Més opinions sobre el PEATGE DE LA MORT.

Les successions segons el Tripartit

“Governar en coalició és com caminar amb la sabata dreta
al peu esquerre, i viceversa"

(Dita anglesa)

Mirem d'aclarir el titular d'aquest article. Segons ERC, cal limitar l'impost de successions fins quasi fer-lo desaparèixer. Segons Iniciativa, l'impost de successions està molt bé perquè (suposadament) grava una classe social de forma etèria i caràcter pervers: els rics. Segons el PSC, la qüestió és no mullar-se en aquest assumpte i seguir la política del qui dia passa any empeny (que és el principi on s'ha basat sempre l'actuació del Tripartit).

Tornem al titular de l'article. I segons el Tripartit, ¿què passa amb l'impost de successions? Bé: no sap, no contesta. Però el més gros, el més patètic, el més al·lucinant, és que aquesta manca de resposta ja no sorprèn ningú: s'ha convertit en un fet habitual del paisatge polític de Catalunya. Que és com dir que la incompetència, la paràlisi i la ineficàcia es consideren característiques intrínseques del Govern Montilla. El 2004, Maragall atribuïa aquests problemes a manca de "cultura de coalició". El 2009 no s'ha avançat ni un mil·límetre. I ha passat prou temps per sospitar que la manca d'acord no obeeix a fenòmens passatgers sinó a un problema estructural: el Tripartit és, en essència, un projecte absurd.

Un govern de coalició és possible si els partits que el formen poden funcionar junts amb un petit sacrifici: el peu dret a la sabata esquerra, que diu la cita d'avui. Però esdevé impossible si el sacrifici és massa gran. Que el lector provi de visualitzar Montilla amb un guant al peu dret, Saura amb una sabata a la boca i Carod amb uns calçotets per barret i entendrà per què pateixen tan els membres del Govern i perquè el que els impedeix engegar-se a dida uns als altres és l'única cosa que els uneix: la passió per la poltrona.

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Els poderosos

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Jordi Cabré i Trias

Advocat, periodista i escriptor

Articles publicats al Butlletí núm. 63 de la FCO el 28 d’octubre de2009