Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




19 de setembre 2012

Després de la Diada del 2012


S’ha iniciat un camí de no retorn cap a la independència de Catalunya. L’explosió independentista ha esclatat a la cara del govern de Madrid. També a la cara dels partits espanyolistes PP i PSC-PSOE (PPsoe). La Caixa de Pandora es pot arribar a tancar. Quan és un meló això ja no és possible. I les relacions entre Catalunya i Espanya, s’han convertit en un meló escapçat i en procés de partició.

Per tal d’avaluar la magnitud de la tragèdia per la part espanyola i l’esperança dels catalans, s’ha de quantificar. Si als manifestants i afegim els concentrats a l’entorn de la manifestació, tenim una xifra de 2 milions de catalans al carrer. La caterva espanyolista ha minimitzat les xifres, intenta tergiversar la realitat i enganyar a la gent com sempre ha fet. Sortosament els mitjans de comunicació internacionals, han posat les coses al seu lloc explicant la veritat.

L’Alícia Sanchez Camacho, amb molt cinisme i masses ínfules, diu que els que no van anar a la Mani, no volen la independència. Com s’atreveix a manipular d’aquesta forma tan barroera la realitat. Una cosa si que sabem. Van seguir la manifestació per TV, més de 4 milions de ciutadans. Algú pot creure que si haguessin estat contraris a la independència no haurien canviat de canal? Evidentment els que van mirar la gernació, si no eren independentistes, al final si van tornar.

Resumint el raonament, hem de convenir que 2 milions entre manifestants i concentrats, més els espectadors interessats, sumen 6 milions. Això és el que hi ha. Si afegim els comunicats del President de la Generalitat, podem afirmar que el procés independentista per bastir un Estat propi per la nació Catalana, s’ha iniciat. Amb una embranzida i una força impensable fins i tot pels més optimistes. Espanya està desconcertada al descobrir una realitat que volien ignorar i que ara volen aturar.

Ara és hora catalans, ara és hora d’estar alerta i alhora no ens deixem enganyar ni manipular per uns enemics que es creuen molt importants però que estan de capa caiguda. En aquests moments, Espanya és el paradigma europeu del ridícul i del desprestigi. Hem d’abandonar aquest vaixell hostil, corcat, endeutat i que s’enfonsa irremissiblement en les aigües empantanegades de la seva supèrbia.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell
15 de setembre de 2012

Contempleu la grandiositat de la manifestació copiant aquesta adreça a la barra del vostre navegador:

ext.lavanguardia.es/pans/index.html

Podeu llegir tot seguit, uns altres escrits relacionats també amb aquest tema.

Senyora Pérez, parli

Moltes preguntes. Amb el cap fred, com cal actuar sempre en democràcia, és evident que –al marge de la resposta que sobre el pacte fiscal doni Mariano Rajoy aquest dijous vinent a Artur Mas– la societat catalana necessita anar a unes eleccions per poder començar a respondre qüestions importants que, de cop i volta, tothom es fa, al carrer, a la feina, als dinars familiars i a les reunions d’amics. L’avançament dels comicis ha de servir per acostar el món de les impressions al món de la realitat comptable i, per tant, gestionable políticament.

Com seran aquestes eleccions? Sens dubte tindran un aire plebiscitari i –afegeixo jo– constituent, sigui dit sense exagerar. Hi veurem algunes sigles noves i, com és previsible, hi haurà una redefinició de discursos i una recol·locació de determinats actors, singularment del món socialista. La candidata del PSC podria ser Carme Chacón, disputant el “no” i el missatge de la por a Alicia Sánchez-Camacho.

Sense menystenir ningú, la clau d’aquesta cita la tindran els electors de CiU, una part dels quals no s’han manifestat mai partidaris de res semblant a la independència o l’Estat propi. Retingueu això: CiU és l’opció que té avui més vots independentistes i, a la vegada, té un suport molt ampli entre molts a qui –fins ara– ja els va bé l’autonomia.

Us en recordeu de la senyora Pérez? Us he parlat d’ella altres vegades. És una votant de CiU poc ideològica, molt lluny dels militants convergents. Jordi Pujol i Artur Mas han guanyat a les urnes perquè les senyores i senyors Pérez són molts i, a més, els costa abstenir-se. “Perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. Aquesta és la resposta de Pérez quan se li demanen els motius de la seva tria. Ella mai té present que Unió i CDC són dos partits i tampoc no perd ni un segon en les diferències entre Duran i Mas.

El futur de Catalunya està, en gran part, a les mans de la senyora Pérez. No vull dir que la resta no compti, però és el món de les senyores Pérez el que farà triomfar o fracassar un procés de divorci entre Catalunya i Espanya. Va sortir al carrer la senyora Pérez, el dia 11? I tant. Era la segona vegada que ho feia, la primera va ser el 10 de juliol del 2010.

La notícia, però, és que dimarts passat la van acompanyar la seva germana –amb la qual parla sempre en castellà– i també el seu cunyat, votant fidel del PSC a qui Mas –fins aquesta setmana– provocava urticària. Per cert, una pila de persones que es declaren molt lluny de CiU m’han elogiat Mas per la seva intervenció de l’endemà de la Diada i –sobretot– pel seu discurs a Madrid, històric. El president ha arribat a molts ciutadans i ha guanyat autoritat.

Són incomptables les pressions sobre Mas. Uns volen que corri i uns altres que freni. I hi ha qui vol que es desdigui. Però ell es deu, sobretot, a la senyora Pérez. Diria que ho sap perfectament

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.

Article publicat a   LA VANGUARDIA   el dilluns 17 de setembre del 2012


'Habemus' president

Tenim president, tenim un estadista de primer ordre, tenim un líder cap a la independència. El discurs de l'endemà de la Diada i, sobretot, el discurs del Fòrum Europa han esvaït els dubtes que tenia. Artur Mas ha escoltat el poble a la manifestació de la Diada, i tal com ja va dir, s'ha fet seu l'objectiu comú, que per qualsevol que hi fos no presenta cap dubte: "Catalunya, proper Estat d'Europa".

Mas ja té el seu full de ruta, no ens enganyem. Allargarem un cop més la mà a Espanya, amb el pacte fiscal, i si es confirmen les primeres reaccions mesetàries, amb el tarannà tan castellà del sostenello, no enmendallo, ells solets s'encarregaran d'esvair els dubtes de molts indecisos. Europa i el món van veure al Fòrum Europa un dirigent moderat, modern, dialogant, respectuós i que allarga la mà. Un president d'un país que demana respecte, justícia i un tracte equitatiu.

Europa i el món veuran com els dirigents d'un país rancuniós, primari i ofensiu menystindran les demandes d'un poble antic, orgullós, que l'Onze de Setembre va dir prou. Ara caldrà deixar treballar a Mas. Jo també voldria tenir la independència ahir, però, tal com ha dit el nostre president, necessitem estructures d'Estat, sobretot una Agència Tributària i una justícia, perquè el dia Ind+1 tinguem un país funcional. També necessitem teixir complicitats internacionals, perquè el dia Ind+1 ja tornem a ser part de la Unió Europea.

Prego, vistes les primeres reaccions, sobretot als membres de SI, que deixin de fer independentisme d'adolescents. Prou de treure banderes del Parlament, d'exigir referèndums ja, de política per fer-se veure. Ara toca treballar perquè la transició cap a l'Estat català es faci cremant els mínims ponts amb Espanya, que el dia Ind+1 han de seguir sent els nostres veïns i clients, i molts hi tenen família i amics. I perquè la UE ens vegi no com a secessionistes, sinó com a secessionats. La política de pandereta del senyor López Tena ha de deixar pas a la persona que de moment ha demostrat que pot ser el líder que ens porti a la independència, i molt abans del que tots esperem.

PASQUAL MARTÍ BORONAT
Almoster

Cartes a   LA VANGUARDIA   del dilluns 17 de setembre de 2012