Futbol i política
Aquest article és d'una obvietat descarada. Però necessària. Perquè aquest país sembla condemnat a repetir, una vegada i una altra, els mateixos arguments contra les mateixes fal·làcies. Potser seria millor no fer-ho. Però el cansament desemboca, de manera fatal, en la resignació. I resignar-se és donar la raó al fal·laç. Una vegada més, arran de les victòries del Barça al llarg de la temporada passada, de la xiulada immensa al camp del Mestalla a l'himne espanyol i dels símbols habituals que acompanyen l'equip -senyeres i senyeres estelades- i dels que no l'acompanyen -banderes espanyoles-, i arran també de la intervenció espanyola en la Copa Confederacions, s'han tornat a sentir les trampes de sempre. Una trampa bàsica és proclamar que no s'ha de barrejar "futbol i política". No ho fa ningú. Entenent "política" com la gestió de les coses públiques a través d'un sistema democràtic o no. Ningú no fa "política" amb el Barça ara. Se'n va fer -potser no tanta com hauria calgut- quan no se'n podia fer fora dels camps. És a dir, durant les dues dictadures que aquest país va patir al segle XX. Però ara no se'n fa. O se'n fa d'una altra manera. Al Camp Nou i a tot arreu, on les llotges esdevenen places d'exhibició pública dels uns i dels altres per fer "política".
Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.
Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.
Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.
El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.
Però això és diferent. Qui acusa els seguidors del Barça o el club de "fer política" en realitat els acusen de "fer nació". Una nació diferent de la dels detractors. És a dir, quan els seguidors del Madrid exhibeixen amb arrogància o amb agressivitat les banderes espanyoles o quan una part de la grada del Mestalla crida "Espanya, Espanya!" cada vegada que l'equip propi fa un gol al Barça, això no és política. Això deu ser justícia social. Quan el sistema d'organització del futbol mundial -com el dels altres esports- s'estructura basant-se en federacions "nacionals" que no sempre es corresponen amb les nacions reals, això tampoc és política. Això deu ser caritat cristiana. Quan es munten campionats i campionets on es baten seleccions "nacionals" que tampoc no responen a les nacions reals sinó als Estats, i les institucions de cada Estat -les públiques i les privades- s'aboquen a defensar els colors de la pàtria i consideren cada partit com una batalla guanyada contra qui sigui, això tampoc és política. Això és fe patriòtica. En definitiva, la "política" la fan els altres. Els discrepants. El sistema homologat internacional fa normalitat esportiva. Demanen als rarets que no en facin, de política, que és tant com dir que no utilitzin el futbol amb els mateixos fins amb què el manipulen ells.
Contra aquesta trampa hi ha catalans de bona fe que repliquen que sí, que ells en fan, de política, quan demanen, per exemple, seleccions nacionals esportives, i que hi tenen tot el dret. Hi tenen tot el dret, és cert, però ells no en fan, de política, o almenys en fan tanta com en fan els altres, els que es consideren homologats nacionalment.
Cal anar a pams, una vegada més. Un equip de futbol -que és l'esport de masses per excel·lència en aquesta part del món- sempre representa un sentiment de pertinença que va més enllà de l'esport. Pot expressar un sentiment de ciutat, de discrepància respecte al club hegemònic en la mateixa ciutat, de barri o de país. L'Hèrcules, per exemple, representa un sentiment de ciutat, mentre que l'Alacant expressa la discrepància local. El Madrid més aviat representa un sentiment de nació i d'Estat. És una paraselecció nacional, tot i que Espanya ja en té. Quan el Madrid juga contra el Barça o contra el Bilbao representa Espanya i quan ho fa contra un equip estranger en una competició internacional, també. Almenys així ho entenen una part determinant dels seus seguidors. I així ho han entès durant dècades les institucions d'aquest Estat, que hi han abocat tots els recursos que han pogut contra l'enemic extern o contra l'intern.
El Barça representa, també, per a moltíssims dels seus seguidors i per a moltíssims catalans el seu país: Catalunya. Un país que no té una selecció nacional homologada. Això fa que, sovint, els seguidors d'altres clubs catalans s'enfadin per aquesta "apropiació indeguda" o "exclusivitat". Tenen raons per fer-ho, però la història s'escriu a poc a poc i, els agradi o no, la d'aquest país s'ha escrit així. El Barça "és més que un club" per diversos motius, però també per aquesta convicció. Creure-hi, expressar-ho simbòlicament, viure-ho, no és fer política. És fer país. Agradi o no agradi als qui no ho suporten.
Vicent Sanchis
Periodista
Article publicat al diari AVUI el diumenge 28 de juny del 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada