Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




30 de gener 2011

Hi han nens andalusos a Catalunya?

El president del PP andalús, Javier Arenas, ha atacat aquest diumenge, durant la convenció del seu partit a Sevilla, la immersió lingüística i ha advertit que el PP no mirarà a una altra banda i serà "bel·ligerant si a un nen andalús se l'intenta educar en una llengua diferent de la seva" o si un andalús no pot accedir a un lloc de treball per estar format en castellà. Ha remarcat també que els populars defensaran la igualtat d'oportunitats a tot arreu, unes paraules que atien l'anticatalanisme amb voluntat electoralista.

Volem esmentar aquí, per la seva claredat i lògica, la resposta a aquestes declaracions que va fer el diputat Uriel Bertran recalcant que "a Catalunya no hi ha nens andalusos, els que viuen aquí són catalans com els altres, i d'aquests ens en preocupem nosaltres, no necessitem que el PP d'Andalusia ens digui el que cal fer. S'ha acabat això de pensar que els fills d'immigrants andalusos o d'altres llocs no són catalans, perquè a Catalunya considerem que sí que ho són, i fa molts anys que l'independentisme té molt clar que són catalans si ells desitgen ser-ho. Tots els nens que viuen a Catalunya són catalans i els poders públics ja s'encarreguen que tinguin els mateixos drets culturals o lingüístics”.

I tot seguit publiquem l’article que la Carme Forcadell ha escrit sobre el mateix tema.

Recuperar la dictadura

Javier Arenas, president del Partit Popular d'Andalusia, ha dit que el seu partit serà bel·ligerant si s'obliga un nen andalús a estudiar en una llengua diferent de la seva. Aquesta bel·ligerància del PP és la que ha mostrat per aconseguir que els nens catalans puguin veure cinema en català? O perquè puguin llegir les instruccions de les joguines en català? O perquè puguin fer, en català, qualsevol altra activitat de la vida quotidiana que a Catalunya només es pot fer en castellà?

El Partit Popular només és bel·ligerant quan els nens no són catalans i quan la llengua no és el català. Cada cop és més preocupant l'actitud atàvica d'aquest Partit que aprofita l'època de crisi i el ressorgiment de l'espanyolisme més ranci per mostrar la seva veritable cara, allò que pensa sobre la pluralitat lingüística i la diversitat cultural. I ho fa a través de discursos i propostes que ratllen la xenofòbia cultural cap a col·lectius d'altres països i la xenofòbia lingüística cap a les llengües diferents del castellà.

Digueu-me sinó com interpreteu que hagi criticat que un andalús perdi una feina per haver estat format exclusivament en castellà. Un andalús i un gallec i un madrileny i un català poden perdre la feina per haver estat formats exclusivament en una llengua sigui el català, el castellà, el gallec o el francès. Des de quan el monolingüisme és un mèrit per accedir al món laboral? O és que, ara, el senyor Arenas pretén que els empresaris contractin persones que només sàpiguen parlar castellà? O és que pretén que en aquest país deixem de parlar i d'estudiar en altres llengües que no siguin el castellà?

Com és possible que en el segle XXI, el segle de la diversitat, de la diferència, de la globalització, el senyor Arenas ens proposi un monolingüisme lingüístic i cultural propi del segle XIX? Com és possible que es vanti d'utilitzar arguments i prejudicis sobre la diversitat lingüística que s'han demostrat falsos i que estan considerats com a ridículs i antiquats per la sociolingüística? Ens cal retrocedir molt en el temps i en el pensament contemporani per trobar arguments com aquests.

El Partit Popular hauria de replantejar-se quin missatges transmet a la societat, perquè encara que aconsegueixen guanyar vots a l'Estat espanyol, amb el seu comportament dificulten la convivència i l'enteniment entre els diversos pobles de l'Estat. Cada cop les declaracions i els discursos que fan s'assemblen més als que feien els polítics de la dictadura, un règim que molts volem superar, però que alguns, com el PP, volen recuperar.

Carme Forcadell
Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Article publicat a tribuna.cat el dilluns 24 de gener del 2011

26 de gener 2011

Jordi Pujol vol la independència

Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Quebec

Podria passar que d’aquí a un temps en el tema de la relació entre Espanya i Catalunya ens haguéssim d’afrontar amb el dilema següent: o l’Espanya que el Tribunal Constitucional ha dibuixat, sota pressió descarada del PP, posició entre ambigua i per sota mà també contrària del PSOE i el suport majoritari de l’opinió pública espanyola, o la independència.

Fa uns anys semblava que podríem evitar aquesta disjuntiva. Fa trenta, o trenta-cinc anys, i fins i tot en fa deu semblava viable que una evolució favorable de la interpretació de la Constitució i els efectes positius d’una col·laboració política, econòmica i d’hàbits convivencials entre Catalunya i Espanya anés consolidant una estructura de l’Estat espanyol que permetés el reconeixement clar i consolidat de la personalitat pròpia i diferenciada de Catalunya. Amb respecte i garantia de la identitat, amb un gruix de competències que realment signifiquessin un autogovern molt important i amb el finançament adequat per atendre bé els seus ciutadans i elaborar i aplicar projectes col•lectius ambiciosos. Naturalment, això havia de comportar una contribució lleial i a fons per part de Catalunya al progrés democràtic, econòmic, social i de prestigi d’Espanya. És el que des d’aquests editorials n’hem dit alguns cops el projecte Vicens Vives/Espriu.

Això ha fracassat. Des de fa uns anys s’ha anat consolidant un model homogeneïtzador, de sostre competencial molt baix, és a dir, d’autogovern molt limitat i sotmès a un creixent ofec financer.

Això encaixa del tot amb la concepció de sempre d’Espanya, amb l’objectiu que sempre ha tingut: un poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà. És el final de Catalunya com a nació, llengua, cultura i consciència col•lectiva. No demà mateix, però a poques dècades vista. A través d’un procés gradual de marginació i de residualització de la catalanitat.

Perquè a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, i de fet la identitat, l’autogovern i l’economia de Catalunya amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans. Si algun canvi hi pot haver de moment més fàcil és que sigui per a mal que per a bé.

Per tant, l’alternativa a això ara ja només podria ser la independència.

Com hem dit suara, durant molts anys el nacionalisme català majoritari no ha estat independentista. Ha jugat la carta d’un autonomisme que garantís políticament i administrativament un sostre alt, econòmicament viable i amb garantia identitària. I refusava els requeriments que alguns sectors li feien que s’adherís a l’independentisme. Tenia arguments per a fer-ho. Ara ja no en té.

Ara pot tenir arguments de viabilitat (no de viabilitat econòmica. Una Catalunya independent és viable). També de voluntat de no posar en perill la cohesió interna catalana. Però fins i tot aquest perd pes a mesura que s’accentua tant i tant el tracte econòmic discriminatori, amb repercussions socials i humanes. Ara no té arguments polítics i cada cop menys arguments sentimentals. O econòmics.

L’opció independentista és de difícil realització. L’altra, la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, no és tan difícil perquè equival a rendir-se. I a acceptar la marginació i l’ofec de Catalunya. Per tant, fàcil. Però és el nostre final col•lectiu. Arribat el cas, gent que mai no hauria somiat de fer-ho, votaria independència. Hi hauria hagut una manera d’evitar això. Que s’hagués acceptat que Catalunya és un poble amb personalitat pròpia, amb dret a ser respectat i considerat com a tal. I això era possible dintre d’Espanya.

Però requeria, en primer lloc, no negar-se a l’evidència. I a la justícia. I per tant no negar-li el dret a la seva identitat i a un autogovern adequat a la seva Història i a la seva vocació. Cosa possible malgrat que la Constitució acabés incorporant la generalització autonòmica. Però d’una manera que deixava oberta la porta als fets diferencials. Una porta que es va tancar aviat (amb l’excepció dels drets històrics del País Basc i de Navarra, i els concerts corresponents).

Però ara ja és criteri molt general que el “café para todos” fou un error, i pitjor encara ha estat la forma com s’ha dut a terme, i com se’n vol culminar l’aplicació. Ho diuen ja, sense embuts, gent de primer fila tant del PSOE com del PP. Ahir mateix ho va dir en Bono. Tota una sorpresa. Fins i tot algun, pocs de moment, diuen que potser hi hauria la possibilitat de redreçar aquesta situació. Parlen, per exemple, que cal admetre que “Cataluña es el Québec de España”. El Québec no es trobaria bé en el Canadà, ni tractat correctament si se l’equiparés a Alberta, Labrador, Ontario o la Colúmbia Britànica, territoris d’arrel anglesa, anglòfons i d’origen històric molt diferent al del Quebec.

Això hauria estat en el seu moment una bona solució. Ara és possible?

En tot cas entre la independència i ser el Quebec espanyol molta gent votaria això segon. Però podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Quebec sigui tan intolerable com la independència.

Mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial i vinculant, els catalans un objectiu clar sí que el tenim: reforçar-nos internament. En economia, en creativitat cultural, en reforçament de la nostra societat civil, ... Sense esperar gaire ajut ni gaire justícia. Però amb la confiança que ens dóna una constatació: a Catalunya tenim país. HI ha gent amb iniciativa. Ara també, malgrat la crisi i l’hostilitat espanyola. I mentre hi hagi país hi haurà futur. I el país anirà aplicant dia a dia el seu dret a decidir.


Jordi Pujol i Soley
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí num. 239 del CEJP del dimarts 25 de gener del 2011.

15 de gener 2011

Pactes contra natura

CiU, ERC i els pactes

Una de les coses en què, en política, costa més filar prim, és la política de pactes. D'entrada ja hi ha alguns puristes segons els quals els pactes (tots, per naturalesa) són nefastos, perquè impliquen la renúncia als propis ideals. Però quan la gent deixa de somiar truites i toca de peus a terra s'adona que la política, com la realitat, es basa en la transacció, i no és altra cosa que l'art d'obtenir allò que és possible. També hi ha els que pensen que determinats pactes mai no poden sortir bé, perquè són contra natura: en aquest grup hi inclourien els de CiU amb el PP, o els d'ERC amb el PSC. Aquesta és una teoria que ha fet forat, i m'agradaria refutar-la.

Va ser contra natura el pacte de CiU amb el PP? No ho crec. El primer pacte, el de 1996 al Majestic, va donar bons resultats i va mantenir les expectatives electorals de CiU. El segon pacte, al 2000, amb la majoria absoluta del PP, va ser un error letal pel qual CiU va perdre el govern de la Generalitat el 2003. Si el primer pacte va funcionar i el segon no, és que la natura no hi té res a veure. La causa és molt senzilla. En el primer pacte es van visualitzar uns beneficis, com l'augment de la cessió de l'IRPF del 15% al 30% o el desplegament dels Mossos, per exemple, que formaven part d'un relat que agradava l'electorat de CiU: Pujol havia fet passar Aznar per l'adreçador. El segon pacte amb el PP va ser just el contrari: Aznar va fer passar per l'adreçador Pujol, sense compensacions.

Va ser contra natura l'aliança d'ERC amb el PSC? Tampoc. El primer pacte, el del Tinell el 2003, va donar als republicans uns resultats acceptables. El segon, el 2006, ha acabat en una desfeta sense precedents. Causes? Que el 2003 es fa fer un pacte amb contrapartides i un relat creïble: la redacció d'un nou Estatut com a estació federal cap a la independència i el compliment de la necessària alternança. El 2006 tot va ser diferent: es va fer un pacte sense relat i sense cap contrapartida, que va ser interpretat per bona part de l'electorat com a mera submissió al PSC a canvi del manteniment d'una colla de poltrones.

En resum: no hi ha pactes contra natura. El que hi ha són pactes bons o dolents, amb contrapartides programàtiques o sense, amb projecte de futur o sense. L'elector no és ximple; al contrari, és intel·ligent. L'elector sap distingir perfectament un acord fet des de l'exigència i el projecte, d'un altre fet des de la mera ànsia de poder.

Tot això ho hauran de tenir ben present Artur Mas i Duran Lleida l'any que ve, si els números els són favorables. Que no els tremoli el pols: un pacte amb el PP no seria contra natura. Però que siguin valents: el preu polític de l'acord haurà de ser molt superior al que va aconseguir Pujol el 1996. La societat catalana segueix sent majoritàriament pactista, però també demana majoritàriament exigència. Molta exigència.


Francesc Puigpelat i Valls
Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 341 de la FCO el dijous 13 de gener del 2011

12 de gener 2011

El català està en perill

Ens cal un pla B

Després de la sentència del Constitucional, el Suprem ha llançat un míssil a la línia de flotació del sistema d'immersió lingüística a Catalunya. Els responsables de la Generalitat, i en particular la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, han dit en veu alta que confia que hi hagi arguments jurídics suficients perquè l'aplicació de la sentència no posi en qüestió el sistema. Perfecte. És exactament el que ha de dir. I el que ha de fer. Un exèrcit de juristes, parlo metafòricament, que minimitzin els efectes pràctics de la sentència en el terreny de joc dels tribunals i del món jurídic.

Però, i si això no funciona? Ens diuen que funcionarà. Que no patim. Que la supervivència de la immersió es podrà garantir en el terreny de joc jurídic. Perfecte també. Doncs no patim i no posem la bena abans de la ferida. Però i si no funcionés? Potser no ho hem de dir en veu alta. Potser només ens ho hem de plantejar discretament allà on correspongui. Però si en el camp de batalla jurídic perdem aquesta guerra, s'haurà de plantejar inevitablement en el camp de batalla polític. Perquè el que no podem és perdre la guerra. És a dir, no ens podem permetre que el sistema educatiu que fa servir l'eina de la immersió per aconseguir que tothom surti de l'escola parlant i entenent les dues llengües se'n vagi en orris. El pla A és guanyar la batalla jurídica. Però algú ha de pensar en el pla B. Que és polític.

Perquè ens juguem en aquesta batalla dues coses essencials. Una és el futur de la llengua. En un país on les grans bosses d'immigració dels anys seixanta van quedar en alguns casos impermeabilitzades lingüísticament, però on a més han arribat moltíssimes més persones de fora des de llavors, si no hi ha immersió la llengua passarà a ser no la llengua d'un país, sinó la llengua d'uns quants dels que viuen al país, la llengua d'una tribu. Però a més de jugar-nos la llengua, que és jugar-nos el més essencial des del punt de vista de la identitat, ens juguem la cohesió social i la convivència. Un país on es desmunti el sistema de cohesió social que ha representat la immersió és un país que es divideix. En dos o en més. Sense català, no hi ha cohesió. Convertint el català en la llengua de la tribu, convertim Catalunya en un conglomerat de tribus en un mateix territori. Tant de bo funcioni el pla A. Però anem pensant en el B.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 11 de gener del 2011

06 de gener 2011

Laporta i la independència

El futur de la Generalitat

Un Estat no surt del no res. La seva formació sempre va precedida per formes de govern que el prefiguren i que en són la base política, administrativa i orgànica. Aquesta transició és possible si es donen les condicions necessàries. La més elemental és que la Nació que vol un Estat propi, pateixi dins l’Estat dominant i se’n vulgui desempallegar. Aquest desig neix de l’espoli que tota dominació comporta i que va acompanyada d’un genocidi cultural i nacional per tal que el poble sotmès no pugui reaccionar davant l’agressió.

L’altra condició és ser una nació i que la majoria dels seus habitants vulguin la independència d’un Estat que no els defensa, ans tot el contrari els oprimeix i els roba. Finalment, que les condicions polítiques, socials i econòmiques permetin fer aquest pas. Un govern nacionalista, ens permet enfortir la nostra identitat, defensar els nostres interessos i protegir la nostra llengua. Conseqüentment avançar cap a la independència. La Generalitat és en definitiva l’embrió del futur Estat Català i la única via per poder-lo aconseguir.

Aquest procés està exposat en el llibre “Full de ruta cap a la independència” prologat pel Sr Laporta, d’acord amb el seu contingut. Però les seves intervencions com a Diputat, van en sentit contrari. Potser s’hauria de tornar a llegir el llibre que va avalar i obrar en conseqüència.

Manel Pagès i Panadès
President de l'Associació Memorial Sabadell

Publicat al Diari de Sabadell el divendres 31 de desembre del 2010