Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de gener 2012

L’escàndol del jutge anti-violència

Que se’n vagi!

És un paladí del sentit comú, un savi de la justícia esportiva.

Tant que als seus 85 anys encara està en el càrrec, imposant la seva llei des del Comitè de Competició. Alfredo Flórez, reconegut madridista, exsoci del club, amic personal de José Plaza, aquell tipus simpàtic que en la seva època d'esplendor com a president dels àrbitres va dimitir per solidaritat amb Guruceta. De Plaza es recorda la famosa expressió "mentre jo sigui president, el Barça no serà campió de Lliga". Floretes d'aquells temps. I com que Alfredo Flórez també és d'aquella equitativa època −l'únic dinosaure que en queda−, ha decidit que el seu millor homenatge al vell amic és perpetrar la frase més brillant, pacífica i raonable de la història del comitè: "Si a Messi li haguessin amputat dos dits, hauria intervingut ". Sí senyor, amb dos bemolls, què és això de parar la violència al futbol abans que s’amputin dits o es tallin mans o s'arrenquin caps! Si l’hagués ferit, si fos a l'hospital amb els dits en una bosseta, si se li hagués gangrenat la mà, en fi, si li hagués passat una cossa grossa, d'homes, doncs el bo d'Alfredo Flórez hauria fet alguna cosa amb Pepe, no sé, posar-lo contra la paret, donar-li una bufa, deixar-lo sense postres. Però com que no li han amputat els dits, de què es queixa Messi?.

I així, aquest bon home va acumulant gestes de l'estil, amb la mateixa autosatisfacció que li permet fossilitzar-se en el càrrec a la seva jovenívola edat. Gràcies al web Madrid-Barcelona.com refresco la memòria d'altres floretes, com quan va perdonar l'entrada salvatge de Figo a un jugador del Saragossa que va haver d'abandonar el futbol.

"No va ser una entrada excepcional", va dir, sense afegir aquesta vegada que com que no li havien sortit les tripes per la boca, no pensava actuar. I, sens dubte, queda per a la història de la justícia l'equiparació entre la ditada de Mourinho i la seva víctima, com si Tito hagués estat culpable que li fiquessin el dit a l'ull. Tal vegada si l'hi hagués tret, aquest venerable senyor hauria castigat Mou, però aquí tenim en Tito, amb l’ull al seu lloc. I Messi, amb els dits a la mà. Aleshores, quin és el problema?

El problema és aquest fòssil que, des de la seva condició de vetllador de la violència, la perdona, la minimitza i, per tant, la potència. Que s’en vagi! Que abandoni aquest càrrec que li va ample i del qual no és digne, per què lluny de ser el bomber que apaga el foc de la violència, és el piròman que l'alimenta. La seva frase sobre Messi és una vergonya per a aquest noble esport, i retrata el personatge per sempre. Es pot dir una barbaritat com aquesta i sortir-ne impune? És que el futbol és extraterrestre i no habita en aquest món?

El pitjor és que el tipus no s'anirà i molts encara li riuran les gràcies. I quan acabi el seu mandat, encara li faran un homenatge. Serà l'homenatge dels piròmans al rei del foc.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat al diari LA VANGUARDIA el divendres 27 de gener del 2012