Barça independent
El Barça és un bon aliat, per a la independència de Catalunya? Parlem-ne. Per descomptat, el tricampió ha fet d'imant de la catalanitat durant molts anys, i en els darrers temps no hem tingut millors espots promocionals que els seus, en matèria d'integració, normalització, mundialització i totes les paraules acabades en ció. Per no dir que l'estelada fa de pebre picant en les celebracions blaugranes, fins al punt que els grans triomfs esportius sembla que ens duguin a les portes de la plena llibertat nacional.Ara bé, mentre no hi ha dubte que el Barça és un bon amic del nacionalisme banal, o fins i tot de l'independentisme banal, no tinc tan clar que estigui interessat en la independència. El més que un club és idoni mentre s'alimenti de (menys que) un país, però no m'imagino l'armada culer amb la mateixa potència d'ara en cas de secessió política.
Dins d'un futur Estat català, el FC Barcelona segurament s'encongiria. La seva funció substitutòria, d'ambaixador nacional torrefacte, aniria de baixa davant l'existència d'una esquadra oficial catalana; la rivalitat amb el Madrid s'ensopiria, i el sistema futbolístic català no aguantaria un colós de dimensions com les actuals. No hi hauria ni incentius, ni base, ni diners, ni necessitat per mantenir tal criatura.
Aquest no és un tema menor en l'imaginari popular, si fem cas de la gresca dels darrers dies. El dilema és tan destacat que diverses ments privilegiades s'han inventat fórmules màgiques diferents per resoldre'l. La fórmula Gabancho consistiria a apuntar el Barça a la Lliga italiana. La fórmula Junqueras, crear una autèntica Lliga europea, i que les Lligues estatals operessin com les divisions regionals d'avui. I molts altres, n'estic segur, apostarien per la fórmula "ni França, ni Espanya, Barça", que consistiria a proclamar la independència del club i deixar-se de maldecaps polítics.
T'ho miris com t'ho miris, qui més hi sortiria guanyant, en una Catalunya rica i plena, no seria l'univers culer. Si voleu un argument futboler per aspirar a la independència, més val posar l'accent en el Madrid -que hi perdria gairebé tant com el seu etern rival, perquè a la força també s'arronsaria.
Alfred Bosch
Periodista
Article publicat al diari AVUI el diumenge 31 de maig del 2009
La raó d'Espe
En primer lloc: Esperanza Aguirre tenia ganes de tocar la pera quan se li va acudir subratllar l'espanyolitat del Barça. Espanyola és la Lliga guanyada, espanyol és el rei que atorga una altra Copa i espanyola són la capital i la comunitat autònoma catalanes. La presidenta madrilenya feia aquestes precisions moments abans de la final de la Champions, tot pixant al voltant d'algunes il·lusions. Per marcar territori en una festa que evidentment no és seva. I per aixafar-nos-la, esclar.
En segon lloc: aquests dies hem sentit repetir a tort i a dret que la victòria a Europa és del gran equip espanyol blaugrana i que, al capdavall, a Barcelona es va celebrar també molt l'Eurocopa guanyada per la selecció comuna. Zapatero ho va deixar també molt clar: "Este año Eurocopa y Champions", una curiosíssima manera de barrejar naps amb cols. Tanta insistència política i periodística només fa que remarcar que a Espanya saben molt bé què som i què representem, i què vol dir Més que un club, i quanta al·lèrgia mantenim cap a alguns símbols. Abans d'en Laporta, també. Doncs constatat queda.
Però en tercer lloc: les afirmacions de la senyora Esperanza són exactes. I veritat. Quan s'acaba la festa i el somni, la llei és rotunda (algunes lleis, esclar: l'Estatut no compta) i una bandera ens agermana: la d'ells. Les victòries les deixem per al futbol, ficcions momentànies. Potser ara ens adonarem que la ficció pot ser l'origen de les realitats. Som el que imaginem. Just do it.
Jordi Cabré
Escriptor
Article publicat al diari AVUI el dilluns 1 de juny del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada