Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de març 2013

La trobada Mas-Rajoy

Els presidents del govern espanyol i català, Mariano Rajoy i Artur Mas, ja s'han trobat. La trobada, que no s'ha conegut fins fa poc, va servir per analitzar la situació de les finances catalanes i espanyoles, i per saber com l'un i l'altre podran acabar acomplint l'objectiu de dèficit fixat per Europa. Com diu la Mònica Sabata en el seu article, que podeu llegir més avall, aquesta trobada entre els dos presidents té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Molts opinadors i també alguns polítics, sobretot de l’oposició, malfien d’aquesta trobada i temen que las possibles concessions que el PP pugui fer a Catalunya, tinguin una contrapartida de CDC sobre el procés sobiranista. Cal retrobar la necessària unitat entre tots els partits que donen suport al dret a decidir si com escriu l’articulista l’objectiu és salvar el país.

Entre l'economia i la consulta

La crisi econòmica és tossuda i, en conseqüència, la gestió de la política catalana es fa cada dia més complicada i més pesada. És ben conegut per tothom que el govern d’Artur Mas viu permanentment acorralat —i de ja fa massa mesos per a la salut del país— entre la gestió de l’asfíxia econòmica i financera de la Generalitat de Catalunya i el compromís d’organitzar una consulta perquè els ciutadans d’aquest país puguin exercir el seu dret de decidir. O el que és el mateix: la Generalitat ha de fer front al dia a dia per pagar als funcionaris i als proveïdors alhora que ha d’acomplir el compromís sobiranista adquirit després de les eleccions del 25N. És una dicotomia perversa i desestabilitzadora més que no pas tranquil·litzadora. Al capdavall, l’ase dels cops són sempre els mateixos: el poble català i el Govern. Els perjudicis per als ciutadans són clars. Ara: i el Govern? Hi ha partits, sindicats i organitzacions socials que —almenys de moment— assetgen el Govern sense reconèixer que el principal culpable d’aquesta situació és el govern espanyol i no pas el català. Deixant de banda la crisi, l’espoli fiscal ha fet molt de mal a Catalunya. Si tothom fos capaç d’assumir-ho, probablement la situació seria ben diferent. El govern espanyol condiciona l’acció del Govern fins al punt que, de vegades, el bandeja i el margina. És el govern espanyol qui té la clau de la caixa i les estructures d’estat. Arribats en aquest punt, és obvi que la situació és greu i cal posar-hi remei. És que sinó el país se’ns desfarà a les mans.

En aquest sentit, la trobada del dia 21 d’aquest mes entre els presidents Artur Mas i Mariano Rajoy té una certa rellevància, per bé que no soluciona ni de bon tros els problemes que tenim. Els he de confessar que fa unes setmanes servidora no es creia que el govern espanyol seria capaç de modificar els objectius de dèficit de les comunitats autònomes. Tanmateix, m’equivocava. Les prediccions actuals indiquen que el principal resultat de la reunió Mas/Rajoy podria ser precisament aquest. Així doncs, sembla que el govern d’Espanya està disposat a rebaixar l’objectiu de dèficit a Catalunya quan la Unió Europea els rebaixi el seu. Si aquest fet es produís, les finances catalanes millorarien una mica i, probablement, permetria estalviar a l’executiu de Mas de fer algunes retallades importants. Hi ha experts que ja han anunciat que si Catalunya pot augmentar el sostre de dèficit també podrà estalviar-se de fer ajustos per valor de més de dos mil milions d’euros. Tanmateix, aquesta no és la solució als problemes de Catalunya. La perpetuació d’aquesta dependència econòmica només ens duu al fracàs com a país. Per dir-ho ras i curt: aquesta és una solució conjuntural que no resol la mar de fons, el maltractament econòmic continuat de Catalunya a mans d’Espanya.

Fer política significa gestionar el dia a dia però també implica buscar el bé comú. I crec que cal fer-ho sense renunciar als anhels que tenim com a país. És per això que des d’ara mateix també cal buscar una solució “política” per a la celebració de la consulta. I fer-ho de manera segura i responsable. Aquest és l’altre gran objectiu de la legislatura, atès que els resultats del 25N així ho indiquen i perquè avui ja hi ha 104 diputats al Parlament que estan a favor de l’exercici del dret de decidir. Llavors, jo em pregunto: ¿per què aquests diputats no són capaços de fer costat al president Artur Mas de manera decidida i inequívoca? ¿Per què és tan difícil concretar un govern d’unitat nacional que es posi al servei de l’únic líder que té el país per dur a terme la transició nacional? ¿Per què els partits encara es dediquen a la politiqueria —que és còpia de la que es fa a Madrid— sense donar resposta al futur del nostre país? ¿Per què els partits sobiranistes es desentenen del Govern davant la necessària gestió d’una economia en crisi? Per a mi, la solució és senzilla: tots els partits que estan a favor del dret de decidir haurien de ser capaços d’unir-se al voltant de Mas i acceptar la seva oferta de pacte de govern. Si acceptessin aquesta proposta seria més fàcil resistir els atacs de l’aparell de l’estat, es bastiria un sòlid front comú català, es reforçaria el lideratge presidencial i s’avançaria en el procés cap a la plena sobirania. Francament, no em sembla que sigui tan difícil aconseguir-ho, sobretot si l’objectiu és salvar el país. No hi perd ningú i, en canvi, hi guanyem tots els ciutadans.

Mònica Sabata
Psicòloga i presidenta de FOCIR

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 29 de març del 2013-03-29