Sant Jordi i el bilingüisme

Cal denunciar per la seva gravetat l’acte contra la immersió lingüística a les escoles que es va celebrar el dissabte passat (curiosament dos dies abans del dia de Sant Jordi) al Teatre Goya de Barcelona, promogut pel PP i Ciutadans, contra la immersió lingüística a les escoles. El president de Ciutadans, Albert Rivera, va instar en aquest acte a "conjurar-se per aconseguir una escola bilingüe" a Catalunya. Val la pena llegir els dos articles següents que avui, Dia del Llibre i de la Rosa, s’han publicat al diari el Singulardigital.cat, arran d’aquest acte.

El nom del bilingüisme en va

Sobre el concepte del bilingüisme aplicat a societats on dues llengües pugnen dins el mateix espai se n’ha escrit molt. Hi ha bons i preclars articles i manuals que van escriure a partir de la segona dècada dels seixanta els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Lluís Ninyoles. Tots dos són valencians. No debades. Ha estat al País Valencià on el concepte del bilingüisme –territorial i social– ha estat més invocat per convertir el català en un residu. Els que han apel·lat a les suposades virtuts d’aquesta condició han estat habitualment monolingües o bilingües que han transformat els seus fills en monolingües. Castellans, no cal dir-ho. Gent que ha trencat la transmissió oral de la pròpia llengua i que ha fet servir una sèrie de falsos arguments per justificar la seva actitud. Quan algú invoca al bilingüisme sempre ho fa perquè un altre canviï de llengua. Invariablement perquè renunciï al català en una intervenció pública. “Como somos bilingües, hablaré en castellano para que nos entendamos todos” és una de les frases més bèsties que ha donat en la pràctica aquesta teoria justificativa. Si som “bilingües”, és obvi que ens podem entendre en els dos idiomes. Però no és així. Al final, el concepte d’utilitat mata una de les dues llengües que se suposa que conviuen en harmonia.

La falsa opció bilingüe ha estat ara recuperada per una sèrie d’associacions i partits polítics a Catalunya, que l’altre dia es van reunir al teatre Goya de Barcelona per constituir-se en plataforma conjunta, a instància del PP. Un grup en què destaquen Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i Convivencia Cívica Catalana. La pretensió –reivindicar el castellà i rebentar l’únic espai, l’escola, en què el català és més hegemònic– no és nova. L’estratègia –la unitat– i la virulència, sí que ho són. A recer de sentències i decisions judicials, tota aquesta gent pretén prendre a l’abordatge el model lingüístic educatiu català. Ningú se’ls pot prendre a la lleugera. Fins ara les sentències han estat desateses perquè pretenien regular una demanda social artificial. El nombre de pares que han demanat cada any escolarització en castellà per als seus fills ha estat anecdòtic. Pura excentricitat. Si tots aquests partits i associacions promouen la demanda, pot deixar de ser residual.

Una de les intervencions al Teatre Goya va sentenciar: “La immersió no és compatible amb la democràcia i és sinònim de discriminació”. És la mateixa fal·làcia que hi ha darrere de la defensa interessada del bilingüisme. La immersió és democràtica si compta amb el suport de la majoria social. A Catalunya, més que majoria, és una gran majoria. El que no és democràtic és imposar un altre model només amb la força d’una minoria i del sistema judicial espanyol, que interpreta com vol la Constitució. I la discriminació es produeix quan s’impedeix que algú no tingui un accés solvent al català en nom del bilingüisme.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

L'Alicia tira 'al monte'

Aquest dissabte passat es va produir un fet que no hauria de passar gens desapercebut als observadors de la realitat política catalana. El PP va participar, de bracet dels Ciudadanos, en un acte organitzat pels contraris a l’escola catalana unitària, o dit d’una altra manera, dels partidaris de segregar els nens en funció de la llengua, talment fóssim a la Sudàfrica dels bantustans. Unes 600 persones es van aplegar al Teatre Goya on llurs cabdills, com Paco Caja, van assegurar que el model educatiu actual és antidemocràtic, tot passant-se per les barbes que compta amb el suport de la majoria absolutíssima del Parlament de Catalunya des de fa 30 anys. Jo, si m’ho permeten, no estic disposat a rebre lliçons de res del senyor Caja, i menys encara de democràcia i tolerància.

No és cap casualitat que aquest acte, amb la seva posada en escena sinistra, es dugués a terme només dos dies abans de la celebració de la festa de Sant Jordi i dos dies després de la trobada entre el president Artur Mas i el líder republicà Oriol Junqueras. Tot plegat indica un cop de timó del PP, la direcció del qual, en una inusual demostració de lucidesa, ha optat per avançar-se als esdeveniments i evitar que la roda de la història li passi per damunt amb els pixats al ventre.

Efectivament, tot indica que el pacte entre CiU i el PP està arribant al final del seu trajecte. És lògic que sigui així, amb un govern espanyol que ignora la llei, sotmet Catalunya a la misèria i demana adhesions a canvi de res. I no cal ser gaire espavilat per pensar que, ja que no hi ha res a negociar, potser calgui accelerar una mica la transició nacional i posar una data concreta a l’obtenció del cada cop menys probable pacte fiscal. És per això que el president Mas ha començat a buscar nous aliats.

Així doncs, cal celebrar que el PP hagi optat per ensenyar les cartes i començar a jugar de debò. Estic disposat a acceptar un canvi en el model educatiu català si els unionistes són capaços de guanyar les eleccions i fer majoria absoluta amb els Ciudadanos. Vinga Alicia, que entre els dos ja teniu 21 diputats sobre 135. Només us en manquen 47 per aplicar les vostres polítiques de segregació nacional i lingüística. Ànims! I a la resta, feliç dia de Sant Jordi!

Jaume Clotet

Historiador i periodista