Reflexions desprès del 28-N

L'oportunitat de Mas

El Parlament de Catalunya ha viscut, després d'aquestes eleccions, una recomposició molt profunda, de la qual la guanyadora quasi absoluta és la CiU d'Artur Mas. No només s'ha quedat a prop de la majoria absoluta, sinó que ha impossibilitat qualsevol majoria alternativa, i el que és més: s'ha imposat amb comoditat arreu de les comarques del país, fins i tot a feus històrics socialistes com el Baix Llobregat.

Tot plegat dóna a Artur Mas el recolzament polític i social suficient com per desenvolupar el seu programa de govern de la manera més ambiciosa possible. I això comporta la defensa del punt central de la seva proposta d'autogovern: el concert econòmic. Una reforma del sistema de finançament de Catalunya que comportaria el final de l'espoli fiscal, condició indispensable per poder desenvolupar des de Catalunya les polítiques necessàries per sortir de la crisi.

Ara, Artur Mas té una oportunitat inigualable per a afermar l'hegemonia política de CiU. Si durant els propers quatre anys el que es visualitza és una CiU batallant incansablement pel concert econòmic, no hi ha dubte que l'electorat sobiranista que ha votat Artur Mas s'alegrarà de la seva opció. I així, de manera lenta però segura, el país podrà seguir caminant cap a la sobirania.

Editorial del diari digital crònica.cat 

Publicat el dimarts 30 de novembre del 2010-11-30

Funeral a ERC

El primer que ha de fer Esquerra és autocrítica: com pot ser que després de dues legislatures consecutives no puguin ni tan sols vendre obra de govern?. Tota la campanya electoral d'ERC s'ha basat en un proposar un referèndum d'independència després de set anys de governar amb Montilla!. Pero si fins i tot van tornar a penjar la bandera espanyola a Governació.

Posteriorment, a mesura que les enquestes mostraven una caiguda en picat, Puigcercós ha canviat el missatge i ha apel•lat a votar Esquerra per evitar el sorpasso del PPC com finalment ha passat. Fins i tot s'han vist superats per Iniciativa. En política, la gent no vota per fer favors. La gent vota per conviccions.

Probablement el moment més trist de de tota la campanya va ser quan, en el míting central al Palau de la Música, el mateix Joan Puigcercós va pregar a l'electorat amb un "ajudeu-nos". Esquerra també ha passat de fer vídeos sobre el cas Palau a passar-hi de puntetes -només se'n van recordar Oriol Amorós i Joan Ridao- per no intentar acabar de cremar els ponts -prou cremats estan ja- amb Convergència.

L'SOS d'ERC s'ha incrementat a mesura que s'acostava el 28-N. Més que un crida, semblava un gest de desesperació perquè apel•lar al vot de la por contra el PP a aquestes alçades ja no dóna resultatas. Dimecres passat, Puigcercós encara afirmava que calia triar entre "l’especulació, la intolerància i la xenofòbia que representa el PP, o el model de la cohesió, la integració, la generositat, la valentia i la confiança que són els valors d’Esquerra". La "xenofòbia" del PP ha aconseguit 18 escons, tot un rècord a Catalunya.

He estat sovint crític amb l'obra de govern d'ERC durant la major part d'aquest set anys. Malauradament, els resultats electorals em donen la raó. L'electorat -llevat del nazisme als anys 30- no s'equivoca mai. Les crítiques no eren, doncs, en clau personal o política. Si la direcció d'ERC les hagués escoltat potser ara no estarien en 10 escons.

Atès que era el partit de les mans netes -com va proclamar Carod el 2003- n'he vist de molt grosses durant aquests anys: des de favors a Cultura 03 (el Baròmetre, Time Out, ajuts a l'Ara) a subvencions a premsa digital amiga com l'Eurotribune, Crònica o l'SMS -promoguts aquests dos darrers per un exdirigent de les JERC- per esmentar només l'apartat de mitjans de comunicació. Sense oblidar fitxatges de familiars (Apel•les Carod-Rovira) o sous de luxe a exalts càrrecs (Miquel Sellarès), entre d'altres.

Tant se val, els electors han passat factura. Esquerra ha de tocar ara de peus a terra i sobretot tirar endavant. Com li ha passat a CiU, de les grans derrotes se n'aprèn. El pitjor que podria passar ara a ERC és reobrir les guerres internes que han sacsejat la seva història gairebé des de la seva fundació.

Però que vagi en compte Joan Puigcercós, els mateixos que es van passar al seu sector després de la defenestració de Josep-Lluís Carod-Rovira per poder anar a les llistes segur que no dubtarien ara a tornar a canviar de bàndol. Ja ho deia Miquel Roca. En política no hi ha amics. Sobretot dintre del mateix partit.

Xavier Rius

Periodista i director de e-notícies

Article publicat al diari digital e-notícies el 29 de novembre del 2010

Per la porta falsa

Què va passar, ahir diumenge? D'una banda el tripartit feia una suma agònica: 28+10+10=48. Ben poca cosa per a tres partits al govern. D'altra, CiU n'aconseguia 62. Déu n'hi do. Recapitulem, recapitulem: tot té una lògica, i en aquest cas ve de lluny. Després de gairebé 24 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que el 2003 el tripartit seria rebut, si més no, com un canvi polític d'alguna manera necessari. Increïblement, no va ser així: al cap de quatre dies d'haver formalitzat el Pacte del Tinell, el president en funcions de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, se'n va anar a França a parlar amb els de la ETA. La cosa començava molt, molt malament. La resta de la presidència de Maragall va ser un indescriptible desgavell, amb períodes llarguíssims de paràlisi administrativa que van afectar diverses conselleries arran l'expulsió del govern d'ERC. Les coses van degenerar fins a extrems impensables, i això que el període 2003-2007 va ser de vaques grassíssimes: senzillament, els nivells de descrèdit de la Generalitat van tocar fons. Aquella escenificació de feblesa institucional va tenir uns efectes més aviat previsibles. La falta de respecte amb que Catalunya va ser tractada des de Madrid, primer pel PP i després pel PSOE, té pocs precedents a nivell europeu: l'inacabable episodi dels trens de rodalies de Barcelona, per exemple, pot ser considerat, sense por a exagerar, com una vexació col•lectiva que tenia un punt important de premeditació.

El segon tripartit, fet a la desesperada després que tant Montilla com Carod -no així Saura- insinuessin malintencionadament durant la campanya que no el reeditarien, havia de ser el del desplegament de l'Estatut. Es deia, amb una gran alegria, que amb els socialistes manant alhora a Madrid i a Barcelona, tot seria molt fàcil. El resultat final és senzillament decebedor: aquí no s'ha desplegat res de res. L'únic que sí s'ha desplegat a darrera hora són els nomenaments massius d'alts funcionaris.

Sumant només 48 diputats, el tripartit ha mort i surt per la porta falsa d'una manera gairebé vergonyosa, tant en el cas del PSC com d'ERC. Ha protagonitzat un experiment fallit, basat en una suma merament aritmètica, sense cap mena de base social real ni cap projecte polític comú. La feina d'Artur Mas, en aquest sentit, serà doble: governar el país enmig de la pitjor crisi econòmica que es recorda i reconstruir, si és possible, el prestigi institucional de la Generalitat. Que Déu l'empari.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 310 de la FCO el dilluns 29 de novembre del 2010

D’independència no n’hem de parlar mai.

Explica l’Albert que un dels vots nuls a la molt noble vila de Cardedeu era un sobre on hi havia, plegades, una papereta de Reagrupament i una de Solidaritat. I que cal que “siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez”. I l’Hugo se’n va “anar a dormir feliç” perquè a Vic van votar PxC el 5,82% mentre que a les municipals del 2007 ho va fer un 18,5%.

Costa parlar d’aquestes eleccions. No només perquè ja sabem el final de la pel•lícula, sinò perquè ens han dit ben poca cosa. Res no ens fa mal ni forat. Això de la no-fiscalitat andalusa, posem per cas, va aixecar una polseguera ridícula: tots fem que sí amb el cap, ens piquem l’ullet i de sotaveu se’ns escapa un “algú ho havia de dir”.

No ens ha impressionat gairebé res. Excepte, potser, la magnitud de la tragèdia tripartita. Tal vegada ni això.

Aquestes setmanes un valent deia que convocarà un referèndum per la independència (un altre?) i uns milhomes s’han compromès a que la seva primera llei sigui justament l’aital pròpia i genuïna declaració d’independència –així mateix, sense referèndum ni mandangues. D’altres s’han vist en la necessitat de declarar-se “no independentistes” (calia realment?) o de presentar-se com a fre de la “deriva independentista” d’uns tercers que, al seu torn, a la independència no li diuen ni ase ni bèstia però –al tanto, que va de canto– deixen caure que és exactament al seu partit on s’apleguen la majoria dels independentistes de Catalunya.

I així hem anat passant.

Fa l’efecte que la incorporació de la independència al catàleg de promeses, esperances, amenaces, pors, i papus convencionals de la campanya pot acabar amb la vulgarització de l’ideal. Perdrà pistonada la meta de la independència un cop que s’ha convertit en xavalla electoral, en part de l’aiguabarreig d’una campanya ensopida? S’estroncarà la força social, ingènua i popular, del moviment obert dels referèndums, que ha dut tants a “unir-se en associacions voluntàries”, la gran virtut civil que, segons Tocqueville, caracteritzava la gent dels Estats Units?

El moviment de les consultes populars s’havia encarregat de formar aquest interès comú per la independència i era en trànsit de traslladar-lo a l'àmbit del poder a l’estil dels Tea Party. Tots s’hi van llençar a sobre, començant pels propis promotors de la cosa, que n’han fet bandera en partidets aquí i allí. Pitjor encara, ara sabem perfectament que cap de les abrandades promeses independentistes que ens fan arribarà enlloc per molt valents que sigui aquesta gent.

És inquietant que la politiqueria pugui parasitar aquesta criatura –els referèndums– que tot just havia aprés a caminar, en malbarati l’ideal i adormi a la ciutadania més participativa del país. És la política a l’inrevés. Completament el contrari del que ens cal, em sembla. Ens convé mantenir viu l’ideal fins que arribi el moment de la veritat, sense entregar-lo “al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa”, en expressió de Daniel Innerarity.

Alguna cosa així va dir en Mas, ahir: “ens sentim servidors de Catalunya, no els seus salvadors”. Bé, escolteu.

Recordem França. Quan va perdre l’Alsàcia i la Lorena a mans d’Alemanya, el 1871, el polític radical i menjacapellans Léon Gambetta –aquest que té carrers a tota ciutat, vila i poble francés– va fer famosa aquella frase: “d’Alsàcia i Lorena no n’hem de parlar mai i pensar-hi sempre”. Avís als hooligans: Gambetta no feia una crida a no fer-hi res. Volia protegir l’ideal fins que es pogués valdre. I se’n van sortir. De la independència, en aquesta campanya, se n’ha parlat massa sense suc ni bruc. I tot plegat, sí, accelera el pols… però malven el projecte. Satisfà les tripes… però buida la voluntat. Omple la boca… però devalua l’ideal.

Antoni Maria Piqué

Periodista

Article publicat al diari el Singulardigital.cat el dimarts 30 de novembre del 2010

El cara a cara Mas-Montilla

Cara a cara prohibit

Les anomenades juntes electorals, aquestes reunions de jutges que vigilen les campanyes dels partits, s'han fet per no permetre. No permetre publicar enquestes, no permetre que es faci propaganda per anar a votar, no permetre dir res en la jornada de reflexió, no permetre que els partits sense representació parlamentària surtin una mica o surtin molt, no permetre debats cara a cara entre candidats com el que tots esperàvem dimarts al vespre. Naturalment, les juntes electorals executen el que diu una llei feta i aprovada pels mateixos partits i que té com a missió coartar llibertats i actituds que en altres èpoques de l'any són perfectament vigents, llibertats i actituds que quan s'entra en període electoral, quan s'entra en l'anomenada festa de la democràcia, tenen permís per fer festa. Després els jutges perfilen i completen la llei amb els reglaments que ells mateixos s'empesquen (per què un cara a cara s'ha d'avisar cinc dies abans?) i acaba passant que tot està prohibit. A Espanya, i a Catalunya de propina, prohibir és un exercici practicat des de fa molts segles. Prohibir agrada molt, tant a la dreta com a l'esquerra. La dreta prohibeix el que posa en perill el gaudi dels seus privilegis, l'esquerra prohibeix les coses que fan gaudir els que no tenen privilegis.

Els partits que no són els de Montilla i Mas van presentar recurs a la Junta Electoral Central, que com el seu nom indica rau a Madrid, i davant la Provincial, que, com el nom indica, és a Catalunya. Que el PP o Ciutadans recorrin a aquests organismes s'entén perfectament. Que ho faci o ho hagi de fer ERC, el del referèndum per la independència i la divisió territorial per vegueries, ja és més pintoresc. Joan Puigcercós, el seu líder, va dir: “Aquest cara a cara significa marginar el 40% dels votants de Catalunya”. Sí, però també significa donar satisfacció al 60%. La democràcia i les seves juntes electorals només entenen de majories quan interessa.

Manuel Cuyàs i Gibert

Periodista i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dijous 25 de novembre de 2010

Sense cara a cara

Finalment, ahir no hi va haver debat cara a cara entre els candidats Artur Mas i José Montilla. Després de dues jornades de frenesí, amb recursos anant i venint de Barcelona a Madrid i viceversa, la Junta Electoral va desautoritzar de manera definitiva la celebració del debat. La sensació que va quedar a l'aire va ser la d'esperpent i ridícul. I també la d'una oportunitat perduda d'acostar la política als ciutadans, que falta que fa, amb un cara a cara entre els dos únics candidats que poden aspirar a la presidència de la Generalitat.

Qui ha estat el responsable de tot el despropòsit? En primer lloc, cal assenyalar als partits petits, ERC, el PP, ICV i Ciutadans, que van presentar recurs contra la celebració del cara a cara. Al·legaven raons d'equitat i d'igualtat d'oportunitats entre tots els candidats. Però la realitat és que els petits ja van estar prou afavorits en el debat a sis de diumenge i en les entrevistes monogràfiques a TV3. En aquestes ocasions, Albert Rivera (3 diputats el 2006) ha tingut exactament el mateix temps que Artur Mas (48 diputats). És equitatiu, això? En el càlcul dels petits ha faltat grandesa i generositat, i ha sobrat mesquinesa i partidisme.

Però també hi ha un altre responsable de tot plegat: l'encarcarament del sistema de partits i dels mecanismes de control dels espais electorals i els mitjans de comunicació públics de Catalunya. Els polítics tenen tanta ànsia de controlar i tanta desconfiança cap a la pluralitat que acaben escanyant els espais de debat. Això és el que ha passat aquests dies. De cop i volta, Artur Mas i José Montilla han descobert que volien debatre, però s'han trobat que el sistema electoral-comunicatiu que ells mateixos havien alimentat els ho ha impedit.

Una de les feines que tindrà Artur Mas com a president, si és elegit, serà mirar de desfer tot aquest embolic. Caldrà treure cotilles i obrir finestres, fomentar el debat i la reflexió. Tant de bo que, d'aquí a quatre anys, a les eleccions del 2014, hi pugui haver un cara a cara sense problemes. Si no és així, s'estarà contribuint encara més (com ara amb la decisió de la Junta Electoral) a la desafecció i l'abstenció.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al Butlletí num. 306 del dijous 25 de novembre de 2010

La desafecció política

El vot ocult

Les últimes enquestes publicades en aquesta campanya electoral coincideixen en línies generals en l'assignació d'escons als partits, però sobretot estan d'acord en la baixa participació prevista per al 28 de novembre. A cada bugada es perd un llençol, i sembla ben bé que a cada setmana que passa disminueixi el nombre de persones que estan disposades a anar a votar. Sembla que la campanya electoral no està tenint, de moment, un efecte mobilitzador entre els electors.

El referèndum de l'estatut va posar en evidència que quan les coses comencen malament és molt difícil redreçar-les. Ara fa quatre anys, després de les últimes eleccions al Parlament i de la reedició del pacte d'esquerres, Artur Mas va pronosticar una desmobilització de l'electorat com a conseqüència –va dir– que per segona vegada el partit que havia guanyat les eleccions es quedava fora del govern. Vistes avui les seves declaracions semblen premonitòries però, és aquest el motiu principal del desinterès que manifesten els votants?

El fenomen de la desafecció política no és exclusiu de casa nostra. El conjunt de les democràcies occidentals debat sobre noves formes de participació dels ciutadans per implicar-los en la vida pública. S'ha instal·lat la sensació, parcialment certa, que les decisions importants es prenen fora de l'àmbit de la política, i que aquesta actua sense tenir en compte l'opinió de la gent. Però sigui molt o sigui poc el pes dels governs i els governants en les grans decisions, aquests són els únics que amb més i menys encert defensen l'interès comú per sobre dels interessos particulars. En aquesta societat de poders i contrapoders és molt important que algú faci aquest paper. Després el farà bé o malament, i això també incidirà en l'entusiasme o el desànim dels que li han fet confiança.

Les enquestes també diuen que aquí s'ha fet força malament i la gran majoria dels catalans creuen que el tripartit ha estat una mala experiència i que cal girar full. És probable que sigui entre els votants de les tres formacions que han governat on hi hagi la part més important d'electors que hagi decidit ja no anar a votar o que tinguin grans temptacions de quedar-se a casa. En tot cas, el que és una evidència és que són als que més els costa dir que repetiran el vot.

Molta gent pensa que el miraran malament si diu que vota això o allò altre, i cada vegada més hi ha gent que se sent qüestionada pel sol fet de dir que vota. Participar en el sistema està mal vist pels més extremistes, però en molts altres ambients passes per il·lús o per babau si no et fas el desmenjat. Es porta molt presumir d'una actitud abstencionista conscient, i s'accepta com una prova de veritable compromís anar a votar en blanc. Però si dius que votes un determinat partit polític, ni que sigui un vot crític, t'exposes a ser acusat de col·laboracionista i a haver de donar explicacions personals per tot allò que han fet des del dia mateix de la seva fundació.

Tot allò que no triem, ens ho donaran fet. En tot el que no decidim, decidiran per nosaltres. Segurament molta gent és conscient de les seves responsabilitats i previsiblement les exerciran sense excusar-se en els defectes dels altres. Més gent de la que diuen les enquestes anirà finalment a votar.

Rafael de Ribot

Periodista. Director del El Singular Digital

Article publicat al diari AVUI el dimecres 17 de novembre del 2010

Els experiments s’han acabat

La propera legislatura

La propera legislatura no serà ni de govern tripartit, ni de pacte del Majestic ni de la independència de Catalunya: els paradigmes fets servir fins ara en política catalana ja no serveixen. L’únic avantatge del tripartit és que, posats a experimentar, ja podem dir que ho hem experimentat tot: el pacte de dretes, el pacte d’esquerres i el miratge de la utopia independentista. Serà, però una legislatura marcada per quelcom de ben diferent que tot això. Quelcom paradoxalment molt més transgressor que tot això: serà la legislatura del retorn a la seriositat.

Dic això governi qui governi, però especialment davant la previsió general d’un còmode govern de CiU. El retorn a la seriositat ultrapassa els resultats que s’esdevinguin: el país s’ha afartat d’experiments infèrtils i d’aquí que els mateixos artífexs del tripartit en reneguin. La divisió independentista també és un altre símptoma: el votant sobiranista malda per una formació amb garanties, amb solidesa, amb unitat, i no per reietons napoleònics amb missions de salvament. El nacionalisme s’ha de retrobar amb el relleu generacional, l’independentisme s’ha de poder posar d’una vegada la corbata, el socialisme ha de poder oferir alguna cosa més que obsoletes banderes vermelles. Ens hem fet grans tots plegats, això ha de marcat necessàriament els propers quatre anys i segurament la configuració del catalanisme majoritari del segle XXI.

Fer-nos grans vol dir que hem après el que val cada cosa, com les gasta Espanya i quins desastres som capaços de fer a casa, els límits de les paraules i dels fets, el sentit de la moderació i de la radicalitat, el necessari abandonament dels antics dogmatismes i un cert retorn a un sentit pràctic de la política. La política no la fan els articulistes i els teòrics, sinó els partits: entitats que necessiten millorar en representativitat democràtica i en connexió amb el món, sí, però que són encara l’eina per a transformar les coses. L’avantatge que tenim és que, en 15 anys, ells mateixos han copsat la necessitat de transformar-se i d’encertar el to de la nova partitura: la simfonia del nou catalanisme, que té un to més alt, però que no ha de desafinar ni ser dodecafònic. I que ha de saber improvisar, però amb base sòlida. Tot just n’estem aprenent.

Jordi Cabré i Trias

Advocat, periodista i escriptor

Article publicat al Butlletí num. 297 de la FCO el 10 de novembre de 2010

Els nostres símbols nacionals

Benet XVI visita Catalunya

El govern espanyol persisteix amb la seva obsessió de subjugar i espoliar el nostre País. D’una forma sanguinària com va perpetrar el criminal Franco o de forma democràtica com ho practica l’Estat Borbònic. El PSOE i el PP s’han repartit la feina. El PSOE des del govern i en nom de la solidaritat, ens roba, ens perjudica amb infraestructures tercermundistes i ens discrimina en els serveis socials. El PP en nom de la sagrada unitat d’Espanya, utilitza els tribunals per dividir i ofegar la nostra llengua, marginar la nostra cultura i destruir la nost ra identitat nacional.

Amb un estatut esguerrat, un tripartit fracassat i un PP que ens ha declarat la guerra, la única possibilitat de sobreviure, és la independència. Cal aprofitar esdeveniments o circumstàncies per preparar i fer possible aquest objectiu. En aquest sentit, és bàsic difondre els nostres símbols nacionals. La nostra identitat és percebuda i coneguda si es fa visible als demés. L’hem de donar a conèixer de la mateixa manera que Espanya fa tot el possible per impedir-ho.

Dintre de poc, el Papa Benet XVI visitarà la capital de Catalunya, per beneir el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. El món sencer estarà pendent d’aquesta visita i milions de persones seguiran l’esdeveniment per la premsa, la ràdio i la TV. És un fet històric important que ens permet de donar a conèixer les nostres reivindicacions. Una forma de fer-ho, és mostrar al món, també al Papa, els nostres signes d’identitat nacionals amb civisme i educació.

És forassenyat que partits que integren la Generalitat, facin campanya en contra d’aquesta visita. En canvi és important i oportuna, la iniciativa d’Òmnium Cultural de facilitar banderes als veïns per on ha de passar el Papa. Aparquem idealismes tan legítims com estèrils i donem-l’hi la benvinguda amb la bandera de Catalunya, la nacional o l’estelada.

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial

Article publicat al diari digital  ASABADELL.cat  el divendres 5 de novembre de 2010

Reflexos en el mirall trencat

Els que tenen la veritat

En política, hi ha dues menes de partits: els que aspiren a obtenir la majoria i els qui creuen tenir la veritat. Els que aspiren a obtenir la majoria, que solen ser els partits grans, solen ser paradoxalment més humils i més cautes que els altres. Saben que, en la metàfora espriuana, el mirall de la veritat està trencat en molts trossos i que molta gent en pot tenir algun reflex. Per tant, intenten atreure aquestes persones, que no pensen i diuen exactament el mateix, oferint-los objectius compartits, a curt o a llarg termini. Els acusen d’ambigus. No és la paraula. Les majories només s’articulen sumant gent diferent a base de descobrir el poc o molt –però important- que tenen en comú. I en democràcia són les majories les que fan avançar les coses.

Els altres partits, els qui creuen tenir el monopoli de la veritat revelada, no tenen ni humilitat ni ambigüitat. Què importa qui té la majoria si tu estàs convençuts que tens en exclusiva tota la raó? Si tu ets la sal de la terra, la tribu escollida en la que ha estat dipositada la veritat, el fet –que et sembla evident- que la majoria s’equivoca és culpa de la majoria. Per què t’ha d’interessar una majoria equivocada?

La campanya electoral ens proporcionarà, com és tradicional, una antologia de la supèrbia dels qui creuen tenir tota la veritat i menyspreen a qui té la majoria. Ja hem començat: en excursió per Catalunya, la dirigent popular Soraya Sáez de Santamaria ha dit que tot el debat nacional, els posicionaments d’Artur Mas i fins i tot del president Montilla, han situat la política catalana en un terreny esotèric que no té cap interès per als ciutadans, mentre que ells, els del PP, són els qui parlen de les coses que veritat interessen a la gent. Fantàstic. Déu nostre senyor li ha fet saber personalment què li interessa de veritat a la gent. Li ha revelat. Home, doncs si ells parlen del que interessa i posem per cas Artur Mas parla de coses marcianes que no interessen a ningú, ¿com és que el PP és el quart partit al Parlament i CiU el primer? Tindria molt mèrit que el que parla de coses que no importen tripliqui els escons de qui sap quins temes interessen i està convençut de tenir-ne la veritat. L’endemà de les eleccions, poden comptar: el PP dirà que l’abstenció és la confirmació de les seves tesis, perquè l’abstenció o el vot en blanc demostren que als catalans no els interessen en absolut temes com el futur de la nació, la independència o la identitat, que han centrat el debat electoral. Ja ho veuran.

Però encara passa una altra cosa: la senyora Sáez de Santamaria diu que el debat identitari no interessa, i que s’ha de parlar d’atur i d’arribar a fi de mes. Però resulta que el seu partit a Catalunya, al que potser no li ha arribat la revelació divina, dedica totes les seves energies a parlar de les coses que figura que no interessen a ningú, perquè cada dia parla de la llengua, de la identitat, dels toros, del bilingüisme, de les banderes i de totes aquestes coses que pertanyen a l’agenda considerada esotèrica. És el que tenen els partits que són el camí, la veritat i la vida. Com que ells n’han rebut el monopoli, una cosa és veritat quan ells la diuen i passa a ser mentida quan la diu un altre. Se’n deuen anar a dormir contents. Han proclamat la veritat, encara que el poble no els entengui. Encara que la majoria l’obtinguin els qui són capaços d’integrar i de sumar amb un mínim d’humilitat i de respecte a la gent. Però si tens la veritat, què t’importa la gent? I no ens enganyem: a Catalunya, el PP no és l’únic, dels qui parlen des de la veritat.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 1 de novembre de 2010