Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




23 de juliol 2009

El garbuix de l'acord de finançament


Tot seguit reproduïm tres comentaris sobre el nou acord de finançament, apareguts els darrers dies i que opinen arran d’aquest tema. Potser ens ajudaran a donar una mica de llum sobre la foscor de xifres i dades amb que ens bombardegen des de tots costats.


Un engany col·lectiu

El nou finançament de Catalunya sembla haver-se convertit en una arma electoral. Però aquesta afirmació és un error. En realitat, s’ha transformat en l’arma electoral. Quin altre mèrit es pot atribuir el govern tripartit? El nou Estatut és un fiasco. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res per començar a desenvolupar-lo amb credibilitat. Si no hi ha transferències, no és possible aplicar-lo. Només cal parar-se a pensar un moment què ha costat aconseguir un finançament que no el compleix perquè fa curt. Podrien passar dècades per aconseguir pactar tots els articles que impliquen un acord entre el govern de l’Estat i la Generalitat. La legislatura s’acaba i Madrid, a més, ha estat incapaç d’oferir un bon traspàs del Servei de Rodalies de Renfe i ha proposat una nova gestió de l’aeroport del Prat que és una burla. Com que l’’encaix’ amb Espanya no funciona, el govern tripartit sempre podria recórrer als mèrits propis. En té pocs. Sense anar gaire lluny, fa escasses setmanes va impulsar una campanya de publicitat felicitant-se pels “petits gestos” que havien permès reduir tant i tant els incendis forestals, i ara el foc es desboca cada dia. Poc poden fer i oferir, també, els departaments que podrien presentar un impacte en la societat més evident, quan s’han quedat sense recursos i han hagut d’aguantar retallades de pressupost consecutives que els han obligat a no complir els seus compromisos. Davant tantes evidències, el finançament és l’únic mèrit que pot oferir aquest govern als catalans. I per això han de proclamar que és el millor. I per això tota la campanya que han engegat i tots els suports que han forçat semblen només pura estratègia. Un engany col·lectiu. Un més a sumar a una llarga llista.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí num. 190 del dijous 23 de juliol de 2009


La paradoxa Puigcercós (N-x > N)


La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts14 de juliol de 2009

Com saber que és un mal acord

No cal saber res sobre economia per entendre que el nou model de finançament segueix enganyant Catalunya. De fet no cal ni llegir el document, ni l'Estatut, ni molt menys fer números amb la calculadora. Tampoc cal escoltar els arguments que per fi CiU ha començat a donar per justificar la seva postura. De veritat que no cal fer res de totes aquestes coses per saber que l'acord és dolent, es pot jutjar amb els ulls tapats i sense tenir ni idea de res. L'única cosa que cal entendre és que Espanya, per defecte, sempre ens estafa. Cal desconfiar-hi per norma perquè és impossible que allò que ells considerin positiu pugui ser-ho també per a nosaltres. És una regla de tres que no ha fallat mai, i per això no cal conèixer els detalls de la història. A l'hora d'opinar sobre Espanya, els apriorismes sempre són certs. Ni ens respecten a nosaltres ni respecten la llei, que en aquest estat no és garantia de res. Què és això d'estar-se tants mesos negociant una llei? Les lleis no estan per ser negociades sinó per ser complides! Només hem pogut treure alguna cosa de profit quan hem pogut amenaçar-los d'alguna manera, quan ens han necessitat. Per negociar s'ha de tenir alguna cosa amb la qual poder negociar, tu em dones això i jo et dono allò altre, i si no tens res per intercanviar ni res amb què pressionar, estàs condemnat a acceptar allò que et vulguin donar. És a dir, almoina. Si els 25 diputats del PSC comptessin, l'acord seria, sens dubte, molt més fiable. Si Esquerra hagués tingut mai la voluntat real de trencar el tripartit en cas que el model proposat no complís l'Estatut, també seria molt més fiable. Però ni una cosa ni l'altra, i per això l'única possibilitat que hi ha és que els espanyols ens hagin pres el pèl. Com pot creure's algú que haguem guanyat la partida sense tenir cartes?! L'acord ja era dolent abans que se signés, i per això no val la pena ni considerar-lo. Era un engany garantit, preveure'l era més fàcil que fer la quiniela el dilluns. Amb Zapatero, el PSOE ha quedat tan desprestigiat a Catalunya que ni tan sols la gran campanya que està fent el tripartit per defensar el nou model podrà entabanar la gent. La teca que ve del PSOE ja tothom sap que sempre està enverinada. Tot i així, no està de més que els experts expliquin tot allò que fa que el model sigui il•legal. I que el tripartit perdi per golejada!

Àstrid Bierge
Periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dilluns 20 de juliol de 2009