Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




16 de març 2012

Sembla que ara va de debò

Estem vivint uns temps difícils com a persones i com a país. Les amenaces i els atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra economia, proliferen, es multipliquen i s’aguditzen. L’Estat Espanyol ha decidit d’una vegada per totes, esborrar la nostra identitat i destruir la Nació Catalana per sempre més. Sotmetre definitivament Catalunya per poder-la explotar a plaer i condemnar-nos a la marginació més absoluta.

Contra aquesta agressió, hem de procedir de forma intel·ligent i de la única manera possible. Separar-nos d’aquells que ens roben, ens fan mal o ens volen aniquilar. Si desitgem deslliurar-nos de tanta ignomínia, espoli i escarn a que som sotmesos, haurem de treballar per aconseguir la independència. Per primera vegada durant els 300 anys d'ocupació espanyola, una majoria de catalans, es declaren independentistes.

El full de ruta cap a la independència, ens indica allò que hem de fer per aconseguir-la. La primera fita és consolidar una majoria social independentista. És el que definim com a massa crítica necessària per començar aquest procés. Per aconseguir aquesta massa crítica, cal informar i conscienciar a la gent, a tothom i a tot arreu, per tal que des de la indignació, la convicció, el sentiment o la butxaca, s’incorporin al catalanisme del segle XXI o el de la independència. És la tasca que ens hem imposat la Unió Catalanista.

Dos esdeveniments cabdals han accelerat l’agenda independentista: les consultes populars per a la independència i la gran manifestació de prop de dos milions de persones pel dret a decidir. Aquestes importants fites, tenen continuïtat amb l’Associació d’Ajuntaments per a la Independència i la formació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el dissabte 10 de març d’enguany. Sembla que ara va de debò i que aquesta no serà una més de les moltes plataformes que ha sorgit aquests darrers temps.

Ens hi adherim i exhortem a tots els ciutadans i Municipis de Catalunya a implicar-s’hi i donar-hi suport. Per enfortir i propagar el catalanisme, fonament bàsic per la independència, seria important que les entitats, Associacions, Clubs i Agrupacions de tota mena de la Societat Civil, s’impliquessin en aquest procés.

Si estimeu Catalunya de veritat, voleu la llibertat i desitgeu la independència: escriviu-nos! Hi ha molta feina a fer i fan falta molts voluntaris.

Tot seguit publiquem un article que es va escriure abans de la constitució formal de l’ANC i que dona un punt de vista que nosaltres en bona part compartim.


L’Assemblea Nacional Catalana

Fa molts anys, quan jo era molt jove, recordo que es van fer diverses edicions (quatre si no em falla la memòria) d’una cosa que es deia Convenció per a la Independència Nacional. Hi participava una pila de persones, moltes de les quals vinculades al món acadèmic i activista, i pretenia establir un full de ruta per a la secessió del nostre país, així com intentar fixar una mica què passaria el dia després. Recordo que aquesta bona gent va considerar que l’any 1992 seria idoni per a la proclamació de l’Estat català, aprofitant que Barcelona seria el centre del món durant uns dies, que hi havia una eclosió de nous Estats sorgits de les desferres de la Unió Soviètica i que l’independentisme polític, de la mà de l’Àngel Colom, començava a sortir de l’armari i tenir visibilitat social. Han passat 20 anys justos des d’aquell any i de la independència i de la Convenció no se n’ha sabut res més.

Des de llavors, i abans també, el nostre país ha pensat i tirat endavant dotzenes d’activitats en la mateixa línia, totes elles molt lloables i molt coratjoses. És un senyal positiu perquè vol dir que el país es mou i que la gent té prou seny com per no deixar la política exclusivament en mans dels polítics. No sóc dels que pensen que en matèria de sobiranisme la gent va per davant de la política, perquè això seria treure legitimitat i validesa al resultat electoral, però sí que valoro positivament que un percentatge notable de la societat treballi desinteressadament per un projecte que em sembla, hores d’ara, l’única via possible. El procés de les consultes va ser, en aquest sentit, una iniciativa extraordinària.

Aquest cap de setmana veurem néixer una altra d’aquestes convencions. Aquesta, que serà massiva, es diu Assemblea Nacional Catalana (ANC). Com sempre, es debatrà un full de ruta per assolir la independència, que inclou, com sempre, la internacionalització de la causa independentista, l’organització territorial de la pròpia organització, l’explicació pedagògica de les bondats de l’Estat català i la previsió de què fer el dia D + 1. Em sembla tot molt bé.

Ara bé, fins i tot abans de començar l’ANC ja ha demanat al Govern de Catalunya i als partits sobiranistes que posin fil a l’agulla. Em sembla bé. Però fent pública aquesta petició donen per fet que la secessió no es podrà fer sense els polítics ni llurs partits, de manera que l’ANC corre el risc de convertir-se, només, en un nou lobi per la independència, com tants i tants altres que ja corren per aquests móns de Déu.

Jaume Clotet
Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 7 de març del 2012