Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




25 de novembre 2011

Jordi Pujol parla del 20N

Victòria de la seriositat

Havíem anunciat una sèrie de tres editorials entorn del 20N. El primer (9 de novembre) fou «S’haurà acabat la tergiversació». És a dir, després del 20N ja no es podrà mentir o dissimular. Caldrà dir les coses tal com són. Dit en termes encara bastant generals.

Per a avui –23 de novembre– n’havíem anunciat un altre de més precís. No precís en termes de govern –aquest butlletí no és un òrgan de govern–, sinó de la distribució de responsabilitats. I entremig –16 de novembre– un editorial de distensió i d’apel·lació a la confiança: «Confiança en temps difícils». Amb l’objectiu, puix que vénen temps difícils, de subratllar fets positius, actius importants que tenim i que ens permetran superar les dificultats i els perills del moment.

Però hem canviat una mica el calendari. L’editorial que teníem anunciat per a avui –també sobre la tergiversació– el deixem per a dimarts que ve. Perquè s’ha produït un fet molt important i positiu que mereix comentaris. I mereix no passar desapercebut.

Fa referència a les eleccions de diumenge passat i en un cert sentit al resultat. No per opinar en termes estrictament polítics, sinó d’IVA. O sia, d’Idees, Valors i Actituds, que és la raó de ser de la nostra fundació. És a dir, en termes cívics i ètics. Perquè es va produir la victòria –i victòria clara– d’una força política que va fer una campanya sense engany. Un mèrit seu, i dels seus candidats, però també, i molt, del govern de la Generalitat. Perquè el govern i el seu president podien haver intentat emmascarar la situació financera de la Generalitat. I no ho van fer. És més, no van amagar que s’hauran de prendre mesures difícils, i a voltes conflictives. Impopulars. Però necessàries. El president no va amagar la realitat i CiU –des del cap de llista fins a l’últim candidat suplent– ho varen acceptar. Varen jugar honestament aquest joc. Amb convicció.

Amb les eleccions a sobre, tant el president com el conseller d’Economia varen deixar clar que en el futur immediat totes les partides pressupostàries –o la gran majoria– poc o molt baixarien, excepte una: la del servei del deute, és a dir, els interessos a pagar i els préstecs a retornar. Més clar no es pot dir. Varen jugar al joc de l’honestedat i de la seriositat.

Més d’un cop hem dit des d’aquest butlletí que una condició elemental de la política catalana –si volem superar el bosc embardissat en el qual correm perill de perdre’ns– és la seriositat. Tan senzill i tan difícil com això, ser seriosos. És a dir, no caure en la lleugeresa ni en la frivolitat ni en la temeritat. No convertir la política en espectacle ni tampoc en tan sols una lluita pel poder.

És gratificant sentir a dir: «Potser la política d’austeritat que ara hem de fer – ara, no d’aquí a un any– ens fa perdre vots o ens fa perdre la reelecció d’aquí a tres anys, però l’hem de fer ara, perquè d’aquí a tres mesos sortir del sot serà molt més difícil, o impossible».

I que aquesta mentalitat hagi impregnat la política d’una força com CiU –en el govern i en les tribunes– durant la campanya electoral és un bon senyal. Molt bon senyal. I que el poder no s’hagi utilitzat pensant en què convé fer per guanyar aquestes eleccions o les d’aquí a tres anys, sinó per evitar l’empitjorament d’una situació difícil per al bé comú, és també molt bon senyal.

A més, qui ha practicat aquesta política ha guanyat. I això també deu ser senyal que els ciutadans saben calibrar quina és la política que cal fer, també quan no és agradable. I que sap calibrar la fusta ètica dels polítics. També la formació tècnica, però a més la fusta ètica.

Reflexions així les hem fet més d’un cop en aquests editorials. No fa gaire –el dia 2 de novembre– dèiem que als polítics se’ls ha de reclamar que expliquin la veritat, i que per tant siguin valents. Que tinguin caràcter. Que no sacrifiquin el futur per quedar bé avui, o d’aquí a les eleccions. O simplement d’aquí a la propera enquesta de popularitat.

Dimecres que ve parlarem d’aquesta veritat que no s’ha d’amagar. Però que ho fem nosaltres, que no ens hem de sotmetre al judici del vot popular, no té gaire mèrit. Per això cal celebrar que ho digui gent que sí que en depèn. I que molta gent ho entengui. Que reclami equitat i mesures per anar sortint de la crisi, però que s’adoni que això no és bufar i fer ampolles. I que valori l’esforç dels polítics que s’esforcen a remuntar la situació. Que no oculten la veritat, però que a més donen pistes i enceten camins de recuperació.


Jordi Pujol
126é President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial publicada al Butlletí num.275 del CEJP el 23 de novembre del 2011

17 de novembre 2011

Els catalans NO podem votar Rubajoy

Espanya ens enganya

El proper 20 de novembre, es celebren eleccions al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol. Totes les eleccions son importants, ja que decideixen qui manarà durant quatre anys, en aquest cas al Govern de Madrid, que és qui té la paella pel mànec. Són importants, digui el que es digui, perquè són democràtiques i homologades pel món civilitzat i sobretot per Europa. En aquests moments hem de convenir, que tenen un especial significat, ja que el marc polític ha sofert unes important transformacions, que ens aboquen a un futur ple d’incerteses i perills.

S’ha acabat el somni del nou ric, que s’havia apoderat d’Espanya i dels espanyols. La punxada de la bombolla immobiliària ha posat les coses al seu lloc, ha esvaït les ínfules de grandesa i ha posat al descobert les vergonyes d’un Estat insolvent i arruïnat. Els partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, amb la seva fanàtica obsessió per la unitat d’Espanya, han desenvolupat una política irracional, basada en un centralisme absurd, farcida d'infraestructures ruïnoses, inútils i estúpides. El 22% d’aturats n’és la prova irrefutable.

La constitució espanyola ha esdevingut una mòmia inservible i obsoleta. L’Estat de les autonomies ha fracassat. Espanya s’ha convertit en una quimera, com ho demostren aquest 45% de catalans que volen la independència. L’espoli que patim els catalans de 22 mil milions d’euros cada any, l’equivalent al 12% del PIB, és l’ argument definitiu per exigir la separació i la Constitució d’un Estat Nacional propi, que ens defensi i no ens robi.

Davant d’aquestes eleccions, la pitjor i més execrable ximpleria que podem perpetrar els catalans, és votar RUBAJOY (Rubalcaba o Rajoy) és a dir, a qualsevol dels dos partits nacionalistes espanyols: El PP és un enemic declarat de Catalunya, de les nostres Institucions i de la nostra llengua. Disfressa les seves malèvoles intencions, en proclames socials que no hi ha cregut ni ha practicat mai. El votant del PP o és un fanàtic espanyol o un català imbècil. El PSC-PSOE, sota la disfressa d’un federalisme impossible ha fet més mal que una pedregada. Els seus 25 diputats a Madrid, sempre han votat contra Catalunya. La ministra Chacón, té la cara més dura que el ciment armat. Menteix d’una forma descarada i enganya cada cop que obre la boca. Critica unes retallades, conseqüència del descontrol, la corrupció i la disbauxa del tripartit que en pau descansi.

Aquesta professional de fal·làcia, diu que faran el corredor mediterrani, quan ha estat el Ministre Blanco el que ho ha boicotejat presentant cinc projectes absurds a la UE. La Chacón ha comprat tancs, avions i vaixells de guerra, per valor de 37 mil milions d’euros, la principal adjudicatària del pastís, és Young Rubicam de Nova York i ves quina casualitat, el Conseller Delegat és una tal Miquel Barroso. Aquestes despeses innecessàries, en el millor del cassos serveixen per arruïnar al país, gastant més que tota la sanitat catalana i l’ensenyament junts, i en el pitjor dels cassos, per bombardejar Barcelona si no fem bondat. Amb el seu marit, el Miquel Barroso, s’han comprat una magnífica finca a la República Dominicana, pel mòdic preu de 12 milions d’euros. El Zapatero l’hi va pagar 23,6 milions d’euros per promocionar la privatització de la Loteria, que al final no s’ha fet però si s’ha pagat la promoció.

Conclusió: el PSC-PSOE i el PP, quan es tracta d’Espanya o de robar, son exactament el mateix, com queda demostrat amb les retallades de l’Estatut, robant als catalans o formant un govern nacionalista espanyol a Euskadi.

Finalment heu de saber que, segons totes les enquestes, el PSC-PSOE tindrà una davallada històrica i per altra banda el PP de Rajoy, encara que ningú el votés a Catalunya, assoliria igualment la majoria absoluta. Per tant ni els uns ni els altres necessiten els vots del catalans.

Si voleu evitar més agressions a la nostra sobirania nacional i per sortir de la crisi, aneu a votar i voteu partits nacionalistes catalans. Així de senzill, si no que després ningú es queixi pels resultats.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell

16 de novembre 2011

Passat, present i futur de Sabadell

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2011-2012

El proppassat dijous 10 de novembre es va celebrar al Casal Pere Quart de Sabadell la segona conferència del cicle “PASSAT, PRESENT I FUTUR DE SABADELL, en la formació de Catalunya” que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la inestimable col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, sota el títol:

   “Sabadell en el context de la industrialització catalana”

La conferencia fou desenvolupada pel doctor Esteve Deu i Baigual, Dr. En Història, Professor Emèrit del departament d’Economia i Història de la UAB, Especialista en Història Industrial i de l’Empresa. Ex director de l’ Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell i autor de diversos llibres de la seva especialitat i de nombrosos articles periodístics.

El doctor esteve Deu va iniciar la seva exposició constatant que la base econòmica de Catalunya al inici de la revolució industrial era l’agricultura. Una agricultura especialitzada i diferenciada de l’existent a la resta de l’Estat que estava basada en una economia agrària cerealista. En canvia a Catalunya, estava principalment formada per els cultius de l’oli, el vi i els fruits secs. Aquest fet diferencial, va propiciar la creació d’una xarxa comercial catalana dirigida cap a Espanya i a Europa. L’excedent de capital obtingut en aquests negocis, va permetre posteriorment la creació d’una indústria tèxtil del cotó, del lli i dels estampats. El 70% d’aquesta producció s’exportava principalment als mercats americans.

A mitjan segle dinou, les filadores mecàniques van reemplaçar les filadores manuals. Per dotar a aquests enginys de la força motriu necessària, s’aprofita l’energia hidràulica i posteriorment els vapors que varen permeten la mecanització dels processos productius. Les fàbriques cotoneres, s’ubiquen bàsicament als voltants de Barcelona, i més tard, cercant ma d’obra més barata, es traslladen al costat dels rius, formant-se les conegudes colònies tèxtils. Al Vallès neix la indústria llanera i de l’estam que representa el 100% de la producció peninsular, essent Sabadell una de les ciutats punteres en la fabricació de teixits d’alta qualitat, que li valgué el sobrenom de “la Manchester catalana”.

El conferenciant va exposar tot seguit que, en les fàbriques tèxtils les primeres màquines emprades eren d’importació, i a causa de la dificultat de trobar peces de recanvi, la seva reparació i manteniment va induir la creació de tallers mecànics especialitzats i tota una sèrie d’indústries auxiliars com fusteries, arts gràfiques, químiques, etc. El tallers mecànics comencen copiant i acaben produint els seus propis models i, fins i tot, inventant. En Ferran Casablancas, amb la filatura dels grans estiratges, i els germans Picanyol, amb els telers automàtics, en poden ser un magnífic exemple.

El doctor Deu va finalitzar la seva intervenció afirmant que la guerra, l’autarquia franquista, la miopia empresarial, el sectarisme polític i la globalització han destruït tot aquest esplèndid patrimoni i, el que és pitjor, no hi ha hagut ni renovació ni recanvi en l’entramat industrial de la nostra ciutat i en conseqüència Sabadell ha esdevingut finalment una ciutat dormitori, que ha menystingut els seus orígens i oblidat el seu passat. En l’ordre polític també pot confirmar que la seva societat ha restat fins ara adormida, conformista, i dirigida sense ordre ni concert per una classe política i empresarial que es pot reconèixer per la seva incompetència.

Al finalitzar la seva interessant i brillant exposició, els aplaudiments del públic van complimentar la seva qualitat, obrint-se tot seguit un interessant debat amb els nombrosos assistents a l'acte.

12 de novembre 2011

El vídeo de la mort

Repugnant

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Sens dubte tots els partits han caigut en la temptació de perpetrar vídeos que traspassaven els límits de la crítica frontal i aterraven en els baixos fons. Els famosos dòbermans -gossos, per cert, encantadors quan tenen amos com Déu mana- han embrutat moltes campanyes, i en tots els casos hem sentit justificacions malintencionades dels candidats, encantats de centrar el debat, encara que fos des de l'infern. Ara li toca a Carme Chacón, que dimecres posava cara de monja verge quan Josep Cuní a 8tv li preguntava pel vídeo de la mort. La resposta no va decebre i va ser així com la candidata va intentar vendre com un vídeo per reaccionar - "la realitat és molt dura" -, el que només era un bast i repugnant intent de jugar amb la por de la gent. L'estil no és nou al carrer Nicaragua, el gust del qual per buscar el vot per la via de l'espant comença a ser un segell identitari. Recordem la famosa campanya de la mateixa Chacón avisant que venia el llop pepero si ella no guanyava. És a dir, demanant que la votessin no perquè era la bona, sinó perquè els altres eren molt dolents. Va ser bastant patètic. Però això d'ara és molt més greu i traspassa els límits de la decència.

En plena crisi econòmica, amb les arques públiques buides i amb la pesada responsabilitat dels socialistes en haver-les gestionat pèssimament, no només mai no els hem sentit una mínima autocrítica, sinó que utilitzen la situació per jugar amb la mort dels malalts. ¿I si un altre partit utilitzés el mateix cimbell però amb efecte bumerang, i els recordés que la sanitat pública està així perquè durant vuit anys han malversat els diners públics? S'imaginen? Un home morint-se i un rètol que digués: "El tripartit es va polir tots els recursos ...". Ho escric i noto la brutícia de la frase, no només perquè simplifica fins a la obscenitat una realitat molt complexa, sinó perquè així mai no s’hauria guanyar un sol vot. Ben al contrari, seria bo que la ciutadania castigués aquestes pràctiques de propaganda-porqueria que només cerquen els instints més primitius de la gent. Després es preguntaran per què perd credibilitat la política. I en el cas del PSC, la ceguesa sembla més alarmant. ¿No s'adonen de com n’estan, de malament, i que no són les velles pràctiques, les que els salvaran dels nous problemes que pateixen?

A darrera hora l'han retirat, però les excuses de José Zaragoza són com un cove: "L'espot pot haver impressionat pel seu caràcter directe". Impressionat? Directe? No ha entès res. No ha impressionat, ha fastiguejat. I no era directe, era malintencionat i mentider. És a dir, no ha entès que era un vídeo indecorós, un gest procaç i immoral que només pot servir per enfangar encara més la política. A veure si ho diem alt i ho entenen d'una vegada: d'aquesta manera no es pot ni s'ha de guanyar un sol vot.


Pilar Rahola
Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 11 de novembre del 2011.

04 de novembre 2011

Davant les eleccions del 20.N

Amigues i amics:

Davant d’aquestes eleccions, us fem arribar la nostra opinió arran de les possibles opcions que se’ns donen per exercir el nostre dret democràtic.

Rebeu una cordial salutació,

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la Unió Catalanista de Sabadell (UCS).

ESPANYA ENS ESCANYA

Fa 300 anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens enganya i ens perjudica. Es de pura lògica doncs, que en l’enquesta del CEO surti que un 45% dels catalans vulgui separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya. El que resulta estrany, és que un 17% encara vulgui continuar sent la última colònia d’Espanya, sense cap més raó, que els deliris nacionalistes espanyols.

Cada any, 22 mil milions d’euros de Catalunya se’n van a Espanya per no tornar. Que es destinen a fer trens que no porten gent ni mercaderies, aeroports fantasmes sense avions, subsidis als espanyols que no penquen i a engreixar un exèrcit que cada 50 anys bombardeja Barcelona per escarmentar als separatistes. Sense aquest espoli, Catalunya seria una de les set nacions més riques del món. Les pensions i les prestacions socials estarien garantides. Catalunya estalvia, perquè Espanya pugui malbaratar.

S’acosten eleccions i els partits nacionalistes espanyols, socialistes i populars, manipulen falsifiquen i ens enganyen. Diuen que si els votem ens faran un corredor mediterrani que sistemàticament han impedit. Persegueixen la nostra llengua de totes les maneres possibles. Impedeixen que l’aeroport de Barcelona pugui ser internacional. Retallen l’Estatut tan com poden. A sobre ens diuen que som uns avars i uns insolidaris. No ens deixen gestionar les xarxes de comunicacions i a sobre ni les reparen ni les conserven. El PP i el PSC, quan es tracta d’Espanya, són exactament el mateix. Són la quinta columna que lluita contra Catalunya, fent veure que la defensen.

Si els catalans som mínimament intel·ligents i una mica conseqüents, no donarem ni un sol vot als partits espanyolistes, causants de la nostra ruïna. Votar als partits catalans, enforteix la Generalitat de Catalunya i les Institucions pròpies del País. Ens permet resistir en millors condicions les escomeses de les forces centrípetes i els atacs contra Catalunya. Ens situa en millors condicions per superar la crisi econòmica i poder eixugar els deutes heretats de la disbauxa. I per damunt de tot, serveix per avançar cap a la independència.

Els vots en blanc, nuls o l’abstenció, no serveixen per res, en tot cas per afeblir-nos. No escolteu als profetes de la desgràcia, ni als grupuscles que es creuen dipositaris de les essències pàtries, la puresa ideològica i la possessió de la veritat absoluta, que de penedits d’haver votat tripartit, els abocadors n’estan plens.

Per coherència i per Catalunya,

           VOTEU PARTITS INEQUÍVOCAMENT CATALANS !

Unió Catalanista de Sabadell

02 de novembre 2011

Del pare Miquel al pare Gregorio

Fem nosa

En clau d'humor o no, amb excuses o sense excuses, el professor Gregorio Peces-Barba a Cadis va dir el que volia dir i el que creia que el públic que l'escoltava valoraria positivament. I el més significatiu és que aquestes paraules són absolutament incompatibles amb l'esperit del pacte constitucional i amb el consens que ho va fer possible. En aquell moment, aquestes paraules no s'haurien pronunciat per qui les ha dit ara ja que eren patrimoni de personatges contraris a tot allò que representava l'esperit de la Constitució de 1978.

Les paraules de Cadis reflecteixen un corrent d'opinió i una actitud política que fa temps que s'ha imposat en determinats ambients de la societat espanyola, manifestament contraris en aquest moment al que representa el desenvolupament autonòmic de l'Estat. El pacte constitucional no s'ha esgotat amb les paraules del doctor Peces-Barba sinó que ja fa mesos que es va trencar.

Fets diversos ho han posat de manifest; actituds ben conegudes han evidenciat, sense cap tipus de rubor, el seu desig per recentralitzar Espanya i en aquesta línia la vocació de Catalunya els fa nosa. Som un destorb, sembla ser la conclusió més adequada

Un model, el de la Constitució de l'any 1978, s'ha esgotat. Caldrà definir un nou escenari de relació per actualitzar una voluntat de convivència respectuosa amb la llibertat i la identitat de cada un. Aquest és el repte, i no és fàcil resoldre'l i fets com els de Cadis no ajuden a crear el clima més idoni per aconseguir-ho.

No es tracta d'exagerar els fets que es comenten. Però ningú els pot treure el valor de símbol, tant pel contingut de les manifestacions com per la recepció sorneguera amb la que una gran majoria dels assistents a l'acte les van rebre. No és una bona notícia però té el valor de deixar les coses clares: el pacte s'ha esgotat i en tot cas, si es vol, caldrà definir un de nou.

De moment aquesta voluntat constructiva no apareix per enlloc i el que domina és la denúncia o la percepció, com es vulgui, que fem nosa.

Miquel Roca i Junyent
Advocat. Ponent de la Constitució i de l’Estatut

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 1 de novembre del 2011