Reflexos en el mirall trencat

Els que tenen la veritat

En política, hi ha dues menes de partits: els que aspiren a obtenir la majoria i els qui creuen tenir la veritat. Els que aspiren a obtenir la majoria, que solen ser els partits grans, solen ser paradoxalment més humils i més cautes que els altres. Saben que, en la metàfora espriuana, el mirall de la veritat està trencat en molts trossos i que molta gent en pot tenir algun reflex. Per tant, intenten atreure aquestes persones, que no pensen i diuen exactament el mateix, oferint-los objectius compartits, a curt o a llarg termini. Els acusen d’ambigus. No és la paraula. Les majories només s’articulen sumant gent diferent a base de descobrir el poc o molt –però important- que tenen en comú. I en democràcia són les majories les que fan avançar les coses.

Els altres partits, els qui creuen tenir el monopoli de la veritat revelada, no tenen ni humilitat ni ambigüitat. Què importa qui té la majoria si tu estàs convençuts que tens en exclusiva tota la raó? Si tu ets la sal de la terra, la tribu escollida en la que ha estat dipositada la veritat, el fet –que et sembla evident- que la majoria s’equivoca és culpa de la majoria. Per què t’ha d’interessar una majoria equivocada?

La campanya electoral ens proporcionarà, com és tradicional, una antologia de la supèrbia dels qui creuen tenir tota la veritat i menyspreen a qui té la majoria. Ja hem començat: en excursió per Catalunya, la dirigent popular Soraya Sáez de Santamaria ha dit que tot el debat nacional, els posicionaments d’Artur Mas i fins i tot del president Montilla, han situat la política catalana en un terreny esotèric que no té cap interès per als ciutadans, mentre que ells, els del PP, són els qui parlen de les coses que veritat interessen a la gent. Fantàstic. Déu nostre senyor li ha fet saber personalment què li interessa de veritat a la gent. Li ha revelat. Home, doncs si ells parlen del que interessa i posem per cas Artur Mas parla de coses marcianes que no interessen a ningú, ¿com és que el PP és el quart partit al Parlament i CiU el primer? Tindria molt mèrit que el que parla de coses que no importen tripliqui els escons de qui sap quins temes interessen i està convençut de tenir-ne la veritat. L’endemà de les eleccions, poden comptar: el PP dirà que l’abstenció és la confirmació de les seves tesis, perquè l’abstenció o el vot en blanc demostren que als catalans no els interessen en absolut temes com el futur de la nació, la independència o la identitat, que han centrat el debat electoral. Ja ho veuran.

Però encara passa una altra cosa: la senyora Sáez de Santamaria diu que el debat identitari no interessa, i que s’ha de parlar d’atur i d’arribar a fi de mes. Però resulta que el seu partit a Catalunya, al que potser no li ha arribat la revelació divina, dedica totes les seves energies a parlar de les coses que figura que no interessen a ningú, perquè cada dia parla de la llengua, de la identitat, dels toros, del bilingüisme, de les banderes i de totes aquestes coses que pertanyen a l’agenda considerada esotèrica. És el que tenen els partits que són el camí, la veritat i la vida. Com que ells n’han rebut el monopoli, una cosa és veritat quan ells la diuen i passa a ser mentida quan la diu un altre. Se’n deuen anar a dormir contents. Han proclamat la veritat, encara que el poble no els entengui. Encara que la majoria l’obtinguin els qui són capaços d’integrar i de sumar amb un mínim d’humilitat i de respecte a la gent. Però si tens la veritat, què t’importa la gent? I no ens enganyem: a Catalunya, el PP no és l’únic, dels qui parlen des de la veritat.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 1 de novembre de 2010