Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




13 d’abril 2013

La immersió “again”

Una altra instància judicial ha tornat a qüestionar el model d’immersió lingüística (i van quantes?). En aquesta ocasió el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anat una mica més lluny. La interlocutòria que ha fet pública aquesta setmana ha passat de demanar a la Generalitat que garanteixi l’escolarització en castellà d’alguns alumnes a estendre la petició a l’aula on estudien o a tot el centre escolar. És a dir, la petició dels pares d’un noi ha d’acabar provocant que tota una classe o tota una escola s’hi adapten a la força. Immediatament la consellera Irene Rigau, va tornar a anunciar (i van quantes?), que el govern recorrerà aquesta enèsima decisió judicial. Potser algun dia s’acabaran les instàncies on recórrer, però, mentrestant, aquesta és l’estratègia que ha triat el Govern de CiU per no haver de modificar d’arrel el model lingüístic escolar. Malgrat tot això es interessant de llegir l’article que una universitària com la Maria Vila escriu arran d’aquest tema i que trobareu més avall. Val la pena fer-ho per comprovar com encara subsisteix aquella persona que, de sobte, aixeca el dit amb la intenció de bloquejar el desenvolupament normal d'un acte públic només perquè es desenvolupa en català. "Es que yo no lo entiendo" és la frase màgica que pretén encara imposar la supremacia de la ignorància per sobre de la relació normal d'una societat amb la llengua que la relliga.

No calen tribunals

Ahir vam saber que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una interlocutòria on diu que si un sol alumne ho demana, la classe s'haurà de fer en castellà. A les xarxes socials de seguida vam tenir la bona pensada de fer un hashtag que recollís la nostra indignació, que el món sencer vegi que l'ofensiva judicial de l'Estat espanyol és més agressiva que mai i que es volen carregar la llengua.

I el problema és exactament aquest: que molts no han passat ni passaran mai de fer uns quants tuits amb mala bava i, si alguna entitat ho convoca, concentrar-se davant dels seus ajuntaments. Que l'enemic no és el CNI, sinó els catalanistes (ara independentistes) que no estan disposats a arriscar res. Perquè això que diu el TSJC que s'ha de fer a partir d'ara és, senzillament, el que sempre ha passat a moltes aules universitàries del país: “Total, no passa res, no sé per què t'ho prens tan a pit, el castellà l'entenem tots i així Fulanito no perd el fil”. I així constantment en un bon grapat d'assignatures, el professor catalanoparlant canvia la llengua perquè hi ha un sol estudiant, en una classe de vuitanta persones, que se sent més còmode amb el castellà. Els qui ens queixàvem (i d'això no fa ni un any), de seguida érem vistos pels altres catalanoparlants de la classe com uns barretinaires amb poc més que ganes de tocar els nassos. I érem dos, amb el suport d'alguna entitat com la FNEC. Ara tothom s'escandalitza amb la interlocutòria del TSJC, però a mi m'hauria agradat molt trobar tanta indignació a la universitat, on no ha calgut cap tribunal perquè el castellà vagi desbancant el català a les aules. Avui, estic segura que tots aquells catalanoparlants estan d'allò més indignats amb el TSJC, però si tornessin a la universitat no canviarien el seu conformisme. Aquest és el país que tenim.

Tot això ho pensava ahir després de llegir l'enèsima interlocutòria sobre la immersió. No gaire més tard, la consellera Rigau compareixia davant dels mitjans per dir que el seu departament no pensava executar-la en aquests termes. No “som on érem”, com va dir ella mateixa arran d'una de les sentències del Tribunal Suprem. I aquest cop, ara sí, sembla que el govern es planta. Benvinguda sigui la valentia que molts no han sabut tenir.


Maria Vila
Periodista
Estudiant de 1r de Dret a la Universitat Pompeu Fabra.

Article publicat al Butlletí núm. 913 de la FCO el divendres 11 d’abril del 2013