Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de maig 2011

Els acampats de la Plaça Catalunya

Indignats i espanyolíssims

L'altre dia, en veure els ocupants de la plaça de Catalunya corejant consignes (en espanyol, per suposat) i amb les mans pintades de blanc, vaig evocar un altre espai d'indignació: el concert de la plaça de toros de Las Ventas, a Madrid, la tarda del 10 de setembre de l'any 1997. Se'n recorden? Al juliol, ETA havia assassinat un regidor del PP d'una forma especialment cruel, i la gent va dir prou. El cantant Raimon va acudir al concert per protestar contra aquella salvatjada. Quan va començar a entonar País Basc, la immensa majoria de la gent –no pas quatre gats– va xiular i el va insultar. El seu delicte va ser emprar el català. Aquell dia de finals d'estiu del 97 les coses van quedar clares. Irreversiblement clares.

Els més joves de la colla potser no se'n recorden, de tot allò. Potser per això actuen tan servilment davant de la mitja dotzena de pinxets que ara controlen les assemblees de la plaça de Catalunya. El dia 22 de maig, a les 3:09, un d'aquests pinxets va penjar al mur “oficial” del Facebook el següent missatge: “Recordamos a los ciudadanxs que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!” Això dels “ciudadanxs” no és cap errada, sinó pur dialecte alternatiu. El parlen els qui el reportatge propagandístic de 30 minuts de diumenge passat va ocultar púdicament. No escriurien mai “ciutadans i ciutadanes” ni tampoc el genèric feixista-patriarcal-opressor-capitalista “ciutadans”, sinó exactament “ciudadanxs”. D'aquesta manera arribaran “al máximo de personas posible”. Les persones, com tothom sap, només parlen en espanyol.

Si l'objectiu real és difondre les propostes que fan els acampats, fóra lògic pensar que es farien públiques en anglès. Els més vells de la colla –que escaldats que estem, els més vells de la colla!– sabem que aquesta és l'excusa de sempre per mantenir el català en una situació de patois molest, i per imposar el castellà en qualsevol àmbit i circumstància. Els pinxets que controlen les assemblees de la plaça de Catalunya no són imperialistes ultradretans ni res per l'estil. La imposició de la seva llengua, que ha acabat triomfant a la plaça, obeeix més aviat a allò que alguns sociòlegs anomenen “el nacionalisme banal”. Consisteix bàsicament a transformar determinades idees i sentiments induïts discretament per l'Estat per mitjà de coses tan diferents com l'escola o la selecció de futbol en quelcom tan natural que arriba a passar desapercebut. És com aquell primer capítol d'una coneguda història de l'art: Altamira, los albores del arte español. Aquesta bestiesa històrica pot semblar innocent, però el seu efecte col·lectiu és impressionant. De fet, conec moltes persones que trobarien aquest títol perfectament plausible.

L'altra característica definidora del nacionalisme banal és la incapacitat de reconèixer-se a si mateix com a tal. “¡Dejad los nacionalismos aparcados!”, diu el pinxet del Facebook. Però no ho diu en la llengua més parlada del món, que és el mandarí, o en anglès. No, no, no: ho diu tot just amb la llengua que considera que cal emprar a la plaça de Catalunya de Barcelona, innegociablement. No em puc imaginar que aquest tipus digués el mateix a Londres, a Tòquio o a Honolulu. Sap que allò no és seu i, en conseqüència, no pot imposar-se. Però estem parlant de la plaça de Catalunya, al centre de Barcelona. Això sí que és seu. Repeteixo que no es tracta de cap ultradretà embogit ni res per l'estil: aquesta és la mateixa mentalitat dels milers i milers de persones van xiular Raimon perquè l'identifiquen amb una anomalia que, per la seva banda, està obscurament relacionada amb el terrorisme. No es tracta, en definitiva, d'una actitud ideològica meditada sinó d'una mena de ressort. I és que el nacionalisme banal és potser això: un ressort mental.

Una de les coses que posen de manifest aquesta mentalitat és el fet de ser molt vehements amb determinades abstraccions metafísiques com ara “el sistema”, i en canvi ser acríticament indiferents amb coses concretíssimes, properes i fins i tot quantificables, com ara el tracte fiscal que l'Estat espanyol dóna a Catalunya. És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l'aire fent veure que es lluita contra l'invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Siguem honestos: durant els mandats de Clos i Hereu Barcelona s'ha convertit en un pol d'atracció d'un tipus de personal molt concret. Si en les protestes de Bolonya es feien passar per estudiants, l'U de Maig es feien passar per metal·lúrgics, etc. Ara proven d'apoderar-se d'un moviment que, en si mateix, és legítim i té la seva raó de ser. Sense els compañerxs de sempre, podria transformar-se en una cosa constructiva i fins i tot propositiva. Amb ells és impossible: no aspiren, ni han aspirat mai, a construir ni a proposar res. Bé, res, res, no: tenen molt clar que a la plaça de Catalunya només s'ha de parlar en espanyol.

Ferran Sáez Mateu
Doctor en Filosofia i escriptor

Article publicat al diari AVUI el dimarts 31 de maig del 2011

16 de maig 2011

Sobre la Independència de Catalunya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2010-11

El dijous 5 de maig es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la sisena Sessió i última del cicle d’informació i debat “SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que ha organitzat amb un èxit notable l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Catalunya en una cruïlla històrica”

Aquesta darrera sessió ha consistit en un debat sobre la independència de Catalunya, entre tots els assistents a la sessió i els quatre conferenciants que han participat en el Cicle com a ponents. Per obrir el debat i com introducció, els conferenciants van fer un resum de les seves respectives intervencions i que cronològicament van ser:

Miquel Crusafont i Sabater, historiador.

Va parlar dels orígens de la nació catalana. Formació de l’Estat català. Diferencies històriques en la idiosincràsia entre els catalans i els castellans o espanyols. Invasió i pèrdues de les llibertats individuals, polítiques i nacionals. La repressió i el genocidi cultural que pateix Catalunya des de fa 300 anys per part de l’Estat espanyol. Impossibilitat de poder-nos entendre.

Carme Forcadell i Lluís, filòloga.

En la seva intervenció va comentar els problemes que el català esdevingui la llengua pròpia i nacional de Catalunya. Política d’exterminació del català per part del govern espanyol. Impediments que posa la Unió Europea per declarar el català com llengua oficial. Necessitat de que la Generalitat de Catalunya i els catalans defensin activament la llengua pròpia de Catalunya. Predomini del català a la xarxa, gràcies a que el govern de Madrid no pot fer res per impedir-ho.

Joan B. Casas, economista.

Va fer un repàs de l’economia i l’explotació de Catalunya. L’espoli fiscal que pateix el nostre país i que és de 22 mil milions d’euros anuals i que equival a un 12 % del PIB. Va afirmar que el Fons Monetari Internacional diu que si Catalunya fos independent, seria un dels estats més rics del món. El primer pas en aquest sentit és l’obtenció del Concert Econòmic.

Manel Pagès i Panadès, enginyer.

Va parlar de la independència de Catalunya i de l’Estat català, afirmant que aquests projectes nacionals no tan sols son possibles, sinó que son desitjables i necessaris si volem subsistir econòmicament i com a poble. Cal treballar perquè la massa crítica d’independentistes assoleixi un nivell de més d’un 55%. La Generalitat de Catalunya és l’embrió del futur Estat i el Parlament és l’organisme que l’ha de proclamar.

Després d’aquesta introducció per part dels ponents, és va iniciar un intents debat amb els nombrosos assistents que omplien el saló d’actes del Casal Pere Quart. Es va poder constatar la unanimitat de totes les persones que van intervenir en el debat, de la necessitat que en aquests moments té Catalunya d’aconseguir la independència i cal que tots els catalans, la societat civil i els partits polítics treballin per aquest ambiciós i alhora necessari objectiu.

14 de maig 2011

La inutilitat dels 25 diputats del PSC

Els 25 diputats del PSC a Madrid
Aquests darrers dies hem pogut assistir a la darrera demostració de la nul·la capacitat d’influència que tenen els 25 diputats catalans del PSC a Madrid, on han votat en contra de la moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Arran d’aquest lamentable fet, cada cop hi ha més persones a Catalunya, entre les que nosaltres ens hi volem comptar, que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es vol mantenir arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys, quan el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall...) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach), volien ser el referent del socialisme al nostre país. Els dos articles següents pensem que exposen amb molta claredat la realitat de l’actual sector catalanista del PSC.

El PSC i l'espanyolisme

Amb les municipals a una setmana vista, el PSC segueix fent filigranes argumentals per justificar el vot en contra del pagament aquest any dels 1450 milions d’euros del fons de competitivitat.

Molt s’hauran d’esforçar els socialistes catalans perquè el país aconsegueixi entendre la seva negativa a reclamar a Madrid el que li correspon a Catalunya. I més s’hauran d’esforçar encara quan l’exhausta realitat de les arques públiques catalanes que va deixar el govern Montilla, obligui a redoblar l’esforç de contenció pressupostària per assolir el límit de dèficit que imposa a Madrid el seu mateix partit.

L’equilibri d’interessos del PSC entre el PSOE i les necessitats de Catalunya ha semblat sempre complicat. Però, al cap i a la fi, per compromesa que hagi pogut ser qualsevol votació a les Corts, en tots els anys d’història de la federació, els socialistes catalans mai han trencat la disciplina de vot del seu grup parlamentari i han boicotejat sense cap tipus d’escrúpol els interessos catalans en favor de les seves necessitats de partit.

Són recurrents a la premsa els titulars tremendistes sobre guerres fratricides, sobre ànimes partides i sobre cors dividits. Són infinits els argumentaris sobre servilisme i entrega absoluta. Són inacabables les pàgines i pàgines de diari sobre sectors catalanistes enfrontats amb suposats lobbys del Baix Llobregat.

Però al final, tot això només dóna a entendre que dins del PSC encara hi ha latent una petita flama d’estima al país que, així que se li tolera, prova de ressorgir de les seves cendres com un Fènix poderós. I no és així. El temps ha demostrat que el PSC té de catalanista poc més del que té PPC. La història avala les arrels profundes al país dels socialistes catalans, això és veritat. Però, per sostinguda que hagi estat, la simple tradició del partit no val per seguir mantenint la seva fal·làcia catalanista extingida des de fa molts anys.

Ningú posa en dubte que alguns electors equivocats tinguin certa consciència de país. Tampoc ningú posa en entredit que velles glòries –llegeixin Tura, Maragall o Castells- pretenguin forçar un viratge ideològic al sí del PSC. Però avui, el PSC és un partit que va contra els interessos de Catalunya. Res a veure amb aquella formació de les primeres legislatures que va ajudar a salvar el risc d’esquerdar Catalunya en dos, fent del catalanisme un element cohesionador de classes i de maneres de fer i pensar.

Els anys passen i la gent canvia. I amb les persones, canvien també les institucions. Per això el PSC d’avui no és el de trenta anys enrere. I n’hauran de passar trenta més per extingir una generació de dirigents –amb els seus dofins i els seus cadells respectius- de marcat caràcter espanyolista. El congrés de la tardor contribuirà en poca cosa, ho poden donar per fet. Per dissort col·lectiva, faran falta més anys. Molts més.

Francesc Cano
Periodista i professor de l’UIC

Té més d’una ànima el PSC?

L’any 1.995, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, juntament amb la periodista Marta Lasalas, vaig anar a fer una entrevista al nou cap de l’oposició Joaquim Nadal. El llavors alcalde de Girona havia substituït Raimon Obiols com a cap de cartell electoral del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC). Després de l’entrevista, i membre comentàvem com havia anat i les relacions del PSC i del PSOE recordo que ens va dir: “Sabeu, jo puc dir en veu ben alta que mai he trepitjat la seu de Ferraz (seu del PSOE)”. Ho deia satisfet per remarcar la seva distància respecte del socialisme espanyol, i per subratllar el seu catalanisme indubtable.

Manel Fuentes entrevistant a Joaquim Nadal
Aquests dies, arran del lamentable espectacle del PSC i dels seus 25 diputats a Madrid votant en contra d’una moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros que deu a la Generalitat, he pensat força en aquella conversa. Sobretot, perquè no fa gaires setmanes, en sengles entrevistes a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig retrobar el Joaquim Nadal del 1.995. Tant als micròfons de Manel Fuentes com davant les càmeres de Mònica Terribas Nadal havia afirmat que el PSC i els 25 diputats que té al Congrés estarien al costat del govern de Catalunya defensant els nostres interessos. Fins i tot, no va dubtar a admetre que els 25 del PSC podien votar diferent del PSOE al Congrés. Vaig pensar que poder sí, que alguna cosa començava a canviar al PSC i que Joaquim Nadal tenia capacitat per maniobrar. Sobretot perquè la seva habilitat per no quedar en fals, i la seva semàntica rebuscada i experta en l’art de no dir mai més del que es vol dir, s’havia expressat inequívocament amb una claredat meridiana.

Res. Novament el PSOE va blindar els seus vots al Congrés dels Diputats i els 25 del PSC van passar per l’adreçador. Al Senat, en un lloc on tot sembla que té menys importància, allà on es fa política amb sordina, sí que els van permetre votar diferent. Al Senat, l’Entesa (on hi ha els senadors del PSC) van votar la moció que reclama els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat; al Congrés no. Joaquim Nadal que havia posat el seu exèrcit a Madrid al servei de la pressió a Zapatero per aixecar l’ofec econòmic amb que tracta a Catalunya es va desdir. Va fer marxa enrere. Es va desmentir a si mateix. I va pretendre justificar allò que és injustificable; va voler explicar allò que és inexplicable: que ens havia de semblar normal i lògic que el PSC fes al costat del PSOE votant contra la moció que reclamava a ZP que pagui el que ens deu, quan al Senat hi havia votat a favor. Si això ho hagués fet el PP tots els tripartits del món i lletraferits progressistes estarien demanant que després de les eleccions municipals ningú pacti amb el dimoni reencarnat en la figura dels deixebles de Rajoy.

Cada cop hi ha més persones que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es manté arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys. Sempre m’he resistit a donar-los-hi la raó. Sobretot, perquè la família socialista té molts dirigents territorials, alcaldes, regidors o simples militants de base a qui ningú els pots qüestionar ni la seva catalanitat, ni el seu catalanisme. Persones que consideren que la millor forma de conciliar una idealitzada justícia social amb uns ideals nacionals és treballar sota les sigles del PSC.

Però també és veritat que això sol no justifica que es pugui parlar d’un sector catalanista. Perquè quan passen coses com aquesta del Fons de Competitivitat no hi ha ningú amb prou valor, ni coratge per revelar-se i intentar aglutinar un sentiment que (si existeix) està orfe de lideratge. Com a molt surten algunes veus que de tant en tant s’alcen per discrepar molt discretament del posicionament oficial del partit. És el cas dels exconsellers Ernest Maragall i Antoni Castells; de l’actual alcalde de Lleida Àngel Ros i poc més.

Clar que algú pot dir: fent-ho així no els ha anat gens malament i encara atresoren un enorme poder polític i econòmic! És veritat. Potser al final arribarem a la conclusió que el problema no el té PSC sinó aquells que hi han volgut veure allò que no és. A mi m’ha passat aquesta setmana amb Joaquim Nadal.

Josep Maria Torrent
Periodista

Articles publicats a elSingulardigital.cat el divendres 13 de maig del 2011