Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 d’abril 2010

La tercera onada

Un cop celebrada la tercera onada de consultes sobre la independència, podem ja afirmar que aquest 25-A ha complert les expectatives, diferents de les dues anteriors onades, tant per la diversa composició sociològica com per la grandària dels pobles i ciutats on se celebraven aquestes consultes, així com també per la ja repetida apagada informativa prèvia que pateixen aquestes iniciatives.

Quan es va fer la segona onada de les consultes sobiranistes, els mitjans de comunicació més importants del país van prendre posició i opció: entre l’apagada informativa o la manipulació. Els mitjans de la Generalitat, per exemple, tenien instruccions de diluir la notícia i informar-ne amb asèpsia només el dia de les votacions. La Vanguardia va decidir parlar-ne poc i baix. El Periódico va seguir més o menys la mateixa estratègia però una mica més hostil. Ara les jugades s’han repetit. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han limitat a parlar de les votacions el mateix dia en què es feien, La Vanguardia ha entelat tant com ha pogut la notícia i El Periódico ha fet un pas endavant i ha decidit carregar-se les consultes amb l’epítet “punxada”.

Malgrat tot això, un total de 265.600 persones van votar a la tercera onada de consultes sobre la independència. Representaven prop del 20% dels 1,3 milions de persones de 212 municipis que, segons el cens, estaven convocades. Les interpretacions d’aquestes dades poden diferir, però el que ha tornat a quedar clar és que es tracta d’un fenomen potser no majoritari, però sí d’una enorme magnitud. Malgrat la manca de suport oficial, malgrat l’inconvenient de no ser vinculants, malgrat haver arribat ja a algunes grans ciutats, el caliu generat el setembre a Arenys de Muny es manté.

Amb les dades a la mà, aquesta Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell ha recollit tres articles d’opinió publicats els dies següents de la celebració de les consultes sobiranistes i que, a parer nostre, recullen diferents punts de vista sobre la qüestió.

 Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Un viatge de llarg recorregut

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d'observadors sards que va venir el diumenge 25 d'abril al col·legi electoral instal·lat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista.

Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l'avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,23% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s'ha trencat el tabú de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l'acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc, al costat de la que va ser casa familiar dels Pereña –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l'objectiu del reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència. Aquestes són les primeres impressions, coneguts els resultats d'ahir.

Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l'entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus..., converteix l'esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima responsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l'acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d'Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pàcífic i democràtic com els vots. Des del govern colonial ens diuen "o vots o armes". I nosaltres responem: "vots". ¿Què tria l'imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma
Periodista

Article publicat al diari digital  tribuna.cat  el dilluns 26 d’abril de

Una passa més d'un camí que no es podrà minimitzar

Hem celebrat la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya i el fet que hi hagin participat poblacions que tenen un cens més nombrós –i, per tant, unes certes probabilitats d'alta abstenció– ha rebaixat els índexs de participació que acumulaven les onades anteriors i l'ha deixat per sota del 20 per cent.

No obstant això, aquesta dada no solament no sorprèn sinó que posa en evidència que la societat civil del país –el veritable motor d'aquesta manifestació de la voluntat nacional del poble català– gaudeix d'una salut excel•lent i fa ostentació d'una eficiència envejable. Analitzem, si no, quina convocatòria electoral del nostre país aconseguiria millors resultats en un context d'indiferència o d'oposició institucional, de nul ressò en la majoria dels mitjans de comunicació del nostre propi país i sense recursos econòmics públics per a la logística ni per al foment de la participació. Comparem-ho per exemple amb els prop de 32 milions d'euros que representen uns comicis al Parlament de Catalunya.

Sense comptar amb res de tot això, a dia d'avui la feina incansable i exemplar de les comissions promotores de les consultes a cada municipi així com dels nombrosos voluntaris que s'hi han abocat han permès recollir el vot de prop de mig milió de persones i més del 93 per cent han optat pel sí. Una xifra que demostra que aquesta proposta no és l'anhel de quatre somniadors, sinó d'una part considerable de la ciutadania del país que en cap cas no pot ser menystinguda perquè, contràriament al que pensen els escèptics i els opositors, les consultes populars no són el final d'una il·lusió sinó el començament d'un procés. D'un procés que es manifestarà amb noves fites per aconseguir que el poble català pugui decidir sobre la plena sobirania, en igualtat de condicions amb la resta de nacions i en cap cas en situació de sotmetiment a res ni a ningú.

Es tracta d'una evidència que posa sobre la taula dos avisos ben clars. El primer és per a la nostra classe política, perquè no caigui en l'error de minimitzar el camí fet fins ara. A la tardor vinent voldran obtenir un bon nombre de vots i una elevada participació en els comicis que han de renovar el Parlament de Catalunya i es trobaran en un context en què la sèrie d'onades de consulta no s'haurà acabat i en què es poden trobar a les mans una iniciativa legislativa popular per tramitar. Dues situacions que no es poden gestionar bé des de l'ambigüitat ni la distància. El segon avís afecta els organitzadors de les consultes encara pendents de celebrar: es tracta en general de ciutats molt poblades i organitzar-hi les consultes no serà senzill, especialment a Barcelona. Seria bo que prenguessin nota de l'eficiència demostrada pels que els han precedit, però també de la paciència i la minuciositat que s'hi ha aplicat i que han valgut el reconeixement dels observadors internacionals que fins ara han tingut ocasió de fer-ne el seguiment. Encara que potser no ho sembli, són molts els ulls que ens observen.

Editorial del Punt Diari

Publicat a l‘edició digital de  EL PUNT.CAT  del dilluns 26 d'abril del 2010

Les consultes i el centre

No acabo d’entendre l’estratègia del PSC –a Figueres, a molts llocs, per part del mateix president Montilla- de fer servir les consultes populars sobre la independència contra CiU i Artur Mas. No entenc l’argument, però tampoc no n’entenc l’eficàcia. El PSC s’escandalitza perquè CiU dóna suport a les consultes. I afirmen que ells les respecten, però no els hi donen suport. Què deu voler dir això de respectar sense donar suport? Respectes unes consultes però t’escandalitzes que la gent hi participi o hi cridi a participar i demanes als teus que no votin de cap manera? Vaja forma més estranya de respecte! El PSC no vol aquestes consultes. Em sembla malament, perquè em costa entendre que un partit democràtic no vulgui preguntar les coses a la gent. Però hi té dret. Entenc que et discuteixis amb el que votaria alguna cosa diferent a la que votaries tu. Però no entenc que s’escandalitzin contra els qui diuen que s’ha d’anar a votar.

No entenc l’argument, però tampoc li veig la punta estratègica. El PSC li està fent la campanya a CiU. En aquests moments, Convergència té una imatge prou solvent com a alternativa de govern i Artur Mas té una imatge de gestor competent. El problema electoral de CiU podria ser la manca d’èpica: ser percebuts més com un equip eficaç de gestors que com els portadors d’una flama èpica. Doncs quan el PSC els critica per donar suport a les consultes els està atorgant davant de l’electorat catalanista –en el sentit més ampli del terme- aquesta èpica afegida, necessària. Els està solucionant un problema. I de franc.

Però encara hi ha un altre factor que no entenc. CiU dóna suport a les consultes. Esquerra també. Presentant les consultes com un acte radical i eixelebrat, el PSC critica CiU, però subliminalment està criticant també Esquerra, els seus socis de govern. I encara està fent una altra cosa: li està complicant la vida a Esquerra. Amb un PSC contrari no ja a la independència, sinó a preguntar sobre la independència, l’electorat d’Esquerra encara entén menys l’opció estratègica d’haver pactat amb els socialistes durant dues legislatures i d’haver fet presidents socialistes a la Generalitat. També té més complicat argumentar un tercer tripartit, però això és per després de les eleccions.

Fins ara, els socialistes catalans han intentat complicar-li poc la vida a Esquerra, perquè saben que per mantenir la presidència de la Generalitat és imprescindible que Esquerra no s’enfonsi electoralment. Per tant, per interès polític legítim, no han furgat en les ferides d’Esquerra i li han ofert sempre –finançament, posem per cas- una sortida presentable. Ara no. Ara li compliquen objectivament la vida. Fan més difícil el discurs d’Esquerra. Potser, a aquestes alçades, dins del tripartit ha sonat ja l’hora de salvar-se cadascú com pugui i anar estrictament per ell, ja s’espavilaran els altres.

El PSC, diuen, vol fer servir les consultes per situar-se en el centre polític de Catalunya i per presentar CiU –i també els seus socis d’Esquerra- com una eixelebrats. Creuen que estar-se quiet és quedar-se al centre. Però potser el centre s’ha mogut. Potser és ara a un lloc diferent a on era. Potser estar-se quiet, no tocar res, no moure res, és avui allunyar-se d’un centre que està en moviment.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista

Article publicat a  elSingulardigital.cat  el dilluns 26 d’abril del 2010

18 d’abril 2010

Un Tribunal Constitucional incompetent

La llarga història de l'estocada a l'Estatut

La sentència de l'Estatut serà l'estocada final. Certificarà una fissura política entre Catalunya i Espanya de molt difícil solució. Haurà fracassat la via d'aconseguir autogovern a través d'un canvi estatutari. Des de la Transició la reforma de l'Estatut era una capsa tancada que el país es guardava a la prestatgeria. El catalanisme la guaitava amb un punt d'esperança com un mètode que s'usaria per acostar el país a la sobirania, superant el peix al cove. Ara s'ha vist que no. No només s'aplicarà la castració -química o física- al text estatutari, sinó que quedarà enderrocada potser per sempre més aquesta via. L'Estat és més fort del que pensava el catalanisme.

La negociació del nou Estatut va començar amb un engany: "Donaré suport a l'Estatut que aprovi el poble de Catalunya", va dir el 2003 José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores cap de l'oposició, en un míting del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona que ha passat a la història. Les conseqüències d'aquella frívola frase han estat tremendes. Va distorsionar que l'Estatut era en realitat un pacte d'Estat que s'havia de consensuar entre el Parlament català i el Congrés espanyol, i va donar la falsa imatge que Catalunya podia formular lliurement una proposta que després seria plenament respectada per la part estatal. D'aquesta mentida de Zapatero en va sortir una negociació tacticista, laberíntica, que acabaria costant el càrrec a polítics de primer rengle, començant per Pasqual Maragall.

A partir del 2004, el Parlament català va negociar l'Estatut immers en aquesta contradicció insalvable: Zapatero, que en aquell moment tenia José Montilla de ministre d'Indústria, esperava que el PSC li portés al Congrés un text digerible en el debat polític espanyol. És a dir, un salt endavant però dins d'un ordre. Catalanisme ben entès. Però el rumb de la negociació al legislatiu català era nacionalista, i amb el convenciment general que Zapatero acceptaria el text que se li presentés. ERC es va desmarcar dels socis del tripartit per anar més enllà en matèries molt sensibles, com els drets històrics. No volia quedar per sota de la posició que defensava CiU, que alhora s'entossudia a deixar la seva petjada en el projecte. "Aquest serà l'Estatut de Pasqual Maragall, però nosaltres deixarem l'empremta al contingut", deia aquells dies el negociador de CiU Francesc Homs. El tripartit havia de pactar amb CiU per tirar endavant el text al Parlament, ja que calien 90 diputats (dos terços). Es congriava així la tempesta que es carregaria a Maragall.

La política espanyola no va interferir en absolut en la negociació de l'Estatut durant mesos. No interessava a Madrid. Però un dia van canviar el xip: els partits catalans van definir en el nou text estatutari Catalunya com a nació. I aleshores es va desencadenar la primera ofensiva de la caverna mediàtica contra el projecte. Va posar-se en marxa la gran maquinària. I van sumar-se a les crítiques dirigents socialistes com José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. La Moncloa es va començar a preocupar per l'impacte de les deliberacions catalanes en la política espanyola. I el PP va interpretar que allà tenia un filó a explotar. Josep Piqué, que aleshores presidia el PP català, era partidari de donar suport al projecte. Però Génova ja apuntava en sentit contrari, i aquesta va ser una de les causes de la retirada política de l'ara directiu de Vueling.

El darrer punt que va debatre la ponència de l'Estatut va ser el model de finançament, amb una fórmula que trencava amb el cafè per a tothom. Catalunya no quedava sota el paraigua de la llei orgànica de finançament i passava a controlar la seu d'hisenda a Catalunya. "La plaça Letamendi", deien els diputats.

Aquell dia arribaria la gran topada. José Montilla, que acabava d'arribar d'un viatge oficial a Miami com a ministre, es va traslladar al Parlament per parlar amb Maragall. Va pujar les escales solemnes, es va adreçar a les dependències socialistes, i un cop allà va demanar que hi acudís el president de la Generalitat. Aquest estava reunit al seu despatx, a l'altre extrem de l'edifici. I Montilla va comunicar al president que el PSC no podia acceptar aquell redactat i que posava el PSOE en massa problemes. El PSC va celebrar després una executiva i es va pronunciar en els mateixos termes. Miquel Iceta ho estava dient quan TV3 va entrar a fer el mut (gravar sense so) per a les imatges de recurs. La televisió ho va enregistrar, tot i que no ho va emetre.

L'Estatut estava bloquejat a poc més d'una setmana que el Parlament prengués la decisió definitiva.

El 28 de setembre, només dos dies abans del ple que havia de votar definitivament l'Estatut al Parlament, es va desbloquejar l'acord per l'actitud tossuda de la família Maragall. El convergent Francesc Homs va telefonar a Ernest Maragall, que aleshores era secretari del govern, i aquest va acceptar fer un darrer intent negociador. A casa del germà del president al carrer Bailèn, menjant una truita per sopar, van reprendre l'acord sobre el model de finançament. Pasqual Maragall el va acceptar. Era evident que l'Estatut tiraria endavant, però l'aleshores president havia quedat sentenciat políticament.

D'aquesta manera, amb l'acord final entre Maragall i Artur Mas segellat davant el quadre de Tàpies al Parlament, es va arribar al pacte sobre la proposta catalana d'Estatut. Se li va dir l'Estatut del Parlament, seguint encara l'aurèola que havia marcat falsament Zapatero quan va dir que acceptaria el text que se li enviés.

Però el projecte estatutari va començar la seva negociació a les Corts entre el recel públic del PSOE i l'hostilitat agra del PP. L'opinió pública catalana no entenia les negociacions, després del compromís assumit per Zapatero al Palau Sant Jordi. La confusió es va traslladar a la capital espanyola. I la víctima final en seria el primer tripartit.

Pasqual Maragall ja va quedar a l'ombra en aquesta segona negociació. Els representants del PSC es van ubicar al costat dels dos homes forts designats per Zapatero per consensuar amb els catalans, els ara ministres Alfredo Pérez Rubalcaba i Francisco Caamaño. Miquel Iceta intentava acostar posicions entre la part del govern central i la del Parlament. A la pràctica la part catalana va quedar monopolitzada per CiU, ERC i ICV, però sense unitat després del desmarcatge dels socialistes.

Aquella negociació no anava enlloc, perquè quan un partit arribava a un acord l'altre el considerava insuficient. En una trobada al Parlament, durant un recés, Perez Rubalcaba em va resumir com ho veia: "Això és un circ amb tres pistes, i no hi ha manera". El gran estrateg del PSOE va arribar al convenciment aquell dia que el desenllaç només podria venir d'un pacte final amb CiU, amb una sola pista que arrossegués les altres dues. No li va costar gaire convèncer-ne Zapatero.

El president espanyol va mantenir encara diverses reunions amb Joan Puigcercós i Joan Ridao per consensuar la proposta d'una majoria catalana a l'aeroport del Prat. Zapatero va arribar a fer aquest pacte amb els republicans, però va rebre pressions d'Aena i dels sindicats dels aeroports i se'n va desdir.

Després de diversos contactes, el president del govern va convocar Artur Mas a la famosa reunió a la Moncloa el 21 de gener del 2006, de la qual no hi ha constància gràfica. Va ser la cèlebre cimera final de l'Estatut. Si la trobada acabava amb acord, tiraria endavant, i si no, hauria fracassat. En aquella darrera reunió, Zapatero i Mas van abordar només dos aspectes, malgrat tot el que se n'ha dit: la definició de Catalunya com a nació i el model de finançament. Van consensuar el redactat final en aquestes dues matèries, fins al límit màxim que va acceptar el líder del PSOE. El president espanyol va telefonar al final de la trobada Alfredo Pérez Rubalcaba. "Vine a prendre una cervesa", li va dir per amagar que estava reunit. El negociador del PSOE veia culminada la seva estratègia. Quan ja s'acomiadaven, Mas va advertir a Zapatero que no oblidés comunicar l'acord a Maragall. "Alfredo, truca-li", va ser la resposta lacònica del líder socialista.

Aquest resultat va provocar la reacció ja coneguda d'ERC retornant a l'Estatut del Parlament, i la negativa a acceptar el pacte final, que va acabar amb la seva expulsió del govern. El referèndum del 18 de juny del 2006 va validar l'Estatut negociat amb tantes hipoteques. Però aleshores va posar-se en marxa la maquinària de reserva de l'Estat: els recursos d'inconstitucionalitat al TC.

L'Estatut no ha estat recorregut només pel PP, sinó que també ho va fer, amb un contingut similar, el Defensor del Poble, Enrique Múgica. I a més van presentar recursos per qüestions més concretes Aragó i les Illes Balears (governades pel PSOE) i Múrcia, la Rioja i el País Valencià (governades pel PP). En total, 7 recursos pesen sobre l'Estatut.

El pas del text pel Constitucional des d'aquell ja llunyà 2006 frega el ridícul. Amb un magistrat recusat, un altre de finat i una guerra oberta entre PSOE i PP que impedeix la renovació dels 4 que han acabat el mandat, la presidenta María Emilia Casas no ha aconseguit dictar cap sentència. Un dels magistrats proposats pel PSOE, Manuel Aragón, que es mou per ser el substitut de Casas en el futur, s'ha alineat amb el sector pro PP. Fins a quatre esborranys de sentència han fracassat fins ara en el desacreditat TC. Divendres va quedar derrotat el cinquè, després de 4 anys de rumors. Tot a l'espera de l'estocada final, amb una sentència encara més dura.


Lluís Bou
Periodista i cronista parlamentari

Article publicat al diari AVUI el diumenge 18 d'abril del 2010

Un nou TC

Aquest Tribunal Constitucional ha esgotat el seu crèdit. L'únic motiu pel qual es mantenia una composició tan precària com contrària a la Constitució era el que amb aquests vímets es pogués dictar la sentència que sobre el Estatut desitjaven alguns sectors de l'opinió política. Però ni així; ni saltant-se les regles del joc i allargant el partit més enllà de totes les pròrrogues impossibles, el Tribunal Constitucional ha estat capaç d'arribar a un acord per a dictar aquella sentència.

Segons es publica, ni tots els esforços d'algun magistrat per a conformar una majoria que, en segona instància, li permetés arribar en el seu moment a la presidència del TC han servit de res. Bé , de res no és cert. Han servit per a evidenciar, segons es publica, quin és el camí que s’ha de prendre per a abandonar el patrimoni doctrinal propi. Però de res més.

Si fins a ara teníem quatre magistrats prorrogats, d’aquí uns mesos en tindrem quatre més. De deu, vuit de caducats! I les Corts Generals, mentrestant, sense complir amb el mandat constitucional de procedir a la renovació del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, un tribunal la composició del qual és el resultat d'un incompliment de la Constitució ha de decidir si el poble de Catalunya es va equivocar. Un poble cridat per la Constitució a decidir sobre el seu Estatut podria veure's desautoritzat pels qui exerceixen una funció que ja no els correspon d'acord amb la Constitució.

La independència d'un tribunal no només es pot presumir, ha de ser contrastada. I per això el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg reclama que la efectiva tutela judicial vagi acompanyada de l'aparença de la seva independència. Aquesta aparença, en el cas del TC espanyol, no es dóna ni en aquest moment ni en les actuals circumstàncies. El que fins avui ha esdevingut resulta incompatible amb una aparença d'independència.

Així, no anem enlloc. Democràticament, honestament, s’ha de renovar ja el Constitucional. Immediatament. És la manera de respectar-lo. Perquè és ben cert que cal respectar les institucions, però això arriba també i principalment als instituïts. Sense perdre temps, s’ha d’anar a triar un nou Tribunal Constitucional.

Miquel Roca
Advocat

Traducció al català feta pel Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell de l’article publicat amb aquest tiol al diari LA VANGUARDIA el dia 20 d’abril del 2010
 

14 d’abril 2010

Les consultes sobiranistes


Cal aprofitar la repercussió de les consultes

El 14 d'abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s'iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l'elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l'empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s'hauria de reassumir l'esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l'apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L'efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l'escrutini, no és un fi. Després de l'escrutini s'inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s'ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l'Estat espanyol des de Catalunya i s'hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d'aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l'Estat espanyol on s'haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l'Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l'opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l'una amb l'altra.

Caldrà renovar l'apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l'actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l'acord d'integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L'actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l'aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s'utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrencada d'un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se'ns nega. El dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. Aquesta repercussió s'ha d'aprofitar.


Narcís Oliveres i Terrades
Doctor en dret i ex conseller de la Generalitat

Article publicat al diari digital ELPUNT.CAT el divendres 5 de març de 2010

12 d’abril 2010

El full de ruta cap a la independència


Presentació del llibre d’en Manel Pagès i Panades

El proppassat dijous 8 d’abril, es va celebrar al casal Pere Quart de Sabadell, la conferència i presentació del llibre, “Full de Ruta cap a la Independència” amb el subtítol de “Catalunya entre la ignorància i el coneixement” d’en Manel Pagès i Panadès amb pròleg d’en Joan Laporta i Estruch.

La presentació de l’acte va anar a càrrec de Àlex Fenoll i Cruells, d’Òmnium Cultural de Sabadell i fou seguit amb molta atenció per més d’una cinquantena de persones.

En Manel Pagès i Panadès, de l’Associació Catalana de Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans i President de l’ASM, va fer la sinopsi del seu assaig dient que ha tractat d’escriure un llibre didàctic, entenedor i amè. Recorda en els primers capítols que l’Estat Català es va formar fa més de mil anys i que en fa 296 va ser destruït a sang i a foc, pels exèrcits francesos i espanyols. Constata més endavant que el principal enemic de Catalunya és l’Estat espanyol i a partir del Catalanisme de la Renaixença, formula el Catalanisme de la Independència. Assenyala que els nostres drets es basen en la història i en la voluntat popular i no en cap Constitució. Denúncia el genocidi cultural, l’espoli i l’asfíxia econòmica que impunement ens sotmeten els Governs de Madrid. Exposa la necessitat de modificar el rumb i els límits de la via autonòmica i fer-ne un instrument d’emancipació. Per la defensa dels interessos de Catalunya i dels Catalans, reivindica el dret de la Nació Catalana, a posseir el corresponent Estat. Expressa el deure de continuar la tasca de la Renaixença i la responsabilitat d’iniciar la Reconquesta de l’Estat Català. Emfasitza la importància d’Internet en aquests afers i finalment descriu amb claredat, senzillesa i rigor, els passos necessaris per aconseguir aquests objectius. 

En acabar l’exposició dels motius que l’ha portat a escriure aquest llibre, tant el mateix Sr. Pagès com el Sr. Fenoll van contestar a les qüestions que li foren presentades per moltes de les persones assistents i amb aquest col·loqui es va tancar l’acte.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

El Cercle Català de Negocis


Model empresarial català

 Catalunya ha estat en totes les èpoques un territori altament industrialitzat, i per aquest fet ha estat acompanyada de modernitat i desenvolupament. El comerç de la mediterrània ha estat sempre molt intens gràcies al corredor comercial tant entre riberes mediterrànies com al llarg de tota la costa europea. Del segle XIII fins al XVI, la nació catalana experimentà moments d'esplendor comercial amb l'aparició de desenes de gremis i, per tant, de volums significatius de la indústria del moment. També els Consolats de Mar són mostres del fort potencial comercial del país. Els segles XVI i XVII van acompanyats d'una gran immigració francesa i de la construcció de molts hospitals, esglésies, mercats i altres símbols que reflecteixen una economia pròspera.

La culminació empresarial de l'època de les colònies espanyoles la tenim amb el decret de Felip V, que permetia als catalans fer negocis amb Amèrica, cosa que en poc més d'un segle donaria lloc al moviment del Modernisme, fruit, en part, del desenvolupament propiciat pels catalans que s'havien enriquit a Amèrica (els "indianos").

Ja entrats en el segle XIX, trobem a Catalunya l'únic cas de Revolució Industrial feta sense carbó. En contrapartida s'utilitzà de forma innovadora i molt eficaç la força motriu dels rius catalans per donar lloc a les colònies industrials, tant nombroses per tota la geografia.

No cal recordar, perquè s'ha dit contínuament i n'hem estat partícips, que durant el segle XX Catalunya ha estat la fàbrica d'Espanya, però veient les anteriors explicacions hem de constatar que la nació catalana ha esdevingut sempre el pol empresarial-industrial del que coneixem per Espanya. Aquesta és la nostra tradició, ho han viscut els nostres pares, avis i demés generacions i ho portem a la sang i a la terra que trepitgem, vinguem d'on vinguem, aquesta és una terra d'empresaris i comerciants.

Tan sols en els darrers 10-20 anys, Catalunya ha perdut part del seu liderat empresarial en favor d'altres comunitats, sobretot Madrid, a causa de l'aposta continuada i injusta del govern espanyol per un model centralitzat no només administrativament sinó també econòmicament. Només cal citar alguns exemples com la radialitat de la xarxa de l'AVE i autovies, la potenciació de la T4 a l'aeroport de Barajas o el segrest de fires i congressos cap a la capital de l'Estat. Espanya, liderada per la seva capital, Madrid, ha desenvolupat en aquests darrers anys, grans indústries de serveis centralitzats per tal de donar servei a la "perifèria" i als països bàsicament llatinoamericans. És el cas de les constructores que s'han fet grans gràcies a les fortes inversions en infraestructures realitzades a la capital i altres autonomies, pagades en gran part pels dèficits fiscals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. També les grans empreses privatitzades en els darrers 20 anys, com Iberia, Telefónica, Endesa, Campsa, i tantes d'altres, actuen com a pol de centralisme, eliminant la majoria de serveis que existien repartits per tota la geografia i centralitzant-los en el Gran Madrid. La banca ha experimentat també creixements significatius que de nou han potenciat l'economia de la capital en detriment de les altres autonomies.

Aquest és el model econòmic espanyol, res a veure amb el tradicional model català, de petites i mitjanes empreses i també algunes de grans, líders en molts sectors productius, com l'alimentació, el farmacèutic, el metal·lúrgic, l'automobilístic, el químic, el de serveis, el turístic i tants d'altres. Podem dir, sense por d'equivocar-nos, que Catalunya és una de les regions industrials més variades d'Europa del sud.

Res a veure, per tant, el model català amb el model espanyol o del gran Madrid.

Amb dos models tan dissociats, és inevitable que les mesures que s'apliquen per pal·liar la crisi no tenen res en comú. Mentre que per al model espanyol el que cal és salvar la gran banca i potenciar l'obra pública per aguantar les constructores, dues de les mesures ràpidament preses pel govern central, en el cas català les mesures a adoptar, com han repetit les patronals i cambres de comerç catalanes, passen per solucionar el tema de crèdits a Pimes, fomentar el desenvolupament tecnològic, potenciar el teixit exportador, fomentar la R+D+i, etc. La contradicció dels dos models comporta que en un exercici de realisme arribem a la conclusió que el govern espanyol només podrà dedicar diners a un dels dos (encara amb prou feines) i, per tant, si qui decideix sobre les partides pressupostaries és a Madrid i té posicions centralistes, només fomentarà les mesures que beneficien el model espanyol. Els empresaris catalans no podem deixar que això passi perquè suposa la nostra fi, i la de la tradició empresarial de la nostra descendència.

Entès ja que el nostre model empresarial de país no pot de cap de les maneres compartir solucions amb el model espanyol, la conclusió és ben senzilla: ens cal fer el nostre propi model, potenciar-lo i fer-ne un cas d'èxit mundial, cosa que només podrem aconseguir amb el suport d'un Estat.

Quin ha de ser el nostre model de Catalunya Estat dins del si de la Unió Europea? Bona pregunta sense resposta a priori. Perquè l'hauran de desenvolupar els diferents actors del nostre país, entre els quals ha de figurar sens dubte el sector empresarial, sindicats, govern i oposició, i altres agents sensibles al futur. Serà el Pla Estratègic Empresarial de la Catalunya Estat.

Podríem posar exemples de països, de dimensions semblants al nostre, que han sabut trobar el seu encaix a Europa i al món (com Irlanda, Finlàndia i Holanda), però es dóna el cas que cap d'aquests països té el passat industrial que té Catalunya. A aquest avantatge s'hi afegeixen d'altres: la situació privilegiada per al comerç amb Àsia, un clima benigne i un atractiu turístic de primer ordre, i tants altres aspectes que ens fan únics a Europa i potser al món.

Catalunya té un potencial de futur que no hem pogut desenvolupar perquè estem lligats a una Espanya retrògrada, antidemocràtica, funcionarial...

Sigui quin sigui aquest model que ha de desenvolupar Catalunya, el que és clar és que pel sol fet d'esdevenir Estat haurem de crear les estructures que té qualsevol Estat. Però també a nivell privat caldrà crear grans empreses de serveis d'àmbit estatal: de telefonia, d'energia, de construcció, de gestió d'aeroports, de ferrocarrils, és a dir, que s'obre un ventall d'oportunitats per al món empresarial català.

En definitiva, el canvi cap a un Estat propi remourà totes les estructures i crearà un clima de dinamisme i il·lusió mai vist al sud d'Europa que pot portar a remuntar la crisi molt més ràpidament del que ara preveiem. Amb quins diners es farà això? Doncs amb part del dèficit fiscal que deixarà d'existir, aquests 20.000-22.000 milions d'euros anuals.

Es visualitza així un país nòrdic al sud d'Europa, una Holanda del Mediterrani, una Irlanda amb bon clima. En definitiva, la Catalunya rica i plena que tantes vegades hem cantat.

Joan Canadell
Secretari general del Cercle Català de Negocis

Article publicat al diari AVUI el dissabte 3 d'abril del 2010

03 d’abril 2010

El nou estil del PSC

Fets i paraules

Montilla ha rellevat José Zaragoza de la direcció de campanya de les properes eleccions autonòmiques i s’entén, en aquest sentit, que la idea és desenfadar-se. Tota la premsa i l’opinió publicada així ho ha comentat: treure ferro, treure dramatisme, treure negativitat i passar del “si tu no hi vas, ells tornen” a alguna proposta en positiu. Diu que es tracta d’explicar l’obra de govern –per enèsima vegada- ja que, pel que sembla, és impossible que el ciutadà la percebi. La culpa és de la comunicació, diuen des de fa ja 7 anys. Bé: per si de cas fos cert, els socialistes han decidit fer un viratge.

El problema és que això no és cert, que els dèficits no són només de comunicació: però ja que parlem de campanyes i d’imatge, parlem-ne. Montilla encara és més nefast com a candidat que com a president. No es tracta del seu accent ni de la seva ideologia, si és que en té alguna, sinó de la seva actitud i del seu gest. Un home que fa de la grisor i de la seriositat el seu màxim estendard és un home no fiable. Un home que s’enorgulleix de no tenir ànima ni carisma, que infravalora les paraules –“fets i no paraules”- quan es tracta d’unes eleccions al Parlament, un lloc on, bàsicament, es parla amb paraules. Un home que s’intimida davant dels llibres d’honor, que llegeix en els discursos i que s’ofèn davant d’entrevistes agosarades –siguin de Sala Martin o de Mònica Terribas-. Un candidat de la grisor i de la gestió de l’anar fent, sense doctrina, sense missatge, sense cap senyal d’estima sincera per allò que fa. Algú que representa molt menys de la meitat de la població que ha votat, algú que ha necessitat de crosses molt llargues i molt contradictòries per a accedir a un càrrec. Algú que ha esmerçat més esforços en salvar la nau del naufragi que no pas en dur-la cap a algun rumb determinat. Un president de Catalunya sempre és algú molt honorable: però no sempre aquest algú honora molt el seu càrrec, ni està molt a la seva alçada.

Per tant farà falta alguna cosa més que canvis de lema o d’equips de campanya: el PSC ha de demostrar que no és mentida allò de “José Luis, t’estimem molt, però entre tu i Catalunya escollim Catalunya”. Una tasca, ara per ara i al meu parer, impossible. El PSC va dedicar massa esforços a matar, humiliar i enterrar el nacionalisme de CiU, com també hi van dedicar massa esforços els seus socis. Tants esforços, que no els han quedat forces per a gran cosa en positiu. Ara pensen en els cartells. Tot plegat molt il·lustrador.

Jordi Cabré i Trias
Advocat, periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num.142 de la FCO el dimecres 31 de març del 2010