Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




31 de desembre 2012

La primavera catalana

No tan sols els polítics catalans veuen que la situació a casa nostra és irreversible. També altres polítics com Iñaki Anasagasti, veuen que els anhels de Catalunya per assolir un Estat propi son antagònics amb les prevencions i traves que hi veuen els espanyols. Per això parla de l’hivern de la política espanyola i que jo contraposo amb la primavera catalana que s’albira amb el pacte CiU-ERC. Si llegim els motius del Sr. Anasagasti que ha escrit en el seu Blog, comprendrem molt millor aquestes sensacions. 
 Feliç ANY NOU !

Ha arribat l'hivern a la política espanyola

Feia temps que en el viatge a Madrid el comandant de l'avió no ens deia el que ens va anunciar aquest dimarts: "Senyors passatgers. L'aeroport està totalment cobert per una boira molt espessa, però no s’alarmin, tenim una hora de combustible i els informo que utilitzarem per aterrar el pilot automàtic ". Glup!.

Doncs una cosa així succeeix amb la política a Madrid. Que aquesta no existeix. Només hi ha pilot automàtic. La boira ho tapa tot, tenim poca gasolina i més que un govern és un pilot automàtic que funciona posant en el tauler un NO com una casa. El PP no admet ni una esmena a res, s'incompleix flagrantment el programa electoral, Madrid està de cap per avall, les cues de l'atur creixen, els menjadors de Càritas són més visitats que el Crist de Medinaceli en el seu moment, no hi ha diàleg polític, i tot és piconadora, guillotina. No m'estranya gens que una gentada compri loteria com a bojos. Al senat fins i tot els d'Amaiur han comprat loteria del PP, i aquests d'Amaiur i tots de tots. Jo tinc loteria de Villaviciosa, de Zamora, de Lugo, d'Algesires, d'Eibar i no sé de quants altres llocs. I a la recíproca vaig portar un talonari de cent números del Batzoki de Matiko i en un moment el vaig vendre com si ho regalés. Coses de l'hivern en què vivim.

I avui, Artur Mas ja és president de la Generalitat amb el suport d'ERC, i la inhibició en gairebé tot del PSC i l'agressivitat manifesta del PP, que és la força catalana. Per tot això per a mi la gran notícia de la dècada, no de l'any, és el canvi d'actitud política de CiU. El seu afartament ha fet que la seva política avui sigui irreconeixible amb la seva política d'ahir. Res a veure. I la conec molt de prop.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola. I a l'hivern plou, fa fred, neva, hi ha inundacions, gelades, calamarsa, núvols baixos, molt fred i el temps esdevé desagradable. És l'evidència que s'anuncia després del debat d'investidura català, però no per a Catalunya, sinó pels que encara somien amb Madrid com a seu olímpica.

Per què s'ha arribat a això?. Perquè a Madrid no hi ha polítics seriosos, sinó patriotes espanyols i molta gent que no tenen ni idea de res, una incultura oceànica, la creença que Madrid i el Reial Madrid és Espanya, i un rei que envia targetes de Nadal només en castellà, mentre riu com un babau i té a la seva dona més farta que als catalans.

Hem de convenir que això neix fa 34 anys després d'una mala negociació constitucional de Miquel Roca el 1978. Ponent constitucional va valorar més la seva glòria personal que era passejada cada any amb Peces Barba, Gabriel Cisneros i Solé Tura que una Catalunya que hauria d'haver apostat per la figura del Concert, i consagrar clarament la distinció de nacions i regions dins d'un estat plurinacional . Avui Miquel Roca calla però és un dels grans responsables de la manca de benzina per al motor del cotxe català. I si es vol fer una anàlisi seriosa del que ha passat, no s'ha d'obviar aquesta dada que té nom i cognom. Menys glòria per a qui no la mereix.

Però dit això, cal assenyalar que el 1978 hi havien només dues demandes d'autogovern. La basca i la catalana que van ser aigualides per pressió militar i generalitzat el procés amb el cafè per a tothom, amb la LOAPA, amb el nul desenvolupament autonòmic per donar com a resultat un estat autonòmic espanyol car, malgastador i inviable. Però han estat el PP i el PSOE els responsables d'aquest Frankenstein. No nosaltres.

Davant d’això Maragall va proposar la reforma de l'estatut català que Zapatero va dir que assumiria en la seva totalitat. No ho va fer i el Tribunal Constitucional, format per magistrats elegits pel PP i el PSOE, va deixar l'estatut irreconeixible en les seves apostes identitàries. Una més. Un Tribunal Constitucional que és un àrbitre casolà i deixa Catalunya sense el degut finançament i amb el consegüent ofec econòmic. Davant d’això el debat va derivant perquè a Madrid només troben burla, incomprensió, animositat, manca de visió política i de reconeixement del que fins llavors havia fet CiU en els moments dels grans reptes. I es produeix la desafecció i com a conseqüència d'ella una immensa manifestació en la celebració de la Diada, cop de porta de Rajoy a Mas, eleccions anticipades i un parlament sobiranista català que posa data a un referèndum i decideix anar creant instruments d'estat per afrontar no només la crisi sinó la possibilitat de navegar sols pel món, tot i les pressions europees, empresarials, i polítiques de tota mena.
I és que Espanya, senyors de Madrid, té un problema i el problema no és Catalunya, ho són vostès que han agreujat aquesta desafecció, aquesta separació, aquesta recerca d'un camí propi d'una Catalunya que com em va dir Cavero en relació amb la impossibilitat d'una Navarra incorporada a la CAB, "perquè té frontera, graner i dimensió de país independent".

Aquest divendres hem tingut un debat a la televisió ETB Rafa Lareina (Amaiur), Ramón Rabanera (PP), Javier Lasarte (PSE) i jo. L'argumentació del PP, aquí i a Madrid és la mateixa. No es pot trencar la cohesió de la societat catalana amb aventures i la decisió final recau en tot el poble espanyol, no en la decisió dels catalans a diferència del que passa al Quebec i a Escòcia. És a dir, perquè no hi hagi ruptura ni esquerda de la cohesió, la minoria unionista ha de manar sobre la majoria catalana o catalanista. I com els catalans són menors d'edat, que votin per ells tots els espanyols.

Per això parlo de l'hivern de la política espanyola, perquè una cosa molt profunda s'ha trencat i em fa l’efecte que serà per sempre. Però a l’hora cal parlar de la primavera de la política catalana. Ja res serà igual. Ja hi ha molt català mitjà que veu possible un nou estatus que no es quedi circumscrit a un pacte fiscal, i hi ha molt europeu que sap que tot i les pressions dels amics de Margallo i de les “boutades” d'aquest, una Catalunya europea és possible . I en això estan i en això estem.

Zorionak Artur Mas i Zorionak a Catalunya!.

Iñaki Anasagasti
Senador per Biscaia

Article publicat al seu Blog el 25 de desembre del 2012 (Traduït del castellà)

21 de desembre 2012

Felicitació de Nadal

Ens havíem plantejat publicar una felicitació nadalenca de les que volten per la xarxa, per desitjar als nostres amics unes bones festes, però en llegir el magnífic article que ha escrit en Quim Torra, i que ens ha fet espurnejar els ulls, hem preferit publicar-lo al nostre Blog en lloc de la típica felicitació nadalenca. Si molts de nosaltres poguéssim escriure com ell, segur que també ens vindrien al cap els nostres avantpassats, avis, oncles o pares que, des de la seva senzillesa i humilitat, varen treballar i lluitar per fer una Catalunya més lliure i pròspera i que també potser van somiar que arribessin uns moments com els que ara estem vivint. Per ells ara no podem defallir i tots junts hem d’aconseguir portar a Catalunya a esdevenir una Nació lliure i amb un Estat independent dins d’Europa.


Bon Nadal a tothom i que el 2013 sigui el començament d’aquesta alba de llibertat que reclama l’escriptor i que nosaltres també desitgem.

Bon Nadal de Llibertat

Tota una vida cosint i treballant, de dia i de nit, al portal de l’entrada de casa o a la llum d’un quinqué, amb les butxaques de la bata sempre plenes de fils i agulles i botons i cintes de colors que s’enredaven amb caramels i regalèssies, anissos i pegadolces, les llaminadures que tenia sempre a punt per quan els néts arribaven a veure-la, perquè ells sempre sabien que en aquelles butxaques de l’àvia hi havia una muntanya de tresors que els estaven esperant.

Va néixer l’any 1907, la primera filla d’una família de pagesos arreglats, amb casa al carrer d’en Joli (avui Anselm Clavé), de Santa Coloma de Farners. Una casa amb eixida i cort, on s’hi matava porc i es desplomaven els pollastres i les panotxes de blat de moro penjaven del sostre, assecant-se al sol, daurant-se veient passar el temps. Com tantes noies de la seva edat, la Maria, sortint de l’escola, anava a cosir. Calia fer arribar diners a casa i els seus pares la van enviar a aprendre de modista a Santa Eulàlia del Passeig de Gràcia de Barcelona, una de les cases de moda de més prestigi aleshores. La Maria cosia i feia patrons i emprovava els seus vestits a les senyores que vivien en aquells pisos enormes de l’Eixample, una mica tocades i posades. Treballava dissabtes i diumenges, i al vespre, quan la botiga tancava, la Maria se n’anava caminant fins a la casa dels seus parents, on vivia. S’allitava d’hora, i a la seva habitació, entre vetes i fils, retalls i mocadors de fer farcell, gases i cremalleres, la Maria es posava a somniar amb els seus pares i germans, amb les seves amigues que havia deixat enrere i amb aquell xicot, morè i espavilat, que un dia, a la Festa Major, li va fer reservar en seu quadernet tots els balls de la nit.

Així anaren passant quatre anys, i només el dia d’inauguració de la Fira de Santa Llúcia, quan s’obrien les parades de la catedral, i els pastors i els àngels i la molsa i el suro i el Nen Jesús ocupaven els seus llocs de cada any, aleshores aquell dia les modistetes de Barcelona feien festa grossa, i és conegut que els estudiants i dependents les empaitaven, en va, perquè elles estrenaven abrics gruixuts que les guardaven del fred -i les protegien d’algun pessic impúdic-.

Després, la Maria va tornar a Santa Coloma. Ja no s’hi mouria mai més. La seva arribada fou un triomf espectacular. Tothom volia fer-se els vestits amb aquella modista que portava els dissenys més avançats i à la page de la capital. Però la Maria, que no sabia fer una altra cosa, va seguir treballant i treballant.

Es casà amb en Domènec, millor dit, en Mingo. Ell feia algunes feines a la impremta i també exercia de barber, que compaginava amb la botiga de perfumeria i papereria que havia obert. Aviat arribaria la Carme, la primera filla, nascuda el mateix 14 d’abril de 1931, guanyant-se les poques pessetes que el Govern del President Macià va concedir a tots els recent nascuts aquell dia. En Mingo, republicà, semblava haver triat la data expressament.

Després va esclatar la guerra del desastre nacional. En Mingo va ser reclutat. La Maria va haver de començar a negociar amb els béns i materials de la botiga, que intercanviava per verdures i fruites. O el que fos. Amb la desfeta, el seu marit va ser tancat en un camp de la Catalunya Nord. La travessa del pantà franquista la va fer la Maria treballant i treballant. Com tothom. La Maria seguia cosint i cosint, amb les butxaques plenes de fils de tots colors. Fins i tot quan va arribar la primera tele en blanc i negre, la Maria es passava tota l’estona que durava el programa que fos cosint. No es va jubilar mai. La veieu sempre remenant una olla o sargint uns mitjons amb el taló foradat.

Mai no va queixar-se ni una sola vegada, mai no va donar un no a ningú per resposta, mai no va deixar de tenir un somriure a punt per a qualsevol que el necessités. Tampoc mai no va dir ni una paraula en castellà perquè no el sabia. Despistada i discreta, sense temps per gairebé res que no fossin els seus patrons i els seus didals de cosir, fugint de cap protagonisme, la Maria va viure una vida de treball tenaç i inesgotable, però en mig del qual la seva senzillesa, la seva bondat i la seva alegria natural van il·luminar sempre tots els que la van conèixer. Era prodigiós: només acostar-t'hi et feia sentir bé.

La Maria Garriga, la meva àvia, ha estat la millor persona que m’he trobat a la vida. Mai ens va renyar, però no per res, sinó perquè era impossible enfadar-se amb ella. En cada moment sabia trobar una paraula amable de consol, o callava perquè no hi havia res a dir. El silenci de l´àvia també et feia companyia, com si una dolça pau t'abracés. L’horroritzava donar feina o que algú es preocupés per ella. Estava contenta si nosaltres estàvem contents. En tenia prou amb ben poca cosa, gairebé res. Va estimar i va ser molt estimada, sense adonar-nos-en, ni ella ni nosaltres. Els seus néts l’adoràvem, i encara ara la veig amb una bosseta d’anissos a la mà o durant una Festa de Reis, aguantant-me el fanalet, mentre jo li posava la meva mà a la seva butxaca per trobar el meu tresor. Tampoc no es necessita gairebé més que això per recordar a algú per sempre.

I en aquest Nadal que tot és alegria pel futur que ens espera, us convido, amics lectors, a que recordeu a tots els que han fet que avui siguem aquí, a l'alba de la nostra llibertat.

Bon Nadal a tothom.

Quim Torra
Advocat i editor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 20 de desembre del 2012

17 de desembre 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 13 de desembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la tercera conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”

La conferencia fou desenvolupada pel Sr. Modest Guinjoan, Doctor en Economia per la UAB i autor del llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”. El conferenciant fou presentat pel també economista Dr. Joan B. Casas, Degà del Collegi d’Economistes de Catalunya, que feu una extensa i completa biografia de la carrera docent i professional del Sr. Guinjoan.

Tot seguit oferim un breu resum de la documentada i brillant exposició del Sr. Modest Guinjoan, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

El conferenciant va començar la seva exposició dient que Catalunya en aquests moments es troba en una cruïlla de camins: un pot portar-nos cap a la independència i l’altre cap a la submissió a Espanya. Si escollim el primer camí, hem d’admetre que és un camí sense retorn i n’hem d’assumir les conseqüències. Una d’elles serà sens dubte un possible boicot comercial, i que va ser l’eix central de la seva exposició. Malgrat tot, abans de veure quins serien els seus efectes, va convenir que Catalunya té un potencial econòmic, industrial i social capaç de superar qualsevol entrebanc en aquest camí.

Per bé o per mal, moltes de les noves adscripcions a l’independentisme es deuen a raons econòmiques. Amb tot, encara hi ha qui que, precisament per raons econòmiques, encara dubta sobre la viabilitat econòmica d’un estat català independent. Malgrat les opinions d’acadèmics de prestigi (i ara polítics) com el conseller Mas Colell o del ex-economista del FMI i professor de Harvard, Kenneth Rogoff en favor d’aquesta viabilitat, la reacció dels empresaris és bàsicament de por, amb tres arguments bàsics: poden quedar fora de la Unió Europea, els espanyols trauran els tancs i segurament no vendrem a Espanya.

Tot seguit i fent referències molt concretes al llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”, que el Sr. Guinjoan va escriure en col·laboració amb en Xavier Cuadras Morató, professor titular del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, el conferenciant va explicar que els autors en el llibre han fet un exercici de simulació, amb dades econòmiques a la mà, per demostrar que, tot i que es produís un dur boicot per part dels consumidors espanyols als productes catalans, Catalunya hi sortiria guanyant gràcies a la desaparició del dèficit fiscal.

Aprofundint en el en el cas concret dels efectes d’un possible boicot als productes catalans per part d’un mercat espanyol ressentit pel procés d’emancipació català, el conferenciant va desgranar tots els escenaris possibles que afectarien Catalunya, considerant que hi ha moltes circumstàncies que no podem prendre en consideració. És un procés que tindria moltes incerteses, sobretot derivades del tipus de transició que hi hagués, que tindria repercussions econòmiques. Aquests escenaris són pràcticament impossibles d'estimar d'una manera mínimament rigorosa. En canvi, el dèficit fiscal és conegut, i hem mirat la repercussió comercial que pot tenir si hi ha un boicot, que és una amenaça de la independència, i l'hem intentat quantificar. Per exemple si Catalunya no fos acceptada a la UE, les conseqüències per a l'economia catalana podriren ser que això dificultaria les exportacions a la resta d'Europa, sense cap mena de dubte, però no d'una manera enorme. Hi ha molts països tercers que tenen avantatges comercials que fan que siguin competitius a Europa, però evidentment és un escenari indesitjable. El nostre principal mercat, després d'Espanya, és Europa.

A continuació va establir una hipòtesi de un boicot del 40/20, es a dir que els consumidors espanyols fessin un boicot del 40% en vendes al consumidor i 20% a empreses, encara que sembla que això és tirar llarg doncs difícilment s'arribaria a aquest nivell. L'impacte d'un boicot així podria fer caure un 6% el PIB, però que es veuria compensat àmpliament per la reducció d’un 8% del dèficit fiscal. D’altra banda cal considerar que les empreses competeixen en els mercats que poden i en aquells en què tenen capacitat per implantar-se. El mercat espanyol és un mercat tradicionalment molt important, però també és cert que està perdent pes relatiu en la cistella de clients de les empreses catalanes, i això és normal en un procés de globalització i d'integració europea com el que estem vivint.

Per acabar el Sr. Modest Guinjoan va arribar a la conclusió que el boicot no seria tan greu com ens podríem pensar, ja que al seu parer no podria ser molt llarg en el temps i que es centraria en una sèrie de productes, no en tots, i per a moltes persones podria tenir una durada relativament curta. Depèn molt del tipus de transició política que hi hagués: si fos una decisió molt majoritària a Catalunya, que fos acceptada a Espanya amb resignació, amb una negociació política entre els dos governs i la UE, potser tindríem una situació a la txecoslovaca en què hi hauria antipaties durant un cert temps, però no hi hauria un daltabaix en termes comercials. D’altra banda, també va treure valor al típic argument unionista contra les reclamacions per reduir el dèficit fiscal català contraposant-lo a un superàvit comercial en un context de mercats oberts com l’actual. Finalment va donar dades concretes de la creixent obertura de l’economia catalana al mercat no espanyol, fet que afavoreix la disminució de l’esmentat boicot hipotètic espanyol contra Catalunya.

Al final es va fer un animat col·loqui entre els assistents i el dos economistes presents a la sala i als que van acomiadar amb grans aplaudiments.

13 de desembre 2012

La Norma està emprenyada

La cimera que van celebrar els partits polítics catalans, convocada pel president Artur Mas, per parlar de l’atac al nostre sistema educatiu, va ser molt positiva. Lluny de dividir Catalunya, tal com pretenien des de Madrid, l'actitud del govern espanyol està unint com mai els partits catalans. Son 107 contra 28, es a dir 80% contra 20%. Si això no és majoria senyor Wert pleguem: l’objectiu de la seva reforma, no és pas millorar la qualitat de l’ensenyament, del que es tracta és de reformar ideològicament l’escola catalana i la immersió lingüística. Francesc Homs, ha dit també que la reforma plantejada pel ministre Wert és “una reforma constitucional encoberta”. Per tot això la nostra Norma havia de dir-hi alguna cosa, no podia callar i prou, i ara se’ns presenta emmurriada i ens diu “NO ENS TOQUEU EL CATALÀ”. El President Jordi Pujol, escriu un article molt interessant sobre aquest important tema que tot seguit podeu llegir.

El nucli dur del catalanisme

Del catalanisme o del nacionalisme català. Dues expressions equivalents. O, per dir-ho en termes més discursius de la reivindicació catalana, de mantenir la seva identitat i de disposar dels instruments polítics, econòmics i institucionals per a conservar i desenvolupar la seva personalitat pròpia. Generalment, plantejat en un marc espanyol on això sigui possible. Ara amb el dubte per part de molts de si realment això és possible. Però sigui quina sigui la formulació política i institucional que finalment es propugni proposar o establir, cal recordar quin és el nucli dur del moviment de reivindicació catalana des de la segona meitat del segle XIX. És la llengua i la cultura. I la memòria i la consciència històriques. També l’economia. També la política. Però el desencadenant primer i principal han estat la llengua i la cultura. Hi ha nacionalismes basats en la religió, o en l’ètnia o la raça, o en la geografia i la distància. O només en l’economia. No és el cas de Catalunya. El nucli dur del moviment català és sobretot la llengua.

Avui no tothom parla català a Catalunya, com sí que era el cas l’any 1900. Però continua sent el que li confereix personalitat pròpia. També li dóna personalitat que hi hagi una bona, molt bona, convivència entre catalanoparlants i castellanoparlants. O més exactament entre catalans catalanoparlants i catalans castellanoparlants. Que uns i altres hagin fet seva la formulació catalanista –indiscutida des de fa més de seixanta anys– que «català és tota persona que viu i treballa a Catalunya». En un país que es va formar durant segles entorn de la llengua catalana, que ha evolucionat, però que no ha perdut els fets que el fan diferent, que són la llengua pròpia, la cultura i la consciència lligades a aquesta llengua, la seva memòria. Incorporant-hi una altra llengua, a causa, sobretot, de la vinguda a Catalunya de molta gent castellanoparlant, amb un alt grau d’integració social, humana i de consciència.

Avui, per tant, podríem dir que el que confereix caràcter diferencial a Catalunya és el català, la bona convivència de català i castellà, i de catalanoparlants i castellanoparlants. De fet, que continuem essent i volem continuar essent. En la línia d’una altra afirmació també dels anys seixanta, «Catalunya, un sol poble». Però això requereix el manteniment del català. Com a llengua també a l’abast de tots els catalans, és a dir, de tots els que viuen i treballen a Catalunya. I com a llengua respectada i valorada.

Amb tot això durant els darrers trenta anys hem arribat a construir una societat catalana que ha funcionat bé. I en què tothom, o la molt gran majoria de la gent, s’hi ha sentit còmode. Hi han contribuït diverses coses. Una d’elles, l’estat del benestar. Una altra, una societat oberta i participativa. També la convivència lingüística i social. I això ha estat un dels objectes de la immersió lingüística. Que sempre ha estat en el punt de mira de sectors polítics, socials i ideològics molt importants a Espanya. I més ara, més que mai. Ara, per una banda, creuen que ens poden destruir. Però, per l’altra, també veuen que ara la reivindicació catalana és molt potent. Per l’altra, també s’adonen que tot el sistema institucional espanyol, i no només l’econòmic, de dalt a baix, està en crisi.

Però en el plantejament de xoc frontal destructiu propi de sectors que des de fa ben bé quatre o cinc anys dominen la política espanyola, això encara exalta més la seva agressivitat. I la seva voluntat de neutralitzar definitivament, de residualitzar i d’escombrar allò que veuen com una anomalia, com un cos estrany que fa nosa. I això és Catalunya no entesa com el que el llenguatge franquista l’anomenava una “peculiaridad” o una “lengua vernácula”, sinó com un país de debò de cap a peus. I que té com un fet molt determinant la llengua catalana, un fet que significa arrels fondes de passat, estructura mental i cultural, eina de respecte, de convivència i integració. El català, més que mai, no és només allò que n’hem dit el nucli dur del catalanisme. És el nucli dur de Catalunya. El que més garanteix la seva continuïtat en el temps, el que més reclama per part de tothom un esforç de convivència i de respecte. En benefici de castellanoparlants i catalanoparlants. En definitiva, de Catalunya.

Per assegurar tot això, fa més de trenta anys es va implantar la immersió lingüística a les escoles. Que en tots sentits ha estat un èxit. Perquè ha permès que el català no quedés ofegat. Ha permès assegurar que el català fos de coneixement general per part de tota la gent de menys de quaranta o quaranta-cinc anys, i assegurar la barreja de la població infantil (no solament catalans i castellans, sinó de totes les procedències). I que ha complert el compromís que a Catalunya tots els escolars coneguessin bé tant el català com el castellà (que va ser un compromís molt principal del govern de Catalunya ja des del primer moment). I el cert és que el mateix Ministeri d’Educació ha dit repetidament, oficialment, que el coneixement de la llengua castellana per part dels escolars catalans no és inferior al dels estudiants del conjunt de l’Estat. I si bé és cert que hi ha hagut alguna queixa, molts poques, de pares que voldrien escoles totalment castellanoparlants –per tant, la segregació del sistema escolar–, també ho és que n’hi ha hagut, també molt poques, de pares que les voldrien només en català. I això també segregaria. No és el que convé a la societat catalana.

El català, dèiem, és el nucli dur de la reivindicació de Catalunya com a país, com a personalitat col·lectiva. I la immersió és una eina molt principal de creació de cohesió i de convivència. Per això sempre s’ha advertit que l’atac contra la immersió, per més bé que s’adornés, representava una línia vermella per a Catalunya. A no traspassar. Perquè es veu d’una hora lluny que l’objectiu seria mirar d’anar arraconant el català. Que, repeteixo, és un fet determinant de la identitat catalana.

Per això ja fa molts anys, i repetidament, la Generalitat i quasi tots els partits polítics catalans han dit sempre que ha calgut que la immersió lingüística era una línia vermella a no traspassar. Perquè afecta un dels elements més essencials de la personalitat de Catalunya, i de la política de cohesió i de convivència de Catalunya. I de progrés social i cívic. Que el Tribunal Constitucional va validar l’any 1994, però que darrerament un altre Tribunal Constitucional de “dudosa constitucionalidad” ha invalidat. I ha obert la porta perquè, en aplicació de la política que ara s’imposa en els cercles dominants de Madrid, s’engegui una operació amb la idea de veure si ara acabem amb aquesta anomalia –segons ells– que és el català. Amb arguments, un to i unes actituds de molts anys enrere i que ens pensàvem que havíem superat. I als quals ara caldrà oposar-se, amb mentalitat com sempre convivencial i integradora, però amb rotunditat.

Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)

Editorial del Butlletí núm. 320 del CEJP del 12 de desembre del 2012

08 de desembre 2012

Antoni Farrés (in memoriam)


Antoni Farrés (1945-2009), fou un històric dirigent del PSUC i ICV i alcalde de Sabadell durant 20 anys després de guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia. Va tenir un paper clau en el municipalisme català i prova del seu perfil polític transversal va ser la seva bona relació amb l'expresident català Jordi Pujol i el seu càrrec com a assessor de la conselleria de Governació quan el democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida era conseller. Aquest record ve a tomb si llegim l’editorial d’avui del diari LA VANGUARDIA on analitza l’estil de govern municipal de l’actual alcalde de Sabadell en Manuel Bustos i el compara amb que va mantenir el malaguanyat Toni Farrés durant la seva vida al servei de Sabadell. Toni t’enyorem ! Llegiu tot seguit l’editorial complet.

L'alcalde de Sabadell

Ha passat una setmana i mitja des que va sortir a la llum el cas de corrupció a l'Ajuntament de Sabadell, en el que es troba imputat el mateix alcalde, Manuel Bustos. En aquests dies han anat apareixent diferents informacions relatives a aquest cas. Així s'ha sabut que, a més de suposades concessions irregulars d'obres del consistori ─previ pagament d'un dipòsit de 120.000 euros, més el 3% de l'import de la licitació, si s'obtenia─, el jutge investiga si hi va haver frau de recursos públics relacionats amb el Pla E afavorit pel govern Zapatero. També s'estan analitzant presumptes irregularitats en la concessió de serveis funeraris i en el contracte d'escombraries. Així com també les presumptes pressions que van exercir Manuel Bustos ─"cal col·locar", ordena l'edil en una conversa telefònica─ i Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, sobre l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, perquè contractés sigui com sigui a una ex-alt càrrec del tripartit.

Centenars de converses telefòniques intervingudes estan en poder del Jutjat d'Instrucció número 1 de Sabadell. I són aquests materials, entre d'altres, els que han impulsat el jutge a fer fins a dotze detencions i imputar en la causa a 26 persones. En tot moment, Manuel Bustos ha reiterat que mai va participar en cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions. I, òbviament, només la Justícia pot corroborar, o no, les seves afirmacions. Però és també un fet incontestable que, després de la seva declaració de diumenge passat, el jutge el va mantenir imputat per delictes contra l'administració, tràfic d'influències, omissió del deure de perseguir delictes i malversació de cabals públics. En aquestes circumstàncies, Bustos va convocar dimarts una roda de premsa per anunciar que deixava l'alcaldia "per uns dies", nomenant el seu número dos, Joan Carles Sánchez, fins ara tinent d'alcalde de Presidència, com a alcalde accidental de Sabadell. Bustos va recórrer a aquesta fórmula, sense renunciar al càrrec, com si se’n anés de vacances.

La resolució judicial de l'operació Mercuri, que així s'anomena el cas que ens ocupa, pot demorar molt. La ciutadania es pregunta què passarà mentrestant. Està clar que Sabadell, cinquena ciutat de Catalunya, no pot entrar en una situació d'interinitat. S'ha de mirar cap a un futur millor, sense ombres. La situació és prou complexa com per supeditar el bon govern municipal a qüestions personals. I és clar també que de les converses de Bustos s'infereix un estil de govern personalista i un exercici del poder no exempt de rivets grollers o sòrdids, que de vegades sembla més proper a les maneres caciquils que al rigor procedimental democràtic. Tampoc afavoreix el perfil de Bustos que mantingués en càrrecs públics, o amb molta influència en l'administració municipal, a familiars directes com el seu germà Francisco (regidor d'Espai Públic), la seva companya sentimental Montserrat Costa (cap de Presidència de l'Ajuntament) o el seu oncle Melquíades Garrido, imputat pel seu paper en els fets investigats. Es pot adduir que això succeeix en altres corporacions. Però no que sigui desitjable. I menys encara a Sabadell, on Antoni Farrés, antecessor en el càrrec de Bustos, va observar durant vint anys una conducta irreprotxable que li va comportar l'afecte ─i el vot─ de sabadellencs de tota condició social i política.

Editorial

Publicada al diari LA VANGUARDIA el dissabte 8 de desembre del 2012.

06 de desembre 2012

Invitació del President a la 3ª Conferència del Cicle "Les Relacions Catalunya Espanya

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

El passat 25 de novembre de 2012 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Han estat unes eleccions excepcionals, transcendents i gratificants. Són les primeres en els 30 anys de democràcia espanyola que plantegen clarament la independència de Catalunya. Una democràcia sota sospita de ser la continuació encoberta del franquisme. El govern espanyol ha reaccionat amb la mala baba habitual. Especialment greu i significativa, és la creuada del ministre Wert per destruir la cultura i la llengua catalana. Volen espanyolitzar Catalunya, sospirant per la solució final patentada pels nazis. Res de nou a l’oest en 300 anys.

Amb una gran participació, els ciutadans de Catalunya, vam deixar clar d’una forma majoritària i democràtica, que volíem exercir el dret per decidir el nostre futur. Que reclamem un Estat propi. Que reivindiquem l’Estat Nacional Català. Tot i l’engany, difamació i manipulació electoral del diari “El Mundo”, corejat i amplificat pel Govern espanyol, el PP i el PSC-PSOE en contra de CiU, els unionistes en van sortir derrotats. I el seny va prevaldre sobre la ignomínia. Ja pot anar bramant l’Alícia Sánchez Camacho. Alea iacta est.

El xantatge, les coaccions, les amenaces, l’espoli, els enganys i els furibunds atacs a que ens sotmet el Govern espanyol, ens aboquen irremissiblement i sense alternativa, a la independència de Catalunya. La por de perdre la seva última colònia i per tan d’haver-se de posar a treballar, els terroritza. A Madrid, encara que dissimulin i facin el fatxenda, estan espantats. Al no poder enviar tancs, avions o tricornis, els ha obligat a utilitzar massivament, la guerra bruta mediàtica, jurídica, econòmica i financera. L’Estat Espanyol s’ha convertit en un abocador curull de porqueria.

Per contrarestar les falsedats, les pors, les mentides i les calúmnies que els nostres enemics estan escampant arreu, us oferim la conferència organitzada per l’Associació Sabadell Memorial, amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”.

La conferència anirà a càrrec del Doctor en Economia per l’UAB  Sr.Modest Guinjoan.

El dijous 13 de desembre a les 7 del vespre
a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, carrer Sant Joan 20

La presentació del conferenciant, serà feta pel Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya el senyor Joan B. Casas, que amablement ha acceptat la invitació per assistir a aquest acte.

05 de desembre 2012

Repicar i anar a la processó

El pànic d’Esquerra a governar

Només han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d’Esquerra ja s’han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l’estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l’ús del mot independència i el compromís d’assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.

Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d’un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d’Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d’aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L’Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d’infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.

És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d’Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l’any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d’enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l’autodeterminació amb aquestes paraules: “Tenim pressa, molta pressa”. Curiosament, l’endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: “No tenim pressa”. Aquest canvi recorda la versió anglesa –What a difference a day makes– d’un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d’un dia a un altre.

Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d’aquest 2012, i és cert. D’independència, llavors, només en parlava l’independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d’Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l’ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història –esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble– i el gros dels votants d’Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d’independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.

“No es pot anar a la processó i repicar campanes”, deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d’aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l’oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d’un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d’una covardia inadmissible i impròpia d’algú que es diu independentista. D’aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l’espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d’altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l’artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d’assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d’això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat a elSigulardigital.cat el dimarts 4 de desembre del 2012

01 de desembre 2012

Una legislatura complicada

Governar i deixar governar

Sembla que no hi haurà tàndem al govern. CiU no vol baixar sola a l'arena i Esquerra prefereix ser el poli bo. Potser un govern amb 71 escons independentistes seria, d'entrada, una mostra de fortalesa de cara al món, i a més, desmuntaria l'estafa matemàtica de Madrid de dir que el pla d'Artur Mas ha fracassat. Però per agradar al món no l'has d'estar contínuament mirant per veure si et mira sinó concentrar-te a fer la feina ben feta. I pel que fa a Madrid, com que l'espanyolisme té la bilis com a única arma, la vomitada serà incondicional i infinita, com que tot s'ho inventen, sempre tindran maneres de fer mal. I més encara si els dos partits independentistes governen plegats. En safata. Quina mina!

Ja està bé que CiU governi sola. A més, els toca. No entenc les cagarrines, ara. S'han presentat per poder governar i això és el que han de fer. Han guanyat per més del doble d'escons que la segona força, més del que cal a qualsevol país per governar amb legitimitat. Hauran de pactar, sí. També han hagut de pactar durant aquests dos anys. I també haurien de pactar si Esquerra formés part del govern. Tindran tota la responsabilitat, sí. També l'haurien tinguda amb la majoria absoluta. Si el president comença amb ànims de perdedor, malament. Si el verí espanyol ja li ha arribat a la sang, malament. Ha guanyat. El dret a decidir té majoria àmplia, i ell, malgrat les retallades, ha estat per molta diferència el candidat més votat.

Per tenir un govern fort, el que necessitem és un govern i -sobretot- un president que se sentin forts. També necessitem un cap de l'oposició que, per responsabilitat, sigui generós, perquè Mas té molts més vots, perquè Mas és qui es juga la cara, perquè Mas ja té massa enemics i perquè l'èxit de Mas i l'èxit de la independència són vasos comunicants. Junqueras diu que Esquerra assumirà responsabilitat. Bé, doncs la màxima responsabilitat que ha d'assumir és la d'ajudar el president. Sembla que ho té clar. Totes les seves declaracions van en aquest sentit. Veurem. Ho esperem. Si tots dos estan a l'alçada, i jo crec que ho estaran perquè són honestos i intel·ligents, hi haurà un referèndum i el guanyarem.

Àstrid Bierge
Periodista i escriptora.

Article publicat al Butlletí num. 818 de la FCO el 30 de novembre del 2012

27 de novembre 2012

CIU+ERC = Nou anys perduts

El resultat de les eleccions del 25N diu clarament que la majoria dels catalans volem decidir el nostre futur. Malgrat això, si comparem els 71 escons obtinguts sumant CiU i ERC (50+21) amb els 69 que varen obtenir aquestes dues formacions a les autonòmiques del 2003 (46+23), veiem que per arribar al mateix lloc no calia perdre pas nou anys. Si en aquelles eleccions, els republicans haguessin fet el que hauran de fer ara es a dir pactar amb CiU un govern fort, potser el país no hauria arribat al enorme desgavell a que s’haurà d’enfrontar el nou govern que surti dels possibles acords post electorals. Tot seguit podeu llegir l’anàlisi que el Diari Electrònic Independent Vilaweb.cat, ha fet d’aquests resultats i dels pactes que a partir d’ara son possibles, anàlisi que nosaltres compartim plenament. Nomes hem volgut encapçalar aquest article amb un titular que és un pensament que molts dels nostres habituals seguidors potser s’han fet durant aquestes darreres hores.

Un govern plural per a fer el referèndum

El país ha parlat i ho ha fet amb claredat: vol que es faci el referèndum d’autodeterminació, però no vol que el procés sigui conduït únicament per Convergència i Unió, sinó, com a mínim, per una coalició de CiU i ERC. Per tant, aquests dos partits ─especialment aquests dos però no només ells─ tenen un envit monumental al davant. Cal exigir-los que estiguin a l'altura del moment històric i que facin possible un vot sobre la independència que, a la vista dels resultats d’aquesta nit, es guanyaria, però que també ha rebut un seriós avís en el sentit que no serà tan senzill.

El president Mas no hauria de veure en aquests resultats una desautorització del tomb sobiranista. És evident que la lectura exclusiva i directa del seu resultat farà parlar de fracàs als qui senzillament volen que fracassem. Però ningú no pot negar, amb les dades a la mà, que el bloc sobiranista és el component polític majoritari d'aquest país. De molt. I que, en tot cas, ha passat que s’ha reequilibrat internament.

S'ha reequilibrat, val a dir-ho, tornant a una certa normalitat anterior. CiU va treure 46 i 48 escons el 2003 i el 2006 perquè ERC en va treure 23 i 21. I no crec que això sigui cap coincidència. ERC va ser durament castigada el 2010 pel seu suport al president Montilla i CiU se'n va beneficiar electoralment. I ara simplement hem tornat on érem. Tenint en compte a més, això cal deixar-ho clar, que CiU més que perdre vots, només n'ha perdut 90.000 vots respecte al milió dos cents mil de les eleccions del 2010, no en guanya de nous.

És molt aviat per a saber-ho amb detall encara, però sembla, jo diria, que CiU ha pagat dues coses: les retallades, sobretot les retallades, però també els dubtes que ha sembrat Duran i Lleida. No s’explicaria de cap altra manera el bon resultat d’Esquerra, que ha jugat bé les seves cartes i ha sabut capitalitzar les dues desconfiances que en amplis sectors de votants ja s’ha vist que Convergència i Unió despertava. Tot amb tot, l’ascens d’Esquerra té un caràcter històric: esdevé la segona força política del país i capitaneja l’esquerra catalana. És un gran resultat.

Esquerra guanya al PSC a Tarragona, Lleida i Girona i dobla resultat a Barcelona. És un gran resultat de calat històric ja que converteix Oriol Junqueras en el cap de l'oposició i posa ERC com la primera força de l'esquerra, cosa que no passava des de la república.

I tot això pren encara una dimensió més clara si analitzem el nombre de vots. El 2010 la suma de CiU+ERC+SI donava 1.525.000 vots i ara la suma de CIU+ERC+SI+CUP en dóna 1.761.000. Això són 230.000 vots més. Que és una xifra molt interessant si tenim en compte que en total, en nombre de votants s'han guanyat 540.000 vots i que ICV, que també està pel dret de decidir, en guanya 120.000.

Traduït encara d'una altra manera: per referència a la votació de l'anterior parlament que reclamava un referèndum en aquesta legislatura ara s'han guanyat tres escons. I molta claredat. Serà més difícil governar per a CiU, això és evident però presentar aquest resultat com un fracàs del sobiranisme té més a veure amb la propaganda que no amb la realitat.

I tanmateix, alerta amb l’avís. Hi havia molta eufòria en el bloc sobiranista. Molta. I aquests resultats l’haurien d’atenuar. És evident que la batalla no serà senzilla i que encara hem de treballar molt i convèncer molta més gent. És cert que l’estat i el PP han demostrat abastament les seves males arts i el seu estil. Però també és evident que el vot unionista s’ha mobilitzat i això ho hem de tenir en compte. La bona notícia, però, és que per damunt del 70 per cent del vot va a ser molt complicat arribar-hi en el referèndum.

Amb aquesta participació, per això, ara ja podem dir que el vot unionista ha sortit a la llum pública, absolutament mobilitzat i perdria el referèndum clarament. El vot que podem identificar per vot a partit com a favor del Sí supera el 62%, comptant tot el vot d'ICV com a vots afirmatius, cosa que és cert que no serà així, però comptant també tot el vot al PSC com a vot negatiu, cosa que també sabem que no serà així.

Ara doncs tenim sobre la taula dades incontestables, de vot real, que deixen clar que hi ha una majoria sòlida en aquest país partidària del dret de decidir. I volem votar en un referèndum que ara mateix, i amb aquestes mateixes dades a la mà, guanyaríem. Per més propaganda interessada que ens vulguin imposar no oblidem que aquesta és la qüestió fonamental.

Editorial Vilaweb.cat
Diari Electrònic Independent

Publicat en el diari digital el diumenge 25 de novembre del 2012

21 de novembre 2012

Els vots que faran més mal a Madrid

El proper dia 25 a les deu del vespre, només hi hauran uns vots que faran molt malt a Madrid i al Govern espanyol: els que rebi la coalició de CiU per obtenir una majoria absoluta i que posarà les gònades per corbata al Rajoy. Totes les altres sumes de diputats d’altres partits els hi farà pessigolles. Els saben que l’Artur Mas és la única persona que pot dur a terme el procés de separació definitiva entre Catalunya i Espanya. I per això li llancen tot tipus de calúmnies i amenaces, per més falses que puguin ser. L’editorial de la Fundació Catalunya Oberta que publiquem tot seguit, ho deixa ben clar.

Què en quedarà el 26N?

Què es mirarà la premsa de Madrid la nit de la jornada electoral? Quin serà el sensor que determinarà si el procés sobiranista que s’ha obert a Catalunya pot continuar o quedarà ben tocat? Alguna ànima càndida pot pensar que l’objecte de totes les atencions serà la suma dels diputats de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa, Solidaritat o la CUP, és a dir, de els forces que han d’engegar el procés perquè en la pròxima legislatura els catalans puguin decidir democràticament el seu futur? No cal dir que la xifra que sumaran totes aquestes opcions serà ben important. Però que no s’enganyi ningú. Aquella nit l’agulla que indicarà si el procés s’atura, si continua amb problemes o si avança de manera decidida serà el resultat de Convergència i Unió. Seixanta-dos diputats –és a dir, els mateixos que la federació nacionalista manté ara al Parlament– voldrà dir un fracàs. Per molt que els escons que aconsegueixi sumar Convergència i Unió tripliquin els del seu immediat seguidor.

Ho ha explicat aquests dies Vicenç Villatoro en un article aclaridor. El dia del sorteig de loteria de Nadal tots els premis poden ser importants, però l’atenció informativa i social només té un referent: la Grossa. Si CiU s’acosta ala majoria absoluta però no la supera, el procés continuarà amb moltes dificultats. Si la candidatura que lidera Artur Mas arriba als 67 diputats o els depassa, el procés serà segur. En contra del que repeteixen aquests dies moltes veus interessades, la majoria absoluta de CiU és l’única garantia perquè es pugui fer el referèndum i perquè Catalunya avanci en el procés que sembla avalar la gran majoria social. Això ho han de tenir en compte tots els votants sobiranistes indecisos. També aquells que són, per definició, contraris a les majories absolutes. És aquest un país en principi refractari als “abusos” del poder. Però l’única manera d’avançar amb seguretat en el camí de dificultats que hem emprès és fer-ho des d’un poder ben sòlid. Des de la majoria absoluta de l’opció política que ha volgut liderar la nova etapa nacional del país. Que Esquerra Republicana tregui un bon resultat és interessant, fins i tot convenient, però no determinant en els actuals moments. Convé repetir-ho. Els principals adversaris del dret a decidir, aplicat a Catalunya, aquella nit només tindran un referent: el resultat de Convergència i Unió.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat en el Butlletí número 811 del dia 20 de novembre del 2012

19 de novembre 2012

Em dic Garcia i soc català

Quan el meu pare em va anar a inscriure al Registre Civil, van dir-li que Jordi era un nom que no existia i que, si volia, podien registrar-me com a Jorge. Arribada la democràcia vaig córrer a canviar-me el nom, i ara arriba l’Alícia i em diu que podré canviar-me el cognom. Quina barra! Si fos pel PPC, ara tornaríem als “San Cucufate” en lloc de San Cugat, “San Baudilio” en lloc de San Boi, tal com han fet a Maó. No tenen vergonya. Senyora Alícia no vull canviar-me el cognom: Garcia és tan català com el que més i s’estén per tots els Països Catalans. Crec que ni el nom ni el cognom fan la persona, l'important es el cor i el seny per poder estimar la terra que t'ha vist néixer o que t’ha acollit.

Però el motiu d’aquest escrit no és per criticar les bestieses que aquests dies de campanya es diuen des dels partits espanyolistes. La meva reflexió va per una altre camí. L’altre dia vaig llegir un article d’opinió que sota el títol de “Remar amb dos rems” contenia unes consideracions que faig totalment meves i que resumint venen a dir que, segons quina força tingui el nou govern, això condicionarà en la nova legislatura la gestió del dia a dia de la Generalitat, i per tant podrà posar pals a les rodes en el camí cap a l'Estat propi.

Efectivament segons quin sigui el resultat l'agenda sobiranista pot quedar molt tocada. Per exemple, si el nou govern no pot aprovar uns nous pressupostos per falta d'aliats que vulguin assumir el mal estat, en un moment de recessió, de les finances catalanes el procés cap a l’Estat propi quedarà tocat. Si la més que probable majoria sobiranista es limita a activar-se per obrir el procés independentista i per convocar una consulta, però en la resta de matèries els partits van a mata i degolla, el procés sobiranista quedarà en entredit. En conseqüència la via més senzilla i segura per tirar endavant la independència de Catalunya és doble: cal una majoria parlamentària a favor de l'Estat propi, i cal també una majoria parlamentària que permeti al govern gestionar el dia a dia en un moment d'extrema dificultat. Per tant el govern ha de poder remar amb dos rems: un amb la majoria sobiranista i l’altre amb la majoria absoluta suficient per tirar endavant el país, amb les mesures econòmiques i socials que convinguin. Si falla un dels dos rems, penso que el procés començarà un punt tocat, i oferirà un taló d’Aquil•les extraordinari als franctiradors madrilenys. Pensem que el govern espanyol té majoria absoluta i si Catalunya entra en aquesta nova etapa amb els braços lligats el combat serà desigual. I prou difícil és el camí com per començar-lo així.

No ens podem quedar a mitges, necessitem una gran força sobiranista al Parlament, però també un govern fort amb una majoria extraordinària que pugui plantar cara a Madrid i ser respectat a Europa. El dia 25 si el nostre vot és un vot útil, pot començar una etapa que ha de servir per poder disposar de les millors eines d'autogovern per tal que els ciutadans visquin millor, evitant l'esmicolament de l'Estat del benestar. Tenim una gran responsabilitat en aquestes històriques eleccions i no l’hem de malbaratar amb experiments fútils que no serveixin per donar estabilitat i força al President electe del nostre País.

Jordi Garcia i Monturull
Secretari de la Unió Catalanista de Sabadell

12 de novembre 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 8 de novembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la segona conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“La societat civil a Catalunya ”

La conferència va anar a càrreg Na Carme Forcadell i Lluís. Filóloga, llicenciada en Filosofia i Ciències de la Informació. Presidenta de l’ANC i fundadora de la Plataforma per la Llengua.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

La conferenciant va confirmar en primer lloc que Catalunya fa més de 300 anys que no té Estat, concretament des de la desfeta del 1714 i per aquest motiu, si volia subsistir com a Nació, la societat civil ha hagut d’assumir aquesta mancança realitzant moltes de les tasques pròpies d’un Estat. La Renaixença, amb la Mancomunitat creada per En Prat de la Riba, n’és un exemple clar. També va destacar que a Catalunya, l’avenç nacional sempre ha anat acompanyat de l’avenç social.

Al llarg de tot aquest temps, només les successives guerres i les dictadures imposades per l’Estat espanyol, han pogut aturar les reivindicacions nacionals catalanes. Però els catalans mai hem claudicat, ni oblidat la Pàtria perduda i hem resistit l’ofec a que hem estat sotmesos.

Un cop superada la dictadura franquista, amb una democràcia incipient durant la transició i al llarg dels darrers trenta anys, l’estat espanyol ha volgut continuar la destrucció de la identitat nacional catalana amb uns mètodes menys ofensius, però igualment nocius per el nostre país. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans ha trencat definitivament qualsevol entesa amb Espanya, que no sigui una separació civilitzada. El darrer cop de porta que el Govern de Mariano Rajoy ha donat a la proposta del Parlament català en forma del Pacte Fiscal ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Les iniquitats contra Catalunya, els atacs contra la nostra llengua i l’espoli econòmic a que estem sotmesos, ha indignat i revoltat als catalans. Aquesta situació ha fet néixer un moviment independentista, que ha trasbalsat tot Catalunya. Va exposar tot seguit la Sra. Forcadell, com es van gestar les consultes populars per la independència, que van assolir un èxit impressionant de participació, i que paral·lelament la creació i desenvolupament de l’Assemblea Nacional Catalana, van sembrar la llavor per l’espectacular augment del sentiment independentista al nostre país. També hi van contribuir la manifestació pel dret a decidir de l’any 2010 i finalment l’esclat popular a favor d’un Estat Propi del darrer onze de setembre, que es va fer a Barcelona, sota els auspicis i l’organització de la societat civil, personalitzada per l’Associació de Municipis per la Independència i l’Assemblea Nacional Catalana que van convocar la manifestació i que va aconseguir treure al carrer a 2 milions de persones que van reclamar la independència per Catalunya i que el nostre país esdevingui un nou Estat dins la Unió Europea.

Finalment la conferenciant va assegurar que en les properes eleccions del dia 25 novembre, es decideix el futur del nostre País. És l’esdeveniment més important per Catalunya en el darrers 300 anys i ha de ser sens dubte el preludi d’un referèndum que pot canviar la història de Catalunya i que si tenim seny, podrem recuperar l’Estat Català i amb ell la plenitud Nacional.

07 de novembre 2012

La Junta Electoral Central, contra la participació democràtica

Els partits espanyolistes, com el PP i el PSC, van denunciar a la Junta Electoral Espanyola, la campanya institucional de la Generalitat que demanava als ciutadans la seva participació en les properes eleccions del 25 de novembre. Una cosa normal, lògica i legítima en qualsevol país democràtic, com no pot ser d’altra manera. Com era d’esperar, aquesta Junta s’ha afanyat a prohibir-la. Àdhuc no permet que es pugui demanar que la gent vagi a votar. O sigui, que com més abstenció millor. És una mostra més de la submissió de Catalunya a un Estat més franquista que democràtic.

Aquesta prohibició antidemocràtica i anticatalana obeeix a cinc raons bàsiques:

1) Evitar una participació massiva, que enfortiria i legitimaria el Parlament de Catalunya davant els organismes europeus i internacionals, en les seves decisions sobiranistes.

2) Que una victòria rotunda dels partits nacionalistes, amb una alta participació, convertissin de facto, aquestes eleccions en plebiscitàries. Aplanant i accelerant amb aquest suport el camí cap a la independència.

3) Posar els interessos partidistes dels partits espanyolistes, per damunt dels interessos generals, ja que Catalunya els importa un rave, diguin el que diguin.

4) La voluntat de l’Estat espanyol d’impedir la independència de Catalunya al preu que sigui. Utilitzant en aquest cas, la Junta Electoral central i la quinta columna d’espies i botiflers de que disposen a Catalunya.

5) No poden digerir i voldrien fer desaparèixer la Gran Manifestació de l’11 de setembre en que 2 milions de catalans es va manifestar inequívocament per un estat propi. Els espanta, emprenya i els descol·loca políticament.

Davant les fal·làcies, tergiversacions i agressions a la democràcia i contra Catalunya, que s’han accentuat darrerament, he redactat aquestes ratlles, amb la seguretat que les reflexions que faig mes amunt poden donar resposta als vostres dubtes envers les malvestats dels que ara diuen que son tan amics nostres.

Sabadell 6 de novembre del 2012

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la UCS

06 de novembre 2012

Espanya, un estat sense honor ni vergonya

Només orgull i petulància. El seu diàleg és imposició. La discrepància els irrita profundament i així reaccionen. Les injúries, les amenaces, els enganys i les mentides contra els catalans i contra Catalunya, ocupen tots els espais radiofònics, televisius i publicacions d’Espanya. Un país en que la gran majoria dels professionals de la informació han caigut en la vilesa més abjecta, on els tertulians vomiten mentides, els comentaristes destil·len bilis cada cop que obren la boca i els polítics bramen com desaforats quan es refereixen a les reivindicacions dels catalans. Espanya és un país malalt en que l’esquizofrènia ha substituït la raó. Han perdut la dignitat i la vergonya.

Estem sotmesos a les arbitrarietats d’un govern d’incompetents, tramposos i prepotents. Ens roben tan com poden i a sobre ens diuen que ens han de mantenir i prestar els diners que prèviament ens han espoliat. Ens cobren interessos per deixar-nos els nostres propis diners. Dilapiden fortunes en trens sense passatgers, carreteres sense cotxes, aeroports sense avions i es neguen a invertir en les infraestructures que Catalunya necessita per la indústria i el comerç, i que servirien per sortir de la crisi no tan sols a Catalunya sinó també a Espanya. Han perdut l’oremus, la solvència i l’honorabilitat.

L’Estat Espanyol, és un obstacle insalvable per poder superar la greu crisi econòmica que ens empobreix a tots. Moros i cristians. Espanya s’enfonsa en la misèria sense remei ni aturador. Només tenim una sortida per evitar ser arrossegats per aquesta ensulsiada: crear el nostre propi Estat. Hem de desempallegar-nos d’una vegada per totes, de les urpes d’aquests lladregots de camí ral.

En les eleccions del proper 25 de novembre d’enguany, se'ns presenta l’oportunitat històrica, potser única, de fer realitat els nostres anhels. Elegint un parlament català, amb una majoria aclaparadora de diputats partidaris de que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. Que convoqui un referèndum o una consulta i que els ciutadans de Catalunya puguin lliurement decidir el seu futur. Exercir el dret democràtic de poder constituir l’Estat Català. Un Estat i un Govern que vetllin pels nostres interessos i ens defensin dels nostres enemics.

Si volem sobreviure com poble, hem de neutralitzar la quinta columna espanyolista, que seguint les consignes de Madrid intenta per tots els mitjans, boicotejar i si poden impedir, el procés independentista. Els caps visibles d’aquests sabotejadors son: un PP histèric que ens amenaça amb les pitjors calamitats, un PSC botifler que ens vol enganyar amb la quimera d’una federació subordinada i uns Ciutadans anticatalans hereus d’un terrorista anomenat “José Antonio Primo de Ribera”. Aquest conglomerat de malfactors, no tenen cap argument per oposar-se al dret a decidir. Nosaltres els catalans tenim el dret, ens sobren els arguments i gaudim d’una il·lusió indestructible.

Podem fer visible el camí cap a la independència i la nostra ferma voluntat d’aconseguir-la, posant Banderes Catalanes i Estelades a tot arreu. Col·locant a les façanes de les cases l’Escut de Catalunya o de l’Estat Català. Aquests símbols de la nostra Nació, de la nostra Pàtria, tenen al darrera mil anys d’història que els avalen i els justifiquen.

En el camp polític, hauríem d’aprofitar l’avinentesa de que al capdavant de la Generalitat, hi ha un President que ha demostrat abastament la seva capacitat de lideratge per aconseguir que Catalunya esdevingui un nou Estat Europeu. Esperem que el President Mas obtingui en les properes eleccions, el suport necessari per poder liderar la recuperació de l’Estat Català, que ens van destruir per la força de les armes, aviat farà 300 anys.
2 de novembre del 2012
Manel Pagès i Panadès
President de l’Associació Sabadell Memorial

28 d’octubre 2012

Catalunya necessita lideratge

Majoria absoluta

Dia sí, dia també, apareix alguna enquesta sobre les eleccions catalanes del 25 de novembre. El resultat que preveuen totes les publicades fins ara és prou semblant. De petit a gran: SI desapareix després que llencessin per la borda l’única carta electoral que tenien. Ciutadans pot recollir algun vot més convertint-se en l’essència de l’espanyolisme, però si puja pujarà poc. Iniciativa pujarà una miqueta gràcies a les desgràcies socialistes. Esquerra recollirà les restes de SI que no vagin a la CUP i aprofitarà un trosset petit de l’onada sobiranista. El PP ni pujarà ni baixarà gaire, com el seu president “nacional”. EL PSC-PSOE patirà una notable davallada perquè serà més PSOE que mai i menys PSC que mai. CIU sembla que pujarà una miqueta, però potser no prou per arribar als 68 escons que li donarien la majoria absoluta.

Aquest és el tema. Un cop sembla clar que el conjunt de forces polítiques que estan a favor d’exercir el dret a decidir pujaran i que les que hi estan en contra baixaran, el tema és si CiU arriba a la majoria absoluta o no. La nit electoral quedarà molt bé poder dir que els catalans han referendat la via sobiranista impulsada pel president Mas i per la majoria del Parlament de Catalunya. I sembla clar que serà així. També sembla clar que el president Mas seguirà sent president. Tot això ja és un gran èxit.

Però el panorama serà completament diferent si CiU té 67 escons que si en té 68. En el difícil camí que hem d’emprendre l’endemà de les eleccions, no és el mateix poder governar amb majoria que haver de pactar cada llei, cada pressupost, cada nomenament.

Les gran decisions sobre l’estratègia a seguir en el procés d’autodeterminació caldrà prendre-les pel màxim nombre possible de diputats del Parlament, però el desitjable és que el president Mas i el seu govern puguin pactar des de la fortalesa d’una majoria absoluta no des de la debilitat de necessitar cada vot.

Quan Esquerra o Iniciativa demanen que se’ls voti per poder condicionar les decisions de CiU fan més por que una pedregada seca. De la capacitat d’aquestes dues forces polítiques per condicionar el comportament d’una força política més gran ja en vam tenir prou proves durant els set anys de tripartit.

El president Mas està disposat a liderar el procés català cap a la independència, ha demostrat que té fermesa i prudència per conduir-lo. Ara només necessitem que les eleccions del 25 de novembre li donin la majoria necessària per poder seguir el seu propi guió i no haver de dependre de tercers.

Un procés com el que Catalunya vol emprendre la propera legislatura només té possibilitats d’èxit si és dirigit des d’un lideratge fort nascut d’una victòria electoral rotunda.

Joan Oliver i Fontanet
Economista i periodista

Article publicat en el Butlletí num. 793 de la FCO el divendres 26 d’octubre del 2012

26 d’octubre 2012

Independència o Estat propi ?

Per què Mas no diu independència?

La resposta és ben senzilla. La independència no és un fi en si mateix és la conseqüència de crear un estat nou dins Europa. El matís és important, atès que la transició nacional que se'ns està plantejant va més enllà de la independència, ja que la gent vol saber què passarà l'endemà. Per això el president Mas parla ja de l'endemà, parla sempre de l'estat propi que hem d'anar creant entre tots a través de les estructures d'estat que trobem més adients. I ho fa sabent que plantejar el debat des de la confrontació amb Espanya i buscar una ruptura dràstica no porta enlloc, ja que l'experiència del pla Ibarretxe, carregat de bons propòsits, ja va explorar aquesta via amb el resultat que tots coneixem.

El plantejament és encertat, intel·ligent, modern i adequat al segle XXI, cosa que està descol·locant totalment els polítics, economistes i juristes espanyols que encara raonen amb paràmetres del segle XX i fins i tot de finals del segle XIX i que busquen en la Constitució Espanyola el sopluig legal que els ha de salvar d'aquesta situació. Per això necessiten imperiosament que el president digui la paraula independència, ja que és aquí on ells se senten còmodes i valents, i es fàcil construir un missatge de rebuig. El concepte nou estat d'Europa els supera per totes bandes.

Des del punt de vista jurídic –tema en el qual hi ha molta confusió intencionada–, la creació d'un estat propi és possible i viable i, curiosament –en contra del que es repeteix erròniament–, l'emparament és a la mateixa Constitució Espanyola. La Constitució Espanyola, en el seu article 96, estableix que els tractats internacionals vàlidament celebrats, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part de l'ordenament intern. Doncs bé, el 20 d'abril del 1977 Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que havia aprovat l'Assemblea General de l'ONU el 16 de desembre del 1966, i és a l'article 1.1 dels dos tractats, en el qual es diu: “Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació (en castellà “derecho de libre determinación”). En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i en el punt 3r s'estableix: “Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen la responsabilitat d'administrar territoris no autònoms i territoris en fideïcomís, procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides.” Finalment, per evitar que els estats tinguin la temptació –com pretén l'Estat espanyol– d'anul•lar amb interpretacions interessades els efectes d'aquests tractats, el mateix article 5.1 els recorda que “res en aquest pacte no pot ser interpretat en el sentit de reconèixer cap dret a un estat, grup o individu, perquè puguin emprendre activitats o realitzar actes encaminats a la destrucció de qualsevol dels drets i llibertats que hi queden reconeguts o la seva limitació en major mesura de la que es preveu en aquest pacte.”

Resulta evident, doncs, que l'Estat espanyol, des de l'any 1976, té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles dins el seu ordenament jurídic i que no pot emprendre cap activitat o realitzar cap acte que pugui destruir aquest dret fonamental. Objectivament, la situació jurídica és aquesta i d'aquí és on parteix la transició nacional que hem encetat.

Els detractors del dret a l'autodeterminació dels pobles argumenten que aquests tractats internacionals no són aplicables en el nostre cas, ja que aquest dret es va crear per donar sortida a les aspiracions nacionals dels pobles que en aquells anys eren colònies de països com ara França, Anglaterra, Holanda, Portugal, etc., però aquesta interpretació que és utilitzada pels estats que amaguen tensions territorials interiors per tancar el debat no és incompatible amb l'exercici del dret d'autodeterminació per part de pobles que tenen noves realitats socials i polítiques, ja que el món avança i els segles passen. En cap moment els preàmbuls d'aquests tractats ni el seus articulats fan una aplicació restrictiva del dret a l'autodeterminació, ans al contrari, es va petrificar aquest dret fonamental sense matisos justament perquè la història es va repetint i cal aprendre de les experiències viscudes, i la vella Europa tard o d'hora haurà d'afrontar sense complexos aquest debat, perquè els catalans no estem sols en aquesta reivindicació, darrere nostre hi ha altres pobles que ens observen i ens entenen.

Però per arribar a l'exercici d'aquest dret, ja sigui a través d'unes eleccions o d'una consulta popular (a conseqüència del pla Ibarretxe es va crear un delicte que comet qui convoca un referèndum sense tenir-ne competències, ja que només pot fer-ho l'Estat), cal internacionalitzar el debat i la reivindicació, perquè és en el dret internacional on hi ha la clau de volta de l'estat propi, i és en aquest escenari on cal demostrar al món que aquest nou estat d'Europa que proposem és viable econòmicament, socialment i culturalment. D'aquí la creació de les estructures d'estat que planteja el president Mas.

Ara bé, com s'ensenya a les escoles de negocis xineses, “en el segle XXI els països ja no s'envaeixen sinó que es compren”, i aquesta màxima és la que hem de tenir clara a l'hora de crear un nou estat. Agafant, ara sí, la paraula independència que tant necessiten sentir fora de Catalunya per justificar la seva irada reacció, podríem dir que “en el segle XXI la independència o creació d'un nou estat –en terminologia actual– que resulti d'un procés democràtic no només es declara o constitueix, sinó que es compra” i en això els catalans tenim la mà trencada des de temps immemorials. Cal comprar-la ja sigui amb comandes o complicitats, com diem aquí: “El que no es paga amb diners es paga amb dinades”, ja que la creació d'un nou estat obre mil oportunitats per a la resta dels estats del món que estan disposats a reconèixer-lo. I en això la nostra situació geopolítica dins la mediterrània i Europa ens ajuda.... els americans no treuen l'ull del que està passant a Catalunya (el seu ambaixador va visitar recentment el president Mas) per si els responsables de la Unió Europea cometen l'error de fer-nos fora per la pressió d'un estat exhaust i intervingut que es diu Espanya.

Aquest és el camí, ja que tenim la raó que ens guia i la història que ens contempla.

Agustí Carles i Garau
Advocat

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 27 de setembre del 2012