Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 de maig 2012

Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet
Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012