Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




04 de desembre 2009

L’editorial conjunta de 12 diaris catalans


Independentistes miops i editorials majoritaris

Fa mandra haver d’explicar segons quines coses. He dubtat un instant abans d’escriure aquest paper, atès que ja sé que certs arguments no són mai ben rebuts entre algunes parròquies (petites però cridaneres) molt donades a insultar aquells que intentem reflexionar sobre el país sense obviar la complexitat i les dades que ens incomoden. Però no deixaré de fer el meu ofici perquè alguns s’atorguin, amb posat d’estàtua, la representativitat de tot el país. He escrit i parlat sempre – des de molt jove - a favor de la llibertat de Catalunya (sovint també per a públics poc convençuts o contraris) i ara em trobo que, quan expresso allò que penso, mai falten vigilants exaltats de no sé quines pureses, que intenten llençar-me a l’infern dels botiflers i malden per donar-me lliçons de coherència i de catalanisme “del de debò”. D’un temps ençà, certs profetes de l’emancipació nacional dediquen més forces a la cacera de bruixes d’aquells que ells titllen de “mesells”, “unionistes” i “venuts” que no pas a cercar estratègies intel·ligents i efectives per sumar ciutadans a les premisses bàsiques del catalanisme: que som una nació i que tenim dret a més poder i més recursos, i a decidir el nostre futur al món. Em sembla axiomàtic que l’horitzó independentista només té sentit si superen un cert llindar de suports entre la ciutadania, si aconseguim una massa crítica important, altrament ens enganyem. Per fer això cal que, abans, intensifiquem la fabricació de catalanistes. I això passa per contagiar d’una nova visió aquells compatriotes (són molts) que encara pensen que Catalunya només es una regió/autonomia d’Espanya, igual com les altres.

Dit tot això, és evident que l’editorial que van publicar conjuntament els dotze principals diaris catalans no és una proclama independentista. Òbviament. Que potser el 80 per cent de catalans reclama ara la secessió? No. Abans de transformar la realitat és imprescindible registrar-la sense desfigurar-la gaire. Siguem seriosos. L’editorial defensa un Estatut autonòmic que és una llei orgànica espanyola, un projecte que alguns varem votar convençuts, no pas perquè ens conformen amb aquest marc o renunciem a la plena sobirania, sinó perquè tenim clar que tres o quatre passes de tots junts poden fer-nos avançar més que cent volades de coloms d’un sector reduït i fragmentat. És indubtable que les histèries centralistes han convertit l’editorial en allò que no és, com ja s’ha subratllat. En tot cas, caldria que qualsevol català – inclosos els independentistes impacients que confonen el temps del desig amb el temps de tota la societat – observés en perspectiva i sense dogmatismes la gran importància d’aquest editorial.

A alguns els sembla poc que tots els diaris de Catalunya recordin ben alt que som una nació, que no volem ser trepitjats més temps per l’Estat que paguem i que ha de prevaldre la voluntat de les urnes per davant de la del Tribunal Constitucional. Si el projecte independentista fos fruita madura, l’editorial esmentat seria pobre i prescindible. Però això no passa, com és notori. Ens cal estendre la consciència nacional entre aquells que avui viuen al marge del catalanisme. I l’editorial, en demanar per enèsima vegada una altra forma de fer Espanya que respecti la diferència catalana, és també una màquina de crear catalanisme entre els indiferents i els que mai es fan les preguntes que ens fem els que escrivim i llegim publicacions com aquesta. Per alguna cosa es comença, cal que ho tinguem clar. No es passa de l’espanyolitat per defecte a defensar la creació de l’Estat català sense un procés intermedi. Qui us digui el contrari us menteix. Com tampoc no existeix un independentisme només sustentat en els interessos econòmics, aquell argument màgic segons el qual una part de catalans totalment espanyolitzats o nouvinguts assumirà la nació sense passar pel sentiment. Potser oblidem que Madrid, quan ha de mostrar la seva força, sempre té més diners i més honors per repartir; el cas de l’arxiu Centelles és ben il·lustratiu al respecte. En cap lloc del món, en cap lluita nacional fins a dia d’avui, la gent s’arrisca només per la dimensió material de la seva vida. El personal es mou per emocions i per raons, per símbols i per diners, tot va junt. Aquells que us han parlat d’un independentisme no nacionalista us han venut una abstracció introbable en les persones normals. Un somni ambiciós és fet de moltes peces.

Els espanyols – esmentar els veïns pot anar bé aquí – tenen una dita que resumeix el problema: “Lo mejor es enemigo de lo bueno”. L’independentisme immediatista té tanta pressa per exercir el gran ritual de comptar-nos que oblida que tot referèndum s’ha de promoure per guanyar-lo, no per perdre’l. Dir el contrari és ser imbècil o agent del serveis secrets espanyols. La pressa és tant letal, doncs, com la inacció. En aquest sentit, serà interessant de veure com queda la foto del país després de les consultes municipals del dia 13 de desembre, que es veuran beneficiades de retruc – sens dubte - per la resposta irada, agra i encesa contra l’editorial que tant critiquen molts independentistes.

Tot i que penso que el camí iniciat a Arenys de Munt és un error estratègic fruit de la bona fe i el cop calent, que se’ns pot girar en contra com un boomerang, jo aniré a votar el dia 13 i ho faré per la independència. Perquè em sento part d’una història, perquè vull expressar el meu refús contundent a segles de centralisme, i perquè tinc el deure cívic de posar-me al costat de la llibertat, inequívocament. Votaré sí, però no m’enganyo ni perdo el món de vista: els resultats seran molt desiguals en funció de cada localitat i, en alguns casos, només alimentaran la frustració o l’espanyolisme més descarnat. Per exemple, a Vilanova i la Geltrú (segon cinturó metropolità), la meva ciutat, estic segur que la participació serà molt baixa. I això no serà bo, ni per als catalans ni per a Catalunya, ni per a l’extensió de consciència nacional entre aquells que mai no surten a la foto de l’onada sobiranista. Tant de bo m’equivoqui.

Una noia jove em deia, fa pocs dies, que no és important la quantitat de catalans que estiguin a favor de la via independentista, perquè un cop la metxa s’encengui tot vindrà rodat. És allò de l’arrossegament de les majories per part d’una avantguarda conscienciada. Els manuals revolucionaris que es devoraven els anys seixanta i setanta parlaven d’aquests fenòmens, però la realitat acostuma a ser menys mecànica i més entortolligada, més diabòlica. És observable que una part central de la societat catalana està farta de Madrid i, si el TC retalla l’Estatut, molta més gent potser començarà a decantar-se pel divorci amb Espanya. Però cal mantenir el cap fred i gestionar els temps i les energies col•lectives: o fabriquem més catalanistes abans de plantar cara a Espanya o ens convertirem, inexorablement, en una segona València, trista, derrotada, espoliada i amb quatre independentistes molt coherents i combatius, i completament irrellevants i anecdòtics.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 4 de desembre de 2009