Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 de juny 2009

Les eleccions europees


Catalunya no es pot permetre una actitud abstencionista



Les eleccions europees del dia 7 de juny obliguen a fer alguns comentaris.

El primer és que hi ha hagut una abstenció molt alta. I molt més alta a Catalunya que a la resta de l’Estat. Hi deu haver diversos factors que ho expliquen. Un d’ells és que la polarització ha estat molt forta, però no deu haver influït tant aquí com a fora de Catalunya. I segons com, això podria veure’s com a quelcom positiu. Perquè en l’àmbit espanyol ha estat una campanya polaritzadora, bruta, de molt baixa qualitat. Baixa d’idees i d’ètica. Cal suposar que els protagonistes creien que l’enfrontament descarnat i feridor mobilitzaria millor els sectors més afins. I potser ha estat així fora de Catalunya. Encara que aquí, poc o molt, això també deu haver afectat, però no amb la mateixa intensitat. Tanmateix tot plegat no justifica la molt baixa participació catalana. Que significa un toc d’alarma molt seriós.

La campanya a Catalunya també ha tingut alguns aspectes de poc nivell. Però no ha caigut tan avall com la d’Espanya en general, protagonitzada només pels dos grans partits espanyols. Per tant, aquí l’efecte excitant propi d’una baralla de galls no s’ha produït, o s’ha produït poc. I això és bo. El que no és bo és que aquest dèficit de l’interès pel sang i fetge no hagi estat compensat per un interès de més qualitat cívica i social. I en honor a la veritat cal dir –i és just de dir-ho– que el debat europeu protagonitzat des de Catalunya ha tingut molt més nivell.

Però no ha mobilitzat prou.

El que aquest editorial vol subratllar és que Catalunya no es pot permetre una desmobilització tan alta. Potser Espanya se la pot permetre.

Però Catalunya, no. Perquè les estructures institucionals i polítiques i àdhuc econòmiques amb què ha de treballar no són del tot ajustades ni a la seva societat ni a la seva economia ni a la seva identitat col·lectiva. Per tant, li cal sempre un suplement o un complement de contribució de la gent, de la ciutadania. Li cal un estat d’ànim, una disponibilitat de la gent més alta que els dels països on l’Estat els resol millor els problemes bàsics. Li cal que la seva gent es mobilitzi més.

Històricament ha estat així, i això ha estat fonamental per al progrés de Catalunya, com a mínim durant els darrers 200 anys. És a dir, durant tot el temps de construcció de la Catalunya moderna. Per tant, és imprescindible i urgent que els catalans superem aquesta morositat.

És habitual parlar del desprestigi de la política i dels polítics com a causa principal de l’abstencionisme i de la desafecció ciutadana per la cosa pública. I és segur que la classe política ha d’autoanalitzar-se i rectificar determinades maneres de fer. Ha d’interrogar-se sobre si dóna la imatge de manca de sinceritat o no, i fins i tot si aquesta manca de sinceritat és real o no; sobre si tendeix a constituir-se en casta; sobre si ajuda a crear més burocràcia de la necessària; sobre si introdueix un excés d’agressivitat en el debat polític; sobre si posa molt sovint el partidisme per sobre de l’interès general; sobre si actua només a curt termini, només per al titular del diari de l’endemà, etc. Que els polítics recordin que l’ofici de polític és especialment important i noble perquè és el polític qui s’ocupa més que ningú del bé comú. És així per definició. Però que recordin, també, que fàcilment pot no estar a l’alçada que la seva tasca requereix. I això de seguida es fa evident perquè el polític treballa molt a la vista de tothom.

Però tornaria a ser un acte poc responsable que els ciutadans donessin tota la culpa als polítics i no assumissin cap mena de responsabilitat del que passa. I en tenen molta, de responsabilitat. I molt repartida. Molta gent parla ara de crisi de valors i d’actituds poc positives. Una crisi general, que afecta els polítics i afecta tothom. I que, entre altres coses, es manifesta en el gest de no anar a votar. És diferent el vot en blanc, que és un acte de ciutadania responsable; un acte de protesta o d’advertiment cívic. Ve a dir als polítics «no m’agradeu, i us ho faig saber d’una manera responsable i cívica; reflexioneu i canvieu».

Però si analitzem la nostra cultura ciutadana veiem que la crisi de valors i que la insuficient acceptació de responsabilitats són molt generals. Per tant, com a mínim, s’imposa que els ciutadans no exhibeixin actituds de superioritat moral respecte als polítics, sinó que també ells analitzin el seu grau de compromís cívic.

Tot això requereix que els polítics en alguns aspectes canviïn. Alguns més que altres. Perquè en política no tothom assoleix el mateix grau de manipulació, de partidisme, d’ànsia del poder pel poder, etc. I requereix que els ciutadans evitin de caure en el «tots són iguals», que en el fons amaga mandra.

I això porta a un últim comentari. O a una pregunta: Com i qui pot contribuir a superar totaixò? Hi pot contribuir gent i factors diversos, però, d’entrada, hi ha de contribuir tothom que sigui capaç de magisteri. Que tingui capacitat d’influir. A nivell familiar, a nivell local, a nivell general. A l’escola, a les entitats de tota mena, als mitjans de comunicació.

Parlem un moment d’aquests darrers. No caiguem en l’error de penjar-los el mort. De dir que els mitjans de comunicació són els responsables del mal ambient. No és veritat. És veritat que, de vegades, es deixen arrossegar per la idea que el públic vol confrontació i espectacle, més que no pas informació i criteris més consistents.

Però seria un error carregar-los la responsabilitat del que passa. Ara bé, dit això, sí que ens cal demanar-los que actuïn molt en termes constructius i amb pedagogia.

No els podem fer culpables del que passa, seria erroni i injust, però els podem demanar, en positiu, que ajudin intensament a enfortir les idees, els valors i les actituds que poden col·laborar a mobilitzar positivament la societat. I això no es fa apel·lant al vot en un editorial dos dies abans d’unes eleccions, sinó amb el to que els mitjans facin servir habitualment a l'hora d'informar.

Les eleccions de diumenge passat es poden interpretar de diverses maneres segons quin sigui el prisma polític del partit. Hi ha qui té motius per estar satisfet i hi ha qui no en té. Però, des del punt de vista de país, el judici ha de ser negatiu.

Indiscutiblement negatiu. Ja ho hem dit al començament d’aquest article: Catalunya depèn massa de la qualitat cívica i patriòtica de la seva gent per poder-se permetre una actitud abstencionista tan acusada. Alguna cosa falla. I la fallada potser és difosa. Però no és una fallada només política. És una fallada que obliga a fer-nos aquesta pregunta: tots plegats, quin exercici d’honestedat política, de compromís ciutadà i de reforçament moral hem de fer per tirar endavant Catalunya?

I per acabar, un comentari molt breu. Tot això es pot superar si utilitzem bé els nostres actius (que els tenim) i, sobretot, si ens mobilitzem. El que cal és ser conscients que fonamentalment depenem de nosaltres mateixos.

Jordi Pujol

Editorial publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 9 de juny de 2009