Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




03 d’abril 2010

El nou estil del PSC

Fets i paraules

Montilla ha rellevat José Zaragoza de la direcció de campanya de les properes eleccions autonòmiques i s’entén, en aquest sentit, que la idea és desenfadar-se. Tota la premsa i l’opinió publicada així ho ha comentat: treure ferro, treure dramatisme, treure negativitat i passar del “si tu no hi vas, ells tornen” a alguna proposta en positiu. Diu que es tracta d’explicar l’obra de govern –per enèsima vegada- ja que, pel que sembla, és impossible que el ciutadà la percebi. La culpa és de la comunicació, diuen des de fa ja 7 anys. Bé: per si de cas fos cert, els socialistes han decidit fer un viratge.

El problema és que això no és cert, que els dèficits no són només de comunicació: però ja que parlem de campanyes i d’imatge, parlem-ne. Montilla encara és més nefast com a candidat que com a president. No es tracta del seu accent ni de la seva ideologia, si és que en té alguna, sinó de la seva actitud i del seu gest. Un home que fa de la grisor i de la seriositat el seu màxim estendard és un home no fiable. Un home que s’enorgulleix de no tenir ànima ni carisma, que infravalora les paraules –“fets i no paraules”- quan es tracta d’unes eleccions al Parlament, un lloc on, bàsicament, es parla amb paraules. Un home que s’intimida davant dels llibres d’honor, que llegeix en els discursos i que s’ofèn davant d’entrevistes agosarades –siguin de Sala Martin o de Mònica Terribas-. Un candidat de la grisor i de la gestió de l’anar fent, sense doctrina, sense missatge, sense cap senyal d’estima sincera per allò que fa. Algú que representa molt menys de la meitat de la població que ha votat, algú que ha necessitat de crosses molt llargues i molt contradictòries per a accedir a un càrrec. Algú que ha esmerçat més esforços en salvar la nau del naufragi que no pas en dur-la cap a algun rumb determinat. Un president de Catalunya sempre és algú molt honorable: però no sempre aquest algú honora molt el seu càrrec, ni està molt a la seva alçada.

Per tant farà falta alguna cosa més que canvis de lema o d’equips de campanya: el PSC ha de demostrar que no és mentida allò de “José Luis, t’estimem molt, però entre tu i Catalunya escollim Catalunya”. Una tasca, ara per ara i al meu parer, impossible. El PSC va dedicar massa esforços a matar, humiliar i enterrar el nacionalisme de CiU, com també hi van dedicar massa esforços els seus socis. Tants esforços, que no els han quedat forces per a gran cosa en positiu. Ara pensen en els cartells. Tot plegat molt il·lustrador.

Jordi Cabré i Trias
Advocat, periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num.142 de la FCO el dimecres 31 de març del 2010