Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de novembre 2012

CIU+ERC = Nou anys perduts

El resultat de les eleccions del 25N diu clarament que la majoria dels catalans volem decidir el nostre futur. Malgrat això, si comparem els 71 escons obtinguts sumant CiU i ERC (50+21) amb els 69 que varen obtenir aquestes dues formacions a les autonòmiques del 2003 (46+23), veiem que per arribar al mateix lloc no calia perdre pas nou anys. Si en aquelles eleccions, els republicans haguessin fet el que hauran de fer ara es a dir pactar amb CiU un govern fort, potser el país no hauria arribat al enorme desgavell a que s’haurà d’enfrontar el nou govern que surti dels possibles acords post electorals. Tot seguit podeu llegir l’anàlisi que el Diari Electrònic Independent Vilaweb.cat, ha fet d’aquests resultats i dels pactes que a partir d’ara son possibles, anàlisi que nosaltres compartim plenament. Nomes hem volgut encapçalar aquest article amb un titular que és un pensament que molts dels nostres habituals seguidors potser s’han fet durant aquestes darreres hores.

Un govern plural per a fer el referèndum

El país ha parlat i ho ha fet amb claredat: vol que es faci el referèndum d’autodeterminació, però no vol que el procés sigui conduït únicament per Convergència i Unió, sinó, com a mínim, per una coalició de CiU i ERC. Per tant, aquests dos partits ─especialment aquests dos però no només ells─ tenen un envit monumental al davant. Cal exigir-los que estiguin a l'altura del moment històric i que facin possible un vot sobre la independència que, a la vista dels resultats d’aquesta nit, es guanyaria, però que també ha rebut un seriós avís en el sentit que no serà tan senzill.

El president Mas no hauria de veure en aquests resultats una desautorització del tomb sobiranista. És evident que la lectura exclusiva i directa del seu resultat farà parlar de fracàs als qui senzillament volen que fracassem. Però ningú no pot negar, amb les dades a la mà, que el bloc sobiranista és el component polític majoritari d'aquest país. De molt. I que, en tot cas, ha passat que s’ha reequilibrat internament.

S'ha reequilibrat, val a dir-ho, tornant a una certa normalitat anterior. CiU va treure 46 i 48 escons el 2003 i el 2006 perquè ERC en va treure 23 i 21. I no crec que això sigui cap coincidència. ERC va ser durament castigada el 2010 pel seu suport al president Montilla i CiU se'n va beneficiar electoralment. I ara simplement hem tornat on érem. Tenint en compte a més, això cal deixar-ho clar, que CiU més que perdre vots, només n'ha perdut 90.000 vots respecte al milió dos cents mil de les eleccions del 2010, no en guanya de nous.

És molt aviat per a saber-ho amb detall encara, però sembla, jo diria, que CiU ha pagat dues coses: les retallades, sobretot les retallades, però també els dubtes que ha sembrat Duran i Lleida. No s’explicaria de cap altra manera el bon resultat d’Esquerra, que ha jugat bé les seves cartes i ha sabut capitalitzar les dues desconfiances que en amplis sectors de votants ja s’ha vist que Convergència i Unió despertava. Tot amb tot, l’ascens d’Esquerra té un caràcter històric: esdevé la segona força política del país i capitaneja l’esquerra catalana. És un gran resultat.

Esquerra guanya al PSC a Tarragona, Lleida i Girona i dobla resultat a Barcelona. És un gran resultat de calat històric ja que converteix Oriol Junqueras en el cap de l'oposició i posa ERC com la primera força de l'esquerra, cosa que no passava des de la república.

I tot això pren encara una dimensió més clara si analitzem el nombre de vots. El 2010 la suma de CiU+ERC+SI donava 1.525.000 vots i ara la suma de CIU+ERC+SI+CUP en dóna 1.761.000. Això són 230.000 vots més. Que és una xifra molt interessant si tenim en compte que en total, en nombre de votants s'han guanyat 540.000 vots i que ICV, que també està pel dret de decidir, en guanya 120.000.

Traduït encara d'una altra manera: per referència a la votació de l'anterior parlament que reclamava un referèndum en aquesta legislatura ara s'han guanyat tres escons. I molta claredat. Serà més difícil governar per a CiU, això és evident però presentar aquest resultat com un fracàs del sobiranisme té més a veure amb la propaganda que no amb la realitat.

I tanmateix, alerta amb l’avís. Hi havia molta eufòria en el bloc sobiranista. Molta. I aquests resultats l’haurien d’atenuar. És evident que la batalla no serà senzilla i que encara hem de treballar molt i convèncer molta més gent. És cert que l’estat i el PP han demostrat abastament les seves males arts i el seu estil. Però també és evident que el vot unionista s’ha mobilitzat i això ho hem de tenir en compte. La bona notícia, però, és que per damunt del 70 per cent del vot va a ser molt complicat arribar-hi en el referèndum.

Amb aquesta participació, per això, ara ja podem dir que el vot unionista ha sortit a la llum pública, absolutament mobilitzat i perdria el referèndum clarament. El vot que podem identificar per vot a partit com a favor del Sí supera el 62%, comptant tot el vot d'ICV com a vots afirmatius, cosa que és cert que no serà així, però comptant també tot el vot al PSC com a vot negatiu, cosa que també sabem que no serà així.

Ara doncs tenim sobre la taula dades incontestables, de vot real, que deixen clar que hi ha una majoria sòlida en aquest país partidària del dret de decidir. I volem votar en un referèndum que ara mateix, i amb aquestes mateixes dades a la mà, guanyaríem. Per més propaganda interessada que ens vulguin imposar no oblidem que aquesta és la qüestió fonamental.

Editorial Vilaweb.cat
Diari Electrònic Independent

Publicat en el diari digital el diumenge 25 de novembre del 2012

21 de novembre 2012

Els vots que faran més mal a Madrid

El proper dia 25 a les deu del vespre, només hi hauran uns vots que faran molt malt a Madrid i al Govern espanyol: els que rebi la coalició de CiU per obtenir una majoria absoluta i que posarà les gònades per corbata al Rajoy. Totes les altres sumes de diputats d’altres partits els hi farà pessigolles. Els saben que l’Artur Mas és la única persona que pot dur a terme el procés de separació definitiva entre Catalunya i Espanya. I per això li llancen tot tipus de calúmnies i amenaces, per més falses que puguin ser. L’editorial de la Fundació Catalunya Oberta que publiquem tot seguit, ho deixa ben clar.

Què en quedarà el 26N?

Què es mirarà la premsa de Madrid la nit de la jornada electoral? Quin serà el sensor que determinarà si el procés sobiranista que s’ha obert a Catalunya pot continuar o quedarà ben tocat? Alguna ànima càndida pot pensar que l’objecte de totes les atencions serà la suma dels diputats de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa, Solidaritat o la CUP, és a dir, de els forces que han d’engegar el procés perquè en la pròxima legislatura els catalans puguin decidir democràticament el seu futur? No cal dir que la xifra que sumaran totes aquestes opcions serà ben important. Però que no s’enganyi ningú. Aquella nit l’agulla que indicarà si el procés s’atura, si continua amb problemes o si avança de manera decidida serà el resultat de Convergència i Unió. Seixanta-dos diputats –és a dir, els mateixos que la federació nacionalista manté ara al Parlament– voldrà dir un fracàs. Per molt que els escons que aconsegueixi sumar Convergència i Unió tripliquin els del seu immediat seguidor.

Ho ha explicat aquests dies Vicenç Villatoro en un article aclaridor. El dia del sorteig de loteria de Nadal tots els premis poden ser importants, però l’atenció informativa i social només té un referent: la Grossa. Si CiU s’acosta ala majoria absoluta però no la supera, el procés continuarà amb moltes dificultats. Si la candidatura que lidera Artur Mas arriba als 67 diputats o els depassa, el procés serà segur. En contra del que repeteixen aquests dies moltes veus interessades, la majoria absoluta de CiU és l’única garantia perquè es pugui fer el referèndum i perquè Catalunya avanci en el procés que sembla avalar la gran majoria social. Això ho han de tenir en compte tots els votants sobiranistes indecisos. També aquells que són, per definició, contraris a les majories absolutes. És aquest un país en principi refractari als “abusos” del poder. Però l’única manera d’avançar amb seguretat en el camí de dificultats que hem emprès és fer-ho des d’un poder ben sòlid. Des de la majoria absoluta de l’opció política que ha volgut liderar la nova etapa nacional del país. Que Esquerra Republicana tregui un bon resultat és interessant, fins i tot convenient, però no determinant en els actuals moments. Convé repetir-ho. Els principals adversaris del dret a decidir, aplicat a Catalunya, aquella nit només tindran un referent: el resultat de Convergència i Unió.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat en el Butlletí número 811 del dia 20 de novembre del 2012

19 de novembre 2012

Em dic Garcia i soc català

Quan el meu pare em va anar a inscriure al Registre Civil, van dir-li que Jordi era un nom que no existia i que, si volia, podien registrar-me com a Jorge. Arribada la democràcia vaig córrer a canviar-me el nom, i ara arriba l’Alícia i em diu que podré canviar-me el cognom. Quina barra! Si fos pel PPC, ara tornaríem als “San Cucufate” en lloc de San Cugat, “San Baudilio” en lloc de San Boi, tal com han fet a Maó. No tenen vergonya. Senyora Alícia no vull canviar-me el cognom: Garcia és tan català com el que més i s’estén per tots els Països Catalans. Crec que ni el nom ni el cognom fan la persona, l'important es el cor i el seny per poder estimar la terra que t'ha vist néixer o que t’ha acollit.

Però el motiu d’aquest escrit no és per criticar les bestieses que aquests dies de campanya es diuen des dels partits espanyolistes. La meva reflexió va per una altre camí. L’altre dia vaig llegir un article d’opinió que sota el títol de “Remar amb dos rems” contenia unes consideracions que faig totalment meves i que resumint venen a dir que, segons quina força tingui el nou govern, això condicionarà en la nova legislatura la gestió del dia a dia de la Generalitat, i per tant podrà posar pals a les rodes en el camí cap a l'Estat propi.

Efectivament segons quin sigui el resultat l'agenda sobiranista pot quedar molt tocada. Per exemple, si el nou govern no pot aprovar uns nous pressupostos per falta d'aliats que vulguin assumir el mal estat, en un moment de recessió, de les finances catalanes el procés cap a l’Estat propi quedarà tocat. Si la més que probable majoria sobiranista es limita a activar-se per obrir el procés independentista i per convocar una consulta, però en la resta de matèries els partits van a mata i degolla, el procés sobiranista quedarà en entredit. En conseqüència la via més senzilla i segura per tirar endavant la independència de Catalunya és doble: cal una majoria parlamentària a favor de l'Estat propi, i cal també una majoria parlamentària que permeti al govern gestionar el dia a dia en un moment d'extrema dificultat. Per tant el govern ha de poder remar amb dos rems: un amb la majoria sobiranista i l’altre amb la majoria absoluta suficient per tirar endavant el país, amb les mesures econòmiques i socials que convinguin. Si falla un dels dos rems, penso que el procés començarà un punt tocat, i oferirà un taló d’Aquil•les extraordinari als franctiradors madrilenys. Pensem que el govern espanyol té majoria absoluta i si Catalunya entra en aquesta nova etapa amb els braços lligats el combat serà desigual. I prou difícil és el camí com per començar-lo així.

No ens podem quedar a mitges, necessitem una gran força sobiranista al Parlament, però també un govern fort amb una majoria extraordinària que pugui plantar cara a Madrid i ser respectat a Europa. El dia 25 si el nostre vot és un vot útil, pot començar una etapa que ha de servir per poder disposar de les millors eines d'autogovern per tal que els ciutadans visquin millor, evitant l'esmicolament de l'Estat del benestar. Tenim una gran responsabilitat en aquestes històriques eleccions i no l’hem de malbaratar amb experiments fútils que no serveixin per donar estabilitat i força al President electe del nostre País.

Jordi Garcia i Monturull
Secretari de la Unió Catalanista de Sabadell

12 de novembre 2012

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 8 de novembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la segona conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“La societat civil a Catalunya ”

La conferència va anar a càrreg Na Carme Forcadell i Lluís. Filóloga, llicenciada en Filosofia i Ciències de la Informació. Presidenta de l’ANC i fundadora de la Plataforma per la Llengua.

Tot seguit oferim un breu resum de la seva documentada i brillant exposició, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

La conferenciant va confirmar en primer lloc que Catalunya fa més de 300 anys que no té Estat, concretament des de la desfeta del 1714 i per aquest motiu, si volia subsistir com a Nació, la societat civil ha hagut d’assumir aquesta mancança realitzant moltes de les tasques pròpies d’un Estat. La Renaixença, amb la Mancomunitat creada per En Prat de la Riba, n’és un exemple clar. També va destacar que a Catalunya, l’avenç nacional sempre ha anat acompanyat de l’avenç social.

Al llarg de tot aquest temps, només les successives guerres i les dictadures imposades per l’Estat espanyol, han pogut aturar les reivindicacions nacionals catalanes. Però els catalans mai hem claudicat, ni oblidat la Pàtria perduda i hem resistit l’ofec a que hem estat sotmesos.

Un cop superada la dictadura franquista, amb una democràcia incipient durant la transició i al llarg dels darrers trenta anys, l’estat espanyol ha volgut continuar la destrucció de la identitat nacional catalana amb uns mètodes menys ofensius, però igualment nocius per el nostre país. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut aprovat pel Parlament i referendat pels catalans ha trencat definitivament qualsevol entesa amb Espanya, que no sigui una separació civilitzada. El darrer cop de porta que el Govern de Mariano Rajoy ha donat a la proposta del Parlament català en forma del Pacte Fiscal ha estat la gota que ha fet vessar el got.

Les iniquitats contra Catalunya, els atacs contra la nostra llengua i l’espoli econòmic a que estem sotmesos, ha indignat i revoltat als catalans. Aquesta situació ha fet néixer un moviment independentista, que ha trasbalsat tot Catalunya. Va exposar tot seguit la Sra. Forcadell, com es van gestar les consultes populars per la independència, que van assolir un èxit impressionant de participació, i que paral·lelament la creació i desenvolupament de l’Assemblea Nacional Catalana, van sembrar la llavor per l’espectacular augment del sentiment independentista al nostre país. També hi van contribuir la manifestació pel dret a decidir de l’any 2010 i finalment l’esclat popular a favor d’un Estat Propi del darrer onze de setembre, que es va fer a Barcelona, sota els auspicis i l’organització de la societat civil, personalitzada per l’Associació de Municipis per la Independència i l’Assemblea Nacional Catalana que van convocar la manifestació i que va aconseguir treure al carrer a 2 milions de persones que van reclamar la independència per Catalunya i que el nostre país esdevingui un nou Estat dins la Unió Europea.

Finalment la conferenciant va assegurar que en les properes eleccions del dia 25 novembre, es decideix el futur del nostre País. És l’esdeveniment més important per Catalunya en el darrers 300 anys i ha de ser sens dubte el preludi d’un referèndum que pot canviar la història de Catalunya i que si tenim seny, podrem recuperar l’Estat Català i amb ell la plenitud Nacional.

07 de novembre 2012

La Junta Electoral Central, contra la participació democràtica

Els partits espanyolistes, com el PP i el PSC, van denunciar a la Junta Electoral Espanyola, la campanya institucional de la Generalitat que demanava als ciutadans la seva participació en les properes eleccions del 25 de novembre. Una cosa normal, lògica i legítima en qualsevol país democràtic, com no pot ser d’altra manera. Com era d’esperar, aquesta Junta s’ha afanyat a prohibir-la. Àdhuc no permet que es pugui demanar que la gent vagi a votar. O sigui, que com més abstenció millor. És una mostra més de la submissió de Catalunya a un Estat més franquista que democràtic.

Aquesta prohibició antidemocràtica i anticatalana obeeix a cinc raons bàsiques:

1) Evitar una participació massiva, que enfortiria i legitimaria el Parlament de Catalunya davant els organismes europeus i internacionals, en les seves decisions sobiranistes.

2) Que una victòria rotunda dels partits nacionalistes, amb una alta participació, convertissin de facto, aquestes eleccions en plebiscitàries. Aplanant i accelerant amb aquest suport el camí cap a la independència.

3) Posar els interessos partidistes dels partits espanyolistes, per damunt dels interessos generals, ja que Catalunya els importa un rave, diguin el que diguin.

4) La voluntat de l’Estat espanyol d’impedir la independència de Catalunya al preu que sigui. Utilitzant en aquest cas, la Junta Electoral central i la quinta columna d’espies i botiflers de que disposen a Catalunya.

5) No poden digerir i voldrien fer desaparèixer la Gran Manifestació de l’11 de setembre en que 2 milions de catalans es va manifestar inequívocament per un estat propi. Els espanta, emprenya i els descol·loca políticament.

Davant les fal·làcies, tergiversacions i agressions a la democràcia i contra Catalunya, que s’han accentuat darrerament, he redactat aquestes ratlles, amb la seguretat que les reflexions que faig mes amunt poden donar resposta als vostres dubtes envers les malvestats dels que ara diuen que son tan amics nostres.

Sabadell 6 de novembre del 2012

Llorenç Canyadell i Xapel·lí
President de la UCS

06 de novembre 2012

Espanya, un estat sense honor ni vergonya

Només orgull i petulància. El seu diàleg és imposició. La discrepància els irrita profundament i així reaccionen. Les injúries, les amenaces, els enganys i les mentides contra els catalans i contra Catalunya, ocupen tots els espais radiofònics, televisius i publicacions d’Espanya. Un país en que la gran majoria dels professionals de la informació han caigut en la vilesa més abjecta, on els tertulians vomiten mentides, els comentaristes destil·len bilis cada cop que obren la boca i els polítics bramen com desaforats quan es refereixen a les reivindicacions dels catalans. Espanya és un país malalt en que l’esquizofrènia ha substituït la raó. Han perdut la dignitat i la vergonya.

Estem sotmesos a les arbitrarietats d’un govern d’incompetents, tramposos i prepotents. Ens roben tan com poden i a sobre ens diuen que ens han de mantenir i prestar els diners que prèviament ens han espoliat. Ens cobren interessos per deixar-nos els nostres propis diners. Dilapiden fortunes en trens sense passatgers, carreteres sense cotxes, aeroports sense avions i es neguen a invertir en les infraestructures que Catalunya necessita per la indústria i el comerç, i que servirien per sortir de la crisi no tan sols a Catalunya sinó també a Espanya. Han perdut l’oremus, la solvència i l’honorabilitat.

L’Estat Espanyol, és un obstacle insalvable per poder superar la greu crisi econòmica que ens empobreix a tots. Moros i cristians. Espanya s’enfonsa en la misèria sense remei ni aturador. Només tenim una sortida per evitar ser arrossegats per aquesta ensulsiada: crear el nostre propi Estat. Hem de desempallegar-nos d’una vegada per totes, de les urpes d’aquests lladregots de camí ral.

En les eleccions del proper 25 de novembre d’enguany, se'ns presenta l’oportunitat històrica, potser única, de fer realitat els nostres anhels. Elegint un parlament català, amb una majoria aclaparadora de diputats partidaris de que Catalunya esdevingui un nou Estat d’Europa. Que convoqui un referèndum o una consulta i que els ciutadans de Catalunya puguin lliurement decidir el seu futur. Exercir el dret democràtic de poder constituir l’Estat Català. Un Estat i un Govern que vetllin pels nostres interessos i ens defensin dels nostres enemics.

Si volem sobreviure com poble, hem de neutralitzar la quinta columna espanyolista, que seguint les consignes de Madrid intenta per tots els mitjans, boicotejar i si poden impedir, el procés independentista. Els caps visibles d’aquests sabotejadors son: un PP histèric que ens amenaça amb les pitjors calamitats, un PSC botifler que ens vol enganyar amb la quimera d’una federació subordinada i uns Ciutadans anticatalans hereus d’un terrorista anomenat “José Antonio Primo de Ribera”. Aquest conglomerat de malfactors, no tenen cap argument per oposar-se al dret a decidir. Nosaltres els catalans tenim el dret, ens sobren els arguments i gaudim d’una il·lusió indestructible.

Podem fer visible el camí cap a la independència i la nostra ferma voluntat d’aconseguir-la, posant Banderes Catalanes i Estelades a tot arreu. Col·locant a les façanes de les cases l’Escut de Catalunya o de l’Estat Català. Aquests símbols de la nostra Nació, de la nostra Pàtria, tenen al darrera mil anys d’història que els avalen i els justifiquen.

En el camp polític, hauríem d’aprofitar l’avinentesa de que al capdavant de la Generalitat, hi ha un President que ha demostrat abastament la seva capacitat de lideratge per aconseguir que Catalunya esdevingui un nou Estat Europeu. Esperem que el President Mas obtingui en les properes eleccions, el suport necessari per poder liderar la recuperació de l’Estat Català, que ens van destruir per la força de les armes, aviat farà 300 anys.
2 de novembre del 2012
Manel Pagès i Panadès
President de l’Associació Sabadell Memorial