Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de febrer 2009

El PSC és catalanista?


El gran enigma del PSC



L'abast del catalanisme del PSC és un gran enigma i la resposta depèn de l'observador. Amb tot, hi ha elements objectius per aclarir aquesta qüestió. Des de la seva fundació el 1977, al nom hi té les sigles "PSOE", si bé, quan ha convingut, les han amagades una mica. També és cert que el PSC-PSOE ha maldat per reivindicar-se com a "catalanista". Amb aquesta finalitat, ha contrafet la pròpia definició del concepte per adequar-la a la seva realitat. CiU, al seu torn, veient l'actuació del PSC, va titllar-lo de "sucursalista" perquè el PSC sempre estava -i està-, en darrera instància, a les ordres del PSOE. No en va, el PSC era i és, orgànicament, el PSOE a Catalunya. El president Rodríguez Zapatero ho recordava fa poc. Per evitar la divisió del país en dues comunitats lingüístiques i a canvi que el PSC no atiés el lerrouxisme, els partits catalanistes van acabar concedint que el PSC també era catalanista, però sense creure-s'ho mai del tot. ERC, el 2003, li atorgà credencials de catalanista. El PSC les va acceptar sense protestar perquè obtenia la presidència de la Generalitat. Però tothom és com és i el temps el posa a lloc. ERC s'adona que la vessà. Per tal de remuntar la davallada que està patint, ara intenta qüestionar el catalanisme del PSC (vegeu les recents declaracions de Puigcercós o de Junqueras). Tot el que ERC havia dit, s'ho vol empassar. No pel bé del país, sinó per no perdre més escons. D'això algú en dirà patriotisme, com es diu que el PSC és catalanista.

Jordi Argelaguet
Professor de ciència política a laUAB

Publicat al diari AVUI el dia 17 de febrer del 2009

Catalunya ha canviat


El futur de la catalanitat


Què succeeix quan en un país conviuen dues comunitats lingüístiques, culturals? Què acaba succeint? A Catalunya coexisteixen dues comunitats culturals i lingüístiques: la pròpia, la catalana; i l'espanyola. Mediàticament, cada una d'aquestes comunitats es mou en uns espais concrets: TV3 - AVUI - RAC 1 - Catalunya Ràdio..., per un costat; i Tele-5 - Antena 3 - TVE - la SER - la COPE - El País - Abc..., per l'altre. Són dos mons, culturalment, lingüísticament, mentalment, que conviuen, que cohabiten pacíficament, però són dos mons. És veritat que alguns ciutadans tenen sentiments d'identitat compartida, i conviuen en les dues comunitats a la vegada. Certament. Però aquests són una minoria. En realitat, quan en una mateixa societat coexisteixen dues llengües, dues cultures, l'una acaba menjant-se l'altra. El peix gros sempre acaba menjant-se el petit.

Històricament, els tres darrers intents d'acabar amb la identitat cultural, lingüística, nacional, que ha sofert Catalunya (Decret de Nova Planta, 1716; dictadura de Primo de Rivera, 1923, i dictadura de Franco, 1939), els hem superat. Els nostres avis, els nostres pares, van saber salvar-nos els mots. No van cedir. Van salvar la llengua. Cal destacar l'encert del catalanisme de voler fer de Catalunya un sol poble. La voluntat d'unir i no de separar. La voluntat d'integrar a la catalanitat els nouvinguts. L'escola catalana ha fet un gran servei al país en aquest sentit. Fer una única xarxa escolar per a tothom va ser un gran encert. El plantejament era encertat.

La immigració espanyola dels anys cinquanta i seixanta, la primera generació, bàsicament, ha conviscut, però no s'ha integrat. La segona generació, per sort, ha estat diferent. Una part dels fills d'immigrants espanyols s'han arrelat. I alguns d'ells han treballat en defensa de la catalanitat molt més que alguns ciutadans de quatre cognoms catalans. A més, que l'ascensor social hagi funcionat ha estat fonamental per a aquesta integració. Oferir feina, treball i una oportunitat per progressar ha estat fonamental. Un altra part d'aquesta segona generació, però, simplement s'han adaptat. I un tercer grup tenen els peus aquí des del primer dia, però el cap el tenen allà. Viuen aquí, de la mateixa manera que viuen els d'Extremadura o els de Castella: lingüísticament, culturalment, nacionalment, viuen en espanyol.

Ara, però, l’escenari ha canviat totalment. El país ha canviat. Les fortes onades d'immigració rebudes els darrers anys han transformat bona part de la societat catalana. I a vegades sembla que no en siguem prou conscients, d'aquest fet ni del moment històric que ens toca viure. Ens juguem el futur. Correm el risc d'esdevenir com els mohawk al Quebec (és a dir, els autòctons del país existents abans que hi arribessin les onades de francesos i anglesos, que van acabar ofegant-los i esdevenint una petita minoria a casa seva). De moment, però, ni hem guanyat ni l'hem perdut, la partida. Però l'empat infinit no existeix.

Ho tenim complicat, certament. Però si fins ara, i en dictadures, ens en hem sortit, seria molt lamentable que perdéssim la batalla en democràcia. El que hem de tenir clar és que el futur depèn de nosaltres. Ningú de fora vindrà a salvar-nos, ningú. Estem sols. Però no hem de ser catastròfics ni pessimistes. No hem perdut. Però, això sí: si no ens hi posem, perdrem, segur. Per tant, que els nouvinguts acabin decantant la balança cap a la catalanitat, només depèn de nosaltres. Si no fem res, tot juga a favor de l'espanyolitat, perquè el terreny de joc no és pla, fa baixada i la inèrcia juga a favor d'ells. Per això, ens fa falta un pla estratègic, que de moment no tenim. Ens falta saber quin país volem per d'aquí a vint o trenta anys; ens falta saber amb què comptem i saber quins passos hem de seguir per apropar-nos a la fita marcada. La catalanitat és en joc i mentre no ens hi posem de debò, l'espanyolitat anirà avançant a Catalunya.

Joaquim Colominas
Professor de ciència política a la URL

Article publicat al diari AVUI el dimarts, 17 de febrer del 2009

03 de febrer 2009

A voltes amb el català


El català, llengua o dialecte?


En una conversa més o menys pública l'altre dia l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol i l'escriptor Quim Monzó es van declarar preocupats per l'estat de salut del català, que, al seu parer, cada dia s'assembla més a un dialecte del castellà. Potser els exemples que va triar l'expresident per il·lustrar aquesta angoixa, que en ell és del tot sincera i que ha expressat diverses vegades durant els darrers anys, no van ser del tot encertats. Pujol es fixa bàsicament en les anècdotes. Tot i que les anècdotes solen ser sovint il·lustratives de la categoria. Sigui com sigui, és evident que el pes del castellà sobre el català s'ha fet cada vegada més evident. Palpable. Podria preocupar si es tractés exclusivament de calcs semàntics. Ha de preocupar perquè la tendència va molt més enllà i afecta les estructures sintàctiques pròpies de la llengua. No és ja només que un "tenir que" substitueixi de manera sistemàtica un "haver de" o un "caldre que". Aquests exemples que tant preocupen la gent de bona fe. El mimetisme i la dependència van molt més enllà. Fins al punt que les noves paraules o expressions que van entrant per la necessitat d'ús en el català ho fan sempre per la porta del castellà. Fins al punt també que les construccions de les oracions, les frases fetes, l'argot juvenil, tot, absolutament tot, en el català és una adaptació del castellà.

En aquest sentit, només cal mirar el cas gallec. Va ser a Galícia on es va formar la llengua que va anar guanyant territoris cap al sud amb la conquesta cristiana i l'expulsió dels musulmans. Gallec i portuguès van rebre el mateix nom compost durant segles, perquè es tractava del mateix idioma. La història dels dos països es va allunyar políticament quan al segle XVII Portugal es va separar de la Corona espanyola. A partir d'aquell moment els dos idiomes han seguit evolucions diferents. Fins al punt que avui dia els denominats panlusistes -defensors de la confluència del gallec amb el portuguès- són una anècdota. Si aquesta escissió és preocupant per a la vitalitat del gallec, encara ho és més el fet que cada dia aquest idioma s'assembla més al castellà. Sobretot entre els parlants urbans. ¿Quant de temps falta perquè el gallec sigui considerat com la manera peculiar que tenen els gallecs de parlar castellà?

Quan dos idiomes comparteixen territori sempre n'hi ha un que guanya i un altre que perd. Contra els defensors del perversament anomenat bilingüisme, si tots els parlants d'una llengua en dominen una altra de més potent, no es pot evitar una contaminació gradual. Als Països Catalans tots els catalanoparlants es poden expressar perfectament en castellà. I és en aquest idioma que reben una quantitat desmesurada d'influències. El cinema els arriba en castellà, la televisió és majoritàriament en castellà, el castellà és també la llengua de la judicatura, de la delinqüència real o fictícia, dels videojocs, de la majoria de les cançons, de l'humor i la broma, dels molt pobres i dels molt rics, dels turistes que intenten que els entenguin, de la immigració peninsular dels seixanta i de la immigració llatinoamericana del 2000... Del sistema i dels antisistema.

El castellà és la llengua dominant en la majoria dels àmbits. I ha arribat també a ser considerada la llengua de moda entre l'adolescència i la joventut. És evident que no es poden comparar les capacitats d'influència real de l'una i de l'altra. I també ho és que per cada pas que fa el català el castellà en fa vint. Quan teníem quatre canals de televisió, dos en castellà i dos en català, en van arribar dos més en castellà. I dos més. I ara uns vint més gràcies a la implantació de la televisió digital terrestre. Tot això no només té conseqüències en les arribades o en les desercions lingüístiques, en el nombre de parlants d'un idioma i de l'altre, tot això té un reflex també en l'acomodació, en la còpia, en el calc lingüístics. En la pèrdua de vitalitat del català a l'hora de mantenir estructures pròpies i a l'hora d'innovar, d'acceptar neologismes, de resistir o assumir les influències externes.

El català corre un seriós perill de dialectalització, d'esdevenir un patuès més del castellà. Feta la constatació, advertit el perill, el que no hauria de fer ningú és assumir-ne les conseqüències amb fatalitat, resignar-s'hi. Hi ha moltes maneres de combatre'n els símptomes. Per exemple, si parlem de polítiques públiques, incentivant totes aquelles iniciatives que serveixen per escampar usos i modes entre els joves, en tots els àmbits on s'expressen massivament.

Vicent Sanchis
Periodista.
President del Consell Editorial de la Corporació Catalana de Comunicació SL

Article publicat al diari AVUI el dia 1 de febrer del 2009