Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de juliol 2009

Relleu a lCV - El darrer dels pares del Tinell


Se'n va la iguana


I amb Saura ha caigut la darrera icona de Pacte del Tinell. Cinc anys i mig després d'aquell acord eufòric i que tantes promeses duia sota el braç, ja no en queda cap dels líders i les belles promeses han degenerat en crua i ultratossuda realitat. Tots tres han deixat la política per la porta del darrere, amb deshonor i obligats pel seus propis partits. Podem posar-hi tota la mercromina que es vulgui, però ha estat així. Primer Maragall, més tard Carod i ara Saura. Més enllà del que encara li quedi al projecte que engendraren, el fracàs personal ha estat total.

Joan Saura i Laporta accedí a la presidència d'Iniciativa per Catalunya l'any 2000, després d'haver estat diputat al Parlament i a Espanya, i deixant enrere el caràcter amarg de Ribó i els seus plantejaments encarcarats i sempre de tan mal humor. Assumí de seguida les reivindicacions ecologistes i sota la seva direcció el partit s'omplí de flors, pardalets i alegria. Aquesta estratègia happy flower el dugué, el 2003, a passar de 3 a 9 diputats i a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat.

Va ser nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, una conselleria neutra, buida i propícia per practicar tota classe d'amabilitats, que no li va suposar cap tensió amb els seus votants i des de la qual va poder continuar practicant la retòrica anti-sistema que tants bons resultats li havia donat fins llavors i que tants bons resultats li tornà a donar l'any 2006, quan de 9 diputats passà a obtenir-ne 12, també gràcies, en part, al desencís que a les files socialistes causà la violenta decapitació, quasi física, del fins llavors president de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall.

Per frenar aquest progressiu ascens electoral, Montilla va donar-li una de les conselleries que més conflictives li podien resultar a un apologeta de tota classe de moviments marginals, okupes i manifestaires. I és així que com a conseller d'Interior i màxim responsable polític, per tant, dels Mossos d'Esquadra, conegué els moments més durs i més difícils de la seva carrera política.

Fracassà estrepitosament en l'intent de situar-se com una mena de mitjancer entre la policia i els seus electors anti-sistema, mantenint una ambigüitat perillosíssima quan has de dirigir la policia. En alguns moments ha semblat més interessat a investigar els Mossos que els delinqüents, i en episodis com les suposades tortures de la comissaria de les Corts, després desmentides pel jutge, o les càrregues policials contra els estudiants que es tancaren a la Universitat de Barcelona, reaccionà tard i malament, sense un missatge clar i aconseguint la indignació de les dues parts: la dels estudiants que se sentiren agredits i la dels Mossos que se sentiren acusats i més aviat poc defensats pel seu màxim representant polític. Durant les ventades del mes de febrer, no fou capaç de cap previsió i rebé fortes acusacions de manca de professionalitat i de lideratge. A propòsit dels focs d'aquest estiu no són poques les veus que han qüestionat la retallada de recursos al cos de Bombers. En tot cas ha causat estupor que, amb 5 bombers morts, el conseller hagi dit que l'actuació de les forces que dirigeix havia estat impecable.

En assumptes més internacionals, encara es recorda la vegada que va comparar Israel amb ETA i els gravíssims problemes institucionals que amb aquestes declaracions li creà a Catalunya en general i més concretament a la Generalitat.

Si la primera etapa de la trajectòria de Joan Saura va ser triomfal i plàcida, tot i que molt superficial, quan arribà l'hora de la veritat i de posar-hi el contingut polític, podem qualificar el resultat de naufragi espaterrant. Quan, més enllà de la manifestació i la propaganda, ha arribat l'hora de la talla política, la happy flower s'ha sumit en una tristesa infinita.

Conegut en els cercles periodístics com el conseller iguana, per la seva simpàtica semblança amb l'exòtic rèptil, se'n va un dels consellers que més contestació ha tingut d'ençà de la restauració democràtica. El vicepresident Carod va dir d'ell i del seu partit que eren una marca blanca del PSC, i l'obstinació a centrar la seva actuació política exclusivament a les faldilles d'aquesta formació política, l'ha obligat sempre a una obediència servil que contribueix més aviat poc a projectar la imatge de la fortalesa del líder.

És un misteri fins on hauria pogut arribar Joan Saura si no hagués acceptat mai cap conselleria compromesa, especialment en un país que, com Catalunya, tant premia una certa existència flotant i totes les formes del nihilisme. Montilla calculà amb precisió quan va pensar que una conselleria com la d'Interior frenaria les expectatives electorals del seu aliat polític més submís, fins al punt que ahir al migdia Saura anunciava solemnement que no es presentaria a les eleccions del 2010.

És una més de les seves frivolitats anunciar que plega sense dimitir del seu càrrec al capdavant d'una de les conselleries més delicades i que un lideratge més clar necessita. Potser no és aquest el seu objectiu, però actuant així dóna credibilitat als que diuen que els d'Iniciativa s'aferren al tripartit per acabar-se de pagar la hipoteca.

Salvador Sostres
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 26 de juliol del 2009

23 de juliol 2009

Nacionalisme espanyol i catalanofòbia


Expulsats d’Espanya


El fet que una part del nacionalisme espanyol reconegui d’una manera explícita que té mania als catalans –és a dir, que assumeixi orgullosament la catalanofòbia- és un salt conceptual de conseqüències incalculables. L’objectiu natural del nacionalisme espanyol era aconseguir el que podríem anomenar la unificació sentimental d’Espanya, que tots els ciutadans de l’estat se sentissin nacionalment espanyols. Per tant, el seu problema era que un nombre rellevant de catalans no se senten nacionalment espanyols. Però ara el nacionalisme ha fet un salt qualitatiu: no és ja que hi hagi catalans que no se senten espanyols, és que una part dels espanyols no senten els catalans com a espanyols. No els senten com a propis, ni tant sols com uns propis errats i perduts.

Contra l’estatut del 32, el nacionalisme espanyol cantava allò de: “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar. Y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Doncs ara, contra l’estatut del segle XXI, hi ha una part important del nacionalisme espanyol que no creu que Catalunya sigui un “trozo” de España, sinó que en tot cas pensa que és una propietat d’Espanya. Una propietat externa al propi cos. No sent els catalans com a membres del seu mateix grup nacional, no assumeix el que fan els catalans, no li agraden. Però suposo que manté el final de la vella cançó: “y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”.

Quan una part del nacionalisme espanyol assumeix la catalanofòbia, està expulsant els catalans d’Espanya. Això és revolucionari. I no és només una actitud teòrica. També ho és pràctica. Si els nacionalistes espanyols fossin conseqüents amb la seva idea històrica d’Espanya, de la qual Catalunya seria un “trozo”, haurien d’alegrar-se de les victòries del Barça, perquè per a ells serien espanyoles. I –perdó perquè repeteixo tantes vegades com puc aquest exemple, perquè em va frapar- quan va morir Baltasar Porcel, que per a ells hauria de ser un escriptor espanyol en llengua catalana, haurien intentat fer-lo seu i haurien valorat la seva talla literària. En la pràctica –em repeteixo- el van “ningunear” més que si hagués estat de nova Zelanda. El nou nacionalisme espanyol –o una part- ha decidit desprendre’s emocionalment de Catalunya. No és que els catalanistes no càpiguen en el seu concepte d’Espanya, és que no hi caben els catalans en general.

No ens volen. Ens expulsen del seu concepte d’Espanya. No som dels seus. I no és que excloguin només als qui ja es voldrien excloure, és que exclouen també a gent que estaria encantada de ser considerada espanyola, especialment en una idea d’Espanya en la que fos possible ser espanyol sense haver d’apostatar públicament de la pròpia catalanitat. No sé si això és bo o dolent. No m’agrada, perquè és agre i fomenta la confrontació. Però no sé quines conseqüències pràctiques pot tenir. Certament, el nacionalisme espanyol sempre ha estat reactiu contra el catalanisme. Però ara s’exhibeix també reactiu contra la simple catalanitat. No sé on els portarà i on ens portarà. Simplement constato que és una novetat.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts dia 21 de juliol de 2009

El garbuix de l'acord de finançament


Tot seguit reproduïm tres comentaris sobre el nou acord de finançament, apareguts els darrers dies i que opinen arran d’aquest tema. Potser ens ajudaran a donar una mica de llum sobre la foscor de xifres i dades amb que ens bombardegen des de tots costats.


Un engany col·lectiu

El nou finançament de Catalunya sembla haver-se convertit en una arma electoral. Però aquesta afirmació és un error. En realitat, s’ha transformat en l’arma electoral. Quin altre mèrit es pot atribuir el govern tripartit? El nou Estatut és un fiasco. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res per començar a desenvolupar-lo amb credibilitat. Si no hi ha transferències, no és possible aplicar-lo. Només cal parar-se a pensar un moment què ha costat aconseguir un finançament que no el compleix perquè fa curt. Podrien passar dècades per aconseguir pactar tots els articles que impliquen un acord entre el govern de l’Estat i la Generalitat. La legislatura s’acaba i Madrid, a més, ha estat incapaç d’oferir un bon traspàs del Servei de Rodalies de Renfe i ha proposat una nova gestió de l’aeroport del Prat que és una burla. Com que l’’encaix’ amb Espanya no funciona, el govern tripartit sempre podria recórrer als mèrits propis. En té pocs. Sense anar gaire lluny, fa escasses setmanes va impulsar una campanya de publicitat felicitant-se pels “petits gestos” que havien permès reduir tant i tant els incendis forestals, i ara el foc es desboca cada dia. Poc poden fer i oferir, també, els departaments que podrien presentar un impacte en la societat més evident, quan s’han quedat sense recursos i han hagut d’aguantar retallades de pressupost consecutives que els han obligat a no complir els seus compromisos. Davant tantes evidències, el finançament és l’únic mèrit que pot oferir aquest govern als catalans. I per això han de proclamar que és el millor. I per això tota la campanya que han engegat i tots els suports que han forçat semblen només pura estratègia. Un engany col·lectiu. Un més a sumar a una llarga llista.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí num. 190 del dijous 23 de juliol de 2009


La paradoxa Puigcercós (N-x > N)


La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts14 de juliol de 2009

Com saber que és un mal acord

No cal saber res sobre economia per entendre que el nou model de finançament segueix enganyant Catalunya. De fet no cal ni llegir el document, ni l'Estatut, ni molt menys fer números amb la calculadora. Tampoc cal escoltar els arguments que per fi CiU ha començat a donar per justificar la seva postura. De veritat que no cal fer res de totes aquestes coses per saber que l'acord és dolent, es pot jutjar amb els ulls tapats i sense tenir ni idea de res. L'única cosa que cal entendre és que Espanya, per defecte, sempre ens estafa. Cal desconfiar-hi per norma perquè és impossible que allò que ells considerin positiu pugui ser-ho també per a nosaltres. És una regla de tres que no ha fallat mai, i per això no cal conèixer els detalls de la història. A l'hora d'opinar sobre Espanya, els apriorismes sempre són certs. Ni ens respecten a nosaltres ni respecten la llei, que en aquest estat no és garantia de res. Què és això d'estar-se tants mesos negociant una llei? Les lleis no estan per ser negociades sinó per ser complides! Només hem pogut treure alguna cosa de profit quan hem pogut amenaçar-los d'alguna manera, quan ens han necessitat. Per negociar s'ha de tenir alguna cosa amb la qual poder negociar, tu em dones això i jo et dono allò altre, i si no tens res per intercanviar ni res amb què pressionar, estàs condemnat a acceptar allò que et vulguin donar. És a dir, almoina. Si els 25 diputats del PSC comptessin, l'acord seria, sens dubte, molt més fiable. Si Esquerra hagués tingut mai la voluntat real de trencar el tripartit en cas que el model proposat no complís l'Estatut, també seria molt més fiable. Però ni una cosa ni l'altra, i per això l'única possibilitat que hi ha és que els espanyols ens hagin pres el pèl. Com pot creure's algú que haguem guanyat la partida sense tenir cartes?! L'acord ja era dolent abans que se signés, i per això no val la pena ni considerar-lo. Era un engany garantit, preveure'l era més fàcil que fer la quiniela el dilluns. Amb Zapatero, el PSOE ha quedat tan desprestigiat a Catalunya que ni tan sols la gran campanya que està fent el tripartit per defensar el nou model podrà entabanar la gent. La teca que ve del PSOE ja tothom sap que sempre està enverinada. Tot i així, no està de més que els experts expliquin tot allò que fa que el model sigui il•legal. I que el tripartit perdi per golejada!

Àstrid Bierge
Periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dilluns 20 de juliol de 2009

11 de juliol 2009

La pressa de pèl del Govern


Cronologia d'un engany




Quan s'està a punt d'arribar a un acord en finançament, un vídeo a youtube titulat "Cronologia d'un engany", recorda les diferents promeses incomplertes per part de les parts del procés de negociació. Montilla, Castells, Martí Carnicer, Zapatero, De la Vega, Jaume Bosch, Saura, Geli o Miguel Ángel Revilla són els seus protagonistes.

El vídeo recorda les dates del 9 d'agost, 17 de novembre, 31 de desembre, 13 de febrer, 12 de maig, 15 de juliol i en aquest sentit recorda que "ens han enganyat amb les dates" i es fa la pregunta de "si ens enganyaran amb el finançament?".

Notícia publicada al diari digital e-notícies el dissabte 11 de juliol de 2009