Tripartit versió 3.0

"La fatiga": comença la campanya

Fins i tot els qui van contribuir directament a fer-lo efectiu afirmen, amb perspectiva, que el primer tripartit fou un experiment problemàtic i, d'alguna manera, fallit. Això és el que es va reconèixer, d'una manera tàcita o explícita, en el mateix moment de gestar-se el "govern d'entesa" l'any 2006: des de les files del PSC, des de les d'IC-V i des de les d'ERC, tothom volia desvincular-se clarament de la primera temptativa. Defugien fins i tot el nom: el terme "tripartit" s'associava al caos i a la improvisació, a la inestabilitat, a la ineficàcia. Més expeditius, altres deien que es va tractar d'un fracàs sense precedents que va malmetre, potser de forma irreversible, el prestigi institucional de la Generalitat i va afeblir Catalunya davant d'Espanya i de la resta del món. Entre la idea d'"experiment problemàtic" i la de "fracàs absolut" hi ha, evidentment, moltes possibles gradacions. El que crida l'atenció és que, tant llavors com ara, no existeixi ningú, absolutament ningú, que sostingui que el primer tripartit fou un episodi políticament reeixit. L'any 2006, tots els socis de govern, sense excepcions, convidaven a la reflexió i a l'autocrítica. I ara ve la pregunta: com pot ser, doncs, que el repetissin sense gaires problemes, el tripartit?

La qüestió ens remet al cognom Maragall: al Pasqual i al seu germà Ernest. La seva actuació és clau per a entendre la pregunta que ens acabem de fer. Poc abans de les eleccions, l'aleshores president Pasqual Maragall va expulsar Esquerra Republicana de Catalunya del govern. No els va fer una crida a l'ordre ni els va insinuar res, no: els va expulsar d'una manera tan humiliant com insòlita en la política europea. Per paradoxal que pugui semblar, aquell gest va permetre indirectament dues coses ben diferents: l'esmentada reedició del tripartit i la posterior defenestració de Maragall en el si del PSC. Comencem per explicar la primera conseqüència. Quan Pasqual Maragall fa fora del govern ERC, el gruix dels votants del seu partit, en general d'un autonomisme més que moderat, van pensar: "Ja era hora de posar les coses al seu lloc". El gruix dels votants d'ERC, en general d'un nacionalisme més que manifest, van pensar: "Ja era hora de posar les coses al seu lloc". Fins i tot els votants d'IC-V, que en aquell moment adquirien un pes inusitat en el si del govern malgrat tractar-se d'una força ultraminoritària van pensar -ho endevinen?- que "ja era hora de posar les coses al seu lloc". Tothom va quedar content i enganyat, i això va tenir una previsible conseqüència electoral. En tot cas, Maragall havia fracassat com a president. Els barons del Baix Llobregat no s'ho van pensar dos cops: era el seu moment. La candidatura de Montilla comença justament allí.

El conseller Ernest Maragall ha seguit un altre cop les passes del seu il·lustre germà. Pasqual va expulsar Esquerra pel bé del PSC, i ara Ernest diu que Catalunya està "fatigada del tripartit" per tornar salvar el seu partit d'un resultat electoral previsiblement dur. No es tracta de cap crítica, sinó d'una manera de tornar salvar el PSC per mitjà d'una simulació -la porta falsa, sempre la porta falsa-. Cal escenificar una ruptura amb els seus socis de govern; en cas contrari, fóra impossible repetir l'experiment. Els votants del PSC aspiren a una cosa i els d'ERC a una altra cosa diferent -val a dir que cada cop menys diferent, però-. Com en les passades eleccions, necessiten fer veure que ja no es suporten i que per res del món tornarien a pactar perquè, com diu el conseller d'Educació, Catalunya està cansada del tripartit. Aquesta és la raó per la que el president Montilla ha assumit amb una gran alegria una afirmació tan greu. L'única manera de tornar a reeditar el tripartit és que els votants se n'hagin cansat i, en conseqüència, uns votin el PSC perquè s'identifiquen amb Espanya i els altres votin ERC perquè no s'identifiquen amb Espanya. Després els seus representants -representants!?- se n'encarregaran d'explicar-los que Catalunya potser sí que n'està cansada, del tripartit, però ells no.

Ferran Sàez Mateu

Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num 106 de la FCO el dilluns 15 de febrer de 2010