Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




24 de setembre 2009

REFLEXIONS ARRAN D’ARENYS DE MUNT

.



La Unió Catalanista de Sabadell es va constituir per aconseguir un objectiu que el veiem llunyà i complicat d’assolir, però vital per la supervivència de Catalunya com a tal. Uns fets inesperats i aparentment intranscendents, ens han mostrat que el camí a seguir per arribar als nostres objectius podia ser més curt del que havíem previst.

El nostre objectiu bàsic i final, és l’Estat Català, l’únic sistema que pot garantir i defensar eficaçment, els interessos i el benestar de tots els habitants del nostre País. Les fites que cal assolir per arribar-hi, estan recollides i abastament explicades en el nostre document fundacional “Manifest i Bases” que podreu trobar en aquest Blog.

Però un objectiu just, justificat i desitjat per molt ben fonamentat que sigui, sinó va acompanyat per una ruta que hi meni, esdevé una utopia. La simple proclama d’un objectiu o d’una reivindicació, no serveix per gran cosa. Àdhuc pot ser contraproduent, sobre tot si hi ha la sospita que tot plegat és una tàctica electoral o partidista. En tenim molts exemples punyents a casa nostra. Proclamar alegrement un anhel que no pugui ser objectivament realitzable o sense explicitar o disposar dels mitjans per assolir-lo, no aconseguirà l’adhesió popular sinó tot el contrari. Produirà cansament, desànim i frustració.

Conseqüents amb els nostres raonaments, vam elaborar i detallar les condicions i el treball que teníem de realitzar per arribar a l’objectiu que ens havíem proposat. Aquestes accions, fites intermèdies i condicions necessàries per assolir allò que desitjàvem i volíem, les vam exposar en el document “Les tasques dels catalans” que també podeu trobar en aquest blog.

La consulta sobre la independència de Catalunya que es va fer a Arenys de Munt, ha mostrat un camí inèdit, directe i factible per progressar envers al Gran Objectiu. L’oposició visceral i estúpida del Govern Socialista d’Espanya, l’han feta important i l’han internacionalitzat. També han aconseguit l’efecte contrari, els impediments de tota mena desplegats pel delegat del PSOE a Catalunya, el camarada PP Montilla i el seu acòlit Saura, tot i la consigna de “que surti l’efecte sense que es noti l’empeny”. Socialistes i PP, estan totalment d’acord amb la sagrada unitat d’Espanya, l’espoli de Catalunya i amb fer desaparèixer la identitat i la llengua catalanes. Amb la utilització de la falange per intimidar als arenyencs, han posat al descobert, les seves vergonyes més impresentables.

Les prohibicions, amenaces i entrebancs desplegats per l’Estat Espanyol no han servit per res. Més ben dit, ha servit per convertir una simple consulta, en un autèntic plebiscit, en que el SI a la constitució d’un Estat Català ha guanyat pel 96,33% dels sufragis emesos, en contra d’un ridícul 2,28% del no espanyolista. Evident i definitiu.

En el full de ruta cap a la llibertat, hi afegirem fer plebiscits per la independència de Catalunya. Sobretot perquè serveixen per conscienciar i despertar vocacions nacionalistes, absolutament necessàries per aconseguir l’Estat Català.

Exhortem a tots els catalans a treballar perquè arreu de Catalunya, on l’èxit estigui assegurat, s’organitzin actes com el d’Arenys de Munt.

Si volem, podem !!!

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Per completar la nostra exposició, podeu llegir tot seguit dos articles d'opinió arran del mateix tema, el primer anterior al referèndum i el segon publicat posteriorment.

Diumenge de llibertat

1. TOTES LES FORCES D'ESPANYA S'HAN ENTESTAT a impedir que a Arenys de Munt es voti la independència de Catalunya, i no se n'han sortit. Govern espanyol, Advocacia de l'Estat, jutgessa espanyola, Falange Española y de las JONS, president de la Generalitat, delegat del govern espanyol (que és un càrrec diferent de l'anterior), PP, PSOE, PSC, C's; tots, junts i per separat, han perdut. Volien impedir la democràcia, fer impossible que la gent voti, i han fracassat. Tot ho han fet servir: pressions, intimidacions, amenaces, prohibicions sense judici. I han perdut: la consulta per la independència de Catalunya es fa.

2. CAP DE LES FORCES POLÍTIQUES, INSTITUCIONS i persones que a Catalunya o a Espanya són contràries a la independència de Catalunya ha donat cap argument en defensa de les seves idees. Ningú ha dit en què i per què ens convé als catalans formar part de l'Estat espanyol i no tenir un Estat propi. Només brams de prohibicions, cap espurna de vida intel·ligent surt dels unionistes. És el que correspon a la seva història, tenir els catalans sota estat d'excepció tres quartes parts del segle XIX, i sota dictadures militars la meitat del segle XX, bombardejar Barcelona cada cinquanta anys com a mètode bàrbar però efectiu, segons Azaña, per mantenir la unitat d'Espanya. Ja no poden, però, fer-ho; ni tan sols impedir una consulta a Arenys de Munt. L'Estat espanyol és un tigre de paper.

3. MANTENIR ELS CATALANS A ESPANYA CONTRA la nostra voluntat té un preu que els espanyols ja no estan disposats a pagar: repressió violenta, dictadura, i pobresa. Ho van fer en els anys 20 contra la Mancomunitat, i dels 30 als 70 contra la Generalitat, i ja saben què els costa i és massa. No volen tornar a ser un Estat pària, aïllat i misèrrim, no volen tornar a ser la Birmània d'Europa. Només dels catalans, del nostre consentiment o resignació, depèn que mantinguin el seu domini, i ni els interessa ni saben atreure's la nostra voluntat. Pretenen negar-la, impedir que s'expressi, però els és impossible en democràcia. Mentre la gent tingui dret de vot, no es pot impedir que voti. Facin les lleis que facin, sempre trobarem les escletxes per on llisqui la llibertat.

4. NO ESPEREM RES DE LA PART CONTRÀRIA, de les institucions i forces polítiques espanyoles, ni decència ni joc net. Potser algú en tingui i n'exerceixi, però fóra irresponsable comptar-hi, perquè l'èxit del poble català no pot dependre en res de la seva col·laboració ni comprensió. Ni ens cal ni la volem, respectem i entenem que defensen els seus interessos: es juguen més de set milions de persones, més del 20% del PIB, més del 30% de les exportacions, i els més de 20.000 milions d'euros que ens roben cada any. És normal que no ens vulguin perdre, només es resignaran quan el cost d'impedir la independència de Catalunya sigui l'inassumible de la dictadura per a ells, s'aturen a frec de la violència d'Estat. Quan el vot popular doni la majoria per l'Estat propi, el tindrem, diguin el que diguin i facin el que facin uns espanyols impotents de democràcia que només poden guanyar-nos si caiem en la ingenuïtat de creure les seves bones intencions. Potser les tenen, però si planegem com si no en tinguessin podem vèncer-los, com els hem vençut a Arenys de Munt.

5. UN RETROCÉS DE LES LLIBERTATS, i una mentida. El retrocés és prohibir que els Ajuntaments puguin cedir les seves sales i instal·lacions per realitzar les activitats legals que al govern espanyol no li agradin. No ho podran mantenir: el cost en imatge, repressió judicial i dedicació que els exigeix és exorbitant, sobretot perquè els coneixem, sabem de què són capaços, i quan prohibeixen una manera de fer una cosa sabem com fer-la d'una altra manera sense que la puguin prohibir, i si ho fan en tenim més. La prova és la consulta d'Arenys de Munt: es fa. La mentida és la de la vicepresidenta del govern espanyol negant que la seva Constitució inclogui el dret d'autodeterminació. L'inclou, als articles 10.2 i 96.1, mentre no els deroguin o el regne d'Espanya no es doni de baixa de les Nacions Unides.

6. QUAN EL GENERAL FALANGISTA Camilo Alonso Vega, conegut per Don Camulo, era ministre de l'Interior de Franco, una de les habituals manifestacions reivindicant l'espanyolitat de Gibraltar va arribar a l'edifici de l'ambaixada britànica, i l'allau de gent i la seva violència van fer témer que el prenien a l'assalt. És fama que Don Camulo va trucar a l'ambaixador de Sa Majestat oferint-li enviar més policies, i rebé la contestació: "No cal. Enviï'm menys manifestants". Com que tots ells propugnen el mateix, que la consulta no es faci, veurem si el president de la Generalitat o el delegat del govern espanyol (no es redundància) són els Don Camulo enguany de Falange. Potser cap ho sigui, però si algú ho és, m'inclinaria pel delegat del govern espanyol: a les clavegueres de l'Estat no hi entren les autoritats autonòmiques, per molt espanyoles que siguin. És qüestió de rang: “donde hay patrón no manda marinero”.

7. ESTEM FENT HISTÒRIA. El dia 13 de setembre i per primera vegada els catalans plebiscitarem la nostra llibertat. Qui tingui dret de vot a Arenys de Munt i l'exerceixi, i els que hi serem de cos o de cor, ens alçarem de puntetes quan a la Catalunya independent es parli d'aquest dia, i el nom d'Arenys de Munt ens farà sentir grans. Qui arribi a vell cada any en aquest dia convidarà els veïns i els dirà: "Avui és 13 de setembre. Avui va començar la nostra llibertat. Jo hi era. Jo ho vaig fer". Els vells obliden, però, per més que ho hagi oblidat tot, sempre es recordarà del que va fer aquell dia amb més esclat del comú. I aleshores els nostres noms seran familiars als seus llavis com els mots casolans, els que vam tornar la llibertat a la terra, tots serem recordats entre copes escumejants, i les bones persones ho explicaran als seus fills i el 13 de setembre no passarà -des d'ara fins al dia que s'acabi el món- sense que tots nosaltres no hi siguem recordats. Molts que ara no hi són sentiran llavors el mut retret dels seus fills: "On eres quan el teu país et necessitava? Què vas fer tu per la independència de Catalunya?", i maleiran el fet de no ser enguany a Arenys de Munt, de cos o de cor, i no trobaran cap valor a la seva vida quan escoltin algú que hagi estat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el dissabte 12 de setembre del 2009


Doncs no n'aprenen

Fa uns dies, un servidor va abundar aquí mateix en una constatació que va ser força repetida en els dies previs a la celebració -mai més ben dit- de la consulta d'Arenys: que el principal responsable d'haver convertit el que en un principi no hauria passat de ser un imperceptible brindis al sol en un esdeveniment de rellevància enorme havia estat precisament l'Estat espanyol. Van ser els seus dirigents els que van posar tota una vicepresidenta del govern i tot un advocat de l'Estat -falangista, per a més senyes- al capdavant d'una ofensiva en tota regla contra la iniciativa del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació. El resultat ja el sabem: el que ordinàriament hauria estat un breu en alguns diaris -i encara- ha acabat sent notícia al New York Times i la premsa de tot el món. Per una vegada, els patriotes constitucionals van deixar de banda la seva habitual estratègia d'escoltar les reivindicacions catalanes com qui sent ploure i van decidir respondre per l'envestida: els devia posar nerviosos que, aquesta vegada, la reivindicació es fes a través d'unes urnes, ni que fossin de joguina. El canvi, com s'ha vist, els ha sortit fatal. I humilment em preguntava si la garrafal cagada els serviria per aprendre'n (s'ha de citar Laporta, ara que està de moda).

Doncs no n'aprenen, lloat sia Déu, sinó que hi reincideixen i encara treuen el santcristo gros. La senyora De la Vega ens ha tornat a refregar la Constitució pels morros per tercera vegada, el senyor Rajoy li ha demanat al deliqüescent ZP que es pronunciï "perquè no es tracta de cap tema menor", la senyora Chacón ens ha regalat les orelles amb un sermó sobre l'ordre, el seny i el sentit comú, i, de la banda de la terregada, la premsa amiga ha tornat a botzinar histèrica (era un plaer comparar la descriptiva tranquil·litat amb què la premsa internacional informava del tema d'Arenys i la forma manicomial amb què l'espanyola s'estripava les vestidures) i la senyora Esperanza Aguirre ha tornat a pixar clamorosament fora del test. Diu que li "aixequen l'estómac" (sic) les consultes on els discrepants reben pedrades. Doncs a mi, senyora, la gent que surt en defensa d'uns discrepants que resulta que són feixistes, i que proclamen el seu fanatisme per la mort, la persecució de la llibertat, l'abjecció i la infàmia, no m'aixeca res, però em fa venir com una basca. Què es pot esperar, de tota manera, d'algú que com la presidenta de Madrid té l'honor de tenir parentiu amb el gran poeta Jaime Gil de Biedma i és capaç de referir-s'hi en públic com "l'ovella negra de la família".

Al final, encara arribarem a la conclusió que, més que cap altra cosa, el problema d'aquesta gent és que són una mica obtusos: per si algú tenia cap dubte de com accedir a la porta de sortida, ells mateixos s'estan encarregant d'assenyalar-ne el camí amb neons lluminosos. Doncs moltes gràcies, i que Santa Llúcia els conservi la vista.

(Última hora: Al final, Zapatero ha tingut el detall de pronunciar-se sobre la consulta d'Arenys. Diu que no serveix per a res. Ho diu ell, com a eficaç president d'un país que serà el darrer d'Europa a sortir de la crisi, com el nen justet de la classe, mentre es fa fotos al costat d'Evo Morales, representativa imatge d'una política internacional que també supura eficàcia pels quatre costats. Poden tenir la legalitat de la seva banda, però el sentit del ridícul els falla més que una escopeta de fira.)

Sebastià Alzamora
Escriptor. Director de la revista "Cultura"

Article publicat al diari AVUI el dimecres 16 de setembre del 2009