El Tribunal Constitucional ha liquidat una declaració política, una simple idea que només era un punt d'arrencada per a, més endavant, fer un plantejament jurídic i institucional. Aquests dotze funcionaris de partit, han respost a l'estímul del PP i el PSOE i s'han pensat que amb quinze línies en tenen prou per passar per sobre de la voluntat democràtica del poble català. Aquest malaurat tribunal només és una pedra més en el camí que, inexorablement, porta Catalunya cap a l'emancipació. Els espanyolistes no conceben altra cosa que guanyar. Arrasant, devastant, derrocant. No hi haurà un "parlem-ne", ni tampoc un "no, però...", no oferiran cap altra sortida que la derrota i la rendició. Si cal ho faran amb els tancs i la Guàrdia Civil. Ni tan sols són conscients que aquesta vegada per a vèncer necessitaran convèncer. Tots aquests sentiments queden prou ben reflectits, en dos articles titulats: “És la sobirania, estúpids” d’en Francesc Puigpelat i “Ara toca desobeir l'Estat” d’en Vicenç Partal, triats entre les nombroses opinions que han aparegut avui als diaris i que, si voleu, podeu llegir tot seguit.
És la sobirania, estúpids!
El Tribunal Constitucional (TC) ha dit que "no" a la declaració sobiranista del Parlament i hi ha hagut un seguit de gent que, per a variar, s’ha començat a exclamar i esquinçar les vestidures. Fins i tot s’han anunciat noves acciones legals, recursos i contrarrecursos. Tot plegat, em cansa. Per què no fem l’únic coherent que es pot fer, que és ignorar la legalitat espanyola? El TC ha fet el que havia de fer. Si la Constitució diu que la sobirania recau sobre el poble espanyol, i el Parlament replica amb una declaració dient que recau sobre el poble català, la conclusió és evident: la declaració del Parlament és inconstitucional. No cal ser doctor en Dret ni passar cinc mesos debatent per adonar-se’n.
La qüestió és simple i irreductible: o el poble espanyol és sobirà, o el poble català és sobirà. I punt. Tota la resta és xerrameca. Cal portar el conflicte a aquest punt de simplicitat absoluta i despullada. O sigui que, sisplau, senyor Artur Mas i senyora Núria de Gispert: ¿podrien estalviar-nos la humiliació i confusió de més paperassa legal?
Parafrasejant Bill Clinton, cal arribar al cap del carrer i exclamar: “És la sobirania, estúpids!” Per part de suposant no-nacionalistes, havíem sentit fa anys sonors sermons que advertien que la “sobirania” és un concepte bizantí i inútil, i que debatre sobre aquest concepte era com fer-ho sobre el sexe dels àngels. Que n’eren, de mentiders! La sobirania és la clau de volta de tot. Totes les guerres que en el món han sigut, han estat per qüestions de sobirania. I totes les crisis que es fan i es desfan, es basen en temes relacionats amb la sobirania.
Per exemple: tota la (nefasta) gestió de la crisi que han fet, primer Zapatero i després Rajoy, no ha pivotat sobre el deute, ni el creixement, ni l’atur. No, això no els interessava. L’únic que comptava era la sobirania. Espanya no podia “cedir sobirania” a Europa sota cap concepte, i per això l’únic criteri que guiava l’actuació del PSOE i el PP era evitar el rescat. “Espanya no pot perdre sobirania”, clamaven. “No estem disposats a donar la nostra sobirania a Brussel•les ni a Berlín”, afegien. Tot el creixent antieuropeisme i antigermanisme que es detecta a bona part de l’opinió espanyola té com a única base una defensa aferrissada, estil alçament del 2 de maig, de la sobirania espanyola.
I arribem al cap del carrer. Els espanyols reivindiquen el dret a cometre qualsevol animalada disfressada de pujada d’impostos per tal de no cedir sobirania a la UE ni a Alemanya. I, alhora, responen als catalans que reclamar sobiranies és cosa de nacionalismes medievals i passats de moda. En què quedem?
Francesc Puigpelat
Escriptor i periodista
Article publicat al diari NacióDigital.cat el dijous 9 de maig del 2013
Ara toca desobeir l'Estat
La metàfora del xoc de trens va fer fortuna ja fa anys en la política catalana, en el sentit que seria inevitable tard o d'hora un xoc de trens entre la voluntat del poble de Catalunya i l'immobilisme supremacista de l'Estat. Ara el xoc de trens ja ha passat, com ho demostra la insòlita actitud del Tribunal Constitucional espanyol que suspèn, o creu que suspèn, la Declaració de Sobirania feta pel Parlament de Catalunya. No sé si ho saben ells però aquesta és una suspensió pírrica.
Hi ha moments en els quals dubte si els nostres diputats són conscients del que van votar aquell dia però això no invalida en cap cas el valor jurídic, he dit jurídic sí, de la Declaració de Sobirania. Si les coses segueixen com van, la independència de Catalunya acabarà essent objecte de disputa al Tribunal Internacional de l'Haia. I per al Tribunal, hi ha tota la jurisprudència que ho avala, les decisions d'Espanya després de la declaració de sobirania ja no tindran l'efecte legal que tenien abans. De fet no en tindran cap. El marc de joc el va moure la declaració, ho sàpiguen o no els nostres diputats, i ja no és el Regne d'Espanya sinó la comunitat internacional on es juga el nostre futur. Cosa que el text de la suspensió, per cert, deixa més que clar. Ells sí que en són conscients i per això ho diuen que la declaració “és un acte de poder constituent”. Clar que sí.
Ara, però, de forma immediata, la qüestió és com reaccionar a tot plegat. I a parer meu, decidisca el que decidisca el Parlament, cal que hi haja un gest explícit de desobediència a les institucions de l'Estat per part de les institucions catalanes i per part de la societat també. Com una resposta proporcionada a l'agressió rebuda. La forma que aquesta desobediència prenga em sembla secundari. Poden proposar arriar la bandera espanyola dels edificis de la Generalitat. O retirar els diputats de Madrid. O votar al Parlament negant el dret del TC a ingerir-se... o posar data a la consulta. No és tant el que fem sinó com ho proposem i com guanyem espai.
Vicent Partal i Montesinos
Periodista i director de Vilaweb.
Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dijous 09 de maig de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada