Quan es va fer la segona onada de les consultes sobiranistes, els mitjans de comunicació més importants del país van prendre posició i opció: entre l’apagada informativa o la manipulació. Els mitjans de la Generalitat, per exemple, tenien instruccions de diluir la notícia i informar-ne amb asèpsia només el dia de les votacions. La Vanguardia va decidir parlar-ne poc i baix. El Periódico va seguir més o menys la mateixa estratègia però una mica més hostil. Ara les jugades s’han repetit. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han limitat a parlar de les votacions el mateix dia en què es feien, La Vanguardia ha entelat tant com ha pogut la notícia i El Periódico ha fet un pas endavant i ha decidit carregar-se les consultes amb l’epítet “punxada”.
Malgrat tot això, un total de 265.600 persones van votar a la tercera onada de consultes sobre la independència. Representaven prop del 20% dels 1,3 milions de persones de 212 municipis que, segons el cens, estaven convocades. Les interpretacions d’aquestes dades poden diferir, però el que ha tornat a quedar clar és que es tracta d’un fenomen potser no majoritari, però sí d’una enorme magnitud. Malgrat la manca de suport oficial, malgrat l’inconvenient de no ser vinculants, malgrat haver arribat ja a algunes grans ciutats, el caliu generat el setembre a Arenys de Muny es manté.
Amb les dades a la mà, aquesta Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell ha recollit tres articles d’opinió publicats els dies següents de la celebració de les consultes sobiranistes i que, a parer nostre, recullen diferents punts de vista sobre la qüestió.
Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell
Un viatge de llarg recorregut
No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d'observadors sards que va venir el diumenge 25 d'abril al col·legi electoral instal·lat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista.Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l'avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.
Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,23% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s'ha trencat el tabú de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l'acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc, al costat de la que va ser casa familiar dels Pereña –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l'objectiu del reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència. Aquestes són les primeres impressions, coneguts els resultats d'ahir.
Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l'entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus..., converteix l'esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima responsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l'acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d'Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pàcífic i democràtic com els vots. Des del govern colonial ens diuen "o vots o armes". I nosaltres responem: "vots". ¿Què tria l'imperi? ¿Bombes?
Humbert Roma
Periodista
Article publicat al diari digital tribuna.cat el dilluns 26 d’abril de
Una passa més d'un camí que no es podrà minimitzar
Hem celebrat la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya i el fet que hi hagin participat poblacions que tenen un cens més nombrós –i, per tant, unes certes probabilitats d'alta abstenció– ha rebaixat els índexs de participació que acumulaven les onades anteriors i l'ha deixat per sota del 20 per cent.No obstant això, aquesta dada no solament no sorprèn sinó que posa en evidència que la societat civil del país –el veritable motor d'aquesta manifestació de la voluntat nacional del poble català– gaudeix d'una salut excel•lent i fa ostentació d'una eficiència envejable. Analitzem, si no, quina convocatòria electoral del nostre país aconseguiria millors resultats en un context d'indiferència o d'oposició institucional, de nul ressò en la majoria dels mitjans de comunicació del nostre propi país i sense recursos econòmics públics per a la logística ni per al foment de la participació. Comparem-ho per exemple amb els prop de 32 milions d'euros que representen uns comicis al Parlament de Catalunya.
Sense comptar amb res de tot això, a dia d'avui la feina incansable i exemplar de les comissions promotores de les consultes a cada municipi així com dels nombrosos voluntaris que s'hi han abocat han permès recollir el vot de prop de mig milió de persones i més del 93 per cent han optat pel sí. Una xifra que demostra que aquesta proposta no és l'anhel de quatre somniadors, sinó d'una part considerable de la ciutadania del país que en cap cas no pot ser menystinguda perquè, contràriament al que pensen els escèptics i els opositors, les consultes populars no són el final d'una il·lusió sinó el començament d'un procés. D'un procés que es manifestarà amb noves fites per aconseguir que el poble català pugui decidir sobre la plena sobirania, en igualtat de condicions amb la resta de nacions i en cap cas en situació de sotmetiment a res ni a ningú.
Es tracta d'una evidència que posa sobre la taula dos avisos ben clars. El primer és per a la nostra classe política, perquè no caigui en l'error de minimitzar el camí fet fins ara. A la tardor vinent voldran obtenir un bon nombre de vots i una elevada participació en els comicis que han de renovar el Parlament de Catalunya i es trobaran en un context en què la sèrie d'onades de consulta no s'haurà acabat i en què es poden trobar a les mans una iniciativa legislativa popular per tramitar. Dues situacions que no es poden gestionar bé des de l'ambigüitat ni la distància. El segon avís afecta els organitzadors de les consultes encara pendents de celebrar: es tracta en general de ciutats molt poblades i organitzar-hi les consultes no serà senzill, especialment a Barcelona. Seria bo que prenguessin nota de l'eficiència demostrada pels que els han precedit, però també de la paciència i la minuciositat que s'hi ha aplicat i que han valgut el reconeixement dels observadors internacionals que fins ara han tingut ocasió de fer-ne el seguiment. Encara que potser no ho sembli, són molts els ulls que ens observen.
Editorial del Punt Diari
Publicat a l‘edició digital de EL PUNT.CAT del dilluns 26 d'abril del 2010
Les consultes i el centre
No acabo d’entendre l’estratègia del PSC –a Figueres, a molts llocs, per part del mateix president Montilla- de fer servir les consultes populars sobre la independència contra CiU i Artur Mas. No entenc l’argument, però tampoc no n’entenc l’eficàcia. El PSC s’escandalitza perquè CiU dóna suport a les consultes. I afirmen que ells les respecten, però no els hi donen suport. Què deu voler dir això de respectar sense donar suport? Respectes unes consultes però t’escandalitzes que la gent hi participi o hi cridi a participar i demanes als teus que no votin de cap manera? Vaja forma més estranya de respecte! El PSC no vol aquestes consultes. Em sembla malament, perquè em costa entendre que un partit democràtic no vulgui preguntar les coses a la gent. Però hi té dret. Entenc que et discuteixis amb el que votaria alguna cosa diferent a la que votaries tu. Però no entenc que s’escandalitzin contra els qui diuen que s’ha d’anar a votar.No entenc l’argument, però tampoc li veig la punta estratègica. El PSC li està fent la campanya a CiU. En aquests moments, Convergència té una imatge prou solvent com a alternativa de govern i Artur Mas té una imatge de gestor competent. El problema electoral de CiU podria ser la manca d’èpica: ser percebuts més com un equip eficaç de gestors que com els portadors d’una flama èpica. Doncs quan el PSC els critica per donar suport a les consultes els està atorgant davant de l’electorat catalanista –en el sentit més ampli del terme- aquesta èpica afegida, necessària. Els està solucionant un problema. I de franc.
Però encara hi ha un altre factor que no entenc. CiU dóna suport a les consultes. Esquerra també. Presentant les consultes com un acte radical i eixelebrat, el PSC critica CiU, però subliminalment està criticant també Esquerra, els seus socis de govern. I encara està fent una altra cosa: li està complicant la vida a Esquerra. Amb un PSC contrari no ja a la independència, sinó a preguntar sobre la independència, l’electorat d’Esquerra encara entén menys l’opció estratègica d’haver pactat amb els socialistes durant dues legislatures i d’haver fet presidents socialistes a la Generalitat. També té més complicat argumentar un tercer tripartit, però això és per després de les eleccions.
Fins ara, els socialistes catalans han intentat complicar-li poc la vida a Esquerra, perquè saben que per mantenir la presidència de la Generalitat és imprescindible que Esquerra no s’enfonsi electoralment. Per tant, per interès polític legítim, no han furgat en les ferides d’Esquerra i li han ofert sempre –finançament, posem per cas- una sortida presentable. Ara no. Ara li compliquen objectivament la vida. Fan més difícil el discurs d’Esquerra. Potser, a aquestes alçades, dins del tripartit ha sonat ja l’hora de salvar-se cadascú com pugui i anar estrictament per ell, ja s’espavilaran els altres.
El PSC, diuen, vol fer servir les consultes per situar-se en el centre polític de Catalunya i per presentar CiU –i també els seus socis d’Esquerra- com una eixelebrats. Creuen que estar-se quiet és quedar-se al centre. Però potser el centre s’ha mogut. Potser és ara a un lloc diferent a on era. Potser estar-se quiet, no tocar res, no moure res, és avui allunyar-se d’un centre que està en moviment.
Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista
Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 26 d’abril del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada