Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 d’octubre 2009

Més opinions sobre el PEATGE DE LA MORT.


Les successions segons el Tripartit

“Governar en coalició és com caminar amb la sabata dreta
al peu esquerre, i viceversa"
(Dita anglesa)

Mirem d'aclarir el titular d'aquest article. Segons ERC, cal limitar l'impost de successions fins quasi fer-lo desaparèixer. Segons Iniciativa, l'impost de successions està molt bé perquè (suposadament) grava una classe social de forma etèria i caràcter pervers: els rics. Segons el PSC, la qüestió és no mullar-se en aquest assumpte i seguir la política del qui dia passa any empeny (que és el principi on s'ha basat sempre l'actuació del Tripartit).

Tornem al titular de l'article. I segons el Tripartit, ¿què passa amb l'impost de successions? Bé: no sap, no contesta. Però el més gros, el més patètic, el més al·lucinant, és que aquesta manca de resposta ja no sorprèn ningú: s'ha convertit en un fet habitual del paisatge polític de Catalunya. Que és com dir que la incompetència, la paràlisi i la ineficàcia es consideren característiques intrínseques del Govern Montilla. El 2004, Maragall atribuïa aquests problemes a manca de "cultura de coalició". El 2009 no s'ha avançat ni un mil·límetre. I ha passat prou temps per sospitar que la manca d'acord no obeeix a fenòmens passatgers sinó a un problema estructural: el Tripartit és, en essència, un projecte absurd.

Un govern de coalició és possible si els partits que el formen poden funcionar junts amb un petit sacrifici: el peu dret a la sabata esquerra, que diu la cita d'avui. Però esdevé impossible si el sacrifici és massa gran. Que el lector provi de visualitzar Montilla amb un guant al peu dret, Saura amb una sabata a la boca i Carod amb uns calçotets per barret i entendrà per què pateixen tan els membres del Govern i perquè el que els impedeix engegar-se a dida uns als altres és l'única cosa que els uneix: la passió per la poltrona.

Francesc Puigpelat
Escriptor i periodista

Els poderosos

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Jordi Cabré i Trias
Advocat, periodista i escriptor

Articles publicats al Butlletí núm. 63 de la FCO el 28 d’octubre de2009

22 d’octubre 2009

La taca d'oli


Endavant amb la Consulta sobre la Independència

La consulta per la independència d´Arenys de Munt és el fet que en els darrers anys ha donat més projecció internacional a la causa de la llibertat de Catalunya. Agències de premsa com Reuters, Bloomberg i France Press, diaris com The New York Times, Financial Times i Le Monde s´han fet ressò de la consulta. Això no hauria d´estranyar perquè la consulta del 13 de setembre a Arenys de Munt té la força del símbol. No hi ha un gest de força més potent que el de milers de persones introduint una papereta a l´urna, una papereta que els permetia decidir lliurement si volien que el seu país fos independent.

LA CONSULTA D´ARENYS NEIX ARRAN D´UNA MOCIÓ presentada al ple de l´Ajuntament el 4 de juny per un regidor de la CUP, Josep Manel Ximenis, de suport a la ILP per convocar un referèndum d´autodeterminació que dues entitats (Deumil.cat i Catalunya Estat Lliure) presentaren al Parlament de Catalunya el mes de maig. L´Ajuntament d´Arenys de Munt acordà donar suport a aquesta iniciativa, i cedir una sala municipal al Moviment Arenyenc per l´Autodeterminació per organitzar una recollida de signatures a favor d´aquesta ILP alhora que una consulta local el 13 de setembre per copsar l´opinió de la població en els mateixos termes proposats a la ILP: "Està vostè d´acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?". El 16 de juny la mesa del Parlament rebutjava l´admissió a tràmit de la ILP, però la consulta d´Arenys de Munt va continuar endavant.

AQUESTS EN SÓN ELS PRECEDENTS, PERÒ L´ÈXIT de la consulta d´Arenys rau en la feina a nivell local d´una comissió organitzadora, integrada a títol personal per membres de partits polítics, d´entitats locals i vilatans sense cap militància, que treballaren durant tres mesos per fer-la possible. Partits polítics, plataformes sobiranistes, cares conegudes hi donaren suport en actes públics. La reacció desmesurada de l´Estat espanyol, anul•lant l´acord de l´Ajuntament, va donar una publicitat addicional a una consulta que en altres circumstàncies hauria quedat circumscrita als ambients més independentistes.

ARENYS DE MUNT VA MOSTRAR AL MÓN TAMBÉ la cara més fosca de l´Estat espanyol i de la seva transició a la democràcia. Una democràcia que permet a ciutadans manifestar-se amb símbols feixistes i on són legals partits polítics amb aquesta ideologia, però on el dret d´autodeterminació dels pobles, reconegut per les Nacions Unides, no hi té cabuda i on és perfectament admissible que l´advocat de l´Estat que porta als tribunals l´Ajuntament d´Arenys sigui candidat l´any 1995 del partit del dictador Francisco Franco.

L´ENDEMÀ D´ARENYS, CENTENARS DE MUNICIPIS a tot el país iniciaven el camí per organitzar consultes similars. Plataformes d´electes locals, plataformes sobiranistes, membres de la Comissió Organitzadora i Junta Avaladora d´Arenys de Munt començaven a trobar-se per coordinar aquestes consultes a nivell nacional. El Vicent Partal, en un article molt lúcid, el 22 de setembre advertia de la dificultat de la unitat i demanava generositat, perquè la ratlla cal traçar-la entre qui vol votar, i qui no vol que es voti.

EN UNES QUANTES SETMANES NO S´HAN POGUT consolidar els acords per constituir una coordinadora nacional de les consultes on hi hagués la presència conjunta de partits polítics i d´entitats. L´objectiu era massa ambiciós: els partits polítics havien de limitar les seves naturals ànsies de control; les entitats, la seva tendència a la disgregació i a la presa de decisions no estructurada. Això, a més a més, en un moment on entre una gran part de la base i de les entitats sobiranistes s´ha instaurat un antipartidisme ferotge, on qualsevol persona pel fet de militar en un partit polític és suspecte d´interessos ocults. A més, la irrupció d´una nova força política augmenta el temor dels partits que tot aquest sentiment sigui recollit per aquesta candidatura que s´ha anunciat, i els fa accentuar la seva tendència al control.

PERÒ NO CAL PERDRE EL MÓN DE VISTA: desenes de plataformes locals s´han constituït i estan treballant intensament per celebrar consultes el proper 13 de desembre o en la següent onada a la primavera. El 24 d´octubre a Arenys de Munt l´alcalde i la resta de membres de la comissió organitzadora de la consulta d´Arenys, seran els hostes de totes les plataformes locals organitzadores de consultes. Les plataformes sobiranistes (www.referendumindependencia.cat) prestaran suport logístic, faran difusió de les consultes, ajudaran a aconseguir voluntaris i participaran en actes de promoció de les consultes que organitzin les entitats locals. Decidim.cat s´ha compromès a donar suport tècnic i legal als alcaldes i regidors que participin en aquests processos. Osona decideix, Cardedeu decideix, Garrotxa decideix, Vilamajor decideix, Balaguer decideix, Vilafranca decideix... i desenes de plataformes locals mereixen el suport de tothom per damunt de malentesos perquè la taca d´oli d´Arenys s´estengui i projecti al món la voluntat d´exercir l´autodeterminació del poble de Catalunya.

Elisenda Paluzie
Professora de Teoria Econòmica de la UB

Article publicat al diari AVUI el diumenge 18 d'octubre de 2009
 

19 d’octubre 2009

Les plataformes tòxiques


Consultes dinamitades

Fa més de trenta anys que a Catalunya hi ha eleccions i consultes, organitzades per les administracions públiques i en què els partits aboquen tots els seus recursos materials i humans. En canvi, les consultes sobre la independència de Catalunya amb dret de vot dels empadronats a cada municipi, organitzades privadament, no poden comptar amb la llista d’electors del cens ni del padró, ningú té cap obligació d’integrar-se a les meses electorals, cap elector rep a casa l’avís d’on pot votar, els col·legis electorals no poden ser en locals cedits per decisions administratives ni l’administració pot col·laborar en res, el vot per correu no compta amb les garanties públiques, no hi ha campanya institucional per la participació, no es té la protecció dels cossos de seguretat, ni la xarxa informàtica pública, ni hi ha legislació que les reguli. Organitzar-les privadament obliga a crear del no-res les normes i el sistema que garanteixin que només voten els empadronats, sense saber qui són, i que només es pot votar una vegada. Tampoc tenim els milers de funcionaris que treballen per a les eleccions i consultes públiques, i fins ara cap partit ni entitat aporta ni un cèntim per muntar el sistema electoral ni per a les campanyes, mentre a les públiques són milers els professionals amb plena dedicació i els militants mobilitzats, i milions d’euros els esmerçats. A més, l’Estat espanyol central i autonòmic i els seus agents polítics, funcionarials, judicials i policials volen impedir les consultes, emprant tots els recursos al seu abast, incloses amenaces, pressions i guerra bruta.

Tenim dos mesos per superar tots aquests obstacles. Missió impossible? No, si podem comptar amb milers de voluntaris, partits i entitats motivats i actius, sense exclusió ni vetos de ningú, que siguin capaços d’obviar les seves diferències per treballar per un objectiu comú: l’èxit de participació i vot en la consulta de la independència. És el requisit essencial, sense això no es pot fer. Calen també uns alcaldes i regidors impulsant activament i treballant per la consulta, perquè l’Ajuntament com a administració pública i institució no hi pot participar, però sí els càrrecs electes. I són imprescindibles uns equips tècnics d’alt nivell, nacionals, comarcals i locals.

En menys d’un mes comptàvem amb milers de persones motivades i actives arreu de Catalunya, el suport de més de 1.300 alcaldes i regidors, dotzenes de mocions aprovades als ajuntaments, l’entesa entre CDC, ERC, EPM i CUP, l’embrió d’un equip tècnic competent i eficaç treballant contra rellotge, i la implicació de les entitats cíviques. El 2 d’octubre es va assolir l’acord unitari de partits i entitats, representades per PDD, Deumil.cat, Sobirania i Progrés, i Sobirania i Justícia, però algunes plataformes tòxiques trencaren unilateralment tres dies més tard l’acord que elles i els seus representants havien aprovat, fent un cop de mà per “foragitar ERC i CiU del procés de consultes sobre la independència que s’està multiplicant arreu del país”.

No havia estat gens fàcil assolir en tres setmanes l’acord de partits i entitats, en què tothom havia cedit perquè tothom hi estigués raonablement còmode, però és impossible l’acord amb qui només vol excloure els altres, trenca unilateralment i aprova una coordinadora nacional divendres, una altra dilluns, i la seva supressió dimarts. Corren els dies, i amb el caos provocat per les plataformes tòxiques és impossible organitzar amb solvència consultes arreu de Catalunya en menys de dos mesos. Cap partit ni organització política ha rebentat les consultes, tampoc Reagrupament, que ha estat víctima temporal d’un parany ordit per qualque reagrupat novençà (de tot hi ha a la vinya del Senyor) que ha sorprès la bona fe de la direcció fent-la aparèixer com a còmplice i beneficiària del cop de mà de les plataformes tòxiques. Dono fe de la seva innocència.

Qui ho ha fet? Unes entitats minúscules que ara es barallen per un pastís que no existeix. Si jo tingués les seves ànsies de protagonisme i càrrecs, serien els dies més feliços de la meva vida, perquè el meu nomenament com a coordinador general, l’equip que he bastit i l’esquema d’organització presentat són les úniques coses de l’acord amb Òmnium i Decidim.cat que les plataformes tòxiques mantenen. M’han nomenat quatre vegades, divendres, dissabte, dilluns i dimarts, segurament per tenir un boc expiatori a qui carregar el fracàs de les consultes que grapegen. Ni jo ni ningú els servirem de cobertura: volien tot el poder a la coordinadora nacional per via del cop de mà, ja és seu, i amb ell tota la responsabilitat. Que treballin els que no deixen treballar, que amb les cendres de la il·lusió de tanta gent basteixin des de l’exclusió i el sectarisme, que responguin davant el poble català pel que han fet i faran. Si algú s’astora perquè tan poca gent pugui fer tant de mal, que pensi que per construir un edifici cal la feina coordinada de centenars de persones, dels arquitectes als peons, i milers per fabricar els materials, però per destruir-lo n’hi ha prou amb un delinqüent amb un llumí. Els colpistes mereixen la creu del mèrit policial, que tots rebrien indignats, però alguns amb l’íntima satisfacció de la feina ben feta.

Les plataformes tòxiques m’han enganyat una vegada, però no tindran una nova oportunitat per fer-ho. No hi ha temps per organitzar i coordinar en menys de dos mesos consultes arreu de Catalunya, però potser sí concentrant tots els esforços en una comarca, on la gent treballa de valent, hi ha unitat, les plataformes tòxiques no hi són, ningú vol excloure ningú, i saben què és complir acords i executar disciplinadament. L’equip en què m’integro treballarà només a Osona, no hi ha temps per més, i no és segur que ens en sortim, malgrat abocar-hi tots els esforços i recursos, perquè ja ens han fet perdre un mes dels tres que tenim.

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 16 d’octubre de 2009

09 d’octubre 2009

El peatge de la mort


Suprimir o modificar l'impost de successions?

En un entorn de crisi econòmica com l’actual, no hi ha cap dubte que les decisions sobre els impostos i sobre la despesa pública constitueixen un tema de gran relleu polític. I les solucions no són úniques, com clarament hem pogut comprovar aquest passat cap de setmana. En el mateix espai de temps hem vist com el Govern espanyol anunciava (el dissabte) una substancial elevació del nivell impositiu, mentre que el diumenge, les eleccions alemanyes, les guanyaven els partits que proposen una reducció d’impostos.

En qualsevol cas, haurem d’admetre que el plantejament tributari que ha fet el Govern socialista espanyol és conseqüència d’una gestió de la despesa pública molt imprudent. En plena crisi econòmica, en un marc de caiguda dels ingressos públics, ha seguit gastant amb singular lleugeresa. I per aquest motiu no li ha quedat més remei que obligar-nos, als ciutadans, a pagar més. Altres solucions són possibles, no en tinc cap dubte. Però sempre que es gestioni la despesa pública amb més prudència.

En aquest article voldria parlar de l’impost de successions i donacions. Més concretament, de les raons que porten a pensar que la seva desaparició, total o parcial, pot ésser una bona mesura.

Algú podria considerar que parlar de suprimir o reduir impostos en un entorn de crisi econòmica i, per tant, de caiguda substancial de la recaptació pública, es inadequat. No ho és. En primer lloc, perquè reflexionar sempre és bo. En segon lloc, perquè estem parlant d’un impost que no és un pilar bàsic de la recaptació del nostre sistema tributari. I en tercer lloc, perquè si s’arriba a la conclusió que el sistema produeix situacions no desitjades per al benestar de les persones, es podrà pensar a no suprimir-lo immediatament sinó després d’un període transitori, però mai una situació de crisi pot ser argument per mantenir tributs inadequats de manera indefinida.

Si comparem l’actual impost de successions i donacions de l’Estat espanyol, sense prendre en consideració els canvis legislatius aprovats per diferents comunitats autònomes, amb el d’altres països del nostre entorn, podem concloure que és un tribut certament dur. Dels més durs. No és una conclusió directa i fàcil, ja que una comparació entre un impost similar de diferents territoris ha de prendre en consideració diversos factors: el tipus de gravamen, la configuració i mètode de valoració de la base imposable, la regulació de les exempcions, etc.

Però la conclusió és inequívoca. És habitual que no hi hagi tributació (o exempcions molt elevades) entre determinats grups de persones. A tall d’exemple, a França no hi ha tributació per la successió per causa de mort entre cònjuges i parelles de fet; a Alemanya les transmissions del mateix tipus només tributen a partir dels 756.000 €, i si són de pares a fills estan exemptes fins a un mínim de 400.000 €, etc.

Ara bé, el que ha impulsat certament el debat sobre el futur d’aquest impost no ha estat tant la regulació dels altres estats de la Unió Europea sinó les mesures que han adoptat altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol. Així, Madrid, València, les Balears…, han suprimit pràcticament la tributació per transmissió mortis causa de pares a fills.

Cal recordar que Catalunya no té competències per suprimir l’esmentat impost. Només ho podria fer l’Estat. El que sí pot fer és establir àmplies bonificacions a determinades transmissions. I les bonificacions poden ser, per exemple, del 99%. Equivalent, per tant, a una pràctica supressió per a determinats casos.

El que resulta obvi és que tant als països del nostre entorn com en altres territoris de l’Estat espanyol, l’impost de successions no existeix o està fortament bonificat en aquelles transmissions entre membres de la família.

La raó d’aquesta situació es troba en el reconeixement de la família com a nucli generador dels estalvis que es van produint durant tota una vida. Es fa particularment dur que el que una persona ha estalviat i deixa en herència als membres més directes de la seva família, torni a tributar. És una situació aliena a la configuració de la nostra societat.

Sóc partidari de la supressió de l’impost sobre successions, sobretot si la transmissió es dóna dins un nucli familiar. Crec, a més, que la situació que es produeix per als catalans és insostenible. Nosaltres seguim pagant uns impostos que ja no es paguen en les transmissions de pares i fills a les Balears, València i Madrid, entre altres territoris. El greuge comparatiu és evident.

Heribert Padrol
Advocat
Ex director del Departament d'Inspecció Financera i Tributària.

Article publicat al Butlletí num. 180 del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 6 d'octubre de 2009

08 d’octubre 2009

La vacuna de la grip A


Teresa Forcades, una activista amb hàbit


Teresa Forcades té 43 anys, és una monja benedictina del monestir de Sant Benet a la muntanya de Montserrat . És doctora en Salut Pública, especialista en Medicina Interna per la Universitat de Nova York; doctora en Teologia; Master of Divinity per la Universitat de Harvard; i autora dels llibres "Els crims de les grans companyies farmacèutiques", "La Trinitat, avui", i "La Teologia Feminista en la Història". Aquesta doctora ha publicat un article arran de la GRIP A que pel seu interès reproduïm a continuació. Cal remarcar que totes les dades científiques que s’ofereixen en l’article, estan degudament comprovades i suportades per prestigioses publicacions mèdiques quer es relacionen en les “Notes al peu”. També podeu entrar en els enllaços següents per ampliar el coneixement i les dades que ofereix l’autora en aquest article.






Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova

1. DADES CIENTÍFIQUES

- els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 (1)

- la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any (2) ; l’únic que és nou és la soca S-OIV (3-4)

- un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova (5)

- des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món (6) ; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip (7)

- tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut – entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol) – , les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any (8)

2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR

- a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) (9)

- el 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV (10) ; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen – va ser eliminat de la definició al maig de 2009 (11) , després que el 26 d’abril els EEUU s’haguessin declarat en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort (12)

3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’

- en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans (13)

- què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis (14) )

- davant d’això, hi ha qui pot pensar: si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant

- cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré (15)) ; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna (16).

UNA REFLEXIÓ

Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.

Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar.

En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré.

En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs – entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses: 1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.

UNA PROPOSTA

La meva proposta és clara:

- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país

- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

Teresa Forcades i Vila
Metgessa, doctora en salut pública

Notes al peu
  1. Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279
  2. ‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282
  3. Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279
  4. Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471
  5. US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4.
  6. Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu)
  7. Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu)
  8. Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe A
  9. Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/ http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739
  10. http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009
  11. Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.html
  12. Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471
  13. Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09.
  14. Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston.
  15. Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.htlm
  16. Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.
Article publicat al blog de l’autora el 16 de setembre de 2009


07 d’octubre 2009

Els “nous” matins de Catalunya Ràdio.


Manel Fuentes, periodista o fiscal?


De vergonyosa, des d’un punt de vista deontològic, cal qualificar l’entrevista que Manel Fuentes va fer el passat 1 d’octubre a Àngel Colom, secretari d’immigració de CDC, arran de la publicació a El Periódico d’una informació segons la qual Fèlix Millet va ajudar Colom a cobrir els deutes del PI amb diners procedents del Palau de la Música. Procedència que Colom desconeixia. Jo no havia sentit mai a Catalunya Ràdio un locutor amb semblants ínfules de fiscal llançant acusacions contra una persona entrevistada, faltant-li el respecte, saltant-se la presumpció d’innocència, escridassant-la, fent-li retrets i tractant-la com si fos un criminal. Mai ningú a Catalunya Ràdio no havia arribat a extrems tan reprovables. Ho escoltava i no em podia creure que el responsable del programa més important de la ràdio nacional del país arribés a uns nivells d’arrogància, de supèrbia i d’agressivitat tan elevats fins al punt que en només set minuts violés quatre articles del Codi Deontològic de la professió periodística, una professió que exerceix amb una retribució espectacular pagada per tots els catalans i que s’hauria de fer pública per raons òbvies. I és que tenim dret a saber quants milers d’euros ens costa el manteniment d’aquests comissaris polítics en l’àmbit de la ràdio i la televisió nacionals.

Entre els articles del Codi Deontològic violats per Manel Fuentes destaquen el 2 (no lesionar o menysprear la dignitat de les persones i provocar dany o descrèdit injustificat), el 3 (només va considerar que potser s’havia excedit després que en el decurs del matí es produís una allau de trucades a l’emissora blasmant el seu comportament), el 6 (amb una violència verbal inusitada, va retreure a Colom que parlés per telèfon en lloc de fer-ho personalment a l’estudi i no va respectar el dret de les persones a no proporcionar informació ni respondre preguntes) i el 10 (que obliga a observar escrupolosament el principi de presumpció d’innocència). Em pregunto quines mesures prendran Catalunya Ràdio, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya davant d’uns fets tan greus i inadmissibles.

Per altra banda, en qualificar d’“excusa” de Colom la situació de fallida del PI per demanar diners a Fèlix Millet, talment com si es tractés d’una tapadora per embutxacar-se 72.000 euros, Fuentes va induir els oients a pensar que Colom era un delinqüent. Fuentes, de fet, va arribar a dir que “el Palau de la Música va desviar diners cap al Partit de la Independència”. Cosa que no és certa ja que era Millet, no pas el Palau, qui, d’amagat, remenava aquests diners. Colom, certament, va demanar diners a Millet a títol personal –i si això és delicte ho decidiran els jutges-, però és inadmissible que Fuentes transmeti als oients la idea que Colom sabia que els diners que Millet li donava eren robats. Quan Colom va dir que, com tothom, desconeixia les activitats fraudulentes de Millet i que fins i tot José Montilla s’havia fotografiat al seu costat no fa gaire, Fuentes va saltar en defensa d’aquest últim amb la mateixa bel·ligerància amb què un escuder defensa el seu senyor. Finalment, i això ja és esborronador, Fuentes es va permetre exigir a Colom que li digués els noms dels seus amics personals. Els noms dels seus amics personals.

Aquest afer, tanmateix –com el del complot contra Joan Laporta o la persecució a Joan Carretero-, només són les primeres agranadures dels contenidors d’escombraries que el PSOE de Catalunya té previst abocar sobre els seus adversaris i sobre els adversaris dels seus socis de govern per tal de perpetuar-se en el poder. Talment com es perpetua a l’Ajuntament de Barcelona des de fa trenta-dos anys.

Per cert, com és que El Periódico té accés als documents d’una causa que està sota secret de sumari? Algú ens ho pot explicar? Posats a fer, seria interessant que aquest diari, aprofitant que la seva redacció es troba al Palau de la Generalitat, revelés totes les coses positives que diu el famós informe de 27.000 euros sobre Manel Fuentes.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat el diari digital elSingulardigital.cat el dimarts 6 d’octubre de 2009

03 d’octubre 2009

Debat de política general al Parlament


Montilla s'escriu amb “i”


Fareed Zakaria, el darrer premiat per la Fundació Catalunya Oberta, a qui vàrem tenir el plaer d’escoltar el dimarts a Barcelona, durant l’acte de lliurament d’aquest guardó, ha escrit moltes vegades allò tant exacte i tant oblidat: “Governar és decidir”. Aquesta frase és revolucionària a la Catalunya actual, perquè el nostre destí és en mans de qui no pot o no vol decidir sobre res d’important. Res. El Govern de la Generalitat es limita a anar passant els dies, resistint.

El darrer debat de política general al Parlament ha deixat ben clar que el president Montilla només és un gestor de la resistència improductiva, del poder garratibat que no vol arriscar, de la continuïtat que només té sentit per ella mateixa. Sempre s’ha considerat que ERC i ICV tenen una part molt important de responsabilitat en el bloqueig de les decisions institucionals, perquè volen fer d’oposició des dels despatxos. Això és cert, però no ho explica tot. Cal parlar de Montilla, si és que volem entendre, de debò, la falta de directrius i d’impuls general.

Montilla pot passar a la història com el president de la "i". L’acció de govern de l’home que va succeir el president Maragall ha de ser caracteritzada per tres atributs que comencen per i: inconsistència, insolvència i ineficàcia.

L’actual president i màxim dirigent del PSC fa una política inconsistent perquè no té cap idea-força ni cap programa que articuli les seves accions. Tot el que diu i tot el que executa remet només a un doble i simple objectiu: evitar perdre la cadira i, sobretot, evitar que la perdi Zapatero. Són aquestes les dues missions que animen i fabriquen el discurs i els gestos del PSC i també del Govern de Catalunya.

Així mateix, la política de Montilla és insolvent perquè no és creïble, ni genera confiança, ni promou la il·lusió. El que passa és que, posada al costat dels seus dos socis, és percebuda com la política menys dolenta que es pot fer des del tripartit. Republicans i postcomunistes encara són més insolvents, i aquesta comparació beneficia el partit gros del Govern. Aquesta insolvència és palesa també en moltes ciutats on els socialistes porten dècades endormiscats a les alcaldies.

Finalment, el llegat Montilla és, sens dubte, el d’una política marcada per una enorme ineficàcia: les solucions no arriben, els problemes s’allarguen, els compromisos es posposen, la gent ja no refia dels consellers. Què fa el Govern davant la crisi? És un misteri. L’administració autonòmica va amb el pilot automàtic i no s’atreveix a arremangar-se; només hi ha hagut una excepció: el conseller Maragall, que ha tirat endavant una llei d’Educació que vol sacsejar un món que necessita molts canvis.

Montilla s’escriu amb "i". I no és pas la i de la independència immediata, que alguns anuncien sense base, sinó la i de la indigència institucional i econòmica. La que ens va empetitint més i més cada minut que passa.

Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital de la FCO, el dissabte 3 d’octubre de 2009