Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2009

La pujada d’impostos


El PSOE i "els que més tenen"


El Govern del PSOE ja ha fixat al projecte de Pressupostos per al 2010 l’anunciada pujada d’impostos: seran 10.950 milions d’euros més. Davant les crítiques de l’oposició els dirigents socialistes s’han apressat a imitar la demagògia del president José Luis Rodríguez Zapatero. El ministre José Blanco ha tornat a treure l’espantall de la dreta i ha reiterat que l’augment d’impostos es carregarà sobre “els que més tenen”.

El PSOE segueix obsessionat pel populisme més tronat, però cada cop se li veu més el llautó. Blanco faltava a la veritat, com hi ha faltat tants cops Zapatero, i les xifres són claríssimes. Dels total de la pujada, més del 90% recaurà sobre les classes mitjanes: 5.150 milions en l’augment de l’IVA i 5.700 en l’IRPF. Només 800 milions podrien ser atribuïts, potser, “als que més tenen”: l’augment d’imposició sobre les rendes del capital. La manipulació del govern és tan burda que fins i tot ha caigut en una contradicció quasi ridícula: quan Zapatero va crear la deducció de 400 euros a l’IRPF va afirmar que beneficiava a les classes mitjanes, i ara que la treu es diu la pagaran “els que més tenen”. En què quedem?

Apujar els impostos en un context de crisi com l’actual és, com a mínim, dubtós des del punt de vista de l’ortodòxia econòmica. El mateix Zapatero n’és conscient quan ajorna l’augment de l’IVA al segon semestre del 2010, quan, suposadament, la crisi hauria passat. Però el president espanyol persisteix a equivocar-se i resulta penós comparar Espanya amb els Estats del seu entorn. No hi ha cap altre govern de la Unió Europea que hagi apujat impostos. Ara que semblava des de fa anys que els Pirineus havien deixat d’existir, els socialistes tornen a aixecar-los.

Zapatero està atrapat en el bucle de la seva pròpia demagògia. Va afirmar solemnement que la crisi “no deixaria ningú a la cuneta”, va augmentar la despesa social i va disparar el dèficit. Ara, el dèficit s’ha de mitigar amb més impostos, amb el consegüent alentiment de l’activitat econòmica, el retard en la recuperació i l’augment de l’atur. El Govern espanyol ha dibuixat un cercle viciós letal, que pot descriure’s d’aquesta manera: atur-més despeses socials-més dèficit-més impostos-més atur. I el pitjor és que Espanya se situa ja a la cua de la recuperació que encapçalen França i Alemanya, i no s’intueix que Zapatero s’adoni de l’error ni que estigui disposat a canviar de rumb.

Fundació Catalunya Oberta
Editorial del Butlletí num. 24

Publicat al diari digital de la FCO el dimarts 29 de setembre de 2009

24 de setembre 2009

REFLEXIONS ARRAN D’ARENYS DE MUNT

.



La Unió Catalanista de Sabadell es va constituir per aconseguir un objectiu que el veiem llunyà i complicat d’assolir, però vital per la supervivència de Catalunya com a tal. Uns fets inesperats i aparentment intranscendents, ens han mostrat que el camí a seguir per arribar als nostres objectius podia ser més curt del que havíem previst.

El nostre objectiu bàsic i final, és l’Estat Català, l’únic sistema que pot garantir i defensar eficaçment, els interessos i el benestar de tots els habitants del nostre País. Les fites que cal assolir per arribar-hi, estan recollides i abastament explicades en el nostre document fundacional “Manifest i Bases” que podreu trobar en aquest Blog.

Però un objectiu just, justificat i desitjat per molt ben fonamentat que sigui, sinó va acompanyat per una ruta que hi meni, esdevé una utopia. La simple proclama d’un objectiu o d’una reivindicació, no serveix per gran cosa. Àdhuc pot ser contraproduent, sobre tot si hi ha la sospita que tot plegat és una tàctica electoral o partidista. En tenim molts exemples punyents a casa nostra. Proclamar alegrement un anhel que no pugui ser objectivament realitzable o sense explicitar o disposar dels mitjans per assolir-lo, no aconseguirà l’adhesió popular sinó tot el contrari. Produirà cansament, desànim i frustració.

Conseqüents amb els nostres raonaments, vam elaborar i detallar les condicions i el treball que teníem de realitzar per arribar a l’objectiu que ens havíem proposat. Aquestes accions, fites intermèdies i condicions necessàries per assolir allò que desitjàvem i volíem, les vam exposar en el document “Les tasques dels catalans” que també podeu trobar en aquest blog.

La consulta sobre la independència de Catalunya que es va fer a Arenys de Munt, ha mostrat un camí inèdit, directe i factible per progressar envers al Gran Objectiu. L’oposició visceral i estúpida del Govern Socialista d’Espanya, l’han feta important i l’han internacionalitzat. També han aconseguit l’efecte contrari, els impediments de tota mena desplegats pel delegat del PSOE a Catalunya, el camarada PP Montilla i el seu acòlit Saura, tot i la consigna de “que surti l’efecte sense que es noti l’empeny”. Socialistes i PP, estan totalment d’acord amb la sagrada unitat d’Espanya, l’espoli de Catalunya i amb fer desaparèixer la identitat i la llengua catalanes. Amb la utilització de la falange per intimidar als arenyencs, han posat al descobert, les seves vergonyes més impresentables.

Les prohibicions, amenaces i entrebancs desplegats per l’Estat Espanyol no han servit per res. Més ben dit, ha servit per convertir una simple consulta, en un autèntic plebiscit, en que el SI a la constitució d’un Estat Català ha guanyat pel 96,33% dels sufragis emesos, en contra d’un ridícul 2,28% del no espanyolista. Evident i definitiu.

En el full de ruta cap a la llibertat, hi afegirem fer plebiscits per la independència de Catalunya. Sobretot perquè serveixen per conscienciar i despertar vocacions nacionalistes, absolutament necessàries per aconseguir l’Estat Català.

Exhortem a tots els catalans a treballar perquè arreu de Catalunya, on l’èxit estigui assegurat, s’organitzin actes com el d’Arenys de Munt.

Si volem, podem !!!

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Per completar la nostra exposició, podeu llegir tot seguit dos articles d'opinió arran del mateix tema, el primer anterior al referèndum i el segon publicat posteriorment.

Diumenge de llibertat

1. TOTES LES FORCES D'ESPANYA S'HAN ENTESTAT a impedir que a Arenys de Munt es voti la independència de Catalunya, i no se n'han sortit. Govern espanyol, Advocacia de l'Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol (que és un càrrec diferent de l'anterior), PP, PSOE, PSC, C's; tots, junts i per separat, han perdut. Volien impedir la democràcia, fer impossible que la gent voti, i han fracassat. Tot ho han fet servir: pressions, intimidacions, amenaces, prohibicions sense judici. I han perdut: la consulta per la independència de Catalunya es fa.

2. CAP DE LES FORCES POLÍTIQUES, INSTITUCIONS i persones que a Catalunya o a Espanya són contràries a la independència de Catalunya ha donat cap argument en defensa de les seves idees. Ningú ha dit en què i per què ens convé als catalans formar part de l'Estat espanyol i no tenir un Estat propi. Només brams de prohibicions, cap espurna de vida intel·ligent surt dels unionistes. És el que correspon a la seva història, tenir els catalans sota estat d'excepció tres quartes parts del segle XIX, i sota dictadures militars la meitat del segle XX, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com a mètode bàrbar però efectiu, segons Azaña, per mantenir la unitat d'Espanya. Ja no poden, però, fer-ho; ni tan sols impedir una consulta a Arenys de Munt. L'Estat espanyol és un tigre de paper.

3. MANTENIR ELS CATALANS A ESPANYA CONTRA la nostra voluntat té un preu que els espanyols ja no estan disposats a pagar: repressió violenta, dictadura, i pobresa. Ho van fer en els anys 20 contra la Mancomunitat, i dels 30 als 70 contra la Generalitat, i ja saben què els costa i és massa. No volen tornar a ser un Estat pària, aïllat i misèrrim, no volen tornar a ser la Birmània d'Europa. Només dels catalans, del nostre consentiment o resignació, depèn que mantinguin el seu domini, i ni els interessa ni saben atreure's la nostra voluntat. Pretenen negar-la, impedir que s'expressi, però els és impossible en democràcia. Mentre la gent tingui dret de vot, no es pot impedir que voti. Facin les lleis que facin, sempre trobarem les escletxes per on llisqui la llibertat.

4. NO ESPEREM RES DE LA PART CONTRÀRIA, de les institucions i forces polítiques espanyoles, ni decència ni joc net. Potser algú en tingui i n'exerceixi, però fóra irresponsable comptar-hi, perquè l'èxit del poble català no pot dependre en res de la seva col·laboració ni comprensió. Ni ens cal ni la volem, respectem i entenem que defensen els seus interessos: es juguen més de set milions de persones, més del 20% del PIB, més del 30% de les exportacions, i els més de 20.000 milions d'euros que ens roben cada any. És normal que no ens vulguin perdre, només es resignaran quan el cost d'impedir la independència de Catalunya sigui l'inassumible de la dictadura per a ells, s'aturen a frec de la violència d'Estat. Quan el vot popular doni la majoria per l'Estat propi, el tindrem, diguin el que diguin i facin el que facin uns espanyols impotents de democràcia que només poden guanyar-nos si caiem en la ingenuïtat de creure les seves bones intencions. Potser les tenen, però si planegem com si no en tinguessin podem vèncer-los, com els hem vençut a Arenys de Munt.

5. UN RETROCÉS DE LES LLIBERTATS, i una mentida. El retrocés és prohibir que els Ajuntaments puguin cedir les seves sales i instal·lacions per realitzar les activitats legals que al govern espanyol no li agradin. No ho podran mantenir: el cost en imatge, repressió judicial i dedicació que els exigeix és exorbitant, sobretot perquè els coneixem, sabem de què són capaços, i quan prohibeixen una manera de fer una cosa sabem com fer-la d'una altra manera sense que la puguin prohibir, i si ho fan en tenim més. La prova és la consulta d'Arenys de Munt: es fa. La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d'autodeterminació. L'inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d'Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides.

6. QUAN EL GENERAL FALANGISTA Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo, era ministre de l'Interior de Franco, una de les habituals manifestacions reivindicant l'espanyolitat de Gibraltar va arribar a l'edifici de l'ambaixada britànica, i l'allau de gent i la seva violència van fer témer que el prenien a l'assalt. És fama que Don Camulo va trucar a l'ambaixador de Sa Majestat oferint-li enviar més policies, i rebé la contestació: "No cal. Enviï'm menys manifestants". Com que tots ells propugnen el mateix, que la consulta no es faci, veurem si el president de la Generalitat o el delegat del govern espanyol (no es redundància) són els Don Camulo enguany de Falange. Potser cap ho sigui, però si algú ho és, m'inclinaria pel delegat del govern espanyol: a les clavegueres de l'Estat no hi entren les autoritats autonòmiques, per molt espanyoles que siguin. És qüestió de rang: “donde hay patrón no manda marinero”.

7. ESTEM FENT HISTÒRIA. El dia 13 de setembre i per primera vegada els catalans plebiscitarem la nostra llibertat. Qui tingui dret de vot a Arenys de Munt i l'exerceixi, i els que hi serem de cos o de cor, ens alçarem de puntetes quan a la Catalunya independent es parli d'aquest dia, i el nom d'Arenys de Munt ens farà sentir grans. Qui arribi a vell cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: "Avui és 13 de setembre. Avui va començar la nostra llibertat. Jo hi era. Jo ho vaig fer". Els vells obliden, però, per més que ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del comú. I aleshores els nostres noms seran familiars als seus llavis com els mots casolans, els que vam tornar la llibertat a la terra, tots serem recordats entre copes escumejants, i les bones persones ho explicaran als seus fills i el 13 de setembre no passarà -des d'ara fins al dia que s'acabi el món- sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Molts que ara no hi són sentiran llavors el mut retret dels seus fills: "On eres quan el teu país et necessitava? Què vas fer tu per la independència de Catalunya?", i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, i no trobaran cap valor a la seva vida quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el dissabte 12 de setembre del 2009


Doncs no n'aprenen

Fa uns dies, un servidor va abundar aquí mateix en una constatació que va ser força repetida en els dies previs a la celebració -mai més ben dit- de la consulta d'Arenys: que el principal responsable d'haver convertit el que en un principi no hauria passat de ser un imperceptible brindis al sol en un esdeveniment de rellevància enorme havia estat precisament l'Estat espanyol. Van ser els seus dirigents els que van posar tota una vicepresidenta del govern i tot un advocat de l'Estat -falangista, per a més senyes- al capdavant d'una ofensiva en tota regla contra la iniciativa del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació. El resultat ja el sabem: el que ordinàriament hauria estat un breu en alguns diaris -i encara- ha acabat sent notícia al New York Times i la premsa de tot el món. Per una vegada, els patriotes constitucionals van deixar de banda la seva habitual estratègia d'escoltar les reivindicacions catalanes com qui sent ploure i van decidir respondre per l'envestida: els devia posar nerviosos que, aquesta vegada, la reivindicació es fes a través d'unes urnes, ni que fossin de joguina. El canvi, com s'ha vist, els ha sortit fatal. I humilment em preguntava si la garrafal cagada els serviria per aprendre'n (s'ha de citar Laporta, ara que està de moda).

Doncs no n'aprenen, lloat sia Déu, sinó que hi reincideixen i encara treuen el santcristo gros. La senyora De la Vega ens ha tornat a refregar la Constitució pels morros per tercera vegada, el senyor Rajoy li ha demanat al deliqüescent ZP que es pronunciï "perquè no es tracta de cap tema menor", la senyora Chacón ens ha regalat les orelles amb un sermó sobre l'ordre, el seny i el sentit comú, i, de la banda de la terregada, la premsa amiga ha tornat a botzinar histèrica (era un plaer comparar la descriptiva tranquil·litat amb què la premsa internacional informava del tema d'Arenys i la forma manicomial amb què l'espanyola s'estripava les vestidures) i la senyora Esperanza Aguirre ha tornat a pixar clamorosament fora del test. Diu que li "aixequen l'estómac" (sic) les consultes on els discrepants reben pedrades. Doncs a mi, senyora, la gent que surt en defensa d'uns discrepants que resulta que són feixistes, i que proclamen el seu fanatisme per la mort, la persecució de la llibertat, l'abjecció i la infàmia, no m'aixeca res, però em fa venir com una basca. Què es pot esperar, de tota manera, d'algú que com la presidenta de Madrid té l'honor de tenir parentiu amb el gran poeta Jaime Gil de Biedma i és capaç de referir-s'hi en públic com "l'ovella negra de la família".

Al final, encara arribarem a la conclusió que, més que cap altra cosa, el problema d'aquesta gent és que són una mica obtusos: per si algú tenia cap dubte de com accedir a la porta de sortida, ells mateixos s'estan encarregant d'assenyalar-ne el camí amb neons lluminosos. Doncs moltes gràcies, i que Santa Llúcia els conservi la vista.

(Última hora: Al final, Zapatero ha tingut el detall de pronunciar-se sobre la consulta d'Arenys. Diu que no serveix per a res. Ho diu ell, com a eficaç president d'un país que serà el darrer d'Europa a sortir de la crisi, com el nen justet de la classe, mentre es fa fotos al costat d'Evo Morales, representativa imatge d'una política internacional que també supura eficàcia pels quatre costats. Poden tenir la legalitat de la seva banda, però el sentit del ridícul els falla més que una escopeta de fira.)

Sebastià Alzamora
Escriptor. Director de la revista "Cultura"

Article publicat al diari AVUI el dimecres 16 de setembre del 2009

21 de setembre 2009

Un altre pla B del és possible ?


Per sortir de la gàbia espanyola


Buscar un pla B per sortir de la gàbia jurídica espanyola. Aquest és un resum que proposo dels episodis viscuts la darrera setmana a la política catalana (manifestacions de la Diada com a reacció al malestar polític que viu el nostre país; consulta popular a Arenys, i tot el ressò mediàtic que ha comportat; les patètiques reaccions polítiques provinents de la Messeta, “patètiques” per ser que som al segle XXI; els silencis del govern català, etc).

Catalunya va proposar a l’Estat espanyol un pas polític endavant, iniciant un procés d’elaboració d’un nou Estatut i aprovant-lo posteriorment, seguint tots els procediments legalment previstos. I la resposta per part dels diferents actors espanyols ha estat, resumidament, que no. Que no estan disposats a acceptar-nos com som. Que no estan disposats a acceptar la personalitat nacional de Catalunya, en una pla d’igualtat amb la nació espanyola, dins de l’estat espanyol. És a dir, que una Espanya com Suïssa, en paraules de Gaziel, ens diuen, novament, que no la volen. No volen ser plurinacionals.

Davant d’aquest fet, què hem de fer els catalans? Acceptar la seva negativa? Renunciar als nostres posicionaments? Renunciar a defensar la nació? Renunciar al procés de construcció nacional? I tant que no! Si el Pla A (l’Estat plurinacional), no l’accepten, no és possible, és lògic buscar una sortida alternativa.

I la proposta iniciada diumenge a Arenys de Munt és la proposta d’una sortida possible. Difícil. Que l’hem de jugar intel·ligentment, naturalment. Però que, tenint en compte les absències d’altres plans B, cal que hi apostem. Hi sortiran tots els obstacles possibles (polítics, legals, externs … i interns) perquè no prosperi, ja ho sabem. Però lluny de menysprear el procés, com han fet alguns analistes, li hem de donar tot el suport necessari. És una via difícil, però que té les seves virtuts: en primer lloc, la de fer arribar el missatge a l’Estat espanyol i a la Unió Europea, que després de trenta anys de la Transició, hi ha un problema polític a l’Estat espanyol, que continua pendent de resoldre’s. Per tant, el procés que s’inicia a Arenys diu: “Som aquí!”. I, a més, internacionalitza el conflicte.

En segon lloc, li donem tot el suport perquè, sobretot, és una aposta radicalment democràtica. Els catalans sobiranistes tenim molts obstacles polítics i un ordenament jurídic que limita les nostres aspiracions nacionals. Però, no ho oblidem, tenim la democràcia del nostre costat. I, a diferència d’altres enfrontaments nacionals anteriors amb l’Estat espanyol, ara són els espanyols excloents els que, a la llarga, tindran problemes per defensar els seus posicionaments polítics nacionals. Seran ells els que quedaran a la defensiva. La proposta iniciada a Arenys té la virtut, doncs, de sortir de la base, i en un sistema polític democràtic, quan la democràcia va de baix a dalt, la voluntat política dels ciutadans esdevé imparable.

Per tant, ni eufòries desmesurades ni desqualificacions irrespectuoses. La negativa espanyola al pla A, i l’imaginari polític d’Arenys, ha precipitat aquest pla B. Consultes ciutadanes a favor de la independència de Catalunya. I la victòria d’aquest procés, a la llarga, depèn de nosaltres. Ep, això sí: perquè triomfi, cal que els catalans, majoritàriament, ho vulguem; cal que sapiguem crear una majoria social a favor dels posicionaments sobiranistes; i cal que sabem jugar amb intel·ligència i caràcter. El futur no està escrit.

Joaquim Colominas
Professor de Ciència Política a la URL
Comentarista polític del diari Avui

Article publicat al Butlletí num. 13 de la FCO el dilluns 21 de setembre de 2009

19 de setembre 2009

Synera ha fet camí cap a la independència


Una festa de la democràcia


La consulta que ahir va tenir lloc a Arenys de Munt pot qualificar-se, seguint el tòpic aplicat a altres consultes convencionals, de “festa de la democràcia”. Ho ha estat perquè els ciutadans han exercit lliurement el seu dret al vot: no han servit de res ni les interferències de la Falange (que no va aconseguir provocar cap incident per al consum de teles i diaris de Madrid), ni les de l’Estat (que va impedir que les urnes fossin a les dependències de l’Ajuntament). Sempre que es vota en llibertat és una festa: en el cas d’Arenys encara més, perquè es votava una pregunta que mai no seria admesa en un referèndum legal, beneït per un Govern espanyol. En els resultats, una de freda i una de calenta: només va votar un escàs 41% del cens, però el 96% dels vots emesos van ser a favor de la independència.

El sobiranisme català estava ahir eufòric, i en tenia motius. Probablement el més cridaner era haver posat en evidència les estructures arcaiques i de base totalitària de l’Estat. La desproporció de la resposta dels institucions espanyoles, via Advocacia de l’Estat o via declaracions de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, deixava despullat el tigre de paper que per a alguns és Espanya. Era una consulta promoguda per un a entitat privada i sense cap valor legal, però l’Estat va posar tota la carn a la graella per impedir-la, amb un efecte inesperat: magnificar-la i convertir Arenys en un símbol. Tots els catalans hem pogut comprovar que Espanya pateix (malgrat el que puguin tronar les seves veus més cridaneres) d’un enorme complex d’inferioritat i d’una forta inseguretat en ella mateixa. És Espanya la Nació pètria i incommovible que es desprèn de les seves ràdios i diaris? Qualsevol observador imparcial haurà vist que no.

Compte, però. Aquesta constatació no ens ha de dur a menystenir Espanya. I, encara menys, a imaginar que Catalunya és més forta del que és en realitat. És veritat que, en aquest procés, Espanya ens ha ofert la seva cara més anacrònica i desagradable, però cal considerar que Catalunya, a part del voluntarisme ben intencionat dels sectors de la societat civil que han promogut la consulta d’Arenys, tampoc no passa el seu millor moment. Arenys és una alegria d’un poble que encara creu en ell mateix, però també és un símptoma que moltes coses no acaben de rutllar en la política catalana.

Diguem-ho clar: Arenys ens despulla. Com un mirall, ens torna una imatge de nosaltres mateixos que no és gaire agradable. Per exemple, el mirall reflecteix un president de la Generalitat, José Montilla, que no ha defensat els drets democràtics dels ciutadans, sinó que ha amagat clamorosament el cap sota l’ala. També despulla la inconsistència i la manca de lideratge del govern català: ERC i ICV recolzaven la consulta, amb CiU, mentre el PSC es mantenia al marge. Despulla la paràlisi d’un Govern que no ha estat capaç en tres anys (ni amb Puigcercós ni amb Ausàs de consellers) d’aprovar la Llei de Referèndums a què dóna dret l’Estatut. Arenys mostra al mirall la radiografia d’un país dividit en múltiples fractures nacionals (espanyolistes o catalanistes) i ideològiques (dretes o esquerres) que formen un puzzle molt difícil d’encaixar. Arenys, finalment, també posa de manifest la desunió crònica del catalanisme, en què les actuacions de CiU i ERC, que sempre es vigilen en clau electoral, acaben escampant molt de soroll però fent una suma que al final sempre té el mateix resultat: zero.

Com passarà la consulta d’Arenys de Munt a la història? Com el principi d’un canvi en la política catalana, en clau de fermesa, unió i dignitat? O com un foc d’encenalls, l’enèsima manifestació de ràbia, desconcert i impotència de la Catalunya del segle XXI? A hores d’ara, no ho sabem. La història no està escrita: els ciutadans i els polítics catalans tenim la responsabilitat d’escriure’n unes ratlles cada dia. Tant de bo no ens equivoquem.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al diari digital de la FCO el dilluns 14 de setembre de 2009

08 de setembre 2009

Referèndum d'Arenys de Munt


La UCS, dona suport i es solidaritza amb totes les iniciatives i accions que promouen la nostra Identitat Nacional. Per això ens fem ressò de la consulta sobre la Independència de Catalunya que el poble d’Arenys de Munt ha convocat pel diumenge 13 de setembre d’enguany. Els partits catalanistes van aprovar aquesta votació. Els socialistes van fer tot el que van poder per impedir la consulta. Però no se’n van sortir.

Els regidors del PSC d’Arenys va obeir les ordres del Sr. Montilla, delegat del PSOE a Catalunya. Cal parlar clar i que ningú s’enganyi: el PSC és un esquer, no és res més que una sucursal del PSOE. Al igual que al País Basc, PSOE i PP s’han posat d’acord per bramar junts contra la consulta. Ajudats per la Caterva Hispànica.

Amb la impossibilitat jurídica de poder prohibir una votació perfectament legal i les ganes d’impedir-ho, el tristpartit ha perpetrat una autèntica salvatjada. Va autoritzar una manifestació de la Falange contra la Consulta, el mateix dia, la mateixa hora i al mateix local de les votacions. Davant la protesta del batlle, s’ha prohibit l’entrada dels fatxes dins el col·legi electoral, finalment sembla que Interior han ajornat la data de la manifestació feixista.

Fem memòria. La Falange Española y de las JONS, és un partit nazi, feixista, fundat per un terrorista fill d’un dictador. Aquesta banda de criminals, van perpetrar milers d’assassinats i van protagonitzar la pitjor repressió contra Catalunya. Amb la Llei de Partits a la mà, aquest grupuscle de sonats, tindria de ser il·legal. Amb el tribunal de Nürnberg, els seus sequaços a la presó. En canvi, reprimeixen l’esquerra abertzale per les seves opinions. Conclusió: a Espanya la justícia està completament potinejada. Suggeriment: La Iguana-Saura tindria de fer un petit gest i dimitir.

Contra aquest acte legal i democràtic que fa tanta por a Espanya, els enemics de Catalunya ho han provat tot. Al final ha estat el mateix Zapatero qui ha decidit prohibir-ho utilitzant la justícia espanyola. Com es pot veure, democràcia espanyola és un altre oxímoron.

Tots els esforços que fa el govern de Madrid per impedir o boicotejar aquesta consulta, només serveixen per fer-ne una propaganda com mai haurien pogut imaginar els seus promotors. La seva estupidesa ens encoratja encara més per lluitar per la nostra llibertat. També han aconseguit convocar tota la premsa, ràdio i TV per aquest dia memorable i difondre la notícia per tot el món.

Felicitem al poble i l’Ajuntament d’Arenys de Munt per aquesta iniciativa. Desitgem als arenyencs, una jornada en pau i tranquil·litat i els encoratgem mantenir-se ferms. Esperem que la consulta sigui un èxit de participació i que guanyi el vot independentista. També fem una crida, perquè molts pobles de Catalunya segueixin aquest exemple. De moment més d’un centenar ho volen fer.

Si voleu ampliar la informació, adjuntem alguns enllaços amb articles periodístics que tracten del tema.
(Per enllaçar amb els articles copieu cadascuna de les adreces a la barra del vostre navegador)

http://paper.avui.cat/politica/detail.php?id=172380
http://paper.avui.cat/opinio/detail.php?id=173092
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=173823
http://paper.avui.cat/politica/detail.php?id=173164
http://paper.avui.cat/cultura/detail.php?id=173554
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/arenys_de_munt_contra_l_rsquo_imperi_41511.php


Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

06 de setembre 2009

Reflexions tornant de vacances


Per qui toquen les campanes? La Catalunya destrossada


Hola. Ja tornem a ser aquí. No sé a on, però és veu que tornem a ser aquí. Uns tornen i els altres no han marxat. Bé, no han fotut lo camp mai. Però, per què estem aquí? Per què estic aquí? Això m’han preguntat moltes vegades aquest estiu. Ja sabeu, et retrobes amb amics, familiars, ex dones, ex convictes, ex libris, ex de tot. Ex i ecs. Ja som ex i ecs catalans?

Entre berenars i sopars amb cel de préssec ens hem tallat les venes i borbollava pa amb tomata oli i sal. Orgasme existencial. I algú ha fotut cara de plat de duralex: “Cómo?” Deia un quinqui enllustrat per la universitat del betum. Com que sí, carallot. Com que sí. Que què fem? Mirem el paisatge, mirem la terra, mirem el que som, mirem el que estimem. Et parlem d’amor i tu em parles de que t’has enamorat d’unes miserables xancletes de potes d’aranya ludòpata. Entens la diferència? Somera, so cateto, a bavor, a estribord. Pallús. Mirem el nostre món que està desapareixent. Se’n va i diu adéu, adéu siau. Ai, aquest adéu que no té mà, aquest adéu fet de no res. Adéu.

Estúpidament sentimental. Miro l’Església de Sant Bartomeu. Lleida. El Tossal, aquí comença el Canal d’Urgell: la sang de Ponent. Senyores, senyors i cavalls de carrera: des de el segle IX palplantada. Pre romànic. Sí, clar, després els afegits que vulguis, romànic... fins que va arribar un estil inconfusible: el guerracivilisme. Des de la Guerra Civil Sant Bartomeu no té campanes. Les van robar els revolucionaris. Més de 70 anys sense campanes. I espera l’autobús. La Guerra Civil continua. Això no ha acabat. I si tu em preguntes per què estic aquí? Estic per això. Perquè aquí no hi ha final. Perquè ningú sap que existim. Perquè estem deixant d’existir. Perquè no tenim campanes. Perquè no toquen. Perquè ja ningú ens sent. Per dignitat. Perquè tenim la veritat. Negaràs que tinc raó?

Tenim o no tenim drets els ciutadans de la Catalunya destrossada? El país arrasat, aniquilat, sepultat. Qui parla de nosaltres? Qui escriu la nostra història? Qui parla del pagès que ha vist transformada letalment la seva terra? Sí, clar, ens desfarem amb elogis amb els immigrants dels anys cinquanta, seixanta, del segle XXI. I nosaltres? Tu saps el que s’ha patit en aquesta punyetera terra? No som ésser humans, no som ni criatures de Déu, ni del dimoni, ni de Naranjito. Som suor, esforç, del no res hem fet energia nuclear i sideral. Però això no val. No val res. Ja no val res. Ningú entén per què treballem, per què suem, per què res. Ens diuen que som rucs, que no sabem viure. Potser sí.

És evident. Cada dia hem de veure com desenes i desenes de persones no ens entenen en la nostra llengua. Cada dia hem de lidiar amb desenes i desenes de incompetents, dropos, desganats. Gent que no estima res del que estimem. Cada dia hem d’admetre que Catalunya s’ha espanyolitzat i que Espanya s’ha catalanitzat. Cada dia hem de reconèixer lo molt que ens hem equivocat. Pareu compte. En comptes de copiar lo millor d’Espanya, hem imitat lo pitjor. Aquí vaig.

Catalunya ha plagiat aquesta cultura d’estat funcionarial: aquesta maquinària grisa, laberíntica, insulsa, desmenjada, incomprensible. Aquesta ètica i estètica d’edificis de ciment i funcionaris del no res. Premiem la façana i escopim a les persones. Per què no copiàvem lo millor d’Espanya? Què és? Doncs els bars, les tavernes... Els autèntics epicentres de la cultura i la litúrgia espanyola. Temples de caliu, de socialització, d’il·lusió de festivitat. Doncs, no. Au, fot-li conselleries i consellers, i romancers i pixatinters i saltataulells i... no sé què. Aparentem el que no som.

Neguem la realitat: hi ha i haurà una lluita entre Catalunyes. Neguem un conflicte que existeix. Neguem la veritat. Molts no reconeixem una Catalunya espanyolitzada. I, sobretot, ho dic en un sentit cultural. Espanya ens ha pispat les campanes. Espanya no ens deixa fer res. I espera, que no hem vist ni una musaranya. Però... nosaltres som els rucs més rucs de la història dels rucs terrenals i universals. Ihà-ihà (es veu que així brama el ruc).

Ja pots xiular si l’ase no vol beure. Però, desenganyem-nos, el futur de Catalunya passa per explicar la veritat. Aquesta és la nostra revolució: explicar el què ens ha passat, el què ens passa. Si diem la veritat serem lliures. No tingueu por... perquè... per qui toquen les campanes? Per tu, és clar, tros d’ase confitat.

Francesc Canosa Farran
Periodista.
Professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat a elSinguraldigital.cat el dissabte 5 d’agost del 2009