Un èxit de Catalunya
Fa pocs dies rebo la visita de quatre joves, d’uns vint anys, estudiants universitàries. Han llegit les meves Memòries i volen fer un treball de fi de curs sobre un tema que hi tracto. Un tema molt relacionat amb la llengua i la cultura catalanes. Les acompanya el seu professor, d’uns quaranta anys. Que ràpidament m’adono que és nacionalista. Parlem durant una bona estona. Parlen un bon català i veig que l’escriuen. I estan realment molt interessades pel tema. No puc endevinar quin grau de conscienciació política tenen ni quina adscripció, però noto que valoren positivament alguns progressos que hi ha hagut en l’ensenyament i l’ús del català.
Quan s’acaba la conversa m’interesso pel que fan, a més d’estudiar –alguna treballa–, i els pregunto com es diuen. La primera es diu Martínez, la segona Bermúdez, la tercera López i la quarta Arellano. El professor es diu Belmonte. La conversa continua amb prou naturalitat perquè pugui preguntar qui va ser el primer de la seva família –per banda de pare i de mare– que va venir a Catalunya, i quan va ser. Del total de sis cognoms d’origen no català dos varen venir pels volts de 1930, un a la dècada dels cinquanta, dos a la dels seixanta i un l’any 1974. I el professor va néixer a França, de pares emigrants d’Extremadura i vinguts a Catalunya a final dels setanta. Tot aquest grup de persones ara parla català i l’escriu. I parla de temes relacionats amb la llengua i la cultura catalanes amb interès i naturalitat. Amb la naturalitat i l’interès de quelcom que és propi.
Amb la perspectiva dels anys seixanta i setanta, això no havia de ser necessàriament així. Les coses podien haver anat de manera que aquestes cinc persones de l’entrevista haguessin restat molt al marge de la llengua, la cultura, el sentiment i la identitat catalanes. No ha estat així. La societat catalana va optar per una actitud i una acció col·lectives d’acollida i d’integració. Que varen anar des del lema «Catalunya, un sol poble» a «Català és tota persona que viu i treballa a Catalunya», o bé l’opció per una política molt decidida d’ascensor social. I que el que compta és el futur de les noves generacions.
Una actitud i una acció que varen ser les de sectors polítics i socials molt extensos i diversos, de gent catalana de generacions o només de primera generació. I al servei d’això hi hagué moltes iniciatives socials i cíviques, però també polítiques. I tot plegat, i tots plegats, hem evitat la fragmentació del país.
Això ho hem de continuar fent. Oi més ara que ens ha arribat una molt massiva i molt diversa nova immigració. És per això que ara és tan decisivament important que les bones eines i les bones pràctiques integradores no siguin abandonades o suprimides. Per exemple, la immersió lingüística a l’escola. Que és sabut que alguns sectors polítics volen suprimir o deixar com a residual. Saben que sense immersió lingüística aquelles quatre noies, i el seu professor, avui ni parlarien en català d’una manera normal i habitual, ni sentirien l’interès que ara senten per la llengua i la cultura catalanes, ni se sentirien identificats amb Catalunya.
És molt probable que tan bon punt creguin que el moment els és favorable aquests sectors polítics intentin fer-nos recular trenta anys en aquest aspecte. A les primeries dels anys vuitanta, quan la societat catalana –tota ella, catalanoparlant o castellanoparlant– va decidir que el futur de la nostra cohesió, de la nostra convivència, la continuïtat de Catalunya com a poble, i del nostre èxit social i econòmic passava, en una part important, per la barreja de les persones, per la immersió i per un bon estat del benestar. Per tant, tot això són objectius a defensar.
Avui hem parlat d’aquest objectiu, molt principal: la immersió. Que està en el punt de mira de gent hostil. Cal afegir un comentari a tot això.
Aquest èxit ho seria més, bastant més, si molts ciutadans de Catalunya traguessin la conseqüència pertinent del programa de diumenge passat a TV3: «Senegalesos, xinesos i magrebins». Representants d’aquests tres col·lectius, que fa alguns anys que viuen i treballen a Catalunya, amb la família, i que s’hi troben bé. I que parlen un bon català. I que participen en activitats culturals i socials d’aquí. Però que tot i que ells es dirigeixen en català a la gent –i en un català correcte– se’ls contesta en castellà. Perquè són negres, o una mica grocs, o una mica foscos. O algun cop perquè a més tenen una mica d’accent. Són gent que fa anys que viu i treballa aquí, que molt probablement no tornaran ni al Senegal ni a la Xina, i alguns dels quals estan casats amb gent d’aquí. Que volen ser aquí. Que són d’aquí. Però hi ha catalans de tota la vida que insisteixen a parlar-los en castellà. De fet es neguen a admetre que aquell senegalès, aquell xinès o aquell marroquí –ell i els seus– puguin ser catalans. Quan justament el que haurien de fer és agrair el seu esforç i la seva voluntat, la seva opció de ser catalans. És una falta de consideració personal i humana i també de consciència de país. Aquestes persones fan un mal servei a la nostra societat i a la nostra identitat catalanes. I al nostre futur col·lectiu
L’experiència diu que Catalunya és capaç, fins i tot en condicions polítiques i socials difícils, de mantenir la seva identitat com a país i l’esperit obert i integrador com a societat. Però cal –i més ara– que els ciutadans hi ajudem. Que ajudem a tota la gent que viu a casa nostra i que s’hi vol quedar i que en vol ser i que vol que en siguin els seus fills i néts. Que els ajudem a sentir-se a casa. També lingüísticament, socialment i cívicament.
Jordi Pujol
President de la Generalitat (1980-2003)
Editorial Butlletí núm. 298 del CEJP del dimecres 23 de maig del 2012
La reunió d'ahir dels partits catalans pel pacte fiscal va acabar amb l'acord de seguir reunint-se de cara a assolir una proposta unitària per proposar a Madrid. Decebedor? No. Se sabia que ahir no es tancaria un acord. Només hauria faltat aquesta! No ens ho hauríem cregut pas. I per tant, dit això, servidor està content de l'estampa. La valoro molt.
