Els socialistes del PSC es mouen entre el ser o no ser, volen i dolen. Sacralitzen una Constitució pactada a punta de pistola, o un federalisme esotèric que des del segle XIX ha fracassat en tots els seus intents d'articular Espanya, un federalisme, que és el tema preferit dels qui no tenen arguments per defensar la unitat d'Espanya i dels qui, en el fons, no tenen el valor que cal per defensar la llibertat de Catalunya. Ara s’han despenjat dient que donen suport a un “dret a decidir”, però sense dir què és el que s’ha de decidir, potser volen decidir el color de la moqueta del Parlament. Malgrat tot els del PSC asseguren això si, que volen liderar el “NO” a la independència. Es a dir: to be or not to be. Llegiu l’article que sobre aquest volgut lideratge del PSC, escriu el periodista Vicent Sanchis i que podeu trobar tot seguit.
Liderar el "no"
La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.
La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel•les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.
És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.
El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.
Vicent Sanchis
Periodista
Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 14 de gener del 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada