CDC i l’Estat propi
El congrés nacional de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) d’aquest cap de setmana ha consagrat definitivament el seu gir sobiranista amb l’oficialització de la recerca d’un Estat propi com a objectiu polític. Demanar un Estat propi és anar molt més enllà de la defensa del dret de decidir: és anunciar que es demanarà el vot afirmatiu en una consulta i que l’objectiu final és la secessió del Regne d’Espanya. No està gens malament, tenint en compte que CDC ha estat sempre el paradigma de l’ambigüitat dialèctica i el càlcul tàctic. Finalment els convergents s’han tirat a l’aigua, i Déu n’hi do com han esquitxat.
La primera lectura que cal fer-ne és que CDC ha demostrat prou maduresa política i responsabilitat per entendre que la via autonomista només ens aboca a la fallida com a nació. La negociació sistemàtica amb el govern espanyol de torn no només no va enlloc, sinó que genera un anticatalanisme que, en molts aspectes mediàtics i polítics, ratlla el racisme més miserable. Catalunya no ha pogut convèncer Espanya de res i només ha aconseguit, per la via de la responsabilitat i la lleialtat, construir una Espanya moderna, acabada i rodona en la qual no hi ha cap escletxa on encaixar-s’hi. No era fàcil per a CDC reconèixer tot això i, sobretot, no era gens còmode perquè l’obliga a una acció política molt més valenta i arriscada.
Aquest trànsit estratègic no ha estat senzill d’assimilar, tenint en compte que suposa la mutació definitiva del tronc central del catalanisme dels darrers cent anys. El somni de Francesc Cambó i de Jordi Pujol era impossible: potser s’havia de provar, però ja es veia venir que era inviable. Conscient de tot això, deia ahir l’Oriol Pujol que el seu pare no va fracassar. Això no és important; allò realment important és que l’expresident hagi tingut el valor d’admetre que s’ha quedat sense arguments davant dels independentistes i que si continuem per aquest camí ens aboquem al desastre. Que ho digui precisament ell té un valor incalculable i el converteix en una autèntica màquina de fer sobiranistes, en un accelerador del procés.
En segon lloc, cal esperar una traducció pràctica de la ponència política del congrés. Entenc que ara tampoc no cal córrer, però sí que entenc que la nova direcció liderada per Oriol Pujol deu tenir un calendari concret i secret. Si la proposta de pacte fiscal fracassa no s’entendrà que es perllongui el pacte amb el PP i que no es desenvolupi un programa inequívocament sobiranista. Tal com l’entenc, el pacte fiscal és el darrer “Escolta, Espanya” que es llança des de casa nostra. No podran dir mai, a Madrid, que no ho vam dir prou o que no ho van acabar d’entendre. I si no responen positivament CDC haurà de passar de les paraules als fets.
Jaume Clotet
Periodista i historiador per la UB.
Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 26 de març del 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada