Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




22 d’octubre 2011

L’adéu a les armes d’ETA

Una bona sotragada política

El final definitiu i sense condicions de l’activitat armada d’ETA, una extraordinària i molt esperada bona notícia, suposa un canvi dramàtic en el marc interpretatiu de la política espanyola. Per dir-ho d’alguna manera, si Vázquez Moltalbán havia ironitzat amb allò de “contra Franco vivíem millor”, en aquest cas es comprovarà que també hi ha hagut sectors que “amb ETA tenien més bons arguments” per a seguir exacerbant el seu sentiment nacionalista espanyol. Els enemics, reals o imaginaris, sempre han estat d’una gran utilitat política.

Així, l’alleujament real que representarà per a moltes persones la fi de les amenaces d’ETA, es converteix per a d’altres en un gran motiu de preocupació a l’hora de mantenir un cert argumentari polític que, per extensió, no tan sols afectava els bascos, sinó a qualsevol moviment cap a la independència. Allò que “en absència d’armes, es podia parlar de tot”, ara es converteix en una llosa per als qui ho havien sostingut. I, per tant, el primer que faran és mirar d’allargar com sigui el marc anterior, bé sigui restant credibilitat a la declaració, bé sigui afegint noves condicions –d’altra banda, implícites en el cessament de la violència armada ara decretada- com la dissolució formal o la devolució de les armes.

En el pla retòric, el dels discursos, una de les paraules que el mateix dijous ja grinyolava, era el de seguir tractant ETA com una “banda”, que havia estat el terme despectiu per no dir-ne una “organització” o un “moviment”. Ara, quan ha arribat el moment de fer la pau, les paraules a emprar seran decisives. I ni uns podran seguir sent una “banda” que els assimili als delinqüents comuns, ni per l’altra part es podrà seguir tractant l’Estat espanyol i les seves institucions en els termes que ho feia ETA. I és ben significatiu, per començar, que la mateixa ETA hagi fet el pas –inimaginable a Catalunya- de declarar el seu cessament definitiu d’activitat en llengua espanyola! Probablement, molts espanyols no s’adonaran de la transcendència del fet, però és un “detall” inequívoc de fins a on es tracta d’un acte de rendició.

Un altre aspecte del canvi de marc que representa que ETA hagi plegat és que el projecte polític independentista basc s’allibera del llast que tant l’espanyolitzava per l’abast dels crims de l’organització armada. Vull dir que ETA era una realitat objectivament espanyola. Ara, l’independentisme basc es podrà concentrar el seu interès a convèncer la societat basca per aconseguir el seu propòsit, si s’escau, democràticament. ETA haurà d’acabar de fer les paus amb Espanya, però Bildu es podrà dedicar a fer, sobretot, política basca.

Finalment, el canvi de marc que representa la desaparició d’ETA també afectarà unes certes formes d’expressió política, molt minoritàries a Catalunya, però que recorrien a la mística de la violència etarra. Ahir moria, amb ETA, una certa retòrica, una certa simbologia, uns crits i unes pintades que ja no tindran cap cobertura èpica i que, si no desapareixen del tot, com a mínim hauran de fer l’esforç de reinventar-se i, en aquest esforç, encara quedar més debilitats.

Ho mirem com ho mirem, un gran dia, el 20 d’octubre de 2011!

Salvador Cardús
Degà de la Facultat de Polítiques a la UAB

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 21 d’octubre del 2011-10-21

17 d’octubre 2011

Les retallades del govern

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge
Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011

10 d’octubre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-12

El dijous 6 d'octubre de 2011 es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell, la primera de les set sessions programades del Cicle d’Informació i Debat “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL en la formació de Catalunya” que, com l'any passat, enguany ha organitzat l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

“Sabadell una vila de mercat en la Catalunya medieval”

La primera conferencia va anar a càrrec del senyor Albert Roig i Deulofeu, llicenciat en Filosofia i Lletres, historiador medievalista català i arqueòleg. El senyor Roig ha fet diversos estudis d’actuació integral sobre el patrimoni històrico- cultural. Actualment és codirector de l’empresa d’estudis i patrimoni ARRAGO,SL. També és autor de “La vila medieval de Sabadell(segles XI i XVI)" dels Quaderns d’Arqueologia.

El conferenciant va començar la seva dissertació fent un resum del desenvolupament de Sabadell a l’època medieval, dient que la Vila de Sabadell tenia una importància cabdal, molt més del que els sabadellencs ens pensem. Era una vila fortificada amb nombroses torres de defensa, uns valls enormes i portals d’entrada per les diferents vies de comunicació. Els Reis de Catalunya, van atorgar el privilegi de mercat i el de proveïment d’aigües rodades. També recomanaven als pobles del voltant, que en cas de perill busquessin refugi a la nostra Vila, ja que estava molt ben defensada. Gaudia d’una potent indústria artesanal i era un centre comercial, que la seguretat, les bones comunicacions i el mercat afavorien.

Tot seguit va palesar que la ciutat de Sabadell està ubicada en un lloc privilegiat com és la Depressió Prelitorial. Els romans ja van aprofitar aquesta circumstància natural fent passar en aquest indret, en el segle I aC., la Via Augusta, pel mig del pla, on uns segles després si va assentar la vila de Sabadell aprofitant parts de l’antiga via pel traçat dels carrers de la Salut, Sant Quirze i Sant Cugat.

El conferenciant va asseverar també amb rotunditat que Sabadell, per vergonya nostra, és la única ciutat de Catalunya, d’Espanya o d’Europa, que ha destruït tot el patrimoni medieval i fins hi tot la seva Plaça Major. No n’ha quedat res. D’aquesta ignomínia, en son especialment responsables els Ajuntaments d’aquests últims 75 anys que, en funció d’una modernitat dubtosa, una especulació desenfrenada i d’uns criteris ideològics caducats, han menyspreat sistemàticament tot el que fa referència al nostre passat gloriós, origen de la nostra ciutat. Només la iniciativa privada ha pogut preservar uns pocs elements del nostre passat i el seu record. Finalment el senyor Roig va afermar que només coneixent el nostre passat, els nostre orígens, podrem estimar la nostra ciutat.

Acabada la seva interessant i brillant exposició, que els aplaudiments del públic van apreciar, es va obrir un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.