Que la prudència no ens faci traïdors

Per un pas de gegant

La reunió d'ahir dels partits catalans pel pacte fiscal va acabar amb l'acord de seguir reunint-se de cara a assolir una proposta unitària per proposar a Madrid. Decebedor? No. Se sabia que ahir no es tancaria un acord. Només hauria faltat aquesta! No ens ho hauríem cregut pas. I per tant, dit això, servidor està content de l'estampa. La valoro molt.

Perquè si estem d'acord que el moment crític que vivim ens obliga a tots a eixamplar el nosaltres col·lectiu per acollir molta més diferència interior a la que estem acostumats, que això la política s'ho recepti és una gran cosa. Es parla molt d'uns Pactes de la Moncloa que allà per la transició espanyola van aconseguir moltes coses (i van deixar-se'n moltes altres pel camí). En un moment de transició nacional on més actors polítics i socials que el president Mas han convingut que hi som, m'agradaria creure que podem, com a mínim, igualar aquella fita i fins i tot superar-la.

Que Catalunya pot esdevenir residual, i els seus ciutadans patir-ne les conseqüències en el seu dia a dia, és un escenari de futur (no gaire llunyà) del tot plausible. No es pot seguir igual. La millor de les sortides? Jo no la sé, però és bo que ahir en parlessin tots els partits polítics plegats. Un primer i necessari pas que no hauria de resultar en fracàs. Un altre cop no, si us plau.

Perquè, més en l'atzucac on ens trobem com a societat, la política, junt amb la gestió del present, s'ha de dedicar al futur. Cal que la política pensi i imagini més futurs possibles, invertint més en l'anticipació d'escenaris futurs que no pas en agitació. D'aquí la importància de la cimera d'ahir.

Que els partits seguin i parlin, fins i tot des de posicions antagòniques, és en aquest sentit motiu d'alegria. Ara! Que la prudència no ens faci traïdors. Consens com a sinònim de suma, tot. Apel·lacions al consens com a element aturador, cap. La situació de present i el futur del país reclamen imaginar una relació fiscal diferent entre Catalunya i Espanya. No més pedaços. És el moment de petits passos de cada un dels partits catalans perquè el país en faci un de gegant. I del que ha transcendit de la reunió d'ahir se'n pot extreure que segurament els principals partits del país podrien estar pel cas. Seria inèdit i el més òptim. El moment ho reclama. Estiguem-ne amatents i que el càstig recaigui sobre els qui no estiguin a l'alçada.

Toni Aira

Doctor en comunicació per la URL

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 31 de maig del 2012