagès, moderador de la xerrada. El va seguir de prop Josep Espar, secretari general del Congrés, segons el qual a Catalunya es necessiten dues paraules: "prou i cal". "Com a poble, no podem continuar de la manera que estem. Hem de dir prou i cal, urgentment, fer alguna cosa. Es parla de federalisme, confederalisme, autonomisme, independentisme, separatisme... però ningú fa res", va apuntar Espar.

Amb les eleccions europees com a teló de fons, Espar va destacar la necessitat de portar un Estat propi a Europa. Per la seva banda, Jordi Cuixart, vicepresident de l'àmbit d'Economia i Innovació del Congrés, va dir que el que calia era "fer-se un lloc entre les nacions del món". "El discurs, en qualsevol cas, sempre ha de ser esperançador, pensar en el que podem fer per salvar el país", va explicar.

Patricia Gabancho, vicepresidenta de l'àmbit de Política, va donar especial importància a l'espai de reflexió que significa aquest Congrés, especialment en l'aspecte polític. "La tasca de l'àmbit de Política és informar els ciutadans amb papers i no amb actes presencials", va destacar Gabancho.

Als anys 1880 i 1883, en els prolegòmens de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i de principis del segle XX, es van convocar el primer i el segon congressos catalanistes que van enfortir la necessitat d’un catalanisme obertament polític a més del catalanisme cultural: memorial de Greuges (1885), Bases de Manresa (1892), eleccions de 1901, Mancomunitat de Catalunya (1909) hi estan relacionats. Valentí Almirall, Prat de la Riba i més tard Cambó i Macià aprofitaren els seus plantejaments i les seves conclusions. Aquest Congrés Catalanista és continuació dels congressos que van tenir lloc a finals del segle XIX.

Ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Nous problemes, nous reptes a nivell europeu i mundial apareixen quan la realitat de Catalunya, sempre en construcció, no ha culminat els processos de recuperació ja desvetllats aleshores. Continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres factors identitaris, les nostres estructures de poder. Ens cal una adaptació als nous temps.

El Tercer Congrés Catalanista va començar el novembre de 2008 i acabarà a finals d'any. Per aquestes dates, ja haurà recorregut totes les províncies catalanes explicant el que breument es va dir ahir a Sabadell davant gairebé un centenar de persones. Aquest 3r Congrés Catalanista tindrà la finalitat de fer una reflexió en profunditat que analitzi què som i què tenim els catalans i catalanes i es plantegi serenament cap on volem anar.

Si voleu conèixer amb més detall les idees, motivacions i activitats que duen a terme els organitzadors del Tercer Congrés Catalanista, podeu entrar a la seva web:

http://www.congrescatalanista.cat/index.html

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

08 de juny 2009

Copa, Lliga i Champions - (Dues visions)


Barça independent


El Barça és un bon aliat, per a la independència de Catalunya? Parlem-ne. Per descomptat, el tricampió ha fet d'imant de la catalanitat durant molts anys, i en els darrers temps no hem tingut millors espots promocionals que els seus, en matèria d'integració, normalització, mundialització i totes les paraules acabades en ció. Per no dir que l'estelada fa de pebre picant en les celebracions blaugranes, fins al punt que els grans triomfs esportius sembla que ens duguin a les portes de la plena llibertat nacional.

Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l'independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s'alimenti de (menys que) un país, però no m'imagino l'armada culer amb la mateixa potència d'ara en cas de secessió política.

Dins d'un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s'encongiria. La seva funció substitutòria, d'ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l'existència d'una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s'ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.

Aquest no és un tema menor en l'imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s'han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre'l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d'avui. I molts altres, n'estic segur, apostarien per la fórmula "ni França, ni Espanya, Barça", que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.

T'ho miris com t'ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l'univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l'accent en el Madrid -que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s'arronsaria.

Alfred Bosch
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 31 de maig del 2009

La raó d'Espe

En primer lloc: Esperanza Aguirre tenia ganes de tocar la pera quan se li va acudir subratllar l'espanyolitat del Barça. Espanyola és la Lliga guanyada, espanyol és el rei que atorga una altra Copa i espanyola són la capital i la comunitat autònoma catalanes. La presidenta madrilenya feia aquestes precisions moments abans de la final de la Champions, tot pixant al voltant d'algunes il·lusions. Per marcar territori en una festa que evidentment no és seva. I per aixafar-nos-la, esclar.

En segon lloc: aquests dies hem sentit repetir a tort i a dret que la victòria a Europa és del gran equip espanyol blaugrana i que, al capdavall, a Barcelona es va celebrar també molt l'Eurocopa guanyada per la selecció comuna. Zapatero ho va deixar també molt clar: "Este año Eurocopa y Champions", una curiosíssima manera de barrejar naps amb cols. Tanta insistència política i periodística només fa que remarcar que a Espanya saben molt bé què som i què representem, i què vol dir Més que un club, i quanta al·lèrgia mantenim cap a alguns símbols. Abans d'en Laporta, també. Doncs constatat queda.

Però en tercer lloc: les afirmacions de la senyora Esperanza són exactes. I veritat. Quan s'acaba la festa i el somni, la llei és rotunda (algunes lleis, esclar: l'Estatut no compta) i una bandera ens agermana: la d'ells. Les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l'origen de les realitats. Som el que imaginem. Just do it.

Jordi Cabré
Escriptor

Article publicat al diari AVUI el dilluns 1 de juny del 2009

01 de juny 2009

L'independentisme s'organitza


La fórmula: d’Agustí Bassols a Heribert Barrera

Tantes discussions sobre el traçat del full de ruta de la independència, tants articles cremats buscant llum per a la transversalitat que se’ns escapa de les mans, tantes crides caigudes al buit sobre l´anhelada unitat, i vés per on que els Honorables senyors Bassols i Barrera han deixat el tema llest per a sentència.

Avantatges de ser una nació empantanegada i a mig fer. Així com als casals d’avis de Dinamarca i Estònia els seus vells es dediquen a fer la partideta de cartes de després de dinar i a tapar-se amb una manteta a la vora del foc, aquí en canvi organitzen associacions independentistes o continuen la seva lluita de tota una vida en la defensa d’uns ideals.

Fa dues setmanes, el conseller Bassols senzillament enterrava el fantasma de la por que ha rossegat el catalanisme durant tants anys. La naturalitat i la senzillesa amb la que ell i els Srs. Cahner, Ros Hombravella i l’amiga Patrícia Gabancho defensaven la independència, per justícia i per necessitat col·lectiva, era el gest d’audàcia que calia per donar per liquidat tants anys de tàctica estèril, de parlar amb mitges paraules, d’insinuacions tèbies. En una sala plena de gom a gom d’un públic de votants pujolistes des de 1980, el catalanisme de tota la vida donava el pas endavant que molts veníem somniant que fes. Acabat l’acte, la preguntava que flotava a l´Ateneu, entre els retrats de Pompeu Fabra i en Quim Borralleras que s’ho miraven expectants, era tant òbvia com la de si es podia continuar essent només catalanista després d’un exemple com aquell. Ni les tortugues del Jardí Romàntic no en tenen cap dubte. Tampoc elles ja no s’acontenten amb una fulla d’enciam, el volen sencer.

Uns dies després, el president Barrera, que havia assistit a la festa catalanista de l´Ateneu a primera fila, a propòsit de l’article del doctor Carretero, li donava el seu suport amb les paraules següents: “cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple”. Un gest que alguns han desdenyat: “coses d’en Barrera, ja se sap”. Coses d’en Barrera? Del polític que és una de les màximes autoritats morals del país per una trajectòria impecable? Del jove activista que ja a l’exili de Perpinyà va començar la lluita? Del diputat que va votar No a la Constitució que ens ficava a la gàbia? D’un dels catalans impossibles que sempre ha estat on ha pensat que calia ser simplement per una qüestió de consciència i d’ètica política?

Bassols-Barrera, aquesta és la fórmula. Aquí és on hem d’aixoplugar-nos. Aquí hi cabem tots. Cada un d’ells no pot estar més allunyat de l’altre, segurament, de moltes qüestions socials, però ara, avui, en aquest país nostre, això no els distreu ni un segon l’atenció. Un porta lluitant per la independència durant molts anys i l’altre acaba d’abraçar la causa. També això s’ha criticat. I què? Molt ben benvingut. Encara seran rebuts més entusiàsticament els que vagin arribant. La paràbola del fill pròdig es quedarà curta davant de cada nova incorporació a l´independentisme. Això ha de ser una Festa Major cada cop que algú vingui amb nosaltres.

El professor Resina deia dissabte a l´Avui, en un dels millors articles que s’han escrit els darrers mesos: “La llibertat no pot ser monopoli de cap partit, sinó del compromís de catalans de totes classes i procedències, no perquè les diferències hagin de desaparèixer en un pretès agermanament, sinó perquè la llibertat és el bé prioritari de tots”. Bassols-Barrera, el vell independentista i el que acaba d’arribar. Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d’El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra cosa? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il•lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència.

Fa dues setmanes, a l´Ateneu, el conseller Bassols tancava el seu parlament amb el mateix crit que Carrasco i Formiguera llançava sempre al finalitzar els seus parlaments: Visca Catalunya lliure! Va ser un crit fort, vibrant, jove. I tots els que estàvem a la sala, encapçalats pel president Barrera, vam seguir-lo.

Quim Torra
Advocat

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 28 de maig de 2009