La derrota de Carme(n) Chacón

El PSC ha de reflexionar (més)

L’aventura de Carme Chacón, que pretenia aconseguir la secretaria general del PSOE, hauria de fer reflexionar el PSC. Totes les costures del Partit dels Socialistes Catalans han saltat en un procés en què han quedat massa en evidència les grans contradiccions que fa massa temps que entelen. En primer lloc ha quedat ben clar que un català pot aspirar a liderar els socialistes espanyols sempre que deixi de ser-ne. No català en genèric, però sí català en aspiracions. En aspiracions nacionals de diferència i de normalitat, que haurien de ser justament les que definissin el PSC. Carme Chacón ha hagut de presentar la seva candidatura a Andalusia, ha apostatat del pacte fiscal que el seu presumpte partit negociava a Barcelona amb el govern d’Artur Mas i ha abdicat de qualsevol reivindicació federalista, que ha estat substituïda per una timidíssima apel·lació a la “diversitat”. Fins i tot, llançada de ple a la recta final de la campanya, s’ha estimat més presentar-se com a Carmen, perquè a Espanya la “diversitat” no arriba tan lluny.

Però tot això no només vol dir que un dirigent del PSC només pot aspirar a liderar el PSOE si renuncia als trets bàsics d’identitat del seu propi partit. Vol dir també que el PSC ha construït un PSOE fals. Un quimera feta a base de voluntarismes interns i d’aparences externes. El PSOE, tal com ha recalcat Alfredo Pérez Rubalcaba després de guanyar el congrés, no és una “federació de partits”, sinó un “partit federat”. El problema –el problema per als socialistes catalans– és que ells no es presenten com a la federació catalana del PSOE sinó com un partit federat, justament allò que rebutja el nou secretari general. I el problema també és que el PSOE es comporta com a partit únic i que les pretensions diferenciadores que els socialistes catalans van aprovar al seu darrer congrés s’aigualeixen quan els seus membres arriben a Madrid.

Tot això ha quedat en evidència en el darrer congrés de Sevilla. Com també s’ha evidenciat que el PSC hauria patit encara més del que patirà ara si Carme Chacón l’hagués guanyat. La nova secretaria general del PSOE hauria encarrilat les pretensions diferenciadores del PSC. Els socialistes catalans haurien hagut de sacrificar-se per no contradir ni debilitar la que hauria estat la nova líder del socialisme espanyol. Massa contradiccions i massa sacrifici. I encara, al remat, ha quedat ben clar que el PSC compta molt poc dins el PSOE. Ni poden ser diferents ni hi pinten gran cosa. Tot això no mereix una reflexió?

Vicent Sanchis

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de febrer del 2012