Una festa de la democràcia
La consulta que a
hir va tenir lloc a Arenys de Munt pot qualificar-se, seguint el tòpic aplicat a altres consultes convencionals, de “festa de la democràcia”. Ho ha estat perquè els ciutadans han exercit lliurement el seu dret al vot: no han servit de res ni les interferències de la Falange (que no va aconseguir provocar cap incident per al consum de teles i diaris de Madrid), ni les de l’Estat (que va impedir que les urnes fossin a les dependències de l’Ajuntament). Sempre que es vota en llibertat és una festa: en el cas d’Arenys encara més, perquè es votava una pregunta que mai no seria admesa en un referèndum legal, beneït per un Govern espanyol. En els resultats, una de freda i una de calenta: només va votar un escàs 41% del cens, però el 96% dels vots emesos van ser a favor de la independència.
El sobiranisme català estava ahir eufòric, i en tenia motius. Probablement el més cridaner era haver posat en evidència les estructures arcaiques i de base totalitària de l’Estat. La desproporció de la resposta dels institucions espanyoles, via Advocacia de l’Estat o via declaracions de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, deixava despullat el tigre de paper que per a alguns és Espanya. Era una consulta promoguda per un a entitat privada i sense cap valor legal, però l’Estat va posar tota la carn a la graella per impedir-la, amb un efecte inesperat: magnificar-la i convertir Arenys en un símbol. Tots els catalans hem pogut comprovar que Espanya pateix (malgrat el que puguin tronar les seves veus més cridaneres) d’un enorme complex d’inferioritat i d’una forta inseguretat en ella mateixa. És Espanya la Nació pètria i incommovible que es desprèn de les seves ràdios i diaris? Qualsevol observador imparcial haurà vist que no.
Compte, però. Aquesta constatació no ens ha de dur a menystenir Espanya. I, encara menys, a imaginar que Catalunya és més forta del que és en realitat. És veritat que, en aquest procés, Espanya ens ha ofert la seva cara més anacrònica i desagradable, però cal considerar que Catalunya, a part del voluntarisme ben intencionat dels sectors de la societat civil que han promogut la consulta d’Arenys, tampoc no passa el seu millor moment. Arenys és una alegria d’un poble que encara creu en ell mateix, però també és un símptoma que moltes coses no acaben de rutllar en la política catalana.
Diguem-ho clar: Arenys ens despulla. Com un mirall, ens torna una imatge de nosaltres mateixos que no és gaire agradable. Per exemple, el mirall reflecteix un president de la Generalitat, José Montilla, que no ha defensat els drets democràtics dels ciutadans, sinó que ha amagat clamorosament el cap sota l’ala. També despulla la inconsistència i la manca de lideratge del govern català: ERC i ICV recolzaven la consulta, amb CiU, mentre el PSC es mantenia al marge. Despulla la paràlisi d’un Govern que no ha estat capaç en tres anys (ni amb Puigcercós ni amb Ausàs de consellers) d’aprovar la Llei de Referèndums a què dóna dret l’Estatut. Arenys mostra al mirall la radiografia d’un país dividit en múltiples fractures nacionals (espanyolistes o catalanistes) i ideològiques (dretes o esquerres) que formen un puzzle molt difícil d’encaixar. Arenys, finalment, també posa de manifest la desunió crònica del catalanisme, en què les actuacions de CiU i ERC, que sempre es vigilen en clau electoral, acaben escampant molt de soroll però fent una suma que al final sempre té el mateix resultat: zero.
Com passarà la consulta d’Arenys de Munt a la història? Com el principi d’un canvi en la política catalana, en clau de fermesa, unió i dignitat? O com un foc d’encenalls, l’enèsima manifestació de ràbia, desconcert i impotència de la Catalunya del segle XXI? A hores d’ara, no ho sabem. La història no està escrita: els ciutadans i els polítics catalans tenim la responsabilitat d’escriure’n unes ratlles cada dia. Tant de bo no ens equivoquem.
hir va tenir lloc a Arenys de Munt pot qualificar-se, seguint el tòpic aplicat a altres consultes convencionals, de “festa de la democràcia”. Ho ha estat perquè els ciutadans han exercit lliurement el seu dret al vot: no han servit de res ni les interferències de la Falange (que no va aconseguir provocar cap incident per al consum de teles i diaris de Madrid), ni les de l’Estat (que va impedir que les urnes fossin a les dependències de l’Ajuntament). Sempre que es vota en llibertat és una festa: en el cas d’Arenys encara més, perquè es votava una pregunta que mai no seria admesa en un referèndum legal, beneït per un Govern espanyol. En els resultats, una de freda i una de calenta: només va votar un escàs 41% del cens, però el 96% dels vots emesos van ser a favor de la independència.El sobiranisme català estava ahir eufòric, i en tenia motius. Probablement el més cridaner era haver posat en evidència les estructures arcaiques i de base totalitària de l’Estat. La desproporció de la resposta dels institucions espanyoles, via Advocacia de l’Estat o via declaracions de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, deixava despullat el tigre de paper que per a alguns és Espanya. Era una consulta promoguda per un a entitat privada i sense cap valor legal, però l’Estat va posar tota la carn a la graella per impedir-la, amb un efecte inesperat: magnificar-la i convertir Arenys en un símbol. Tots els catalans hem pogut comprovar que Espanya pateix (malgrat el que puguin tronar les seves veus més cridaneres) d’un enorme complex d’inferioritat i d’una forta inseguretat en ella mateixa. És Espanya la Nació pètria i incommovible que es desprèn de les seves ràdios i diaris? Qualsevol observador imparcial haurà vist que no.
Compte, però. Aquesta constatació no ens ha de dur a menystenir Espanya. I, encara menys, a imaginar que Catalunya és més forta del que és en realitat. És veritat que, en aquest procés, Espanya ens ha ofert la seva cara més anacrònica i desagradable, però cal considerar que Catalunya, a part del voluntarisme ben intencionat dels sectors de la societat civil que han promogut la consulta d’Arenys, tampoc no passa el seu millor moment. Arenys és una alegria d’un poble que encara creu en ell mateix, però també és un símptoma que moltes coses no acaben de rutllar en la política catalana.
Diguem-ho clar: Arenys ens despulla. Com un mirall, ens torna una imatge de nosaltres mateixos que no és gaire agradable. Per exemple, el mirall reflecteix un president de la Generalitat, José Montilla, que no ha defensat els drets democràtics dels ciutadans, sinó que ha amagat clamorosament el cap sota l’ala. També despulla la inconsistència i la manca de lideratge del govern català: ERC i ICV recolzaven la consulta, amb CiU, mentre el PSC es mantenia al marge. Despulla la paràlisi d’un Govern que no ha estat capaç en tres anys (ni amb Puigcercós ni amb Ausàs de consellers) d’aprovar la Llei de Referèndums a què dóna dret l’Estatut. Arenys mostra al mirall la radiografia d’un país dividit en múltiples fractures nacionals (espanyolistes o catalanistes) i ideològiques (dretes o esquerres) que formen un puzzle molt difícil d’encaixar. Arenys, finalment, també posa de manifest la desunió crònica del catalanisme, en què les actuacions de CiU i ERC, que sempre es vigilen en clau electoral, acaben escampant molt de soroll però fent una suma que al final sempre té el mateix resultat: zero.
Com passarà la consulta d’Arenys de Munt a la història? Com el principi d’un canvi en la política catalana, en clau de fermesa, unió i dignitat? O com un foc d’encenalls, l’enèsima manifestació de ràbia, desconcert i impotència de la Catalunya del segle XXI? A hores d’ara, no ho sabem. La història no està escrita: els ciutadans i els polítics catalans tenim la responsabilitat d’escriure’n unes ratlles cada dia. Tant de bo no ens equivoquem.
Editorial de la Fundació Catalunya Oberta
Publicat al diari digital de la FCO el dilluns 14 de setembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada