La 'fórmula' de Puigcercós
Fa cosa d'un any, les declaracions que Joan Puigcercós va fer a un diari barceloní dient que "no descarta" un tercer tripartit i que "el tripartit no és una fórmula fracassada" haurien indignat molts independentistes. Ara, en canvi, ja només han provocat un somriure pietós, perquè fins i tot els propis votants de la "fórmula" -altrament coneguda com a "artefacte inestable"- saben que si hi ha una cosa a Catalunya que ha esdevingut el paradigma del fracàs, aquesta cosa és el tripartit. El tercer tripartit, per tant, pot no ser descartat per l'actual direcció d'Esquerra, però l'actual direcció d'Esquerra ja fa temps que ha estat descartada pel gruix de l'independentisme. A hores d'ara, per exemple, tothom sap que la direcció republicana és la mateixa que volia votar a favor de l'Estatut i que van ser les bases les que la van obligar a votar-hi en contra. No va ser fàcil, perquè els dirigents van fer mans i mànigues per sortir-se amb la seva, però el criteri de la militància es va imposar assembleàriament i aquell insult a la dignitat nacional de Catalunya va ser rebutjat. Eren altres temps, però. Eren els dies que Esquerra tenia deu mil militants i comptava amb el suport de centenars de milers de votants confiats.
La gent veia en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós dos polítics que no sols parlaven dels drets nacionals de Catalunya, sinó que se'ls creien i que estaven disposats a anar a una presó espanyola, si calia, per fer-los respectar. Carod omplia de gom a gom els locals en què hi feia xerrades i Puigcercós era escoltat amb delit. Ara, però, ja no en queda res, de tot allò. Tot el respecte i tota l'admiració que Carod i Puigcercós van arribar a inspirar s'han esvaït de cop i el seu lloc ha estat ocupat per la indiferència. Carod ha decebut profundament aquells que més el van defensar en les hores amargues que va viure i Puigcercós s'ha convertit en el paradigma de la buidor. El primer és avui l'escuder de José Montilla i el segon ha perdut tota credibilitat. I la prova és que ja només els militants més disciplinats assisteixen als seus actes, inclòs el tradicional dinar popular de l'Onze de Setembre. Sentir Carod o Puigcercós produeix avui el mateix neguit que podem experimentar davant d'un actor incapaç de creure's el seu paper. El text pot estar ben escrit, sí, però la veu que ens el diu sona artificial i fal.laç.
Com és lògic, aquesta transformació d'Esquerra no s'ha produït d'un dia per l'altre. Va començar amb el lliurament incondicional del govern de Catalunya a l'espanyolisme en el segon tripartit i culminarà amb un esfondrament en les properes eleccions. Per això, si el referèndum de l'Estatut fos ara, la posició oficial d'Esquerra seria completament diferent de l'anterior. Ara s'imposaria el sí. I és que la major part de la dissidència -la que va dir que no- ja ha abandonat el partit. Hi queden alguns crítics, és cert, però són tan pocs que la seva presència esdevé merament testimonial. Tan testimonial que, sense proposar-s'ho, acaben legitimant unes votacions internes que ja no tenen res d'assembleàries per la senzilla raó que la direcció i les bases són ara una mateixa cosa. De fet, aquesta és la ferida interna que l'actual direcció deixarà a Esquerra quan el resultat de les eleccions la foragiti del govern: haver reduït el partit de Francesc Macià a la categoria de cosa.
Víctor Alexandre
Periodista i escriptor
Article publicat al diari digital e-Noticies el dilluns 24 de maig del 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada