Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de setembre 2011

El català, cosa de tots

Què posa en perill el català?

Moltes coses. La pressió del castellà a través dels mitjans de comunicació, escrits i audiovisuals, o a través d’una gran part de l’activitat comercial, o alguns hàbits administratius, etc. I, evidentment, l’alta proporció de gent castellanoparlant que viu a Catalunya, en bona part fruit de les onades immigratòries del segle XX. Tot i que amb la dels anys 10, 20 i 30, i dels anys 50, 60 i 70, s’ha produït una molt important integració social, econòmica i de promoció personal i familiar. I d’ascensor social. I tot plegat ha permès mantenir la cohesió i la convivència del país. Catalunya ha estat un exemple bo i positiu de capacitat d’acollida i de barreja. I de conservació d’una personalitat col·lectiva. Una conservació feta des de l’obertura i no des del tancament.

També de conservació de la llengua i la cultura catalanes malgrat la potència i la qualitat del castellà, i durant molts anys de persecució o d’arraconament del català. I de conservació en un alt nivell, és a dir, no com a llengua secundària i d’estar per casa.

Ara això podria tornar a estar en perill. Per un clima de renovada hostilitat en l’àmbit espanyol, per la pressió de la globalització audiovisual i per la molt massiva immigració que en bona part –la procedent de Sud-amèrica– parla castellà. O bé àrab, ucraïnès, romanès, etc. Però que sovint aprèn aviat, poc o molt, el castellà. Això pot alterar l’equilibri ja difícil entre el català i el castellà.

Però les nostres administracions –Generalitat i ajuntaments, sobretot– i també les entitats de la societat civil fan un gran i meritori esforç perquè el nombre màxim de nouvinguts possible conegui el català. I a més –i això és molt decisiu– l’escola fa en aquest sentit un molt meritori i eficaç esforç. Per això és del tot necessari mantenir la immersió lingüística. Cal afegir-hi que en molts ambients el tracte social, laboral o de diversió ha facilitat amb naturalitat l’aprenentatge del català (no en tants com convindria, però tot i així afecta una quantitat important de persones). El resultat de tot això és que hi ha molta gent no nascuda a Catalunya, però que hi viu des de fa tres anys, o deu o vint, que sap parlar català, i moltíssima més que l’entén sense dificultat. I, molt important, que no té una actitud de rebuig. Que l’assumeix amb normalitat.

Però amb això no n’hi ha prou. Tot això és positiu, però no n’hi ha prou. Hi falta un més alt grau de conscienciació per part dels catalanoparlants.

El català es defensa amb lleis i normatives. I a l’escola. I en els mitjans de comunicació. Etcètera. Però sobretot al carrer. En el tracte amb la gent. I aquí hi ha un dèficit important per part de molts catalanoparlants. Que es manifesta de mil maneres. Exemples d’això. Dirigir-se directament en castellà a un desconegut. O bé, passar al castellà si l’interlocutor parla en català però amb un punt d’accent castellà o de qualsevol altra llengua. O si és negre o de faccions sud-americanes o àrabs, encara que parli català. O en el restaurant no demanant la carta en català (que per llei han de tenir i que molts restaurants realment tenen).

Algunes anècdotes personals il·lustraran el que vull dir.

Primera. Entro a un bar i demano un cafè. El cambrer em reconeix i es queixa perquè deia que el govern que jo aleshores presidia no havia plantat prou cara a Madrid en un tema concret. M’increpa en un to molt crític i mirant d’atreure l’atenció dels clients que hi ha a la barra del bar. Diu: «sempre us abaixeu els pantalons». I aleshores entra un negre i diu, textualment, al cambrer: «Posi’m un tallat, sisplau». I el cambrer respon: «Enseguida voy». La meva reacció va ser: «Et permets increpar en to fatxenda el president de la Generalitat, l’acuses de poc catalanista i ara no aguantes el català ni mig segon a aquest client que t’ha parlat en català». L’adjectiu final que li vaig aplicar me’l callo. I ell, encongit, va respondre amb veu fluixeta: «És que és negre». Amb el negre que feia quatre anys que vivia a Catalunya, hi vaig seguir parlant una bona estona. En català, naturalment.

Segona anècdota. Jo he estat «parella lingüística» d’argentins, madrilenys, bolivians, mexicans, senegalesos... Però les meves parelles sovint es desanimaven. Una d’elles, un argentí, que parlava bastant bé el català, encara que amb una mica d’accent, em va dir: «El mal és que jo només puc parlar català amb vostè. A l’empresa on treballo quasi tothom parla català. És la llengua habitual. Però amb mi tots parlen castellà. Saben fins i tot que faig classe amb vostè, però continuen parlant-me en castellà».

Això repetit mil vegades des del carrer a les oficines de les administracions o a les botigues, o restaurants, és el que falla per part de molts catalanoparlants.

I això posa en perill el català. Perquè les lleis i els reglaments i l’acció dels ajuntaments i dels governs són del tot necessaris. Però no és suficient. La llengua es defensa parlant-la. D’una manera considerada i educada, però sempre que es pugui, que és gairebé sempre. O en tot cas molt més sovint del que se sol fer.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicat al Butlletí núm.267 del CEJP el dimecres 28 de setembre de 2011

23 de setembre 2011

La unitat de l’independentisme

Quan 1+1 fan -3

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

Salvador Cardús
Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 23 de setembre de 2011

16 de setembre 2011

Rajoy ensenya la llengua.

El carrer i l'escola

Diu Mariano Rajoy, parlant de la immersió lingüística o, millor dit, contra la immersió lingüística, que s'ha de fer normal a l'escola el que és normal al carrer. Volent dir que si al carrer es parla en català i en castellà –als carrers de Catalunya, ben entès, no als de Salamanca ni Estocolm–, també hi ha d'haver les dues línies lingüístiques d'ensenyament a l'escola. Ara es parla molt de línies. Sobretot de línies vermelles que no s'han de travessar. El que passa és que tothom traspassa totes les línies vermelles a cada hora sense que passi res del que han advertit i amenaçat que passaria.

En Rajoy, doncs, també parla de línies: si al carrer n'hi ha dues de lingüístiques, n'hi ha d'haver dues a l'escola, amb l'argument d'elevar el carrer a l'escola. Molt bé. Només que les escoles es van inventar precisament per no reproduir el que passa al carrer o allò que hi passaria si les escoles no s'haguessin inventat. Com que la gent al carrer no llegeix ni hi llegiria de forma espontània, a l'escola es fa llegir. Com que al carrer no s'hi aprèn història ni matemàtiques, l'escola reacciona en conseqüència i s'hi fan lletres i números. Com que al carrer hi ha qui tira papers a terra i guixa les portes i les parets, a l'escola es fa urbanitat. Com que al carrer no s'hi pot jugar a pilota perquè prendríem mal, a les escoles es juga a pilota al pati. Com que al carrer es parla en català i castellà d'una manera que fa pena, a l'escola s'ensenya català i castellà. I com que el català fa patir perquè si segueix al carrer en condicions d'inferioritat desapareixerà abans de gaire, com deia mossèn Cinto, l'escola fa possible que se salvi i es pugui seguir parlant al carrer i on sigui aquest patrimoni nostre, que és més patrimoni de la humanitat entera que la Sagrada Família, l'Escorial o el Machu Picchu. I quan diem humanitat incloem en el concepte en Rajoy, la Camacho, el seu fill Manuel, en Rivera i, com l'anomena en Toni Civit, en Caja o faixa, que és aquell senyor de la barba.

Rajoy vol fer normal a l'escola el que és normal al carrer quan la intenció, aquí, a la Xina i allà on sigui que hi hagi plans educatius, es tracta del contrari: fer normal al carrer el que és normal a l'escola.

Manuel Cuyàs i Gibert
Periodista i escriptor

Article publicat al diari ELPUNTAVUI el divendres 16 de setembre del 2011

10 de setembre 2011

En la vigília de la Diada Nacional

Aquests dies previs a la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya, la nostra Nació és objecte d’un atac sense precedents en un període democràtic per part de la caverna espanyola. Des de la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) instant la Generalitat a disposar, en el termini de dos mesos, dels mecanismes per adaptar el sistema d’ensenyament de Catalunya a un model on el castellà també sigui la llengua vehicular de l’ensenyament, passant per la discriminació feta als partits nacionalistes en la farsa de modificació de l’article 135 de la sacrosanta Constitució Espanyola, fins arribar a la pantomima de l’alcalde de Badalona, negant-se a posar la paraula Nacional a la Diada de l’Onze de Setembre i a fer cap celebració de la Diada.

Tot això ens ha de fer reflexionar i valorar encara molt més les paraules que va pronunciar l’entrenador del Barça, en Pep Guardiola, en el lliurament que li va fer el Parlament de la medalla d'honor en la categoria d'or el passat dijous de mans de la presidenta, Núria de Gispert. Per tot això, hem escollit l’article que publica l’estudiant de Ciències Polítiques, en Guillem Carol al diari elSingulardigital.cat, on esperona al catalans a no abaixar el cap i enlairar el punt de mira dels nostres objectius nacionals fins al màxims límits de autogestió que ens porti cap a la independència definitiva dels que volen aixafar els nostres drets com a Nació.

La desconnexió catalana

Som un país acostumat a doblegar-se constantment, poc habituat a l'èxit i força procliu a les derrotes. Per norma general tendim a negociar, regatejar i mercadejar amb qualsevol cosa. Tenim la capacitat de transformar les misèries individuals en triomfs col·lectius i fer que les derrotes semblin profecies. Som amants de les grans gesticulacions, elucubrem immenses teories i prediquem tota mena de consignes futuristes. Ara, quan és l'hora d'actuar hi ha una estranya desconnexió entre les proclames i l'acció. De cop, allò que en diuen el seny català –allò tan nostre- surt a la palestra i acaba asfixiant la consigna. Nen no t'emboliquis, vigila que prendrem mal, no hem de córrer tant, aquest és un llarg camí, no sou prous, això no sortirà bé i bla, bla, bla.

És per aquest motiu que quan surt algú sense complexes, lluitador, humil i que porta l'èxit com a bandera el convertim en un heroi. Pep Guardiola s'ha transformat en l'heroi nacional. El de Santpedor ha aconseguit guanyar gairebé totes les competicions que disputava. I ho ha fet, justament, des de l'òptica oposada a la “via catalana”. Ha parlat poc dels rivals, no ha fet grans proclames, ha treballat de valent i no ha tingut por de somiar. El Parlament de Catalunya no va guardonar, només, a un entrenador de futbol. El Parlament va distingir a un personatge que, més enllà de ser entrenador de futbol, ha sabut fer despuntar a tot un equip i els ha conduit al més amunt possible. Ho ha fet, a més, per damunt de la mediocritat imperant i amb els valors de la humilitat, la persistència, la passió i el sacrifici.

Jordi Pujol va escriure fa més de 40 anys en el llibre “Des dels turons a l'altra banda del riu”: “comença a haver-hi catalans que adopten una actitud de semiajupiment, calculada, perquè el destí els passi per damunt sense tocar-los. El català, avui, ja no apunta alt, sinó baixet, i si, tot i això, no hi arriba no es diu a ell mateix que ha errat el tret i que cal enlairar el punt de mira; diu que s'havia excedit en l'ambició, i que és l'objectiu el que cal modificar cap avall, no el punt de mira cap amunt.” Actualment sembla que ens trobem en una situació força similar. Ens trobem en un moment de desorientació generalitzada on sembla que ens faci por superar-nos i aspirar a la victòria. Guardiola va rebre la distinció perquè encarna just el contrari d'aquest actitud. Representa tot allò que, com a poble, no hem sabut escenificar.

Jordi Pujol acaba el paràgraf del llibre dient que “hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l’agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi una manera insuperable de no morir, que és no néixer”. Guardiola va acabar el seu discurs recordant-nos que “si ens aixequem d'hora i penquem de debò aquest país és imparable”. Tan sol falta que ens ho creguem de veritat.

Guillem Carol
Articulista al setmanari El 3 de vuit.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dissabte 10 de setembre de 2011

07 de setembre 2011

La polèmica lingüística

Gràcies, immersió

Sóc d’una generació que va néixer al mateix temps que renaixia la Generalitat. De mare portuguesa i pare català analfabet en la seva llengua materna per culpa de la dictadura. De petit, a casa se sentia sobretot castellà. De la meva mare, que encara no dominava el català, però també de Luis del Olmo per Radio Nacional de España, o de Jordi Estadella per Televisión Española. En Peter, la Wendy i el Capitán Garfio també parlaven tots castellà quan vaig anar al cinema per primer cop.

Cada estiu tenia un mes d’immersió en portuguès al poble dels avis, a 50 quilòmetres de Lisboa, que refrescava amb les converses amb la dona que venia a fer feines de casa alguns dies. El català, d’entrada, es restringia a la meva família paterna. No és estrany, per tant, que fins als deu anys jo pensés, llegís i parlés majoritàriament en castellà.

L’escola on vaig anar fins als nou anys seguia un model bàsicament bilingüe, amb classes majoritàriament en català però molts materials en castellà. A més d’una presència massiva de nens argentins que feia que al pati juguéssim a ser Zubizarreta o Laudrup també en castellà. Malauradament, perquè en tinc molts bons records, aquella escola va tancar i els meus pares em van haver de canviar.

La nova escola ja practicava la immersió completa en català, només les classes de castellà i anglès no eren en la llengua de Pompeu Fabra. I no només això, també havíem de presentar un poema per als Jocs Florals i matàvem el drac per Sant Jordi. De cop, em trobava en una escola normal, en un país que semblava normal. Poc a poc vaig parar més atenció als discos de Lluís Llach dels avis, vaig començar a escoltar uns joveníssims Antoni Bassas i Xavier Bosch a mitjanit pel 102.8 de la FM i a seguir les aventures del Petri, la Noti i la Nets contra el Megazero mentre esperava que comencés Bola de Drac.

Al cap de poc el català ja no m’era estrany, vaig decidir que Catalunya era el meu país i que volia entendre el món des de Barcelona i no des de Madrid. Mentrestant, Jim Carrey es posava La Máscara i a Pasqual Estivill el condemnaven uns jutges que només sabien castellà. Res d’això ha canviat, encara.

El català continua en inferioritat de condicions en la majoria d’espais socials, però la immersió lingüística assegura que gent com jo puguin, si ho volen, sumar-se a la cultura catalana i alhora llegir El Conde Lucanor. Per això aquells a qui els agradaria que només s’escrigués, es pensés i es parlés d’una manera no suporten que Catalunya, simplement, actuï com un país normal. Perquè, per a ells, el normal seria que Catalunya no existís.

Adrià Alsina
Politòleg i comunicòleg.
Treballa com a consultor del Banc Africà de Desenvolupament a Hong Kong

Article publicat a al diari digital e-Notícies el dimecres 7 de setembre de 2011