ZP i la retallada de les pensions

CiU, responsables o babaus?

Hi ha força sorpresos amb la decisió de CiU d’abstenir-se en la votació del Congrés dels Diputats que va convalidar el Decret de mesures per intentar aturar la crisi econòmica i evitar que Espanya esdevingui una nova Grècia. Hi ha qui no entén que, tenint al seu abast la possibilitat de fer caure Zapatero hagin malbaratat l’oportunitat. La veritat és que una primera lectura porta a aquesta conclusió. Primer, les mesures de Zapatero per fer front a la crisi arriben tard i malament, són escasses i afecten els sectors més desafavorits de la societat, per tant la temptació de votar-hi en contra havia de ser alta. Segon, Artur Mas i Duran tenen prous motius polítics i personals per no moure cap dit en defensa del líder socialista.

Però els polítics que tenen un concepte de la cosa pública com a servei a la societat, aquells que per damunt de tot creuen en la dimensió del be comú, han de saber que hi ha moments que les velles factures pendents, la bilis acumulada, s’han d’aparcar i actuar amb responsabilitat. La frivolitat amb la que ha actuat durant els darrers anys el president Zapatero, no volent admetre que la crisi econòmica era un fet i també afectava Espanya, no prenent cap mesura per apaivagar els seus efectes i, al contrari, incrementant el dèficit amb mesures populistes molt bolivarianes però poc europees han cultivat un clima de desconfiança internacional sense precedents. En aquests moments l’Espanya de Zapatero és un Estat vigilat, tutelat, pels poders econòmics internacionals que no es refien de la capacitat del govern espanyol per implantar mesures serioses, on els que han de certificar la fiabilitat del deute estatal li rebaixen el crèdit i on el perill d’una actuació poc madura ha aixecat tots els llums d’alarma de la Unió Europea i de les economies mundials. No són una casualitat les gestions directes, fa pocs dies, dels responsables del Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea, el president dels Estats Units, Barak Obama, o del primer ministre xinés per garantir que Zapatero tallés l’hemorràgia econòmica d’una Espanya convertida en una amenaça per l’estabilitat de l’euro. Tampoc ho són les reunions, els contactes i les trucades dels poders econòmics i financers espanyols als líders del PSOE, del PP i de CiU perquè tinguin una actitud responsable davant d’una situació que no és cap broma, ni és per jugar a veure qui la diu més grossa o qui la fa més espectacular. Davant d’aquest retrat, fosc, molt fosc, solament aquells que mai podran aspirar a proposar un projecte majoritari a la societat, o els que han fet de l’arribada al poder al preu que sigui, un raó de ser, poden donar-hi l’esquena.

Fins i tot divendres, a la tertúlia d’El matí de Catalunya Ràdio, una persona poc sospitosa de connivència, proximitat o afinitat a CiU, Pere Portabella –de casa bona però d’idees que la modernitat eufemística ha definit com a ecosocialistes quan sempre se n’havia dit comunistes-- elogiava la responsabilitat d’un partit nacionalista que podent fer sang, va optar per fer allò més difícil: pensar en la gent, en el futur de les persones i en les conseqüències d’una sotragada més dura per Espanya. Els experts coincideixen a valorar que les mesures aprovades dijous al Congrés ni són les millors, ni les més justes, ni les més adequades. En sobren algunes –sobretot, les que carreguen en els més dèbils, els pensionistes--; i en falten d’altres, bàsicament les que fan referència a la reforma del mercat laboral –per donar més estabilitat al sistema—i a les mesures de competitivitat i productivitat. Però hauria estat molt pitjor no aprovar-ne cap; hauria estat perjudicial pel futur d’Espanya, per tant, també de Catalunya, tombar la tisorada de ZP i, a més, fer caure el seu govern. Ara, aquesta no pot ser la prioritat. Ha de ser sortir del pou.

Els que diuen que CiU ha salvat Zapatero estan equivocats. Quin motiu pot tenir Mas per salvar la persona que l’ha enganyat repetidament, que vol donar per tancat el model de desplegament autonòmic i que té el seu alter ego català, el seu soci, el seu germà de sang (no seria just parlar del PSC com una franquícia) intentant-lo laminar amb la comissió d’investigació com la del cas Palau? Cap ni una. Feia dos dies que Zapatero buscava Artur Mas per demanar-li el seu suport per tirar endavant les mesures econòmiques i el líder de CiU ni es va posar al telèfon. No es tracta de salvar Zapatero. Dijous al Congrés el que es discutia era salvar Espanya, i de retruc Europa, d’una situació insostenible i de conseqüències imprevisibles.

Després del debat del dijous han quedat clares algunes coses: que Espanya i Catalunya no es mereixen un governant tant poc de fiar i tant frívol com Rodríguez Zapatero; que l’alternativa, el PP de Mariano Rajoy, s’ha guanyat el descrèdit d’una Europa que sempre li retraurà haver-la posat a la l’extrem de l’abisme; que alguns partits mai podran aspirar a ocupar la centralitat política perquè viuen instal•lats en la mediocritat, i que el nivell de la política espanyola està a l’alçada d’un bosc de bonsais.

Dues últimes observacions: malgrat que no seria just, CiU també córrer el perill que una part de la societat percebi els seus gestos no com el d’una formació responsable sinó com el d’un partit poruc i babau. I, últim, Zapatero ha pogut aprovar la seva tisorada necessària per plantar cara a la sagnia de la crisi però que no s’enganyi: no és un èxit. És una amarga victòria que ha evidenciat que la seva estrella s’ha esfumat i que, ara mateix, és un mandatari dèbil, feble, vulnerable i, sobretot, humiliat.

Josep Maria Torrent

Periodista. Columnista del diari AVUI

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 30 de maig de 2010

El tercer tripartit és possible?

La 'fórmula' de Puigcercós

Fa cosa d'un any, les declaracions que Joan Puigcercós va fer a un diari barceloní dient que "no descarta" un tercer tripartit i que "el tripartit no és una fórmula fracassada" haurien indignat molts independentistes. Ara, en canvi, ja només han provocat un somriure pietós, perquè fins i tot els propis votants de la "fórmula" -altrament coneguda com a "artefacte inestable"- saben que si hi ha una cosa a Catalunya que ha esdevingut el paradigma del fracàs, aquesta cosa és el tripartit. El tercer tripartit, per tant, pot no ser descartat per l'actual direcció d'Esquerra, però l'actual direcció d'Esquerra ja fa temps que ha estat descartada pel gruix de l'independentisme. A hores d'ara, per exemple, tothom sap que la direcció republicana és la mateixa que volia votar a favor de l'Estatut i que van ser les bases les que la van obligar a votar-hi en contra. No va ser fàcil, perquè els dirigents van fer mans i mànigues per sortir-se amb la seva, però el criteri de la militància es va imposar assembleàriament i aquell insult a la dignitat nacional de Catalunya va ser rebutjat. Eren altres temps, però. Eren els dies que Esquerra tenia deu mil militants i comptava amb el suport de centenars de milers de votants confiats.

La gent veia en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós dos polítics que no sols parlaven dels drets nacionals de Catalunya, sinó que se'ls creien i que estaven disposats a anar a una presó espanyola, si calia, per fer-los respectar. Carod omplia de gom a gom els locals en què hi feia xerrades i Puigcercós era escoltat amb delit. Ara, però, ja no en queda res, de tot allò. Tot el respecte i tota l'admiració que Carod i Puigcercós van arribar a inspirar s'han esvaït de cop i el seu lloc ha estat ocupat per la indiferència. Carod ha decebut profundament aquells que més el van defensar en les hores amargues que va viure i Puigcercós s'ha convertit en el paradigma de la buidor. El primer és avui l'escuder de José Montilla i el segon ha perdut tota credibilitat. I la prova és que ja només els militants més disciplinats assisteixen als seus actes, inclòs el tradicional dinar popular de l'Onze de Setembre. Sentir Carod o Puigcercós produeix avui el mateix neguit que podem experimentar davant d'un actor incapaç de creure's el seu paper. El text pot estar ben escrit, sí, però la veu que ens el diu sona artificial i fal.laç.

Com és lògic, aquesta transformació d'Esquerra no s'ha produït d'un dia per l'altre. Va començar amb el lliurament incondicional del govern de Catalunya a l'espanyolisme en el segon tripartit i culminarà amb un esfondrament en les properes eleccions. Per això, si el referèndum de l'Estatut fos ara, la posició oficial d'Esquerra seria completament diferent de l'anterior. Ara s'imposaria el sí. I és que la major part de la dissidència -la que va dir que no- ja ha abandonat el partit. Hi queden alguns crítics, és cert, però són tan pocs que la seva presència esdevé merament testimonial. Tan testimonial que, sense proposar-s'ho, acaben legitimant unes votacions internes que ja no tenen res d'assembleàries per la senzilla raó que la direcció i les bases són ara una mateixa cosa. De fet, aquesta és la ferida interna que l'actual direcció deixarà a Esquerra quan el resultat de les eleccions la foragiti del govern: haver reduït el partit de Francesc Macià a la categoria de cosa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital  e-Noticies  el dilluns 24 de maig del 2010

Les consultes populars

Quan un 12% de participació en una consulta té més legitimitat que un 23%

El dia després de les consultes sobre la independència diaris catalans com El Periódico i La Vanguardia van assegurar que la 'baixa participació' (40%, 30% i 20% respectivament) els treia legitimitat. La consulta de la Diagonal només ha obtingut un 12%, però aquests mitjans l'han legitimada.

És curiós, doncs, que al seu moment La Vanguardia i el El Periódico, diaris barcelonins per excel·lència i els més llegits al nostre país, van assegurar que les consultes sobre la independència no tenien legitimitat en tant que havien tingut una “baixa participació”. Estaríem parlant d'un 23% dels votants fent la mitjana de totes les onades de consultes (13S, 23D, 28F i 25A).

Però, paradoxalment, cap d'aquests dos diaris parlen dels nivells de participació en els titulars i en la reflexió sobre la consulta de La Diagonal. Malgrat que un 12% de participació (l'aconseguida amb la consulta barcelonina, podent votar per Internet i amb casos irregulars de suplantació d'identitat), és molt menys que un 23%, tots els diaris la legitimen i donen com a valida l'Opció C, com l'escollida pels barcelonins.

Els mitjans de comunicació barcelonins, com és natural al capdavall, obren amb les repercussions polítiques i el triomf de la C amb el 80% dels vots. En definitiva, que es destaca més la naturalesa que no pas el volum de la resposta ciutadana. En aquest sentit, Barcelona Decideix, que organitzarà la consulta sobre la independència a la capital ha sol•licitat als mitjans un tracte similar per al referèndum que es realitzarà el 10 d'abril de 2011.

En qualsevol cas, queda clar que les línies editorials dels diaris barcelonins no tracten per igual les consultes sobre la independència que altres tipus de consulta, com la de La Diagonal. Es pot dir, doncs, que hi ha un veto ideològic a l'hora d'oferir un tractament just i plural de les informacions. És motiu de reflexió, doncs, constatar que els dos diaris més importants del país carreguen frontalment contra les consultes sobiranistes.

Article publicat a crònica.cat el dilluns 17 de maig del 2010

Hereu ha de plegar

La reforma de l’Avinguda Diagonal era un dels projectes estrella del govern de la ciutat de Barcelona, juntament amb la també polèmica i poc treballada proposta dels Jocs Olímpics d’Hivern. Hereu, seguint la millor tradició del PSC, va creure que amb la manipulació i la propaganda podria enredar novament els barcelonins, davant d’un model de ciutat totalment esgotat. Així, va pensar en idear una gran farsa democràtica. Una iniciativa que no era una consulta participativa, sinó una falsa maniobra, que ens ha costat 3 milions d’euros, per legitimar els interessos d’una operació urbanística d’esquena a la ciutadania. Una consulta que, a més, ha fet un tràgic favor a la participació democràtica i al vot electrònic. Qui més voldrà emprar aquests instruments a partir d’ara? Un cop més i aquest cop no cal anar a Cuba, el fals progressisme fa un gran mal als millors valors democràtics.

Aquesta vegada però li ha sortit molt i molt malament. Li costarà molt car. L’espectacle ha estat indigne d’una ciutat referent del món. Hereu, fins i tot va enredar a tothom dient que havia votat quan no ho havia fet. "Potser llavors diguem-los que vostè ja ha votat", van proposar-li, davant el que l'alcalde va respondre "val, sí, sí, exacte". "Val, val, perfecte. Doncs ja hi és. Ja està". Altres escàndols durant la setmana de consulta han estat: amagar l'opció C, vots fantasma, punts de votació en seus del PSC i tecnologia penosa. Vaja, una gran vergonya que ens ha fet sortir els colors a molts barcelonins.

El 80% (79,84%) dels barcelonins que hem participat en la consulta ciutadana sobre el futur de la Diagonal hem votat per l'anomenada opció "C", que rebutja la reforma d'aquesta avinguda proposada pel govern municipal. Un resultat que és molt més que el resultat d’una consulta sobre una reforma urbanística. Un resultat que és tot un missatge polític. Els barcelonins han demostrat que no se'ls pot prendre el pèl i sobretot que volen que els polítics els diguin la veritat. El resultat ha tret la careta de l’alcalde. Un polític que enreda no pot continuar en el càrrec. Hereu ha de plegar

Per cert, posats a consultar, perquè no ens consulten si l’AVE ha de passar pel costat de la Sagrada Família o no? Estic segur que la resposta també seria contundent!

Marc Guerrero

Vicepresident dels Liberals Europeus

Article publicat a crònica.cat el dilluns 17 de maig del 2010

El Barça campió de Lliga

Un país de Cristianos o de Pedros?

Havent convingut des de fa temps que tots plegats ja ens afaitem (o ens depilem), deixem-nos de viure al planeta Teletubis i diguem-ho clar: el futbol és política, és poder i són diners. Tenint clar això, observar el futbol ajuda a entendre la política i observar el Barça de Guardiola serveix per entendre el que li falta a la (nostra) política. I li diré més, el Parlament és el Reial Madrid, una unió d’egos que van a la seva, sense cap projecte conjunt i sempre pendents de com surten a les fotos. I sí, hi ha senyories que admeten paral·lelismes metafòrics amb Cristiano i amb Guti... ei, per actitud, no per look (per sort).

Abans-d’ahir vam escoltar quatre declaracions fetes en un context futbolístic però que radiografien al mil·límetre la realitat de la Catalunya de la desafecció i assenyalen el camí com si fossin llums de neó en forma de fletxa. Pep Guardiola a la roda de premsa: “Algun cop ens hem sentit menystinguts. (...) Fa temps que escoltem coses que no calen. Nosaltres hem fet feina de formiga, de no respondre. Ja sabem que ells tenen altaveus molt potents” i “Van dir que tot ho guanyàvem pels àrbitres i això és injust, a pesar que ha estat un estímul per a nosaltres. L’any passat era el canguelo i aquest any ha estat el mateix i l’any vinent tornarà”. Puyol a la celebració (per cert, patètica) del títol: “Ens han atacat de totes bandes, però no han pogut amb nosaltres”. I Xavi al mateix (trist) acte: “Ens han volgut frenar de totes les maneres possibles, però no ho han aconseguit. Com diu el president: que n’aprenguin!”.

Traducció política: anem a la nostra. Amb un projecte sòlid, defensat conjuntament per gent preparada, humil i pencaire a la qual hem de donar oportunitats en funció del seu talent i no del seu nom, ells que facin i diguin el que vulguin. Deixem de ser el país dels Cristianos i convertim-nos en el país dels Pedros.

Iu Forn

Periodista i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dimarts 18 de maig del 2010.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.

DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.

EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 14 de maig del 2010

El Referendum de l’Hereu

La tercera via

Mentre Espanya agonitza i perd crèdit internacional a glopades, n’hi ha que pentinen sardines perquè els gats ja no es deixen. Com ara l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde Jordi Hereu ha decidit jugar-se tota la credibilitat –la poca que li’n quedava– a una carta. La carta Diagonal. És curiós que siguin els socialistes catalans els que més sovint proclamen la necessitat de deixar de costat aquelles qüestions que “no interessen la gent”. Ho diuen i alhora Hereu convoca una consulta ciutadana que no deu interessar-lo ni a ell. I no només la convoca, sinó que hi aposta prestigi i futur.

En la reconversió forçosa de la principal via urbana de Barcelona els soferts contribuents tenen tres opcions: rambla, bulevard o vés a saber què. No s’ha fet res més semblant en tota la democràcia a l’antic “tercio” familiar. Blanc, negre o res. La possibilitat que més espanta les actuals autoritats municipals és que els barcelonins, senzillament, se’n fotin. És a dir, que ni tan sols acudeixin a urnes. Seria colossal que l’Ajuntament de Barcelona no arribés a convocar ni la mitjana que ha acudit a votar en les consultes sobiranistes que s’han escampat per tot Catalunya. Amb tota la força de la institució, amb milions d’euros de pressupost malgastats en propaganda i amb tot de cara perquè quan es vota allò que el poder determina tot són alegries i festetes. Vist el panorama i vistos també els esforços, aquesta opció és la vàlida. Ni bulevard ni rambla. Ni tercera via. Abstenció.

I contundència en les pròximes eleccions municipals. Aquesta serà l’única garantia que el futur govern consistorial no perdi el món de vista i es dediqui a distraure i marejar el personal mentre plouen crisis, insolvents polítics i taurons financers.

Vicent Sanchis i Llàcer

Periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona

Article publicat al Butlletí núm.170 de la FCO el dimarts 11 de maig de 2010

La resposta del Tribunal Constitucional

Obrir portes, dibuixar camins

Amb el total respecte institucional que li és degut i que em mereix, i amb independència de la vàlua personal dels diputats que el componen, tal com vaig escriure fa temps, el Parlament de Catalunya s'ha convertit en una ratera per a la política catalana. Vull dir que el marc jurídic espanyol en què s'ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es corresponia amb el real. El nostre Parlament és -o, per ser més precís, voldríem que fos- l'expressió de la voluntat nacional del poble català. Però la Constitució espanyola no ens reconeix com a nació -l'Estatut, tampoc- i el Parlament en realitat és una cambra local, una diputació de diputacions, limitada a la gestió dels afers interns, sempre sota la tutela de la veritable -i única- sobirania nacional, que és l'espanyola. No entendre això, a més de constituir una clara deslleialtat constitucional, és una forma d'autoengany polític.

ÉS PER AIXÒ QUE, DE MANERA ESCANDALOSA, la resolució del Parlament de Catalunya votada aquesta setmana pels mateixos partits que fa cinc anys i mig varen aprovar aquell projecte d'Estatut de Catalunya després ribotejat allà on rau la veritable sobirania nacional, torna a posar en evidència que som dins d'una ratera. I no ho dic pas perquè sigui una resolució irrellevant. Tot el contrari: per bé que no surt de les regles de joc constitucionals, en la mesura que és un gest de gran magnitud i de rigorosa afirmació política, posa al descobert la nostra pròpia impotència a causa de la més que previsible inutilitat de la maniobra. És una batalla a la desesperada i de la qual saben d'entrada que en sortiran derrotats. La previsible resposta del Tribunal Constitucional al "més gran embat que Catalunya ha fet mai a l'Estat des de la Transició" -com amb tanta precisió el qualificava Lluís Bou en aquest diari- serà aprovar una sentència tan fulminant com ràpida. Sí: tan ràpida que no serem a temps ni que Espanya arribi a considerar el desafiament català per tal que el TC es declari incompetent o que es discuteixi la reforma de la llei orgànica del tribunal. Els quatre anys sense acord es convertiran en quinze dies d'àmplia majoria per deixar amb un pam de nas el nostre Parlament.

IMAGINO QUE ÉS UNA LECTURA SEMBLANT a aquesta la que ha dut ERC a la gesticulació de "no signar, però votar", en una pirueta circense que ha fet exclamar "oh!", però que acaba amb la mateixa patacada final. No sé pas si voler-se desmarcar d'un gest inútil fent una ganyota rara és una bona tàctica política: no hi entenc. Però el cert és que les tentines d'ERC tampoc no desentonen tant d'allò que Vicent Partal, amb encert i bona capacitat d'observació, assenyalava en el seu article editorial Que se'ns farà llarg... d'aquest dimecres passat a Vilaweb. Partal feia notar com el PSC, a la seva web, havia convertit la resolució -amb una barra de no dir- en "un suport al govern en defensa de l'Estatut", o com CiU aprofitava els embuts d'ERC per disparar contra el tripartit. Sí: uns voten però no signen, mentre d'altres amb una mà parlen d'unitat i amb l'altra disparen a matar. En política, com passa amb el porc, tot s'aprofita. En definitiva, la mateixa contundència del gest ja queda disminuïda per l'apropiació partidista que n'han fet els signants, els no signants i els absents. Que vingui B. F. Skinner i que ens expliqui la conducta dels ratolins dins d'una ratera quan s'hi passa gana...

¿TÉ SORTIDA LA RATERA EN QUÈ s'ha convertit el nostre Parlament? ¿Hi ha espai per a una revolta que permeti serrar-ne els barrots? Sí. I paradoxalment, ara mateix, la primera porta de sortida és a les Corts espanyoles. Si una resolució amb 115 vots a favor i 16 en contra, és a dir, amb el 86 per cent de suport del nostre Parlament, arribés a les Corts amb el suport dels 39 diputats catalans, encara que només fos amb aquest poc més del 11 per cent el terrabastall seria incommensurable. El drama és que, al Parlament espanyol, ni CiU ni PSC, ni probablement ICV, no estan per fer cap mena de trencadissa. Lluny d'això, la resolució s'ha decidit que es portarà al Senat i al Tribunal Constitucional mateix, que és com dir que ens movem entre buscar el suport d'un cementiri i el d'un escorxador. ¿No és això, també, practicar un doble llenguatge, molt vistós aquí i completament inútil allà? Demanar la renovació del TC al Senat o exigir que ell mateix es faci l'harakiri -com ha dit un Antoni Duran i Lleida gens sospitós de ser dels que, com diu Montilla, "volen ferir, assassinar i enterrar l'Estatut"- és certament un brindis al sol. Més concretament, un brindis al sol a la Plaza de la Marina Española o a la Carrera de San Jerónimo, però un escarni al Parc de la Ciutadella.

ÉS A LA VISTA DE TOT AQUEST ESPECTACLE que ja no es pot seguir insistint en la idea absurda que el nostre futur nacional pot estar lligat al de l'Estatut del 2006. No és que vulguem assassinar l'Estatut, president Montilla: és que cal enterrar-lo, perquè a hores d'ara ja put. I, si se m'accepta un consell, ja es poden anar preparant els estrategs electorals de tots els partits i els redactors dels respectius programes, perquè el gran tema a l'agenda electoral de la tardor no serà el balanç de l'acció del tripartit -uns, cantant-ne les excel•lències, i els altres bescantant-lo-, sinó el de l'horitzó nacional de Catalunya. I l'atzucac polític actual, a la tardor, pot arribar a fer ridícul el debat sobre la crisi econòmica que alguns volien convertir en trumfo electoral. No pas perquè n'haguem sortit o perquè el ciutadà el consideri poc importat, sinó perquè encara tindrem més clar que el nostre Parlament només té capacitat per a les cures pal·liatives i que al preu de ser espanyols, a més del tradicional espoli fiscal, ara hi hem d'afegir el cost de la ineptitud per sortir de la crisi.

HA ARRIBAT UN PUNT EN EL QUAL LA POSSIBILITAT d'un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya és una gran quimera sostinguda patèticament pels que tenen interessos particulars en el manteniment de l'actual statu quo. Insistir en el federalisme o en una Espanya plurinacional, a aquestes alçades, és una broma de mal gust. En canvi, la independència es va convertint en l'alternativa més realista, entre d'altres coses perquè a hores d'ara és l'única possible. De manera que la via del compromís democràtic i patriòtic és cada vegada més clar: mentre uns van tancant velles portes, els altres hem d'anar-ne obrint de noves, bo i apressant-nos a dibuixar els camins de la nostra emancipació.

Salvador Cardús i Ros

Professor de sociologia a la UAB i periodista, sociòleg i escriptor

Article publicat al diari  AVUI  el diumenge 2 de maig del 2010