Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de novembre 2009

L’AVUI acomiada en Salvador Sostres


El PSC contra l'Avui


Felicitem, doncs, els socialistes, que sempre són motiu d’inspiració i que aquesta setmana, a més, s’han tret un pes de sobre. El Sostres devia ser l’únic columnista amb presència forta a la premsa que encara no havien comprat, espantat o liquidat. Els últims anys havia esdevingut la seva bèstia negra i, ara que ha perdut la columna de l’Avui, segur que contemplen les properes eleccions amb menys temor.

Pel que fa a mi, potser té interès de fer constar que, des d'aquell article que es deia “Sr. Montilla, el currículum” (1), he vist progressivament ampliat el temps per meditar les meves col·laboracions; per això, tres anys després, són tan bons els meus articles.

Però anant al cor de la qüestió, em dol que el Sostres s’hagi quedat sense columna. No només perquè era bona. No només perquè sé l'esforç que hi dedicava. No només perquè l’Avui és un diari que m’estimo. També perquè, d’un temps ençà, veig com es tanquen les vies de diàleg, com s'accentua el nosaltres o vosaltres, com s’esvaeix l’esperança de reconduir el trencament que s’està covant.

Amb la fulminació de la columna sostriana es tanca una etapa. Desapareix un dels pocs espais a la premsa que ha tractat els catalans com adults intel·ligents. L'escola, però, ja està creada, el llistó ja està posat. La revolució del Sostres, igual que la de Pla i Sagarra dels anys 20, ha consistit a escriure des dels amors i no des de les pors; ha consistit a no mirar de fer-se perdonar els cognoms amb retòrica d’enciclopèdia o de Mare Teresa de Calcuta. Ha consistit a crear, en definitiva, un sistema moral del qual pots discrepar, però que té el valor d’estar basat en l’experiència -és a dir en la cultura- i no pas en el “què diran”.

El més greu de tot afer és que la columna ha estat purgada perquè era massa bona, perquè tenia un estil massa personal. Després diran que la llengua es perd. Després diran que els diaris catalans són “massa ideològics”. Després diran que a Catalunya hi ha “pensament únic”. Després diran el que convingui, com sempre. Però hi ha un fet que parla per ell sol i és que un diari en català, que està lluitant per sobreviure, s’ha permès el luxe d’acomiadar el seu articulista més llegit. Em sembla que n’hi ha prou de preguntar-se qui subvenciona aquest luxe tan pervers per entendre de què estem parlant.

Ja vaig explicar, en un altre article que es deia Curro Jiménez a la Generalitat (2), el problema que pateixen els diaris catalans i com els socialistes l’aprofiten. A tot el món els diaris viuen de fer xantatge al poder. Aquí, però, el poder és cosa prima. Els polítics i els empresaris remenen quatre engrunes, molt sovint prestades, de manera que són ells que fan xantatge als diaris, amb la venia de Madrid. Per això hi ha tants columnistes de raspall i palangana i tants periodistes semblen funcionaris. Per això els grans diaris sempre han estat, i remarco sempre, un element d’espanyolització. També és per aquest motiu que, quan hem sortit una colla de bons articulistes que ens hem negat a seguir el camí previst (passar del català al castellà a canvi de facilitats i de diners), el sistema s’ha col·lapsat.

Escrivint en un entorn hostil, el Sostres ha fet molta feina. Ha sabut donar peixet a tots els imbècils que es pensen que Catalunya és un invent de la burgesia. Ha desemmascarat el mite del diari comercial, i tots aquests que pixen pedanteria damunt la tomba de Gaziel o Pla. Quan els socialistes van voler augmentar la pressió sobre l'Avui, van intentar folcloritzar-lo; van mirar de convertir-lo en un ninot, com han fet amb tants d’altres clients del Drolma i de l’Hispània. El problema, però, és que, més enllà de la ideologia i les disfresses, el que compta és si hi ha o no hi ha substància humana i, al final, al Sostres tothom l’entén i massa bé.

Quan, fa poc, l’Avui va suprimir el rànquing d’articles més llegits del seu portal d’internet, ja vaig veure que el fotrien fora. Aquella llista, generada pels lectors, deixava massa en evidència l’assalt que el diari està patint per part de gent que no respecta res. Com és natural, el Sostres era SEMPRE el primer de la llista; el segon més llegit de la llista era jo -les poques vegades que hi he pogut escriure els últims anys. El Jordi Graupera mai no hi era perquè no té tanta paciència, i ja fa temps que va decidir no tolerar que li demanessin quin tema tractaria, abans d’enviar l’article. Tot això d'entrada pot sorprendre. Jo ja fa temps que vaig aprendre fins a quin punt, a Catalunya, la dinàmica colonial està pensada per matar l’amor i la vitalitat. Recentment, fins he publicat un llibre sobre la qüestió. Tan de bo tothom tregui les seves conclusions a temps, començant per Convergència. Abans que Catalunya es torni com el País Valencià.

Enric Vila i Delclòs
Escriptor i periodista


(2) http://www.directe.cat/punt-de-mira/quan-la-prudencia-arriba-a-la-covardia-es-torna-complicitat


Article publicat al diari digital de la FCO el divendres 20 de novembre de 2009

12 de novembre 2009

El Tripartit i l’Impost de Successions


El serial de Successions

El Tripartit no necessita oposició: se la fa ell mateix. S’ha vist en una munió d’assumptes durant els darrers sis anys, però sembla que les contradiccions més grosses encara estan per veure en el llarguíssim any preelectoral que acaba de començar. Les enquestes són desfavorables i la temptació primària de PSC, ERC i ICV és el campi qui pugui. El darrer exemple flagrant de com funciona aquest govern que no té lideratge ni rumb és la polèmica en torn a una hipotètica reforma de l’Impost de Successions.

Recordem la seqüència dels esdeveniments, que formen una mena de serial de TV. Fa uns mesos, davant la pressió de CiU, socialistes, republicans i Iniciativa van aprovar al Parlament una moció totalment inconcreta en favor d’una reforma de l’Impost de Successions. Ningú no en va tornar a parlar fins fa una setmana, quan Joan Puigcercós va anunciar un preacord amb el conseller Antoni Castells perquè la reforma anés en una llei d’acompanyament dels Pressupostos del 2010. Després va aparèixer el socialista Miquel Iceta dient que no sabia res de l’acord. I Joan Herrera, per ICV, que tampoc. I ahir, a la sortida del Consell Executiu, el conseller Joaquim Nadal, en funcions de portaven del Govern català, va tornar a repetir que el tema es negocia, però que no hi ha res concret.

A què aquesta cerimònia de la confusió? A que els tres partits saben que aquest és un tema que pot donar (o no) rèdit electoral, i l’estudien des d’aquest punt de vista. ERC vol fer-se perdonar la seva submissió a José Montilla presentant la rebaixa de l’impost com un èxit seu. Per part del PSC, no hi ha cap criteri clar: es debat entre la necessitat d’anotar-se un punt amb la qüestió i l’evidència que la Generalitat no té un euro, malgrat que al mes de juliol Antoni Castells es cansés de cantar les excel·lències del nou sistema de finançament. Pel que fa a Iniciativa, després d’una posició inicial de duríssim rebuig a la rebaixa (basat en el mer prejudici ideològic), ara Joan Herrera es mostra disposat a negociar, sempre que segueixin pagant les “grans fortunes”.

Com quadrar els interessos divergents dels tres socis del Govern? Bé: aquest és un sudoku de quasi impossible resolució perquè (com ja va dir Carretero en temps de Maragall) el Govern de la Generalitat és “acèfal”. La incoherència és total. I, el que és més greu, augmentarà a mida que s’acostin les eleccions i aflorin els nervis, de manera que a Catalunya li espera un any de paràlisi total. Males notícies en un moment de crisi, que és just quan fa més falta que mai un lideratge de país.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al diari digital de la FCO el dimecres 11 de novembre de 2009

Conferència sobre l'Impost de Succesions



El passat dia 10 de novembre d’enguany, es va celebrar a la sala d’actes del Casal Pere Quart de Sabadell, un conferència col·loqui sobre l’Impost de Successions, també anomenat el Peatge de la Mort o el Tribut de la Vergonya. L'acte tenia el suport de la Unió Catalanista de Sabadell que el va difondre entre els seus membres. Més de 200 persones van omplir completament la sala.


Va presentar l’acte el Sr. Manel Pagès i Panadès, president de l’Associació Sabadell Memorial, el qual va dir que calia suprimir aquest Impost pel bé de Catalunya i dels catalans. Va denunciar al Govern de la Generalitat per la seva actitud de dir que el trauran, però que no fan res per treure’l amb un partit polític minoritari que no el vol suprimir, amb arguments falsos i enganyosos.


El Sr Quintana va fer una exhaustiva exposició tècnica d’aquest Impost. Ajudat per un Power Point va mostrar els gràfics i les xifres que demostren la discriminació que pateix Catalunya respecte a les altres Comunitats Autònomes que o no paguen o que pràcticament no paguen res. També la ruïna que per molts fills o cònjuges comporta una herència producte del treball i de l’estalvi. Al rigor jurídic de l’exposició, i el gran interès mostrat pels assistents, va seguir un interessant col·loqui, que va mostrar l’enorme indignació i rebuig que aquest Impost desperta.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

11 de novembre 2009

Catalunya se’n sortirà

Perquè suposo que no tothom escolta la mateixa emissora, voldria reproduir unes paraules que vaig escoltar a RAC1, al davantal de les notícies de les vuit, de la mà del Jordi Basté, arran de tots els afers que aquests dies estan sacsejant Catalunya. És un resum de la seva intervenció de prop de tres minuts:

“Cal veure cada dijous, el Mikimoto a Afers Exteriors de TV3. És aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens està passant a Catalunya. Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d’una altra època i hi ha poca gent. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir, després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no són els Millets, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem, el nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya, tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum, i la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà. A Catalunya, tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu. I fins i tot tenim una muntanya santa amb una verga negra; gegants i capgrossos, rumba i havaneres, i tenim mongetes amb les que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brasa, i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada, i demà fem que les criatures arrebossin amb pinyons el massapà, com també un dia a l’any els permetem fer cagar un bastó, anomenat ‘Tió’, a veure si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim! El meu país és tan petit que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta. El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho. I a qui li correspongui, ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí! S’ha d’anar a votar! No, amics, no, això no és Itàlia. M’hi nego! No ho permetrem. Això és Catalunya: la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin. Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada, i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem de sortir . Som-hi d’una vegada!”

Permeteu-me que al paràgraf on en Basté lloa als pensadors, als científics etc., afegeixi també als polítics honrats, que estic segur que ni han i que son els que, en darrer lloc, ens han de treure d’aquest atzucac on ens han ficat els quatre o deu corruptes, que només utilitzen les institucions pel seu propi benefici.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta publicada als diaris La Vanguardia, Diari Sabadell i Avui+Sabadell el dilluns 2 de novembre de 2009.