Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de maig 2013

La por

Publiquem tot seguit unes interessants reflexions sobre la independència, que el periodista i presentador de “Singulars” a TV3 en Jaume Barberà, autor de “S'ha acabat el bròquil”, llibre de no-ficció en llengua catalana més venut d'aquest Sant Jordi, ha publicat desprès de la seva darrera xerrada a Radio Puig-Reig i que ell mateix titula “La por”, aquesta mena de por que tots el catalans hem de perdre si volem tenir un Catalunya lliure i sobirana. 
Llegiu aquestes reflexions, valen la pena.


La por

Ahir, vaig participar en el Forum 10, organitzat per Ràdio Puig-reig. La trobada va començar a les 9 del vespre, i havia de durar 60-75 minuts. La meva intervenció no havia de passar de 30 minuts i, després, seria el torn del públic. Els organitzadors esperaven unes 100 persones. Aquestes eren les previsions de la bona gent de Puig-reig.

Els resultats van ser diferents. La trobada va durar gairebé 150 minuts i la meva intervenció va superar els 90 minuts. La sala es va fer petita: se'm va dir que hi havia 200 persones i n'hi va haver que no van poder entrar. Plovia a bots i barrals. Vaig arribar a casa a les 2 de la matinada, quan hi havia d'haver arribat a les 12. Hi hauria pogut arribar més tard: la gent no volia marxar. El públic era majoritàriament de mitjana edat, encara que també hi havia joves i gent gran. La trobada es va acabar amb un aplaudiment la durada del qual em va incomodar força.

Sí, ara ja ho puc dir ben alt: tornem a voler implicar-nos. Tornem a voler escoltar. Tornem a voler ser subjectes. Si això és el que ens ha portat la crisi, benvinguda crisi!. Jo no vaig anar a Puig-reig a fer de "celebrity" de segona fila. No hi vaig anar a explicar batalletes de la foguera de les vanitats. Hi vaig anar com faig sempre, sense cap guió previ. Això sí, la meva intervenció tenia aquest títol: "El futur és nostre: impliquem-nos-hi".

Vaig mirar els ulls d'alguns dels assistents i em vaig deixar anar. Viure és trobar-se, és comunicar-se. I vaig començar a parlar de la indefensió apresa i de la por, de la por que ens fa sobreviure i de la por tòxica, la que ens paralitza. Vaig parlar de la independència. I ho vaig fer de la mateixa manera que ho fet aquí: la independència és només un instrument, un instrument que ha de servir per construir una societat millor.

Vaig posar molt èmfasi en la necessitat d'acceptar l'altre, perquè l'altre també som nosaltres. Vaig recordar que Catalunya és el que és avui gràcies a centenars de milers de persones que van haver de marxar forçosament dels seus pobles per sobreviure. Vaig repetir el que ja he dit moltes vegades i que ho puc resumir així: la independència de Catalunya no respon a cap sentiment de superioritat ni es fa des de l'odi, sinó que és una simple resposta a un fracàs, el fracàs de constatar que la classe dirigent espanyola, avui ampliada i legitimada per una Constitució que ens condemna sempre a perdre qualsevol votació, no ens accepta com som. Una classe dirigent, el Madrid-Centre de Poder, que no té res a veure amb els madrilenys ni amb altres ciutadans espanyols. Una classe dirigent que, de fet, no entén ni vol entendre com és possible que encara no hagi pogut assimilar-nos, que no hagi pogut eliminar-nos com a ciutadans que ens sentim nació.

Vaig voler destacar també que Catalunya ha fet sempre de la diversitat riquesa, i que això ha de continuar així. Vaig defensar que la llengua castellana és la meva segona llengua i que vull que també sigui oficial en la nova Catalunya. I, per si algú ho oblida, vaig fer notar també que de la mateixa manera que jo em sento català, i vull que em respectin els meus sentiments, també hi ha persones que se senten espanyoles i tenen tot el dret a no ser ofeses ni menyspreades. I encara que pugui semblar un contrasentit, vaig explicar que hi ha conciutadans que, tot i sentir-se espanyols, votarien sí a la independència. Però que no ho farien si entenguessin que sentir-se català exclou el fet de poder-se sentir espanyol. És a dir, vaig defensar, com he fet aquí diverses vegades, la independència inclusiva.

Avui, s'ha escampat per Espanya l'entrevista que em va fer el "Punt-Avui" i que es va publicar ahir. I s'ha fet amb aquest titular: "Un conocido presentador de TV3 afirma que España quiere "eliminar" a Cataluña". És obvi la intencionalitat d'aquest titular. I no em detindré a rebatre'l. No cal. Si els que el destaquen no entenen que la classe dirigent espanyola no ha volgut fer mai pedagogia de la plurinacionalitat d'Espanya ni ha volgut entendre que la diversitat és riquesa, no ho aconseguirem ara. Si no veuen que l'única Espanya que ells accepten i defensen és la de la uniformitat, ara tenen un problema: els que ens sentim exclosos, volem sortir-ne. Volem decidir.

Com podem voler quedar-nos dintre d'un Estat on el partit que en aquests moments el governa és capaç de fer un vídeo on es diu que en la Catalunya independent tots els conciutadans amb cognoms d'origen espanyol seran obligats a canviar-se'ls? Sí, en lloc de García, Garriga?. L'estratègia dels disbarats, de la por tòxica. Les pensions, la ciutadania europea, la llengua, el mur, els sentiments, la frontera, la pobresa, l'enfrontament, la divisió, la resta, l'exclusió, el nazisme.....

He comès un altre error. Com sabeu, era dels que defensava que des de Catalunya es podia tornar a proposar una alternativa a Espanya, una Espanya regenerada políticament i econòmicament. Una Espanya amb una nova Constitució feta sense l'alè franquista al clatell. Em vaig equivocar. I ho he tornat a fer quan, en un primer moment, esperava que des d'Espanya sorgís un discurs sensat, amb arguments. No és així. La resposta d'Espanya és poder estendre al màxim el virus de la por tòxica.

La resposta a aquests disbarats és la que ens va donar ahir un pare de família a la trobada de Puig-reig: "No he nascut a Catalunya. A casa, parlem en castellà. I vull la independència de Catalunya".

Jaume Barberà
Periodista