Reflexions tornant de vacances

Per qui toquen les campanes? La Catalunya destrossada

Hola. Ja tornem a ser aquí. No sé a on, però és veu que tornem a ser aquí. Uns tornen i els altres no han marxat. Bé, no han fotut lo camp mai. Però, per què estem aquí? Per què estic aquí? Això m’han preguntat moltes vegades aquest estiu. Ja sabeu, et retrobes amb amics, familiars, ex dones, ex convictes, ex libris, ex de tot. Ex i ecs. Ja som ex i ecs catalans?

Entre berenars i sopars amb cel de préssec ens hem tallat les venes i borbollava pa amb tomata oli i sal. Orgasme existencial. I algú ha fotut cara de plat de duralex: “Cómo?” Deia un quinqui enllustrat per la universitat del betum. Com que sí, carallot. Com que sí. Que què fem? Mirem el paisatge, mirem la terra, mirem el que som, mirem el que estimem. Et parlem d’amor i tu em parles de que t’has enamorat d’unes miserables xancletes de potes d’aranya ludòpata. Entens la diferència? Somera, so cateto, a bavor, a estribord. Pallús. Mirem el nostre món que està desapareixent. Se’n va i diu adéu, adéu siau. Ai, aquest adéu que no té mà, aquest adéu fet de no res. Adéu.

Estúpidament sentimental. Miro l’Església de Sant Bartomeu. Lleida. El Tossal, aquí comença el Canal d’Urgell: la sang de Ponent. Senyores, senyors i cavalls de carrera: des de el segle IX palplantada. Pre romànic. Sí, clar, després els afegits que vulguis, romànic... fins que va arribar un estil inconfusible: el guerracivilisme. Des de la Guerra Civil Sant Bartomeu no té campanes. Les van robar els revolucionaris. Més de 70 anys sense campanes. I espera l’autobús. La Guerra Civil continua. Això no ha acabat. I si tu em preguntes per què estic aquí? Estic per això. Perquè aquí no hi ha final. Perquè ningú sap que existim. Perquè estem deixant d’existir. Perquè no tenim campanes. Perquè no toquen. Perquè ja ningú ens sent. Per dignitat. Perquè tenim la veritat. Negaràs que tinc raó?

Tenim o no tenim drets els ciutadans de la Catalunya destrossada? El país arrasat, aniquilat, sepultat. Qui parla de nosaltres? Qui escriu la nostra història? Qui parla del pagès que ha vist transformada letalment la seva terra? Sí, clar, ens desfarem amb elogis amb els immigrants dels anys cinquanta, seixanta, del segle XXI. I nosaltres? Tu saps el que s’ha patit en aquesta punyetera terra? No som ésser humans, no som ni criatures de Déu, ni del dimoni, ni de Naranjito. Som suor, esforç, del no res hem fet energia nuclear i sideral. Però això no val. No val res. Ja no val res. Ningú entén per què treballem, per què suem, per què res. Ens diuen que som rucs, que no sabem viure. Potser sí.

És evident. Cada dia hem de veure com desenes i desenes de persones no ens entenen en la nostra llengua. Cada dia hem de lidiar amb desenes i desenes de incompetents, dropos, desganats. Gent que no estima res del que estimem. Cada dia hem d’admetre que Catalunya s’ha espanyolitzat i que Espanya s’ha catalanitzat. Cada dia hem de reconèixer lo molt que ens hem equivocat. Pareu compte. En comptes de copiar lo millor d’Espanya, hem imitat lo pitjor. Aquí vaig.

Catalunya ha plagiat aquesta cultura d’estat funcionarial: aquesta maquinària grisa, laberíntica, insulsa, desmenjada, incomprensible. Aquesta ètica i estètica d’edificis de ciment i funcionaris del no res. Premiem la façana i escopim a les persones. Per què no copiàvem lo millor d’Espanya? Què és? Doncs els bars, les tavernes... Els autèntics epicentres de la cultura i la litúrgia espanyola. Temples de caliu, de socialització, d’il·lusió de festivitat. Doncs, no. Au, fot-li conselleries i consellers, i romancers i pixatinters i saltataulells i... no sé què. Aparentem el que no som.

Neguem la realitat: hi ha i haurà una lluita entre Catalunyes. Neguem un conflicte que existeix. Neguem la veritat. Molts no reconeixem una Catalunya espanyolitzada. I, sobretot, ho dic en un sentit cultural. Espanya ens ha pispat les campanes. Espanya no ens deixa fer res. I espera, que no hem vist ni una musaranya. Però... nosaltres som els rucs més rucs de la història dels rucs terrenals i universals. Ihà-ihà (es veu que així brama el ruc).

Ja pots xiular si l’ase no vol beure. Però, desenganyem-nos, el futur de Catalunya passa per explicar la veritat. Aquesta és la nostra revolució: explicar el què ens ha passat, el què ens passa. Si diem la veritat serem lliures. No tingueu por... perquè... per qui toquen les campanes? Per tu, és clar, tros d’ase confitat.

Francesc Canosa Farran
Periodista.
Professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat a elSinguraldigital.cat el dissabte 5 d’agost del 2009