Les mentides del govern del PP

Espanya i el joc de la culpa

A mesura que Espanya s'enfronta amb la realitat dels seus problemes econòmics, s'està convertint cada vegada en més difícil separar la realitat econòmica de la ficció política. Dijous passat, el ministre d'economia d'Espanya va admetre que el dèficit del pressupost de 2011 havia perdut el 6% de l’objectiu del PIB en prop de 2 punts percentuals i va posar en dubte que Espanya pugui complir amb l'objectiu de dèficit imposat per la UE per l'any 2012. Com sigui que el risc del deute segueix en nivells alts, l'estratègia del nou govern espanyol és ara donar la culpa als governs regionals, com Catalunya, i alhora, aprofitar la crisi per prendre de nou el poder que s'ha transferit a les regions des del 1980. Per desgràcia, els mitjans de comunicació internacionals ho estan començant a comprar.

Això no obstant, si bé pot ser cert que algunes regions espanyoles han malbaratat els seus recursos, en el cas de Catalunya (capital: Barcelona) això està lluny de la veritat.

En els últims anys, Catalunya ha sigut fiscalment molt responsable, malgrat tenir una estructura financera sense sortida, imposada pel govern central. Una de les regions més productives d'Espanya (contribueix amb un 18,7% al PIB espanyol), paga una quantitat d’impostos sorprenent més gran del que rep del govern central per la seva despesa.

El desequilibri ha esdevingut tan gran que posa en perill l’estat del benestar a Catalunya. Un informe del 2005 publicat pel govern català afirma que els catalans havien aportat 47.000 milions d'euros al govern central, i que havien rebut només 30.000 milions d'euros per la despesa, resultant en un desequilibri fiscal de gairebé 17.000 milions d'euros, un 9,8% del PIB. Un estudi publicat pel govern central espanyol hi estava d'acord, estimant que el dèficit seria del 8,7% del PIB. En altres paraules, cada any els contribuents catalans destinen l'equivalent a uns 21.000 milions de dòlars directament al govern central. Això fa que sigui impossible que el govern català arribi a final de mes, malgrat el fet que és responsable de lliurar una àmplia cartera de serveis als seus ciutadans que el govern central delega i amb totes les responsabilitats que han crescut, (sense tallar el seu propi personal funcionari! ).

No només el finançament és insuficient, sinó que es paga de forma erràtica, per exemple, fins ara Espanya s'ha negat a lliurar 759 milions d'euros - (1.000 milions de dòlars) - que ja havien estat aprovats i inclosos en el pressupost central. El ministre d'Economia de Catalunya, ha acusat el govern espanyol de la retenció dels fons que en deuen a Catalunya per tant per fer veure millor el deute d'Espanya com pitjor el de Catalunya.

Com sigui que Catalunya no té poder propi de recaptar els impostos, per tal de compensar aquesta falta de finançament, el seu govern regional ha hagut de retallar el seu pressupost en un 10%, provocant la ira de molts dels seus ciutadans. Va tractar d'implementar retallades pel seu compte, però en lloc de arribar immediatament a l’objectiu de dèficit fiscal del 1,3% exigit per Madrid, va optar per un pla a dos anys, amb un dèficit del 2,4% per al primer any, i un 1,3% el pròxim. Com no volia que les regions gaudissin d’aquesta autonomia, la ministra espanyola d'Economia ha anunciat recentment que tots els nous pressupostos de les regions han de ser aprovats per l'Executiu espanyol. És com si el pressupost de l'estat de Califòrnia hagués de tenir el vistiplau d'Obama.

Malgrat el fet que proporciona més fons a Espanya del que ingressa, Catalunya veu com els projectes del govern central en el fons no ajuden als ciutadans catalans. El govern espanyol va gastar 60.000 milions de dòlars, en la creació de línies d'alta velocitat de ferrocarril, que uneixen comunitats de baixa densitat de població amb una demanda insignificant, com la connexió entre Toledo (80.000 habitants) a Conca (56.000 habitants), i que finalment va ser tancada el juny de 2011, ja que costava al voltant de 22.000 $ per dia per funcionar, i en sis mesos, només havia tingut 2.796 passatgers.

Mentrestant, no hi ha servei de trens d'alta velocitat des entre els principals ports com la ciutats de Barcelona (amb una població metropolitana de 5 milions de persones), València (2,3 milions) i la frontera francesa. Per desgràcia, això és un exemple entre molts. Autopistes sense peatge, noves escoles i aeroports buits abunden a tot Espanya, mentre que els viatgers de Catalunya ha de pagar peatges exorbitants, les seves escoles són velles i amuntegades, i l'aeroport de Barcelona està limitat per volar a determinades destinacions internacionals a favor de Madrid Barajas.

Això es suma al menyspreu palpable expressat per la majoria de polítics espanyols (i els usuaris de Twitter en espanyol!) cap a Catalunya, i us podeu adonar de per què ara el suport a la independència catalana és més alt que mai: al voltant del 44% votaria a favor d'un estat independent català, en contrast amb al voltant del 28% que votaria en contra. Fa una setmana, el fins ara extremadament prudent President català, va alertar, en una entrevista amb el Financial Times, sobre el creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar els seus plans per aconseguir la sobirania fiscal plena.

De fet, amb els 21.000 milions de dòlars de més que una Catalunya independent recaptaria en un sol any, podria acabar amb el seu deute públic total en dos anys i encara construir un nou aeroport a Barcelona, una molt necessària línia d'alta velocitat ferroviària a la frontera francesa , així com diversos hospitals, escoles i superior quota de centres de recerca.

El govern espanyol ha d'estar preocupat per perdre la seva principal font d'ingressos, i per això respon fent el seu millor esforç per aplaçar que Catalunya gaudeixi de qualsevol tipus d’independència, i per convèncer el món que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya. No us en cregueu ni una paraula.

Germà Bel

Catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona

Carles Boix

Professor de Política i Afers Públics, Woodrow Wilson School, Universitat de Princeton

Elizabeth Castro

Editora, Catalunya Premsa

Elisenda Paluzie

Degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Barcelona

Article publicat al diari The Huffington Post el dijous 23 de febrer del 2012